Els 10 millors plats que hem menjat el 2024 a Barcelona

Un dels plats més estimats de la gastronomia brasilera és la 'moqueca'. I què és, us preguntareu. Doncs, un estofat de xup-xup típic de l'estat de Bahia fet amb peix blanc, llet de coco, oli 'dendê', ceba, xili, pebre, tomàquet i coriandre. Imagineu-vos-ho; la cremositat i la dolçor l'aporta la llet de coco, el toc terrós i afruitat és cosa de l'oli, la salinitat ve de la corbina, la picantor és del xili i del pebre, la frescor és gentilesa del tomàquet i el coriandre. Igual de contundent i reconfortant que la sarsuela de la iaia Carmeta, però amb un perfil tropical, més especiat i aromàtic. El plat s'acompanya d'arròs blanc i una mica de 'farofa' (farina de mandioca torrada). A Buriti, l'únic restaurant de cuina bahiana de la ciutat, us l'ofereixen per 16,9 euros. El preu no inclou el bitllet d'avió al Brasil que segurament voldreu comprar després de tastar-lo, ni el cost de la boda amb la Sara Lemos, propietària i xef del local, amb qui us voldreu casar un cop l'hagueu digerit.

Leña és el restaurant de brasa de Dani García, però també reuneix molts dels seus èxits no carnis. I val la pena aturar-nos en un plat icònic que ha esdevingut un clàssic contemporani del 'fine-dininig': senyores i senyors, amb tots vostès, l'alvocat a la brasa! Trobem un alvocat de Màlaga fred i passat per brasa, només amb el toc just per mantenir el toc de fumat i llenya, i va amanit amb un 'salpicón' de picada de verdures –pebrot, ceba..– i formatge feta, tot sostingut per un pesto de cilantre. El resultat és un plat que ajunta el fum, el cítric i el greix llaminer, i que arriba en una racció molt generosa. ¿La millor amanida del mon? costa 17 euros. 

L'Stefano Balis (grec, ex Bardot, Rilke, Informal) i en Jordi Fenoll (elxà, ex Dos Pebrots) capitanejen el Margarit. Inaugurat aquest mateix any, és un restaurant de base grega que juga amb l'amplitud culinària de la Mediterrània. En poques paraules, arrel tradicional hel·lènica executada amb capes personals, girs imaginatius i molta tècnica. A nosaltres ens ha captivat la crema untable ‘tarama’; una cosina llunyana de la brandada de bacallà que els nois elaboren amb ous de bacallà en salmorra, molla de pa i suc de llimona, i acompanyen amb musclos escabetxats i pols de pa de garrofa. Una delícia d'11,5 euros. 

“En dic cuina d’autor perquè m’invento plats, barrejo coses i hi poso de la meva collita, no pas per pretensió”, diu el palentí Jonatan Izquierdo, qui amb la seva sòcia i parella, la Laura Humanes, van obrir Oníric el gener del 2024, on hi hagué el primer Panxa del Bisbe, aquell local deliciós amb ulls de bou. Venen de l’alta cuina i volen temptar el client amb avantguarda i provocació, però que s’ho pugui permetre. Un magnífic exemple és aquest corball amb papada, un mar i muntanya inèdit, lligat amb un escabetx de mandarina. Creativitat de la bona: amb substància i els peus a terra, a un preu terrenal: 13,50 euros.

El barceloní Gerard Bellver va marxar a viure a Mèxic als 12 anys. Al país asteca, Bellver va formar part des de l'inici del restaurant Biko, un establiment que del 2007 al 2017 va aparèixer a a la llista dels 50 Best World Restaurants d'Amèrica Llatina, i que va ser part fonamental de la revolució gastronòmica de Mèxic. I a finals del 2023 va obrir el restaurant Jiribilla a Sant Antoni, en el molt ampli immoble que va allotjar el Chickoa. Jiribilla significa "desassossec, inquietud", també "doble intenció". I hi ha molt d'això en aquest magnífic plat de llenties marineres. De fet, les llenties a Mèxic són una sopa molt similar a la nostra, amb cansalada, però això sí, amb picants molt més divertits. Ara bé, Bellver les enriqueix amb carabiners a la brasa i es mengen amb una textura que té més a veure amb un arròs melós –el llegum al dente– animada pel suc del cada cop més exclusiu crustaci. Valen cada cèntim dels 16 euros que costen. 

En Pablo Lagrange (argentí, ex-Noma, Mugaritz, Tickets), la Lucía Aguilar (peruana, ex-Enigma, GoXo, Boragón de Santiago de Xile) i el també argentí Ricardo Mateo són els amos de Choripa, un petit local a Gràcia dedicat al 'choripán', un entrepà de xoriç crioll i chimichurri molt apreciat a Amèrica Llatina. Tot ho fan ells des de zero: l'embotit l'elaboren amb porc Duroc i una mica de vedella, cuinat al forn de brasa Pira. El pa és de tipus francès, amb bona molla per contenir el greix de la carn i l'oli de les salses. El chimichurri es fa amb herbes fresques, vinagre i oli de qualitat, i la salsa criolla amb xilis chipotle i habanero lactofermentats. Per 8,9 euros sentireu que sou a punt d'entrar a La Bombonera per veure un partit del Boca Juniors amb un entrepà entre mans digne d'unes quantes estrelles Michelin.

La italiana Beatrice Casella (ex Hisop) i el català Iván García (ex Direkte Boqueria i Aürt) dirigeixen el Glug, un bar de vins que per la qualitat del menjar que despatxen es pot considerar un restaurant amb totes les de la llei. Tenen més de 200 ampolles de vi natural o d'intervenció mínima i mitja dotzena d'aixetes amb blancs, brisats, rosats, negres i escumosos. Però no us faran recorreguts de degustacions monopolitzades pel maridatge; aquí impera un esperit de llibertat creativa i de mesclar de cuines mediterrànies que dona gust. Per què anar a fer fusions amb Àsia si ajuntant Itàlia amb Catalunya ja tens plats deliciosos? O amb França. La croqueta de macarrons ens té el cor robat, però la seva sopa de ceba amb botons de pasta fresca farcida de comté és una trobada meravellosa de plats d'hivern italians i francesos. A 7,50 euros! 

En Francesc Beltri i en Nicolás de la Vega, xefs i copropietaris del restaurant creatiu i amb una estrella Michelin Slow & Low de Sant Antoni, són també al capdavant del Bar Canyí, un establiment que modernitza la tradició culinària catalana i castellana. La seva carta és curta, amb opcions que inclouen planxa, escabetxos, amanides, fregits, guisats i postres. Sempre hi trobareu clàssics imprescindibles com el capipota (12,5 euros). Per elaborar-lo, confiten el col·lagen del cap de vedella i incorporen bresa —una barreja de verdures que contribueix a donar estructura al guisat— i un sofregit elaborat amb ibèrics, ceba i tomàquet. Quan acabeu el plat, només voldreu fer una cosa: repetir.  

La cuina catalana aquest 2024 ha tingut una revifalla brutal. I  la Fonda de Pirenaicas es constitueix com a punt de sucar pa de primera magnitud, amb una oferta molt similar a la de la Mantequerías Pirenaicas, però decantada més cap al platillo català i a la cuina popular. Aquí la cosa va de guisats i platillo català fets amb una enorme solvència i tocs gurmets. Al capdavant de la cuina hi ha l'Alberto Soriano, que durant 9 anys fou el responsable de la de Mantequerías. I es nota en plats com uns fideus a la cassola sense feina, equipats amb un guisat de llangardaix ibèric magnífic, que es mengen, com el seu nom indica, com si respiressis. Un plaer melós i ple de suculència, ideal per compartir de segon, per 14,90 euros. Les racions són grans, ideals per compartir, la qualitat-preu òptima, i han tingut l'encert de mantenir els aires de fonda gracienca de tota la vida. 

"Drakarys!" és el crit que els Targaryen fan servir per comandar els seus dracs a escopir foc. Inspirada per 'Joc de trons', la Rocío Maldonado, la mestressa del restaurant vegà i sense gluten Wild Food, va crear unes postres que homenatgen els dracs de George R. R. Martin: ous de xocolata durs per fora, però amb un secret a dins. Quan se'ls afegeix salsa de toffee calenta, es desclouen per revelar un nucli de bescuit d'avellana, cruixent de 'pailleté' i cremós de xocolata kinder. Una explosió de sabors i textures que, per 9 euros, carnívors, flexitarians, vegetarians i vegans haurien de provar com a mínim un cop a la vida.