Els millors restaurants de cuina tradicional de Barcelona

Menjar senzill, popular i perfecte si s’han d’agafar forces. Tot el que hi ha del dia està escrit en una pissarra. Una oferta àmplia, amb primers i segons d’aquells que es fan anomenar clàssics: fa molts anys que els cuinen i hi tenen la mà trencada, per això han fidelitzat una munió ingent de ciutadans.

Un cartell d’en Barceló, d’una de les darreres corrides de José Tomás, al damunt d’una rastellera de pernils Joselito. Barra de marbre, rajoles hidràuliques de sanefa profunda, sostres alts, ambient modernista. El Bonanova –des del 1964– traspua classe pels quatre cantons i la cuina està a l’altura de les circumstàncies (i del preu, que pica). Bon producte de temporada, amb brasa de carbó vegetal i treballat amb carinyo.

De la mateixa manera que s’ha recuperat l’origen modernista d’aquest històric establiment, obert el 1924, també se n’ha recuperat el patrimoni gastronòmic original: una casa de menjars catalana. Mereix una menció especial l’extensa carta de vins catalans i la de còctels amb licors catalans i amb noms dedicats a personatges nostrats, com Joan Capri i Pere Gimferrer. Una aposta única, moderna i nostrada.

Casa Trampa és un clàssic de Vallvidrera, més a prop del cel que de la terra. Un restaurant amb solera, que es manté fidel als plats que l’han fet popular –els pèsols, el xai!–, tot i que, de tant en tant, n’incorpora altres de temporada. Un lloc on afinar el tret, per gaudir d’un ambient familiar i casolà, després d’una bona passejada per Collserola.

Cuina catalana en un espai senyorial, els baixos d’una finca modernista de l’Eixample i amb l’opció de seure a la terrassa-jardí. A banda del menú gastronòmic sorpresa –tres mitjos plats i les postres– i el menú Millors Creacions –dues tapetes, quatre mitjos plats i dues postres–, tenen una carta prou extensa, amb tapes que es permeten lleugers tocs de creativitat i plats en què manen els productes de temporada. Són d’agrair, també, els menús vegans.

Cuina de sempre, de mercat, amb productes molt frescos. En un dia qualsevol hi podeu trobar de llenties estofades a conill amb bolets, de sopa de galets i pilota a vedella amb pèsols. Senzillesa efectiva, per llepar-se’n els dits.

Restaurant de gran tradició gracienca, amb un tracte excel·lent i un bacallà a la llauna per llepar-se’n els dits. El menú de migdia és de molta qualitat. No hi trobareu cap gran sorpresa, però sí una cuina catalana excel·lent, i una gran varietat de plats com la botifarra, els peus de porc amb cargols o amb gambes, i el bacallà a la 'grattacoglioni' (gratinat amb allioli).

Hi serveixen cervellets de xai arrebossats, capipota amb samfaina, mandonguilles amb sípia i gambes, i, aquests dies de fred, escudella i carn d’olla. Són plats que no necessiten descripció perquè l’únic que hi ha al darrere és bon producte i cuina presentada i servida sense filigranes. El menjar s’acompanya d’una modesta carta de vins, ben escollida. N’hi ha de catalans i de Rioja. Juguen clàssics però juguen bé.

Fans incondicionals de la bona teca, heu de seure en una de les sol·licitades taules del Gelida ara mateix! Mossegar la galta de porc que hi preparen us farà que us pregunteu com és que no havíeu descobert abans aquest mític restaurant de l’Eixample. Preneu nota dels esmorzars de forquilla: el capipota és el plat estrella, no el passeu per alt. Aquí no hi ha menú, sinó una llista llarga de plats de cuina casolana que no arriben ni als 6 euros.

El 2019 –l’any que el grup Sagardi complia un quart de segle–, va obrir el Cadaqués, un restaurant d’homenatge a la cuina de l’Alt Empordà. Guanyat a un basar dels porxos d’en Xifré, ofereix arrossos amb foc de cep i de pollancre. L’altre puntal de la carta, esclar, són el mar i muntanya i el platillo (que no és un plat petit! Les racions són per a gent de vida!). Primitivisme de luxe, amb el millor peix d’aquí a Roses, al marge de modes.

El Petit Comitè ofereix una carta molt intel·ligent i pràctica, basada en una elaboració senzilla, sense pretensions desmesurades, a partir de productes de molt bona qualitat. I, el més important, sota la supervisió del xef Nandu Jubany. Arrossos i cassoletes fets al moment, canelons suculents, delícies del mar i carns de primera, com el fricandó de vedella amb patates rosses, fan del restaurant del passatge de la Concepció una autèntica festa per als sentits.

Un dels temples de la cuina catalana de Barcelona, tota una institució. Ara en porta les regnes la filla, la Núria Gironès, que aposta per un servei dels de treure’s el barret. Les parets de Ca l’Isidre han vist grans personatges de tots els sectors menjant, per exemple, la que probablement és la millor tripa de vedella de la ciutat i un cabrit al forn antològic. La carta de vins segurament també és de les més aplaudides de Barcelona: té més de 300 referències.

Des de finals de la dècada dels 70, la Maria Xandri està al càrrec d’uns fogons que continuen fidels als plats i a l’essència d’una casa de menjars clàssica, i fins i tot els preus són del segle passat: tres plats i postres per només 8,5 euros. Són versions humils però digníssimes de clàssics de la cuina catalana: canelons, capipota, llenties guisades...  En consonància, també decoració i mobiliari ens donen una sensació pretèrita absoluta i, no obstant això, l’estricta netedat fa que sembli acabat d’inaugurar. Fill i nora reparteixen plats amb familiaritat i projecten el negoci cap a un futur mestís: ara els diumenges ens proposen cuina peruana.

Pel nom pot semblar l’últim lloc de moda, una cadena americana o un pub decadent. Tot el contrari: el Dirty Duck té gairebé 40 anys, hi fan cuina casolana i de mercat, i el porten l’Emilio i la Raquel, amb l’ajuda de la seva filla. Al menú hi ha primers com unes llenties estofades (delicioses!) servides a taula amb cullerot i segons com peus de porc, «callos» i, per quatre euros més, un xai rostit que es desfà com xocolata. La Raquel ens explica que les racions de truita (3,80 euros) que serveixen a partir de les 8.30 h han contribuït a fer una clientela fixa. I ara la resposta al misteri: Dirty Duck era el nom del restaurant on anava sovint un familiar del propietari que havia viscut a Anglaterra.

En Josep Bonavida, xef del Mà de Morter, va ser cap de la partida de peix del Fermí Puig i ha treballat en diversos restaurants de classe i xup-xup. El juny del 2018 va obrir el Mà de Morter, un racó càlid i sense cap artifici ben a la vora del Camp Nou. Dins s’hi juga al mateix nivell que el Barça en gastronomia, i amb un menú d’11 euros amb dos plats, beguda i cafè o postres. Entre les estrelles de la proposta de dinar, un fricandó de vedella amb bolets amb un suquet per sucar-hi una barra sencera i un arròs a la cassola insuperable en melositat. És tan bo, que val la pena recórrer mitja ciutat només per anar-hi a dinar.

Passejant per la Gràcia costeruda i desèrtica, a un pam de la Travessera de Dalt, et capbusses en un baret de porta opaca, ple de gom a gom, en un carrer desèrtic. I al·lucines: paletes i famílies japoneses comparteixen espera a la barra del Casi, obert el 1978. No tingueu pressa: gaudir de l’atenció d’en Xavi Montes –“Tete! Fa sis anys que no venies però et recordo”– i d’un dels millors menús de Barcelona en la franja dels 12 euros –secció cuina tradicional, guisats a foc lent, potatges i dos entrants sempre de verdura ben feta– no té preu.

En Rafel té la bodega gastronòmica més sol·licitada de Barcelona; i s’ha guanyat que el coneguin d’Amposta a Indonèsia per una generositat i afabilitat que de tan humanes no ho semblen. S’hi respira simpatia, alegria, barri, bon humor. Un bar fins fa poc només ple d’avis que hi feien el vermut al migdia. Ara, també de joves que hi van a passar els vespres o a fer-hi el vermut el cap de setmana. I que content que està en Rafel de veure jovenalla entre els clients! Senyal que la cuina casolana encara interessa i té adeptes entre les noves generacions.

L’Antonio té la mateixa humanitat incontenible que en Rafel, en format menú (onze primers i onze segons!). La teca és boníssima, producte fresc i de qualitat. “Tenim un petit do, que no es pot fingir”, diu. Es queda curt: en termes de bonhomia, l’Antonio és una força de la natura. Si té temps, al cap de tres minuts ja t’estarà explicant que els seus fills no mengen fruita perquè no volen pelar-la. Aquest baràs, res de baret, va obrir el 1969, al cor del Poblenou fabril, i ha vist totes les transformacions del barri, sempre donant menjar i beure als curriquis.

Aquest reducte de taules de fòrmica ofereix cuina familiar extraordinària a Parlament des de fa 75 anys. El capità d’aquest "dream team" és en Pere Vives, cosí d’en Josep Maria Gol, qui en va ser el propietari des del 1966 i a qui encara veureu amb un somriure rere la barra. No fan menú, sinó plats que canvien segons el dia; no hi solen fallar les galtes, els caragols, el capipota, els ronyons, ni l’arròs del dijous, entre altres luxúries. Els comerços del barri i els veïns els coneixen molt bé, i en són clients habituals.

El pare del Máximo va obrir fa 53 anys un bar-bodega que més tard es convertiria en restaurant i l’establiment resisteix a Navas, servint àpats a una clientela que hi torna des de fa dues dècades. Elaboren paelles per encàrrec i plats “de sempre i per als qui els agrada menjar cuina normal”, diu en Máximo: escudella, estofat, galtes i peus de porc, braó (bo), espinacs a la catalana, albergínies farcides... Al menú sempre hi ha l’opció d’amanida i patates fregides; obeïm i no en deixem cap al plat.

Aquí comparteixen taula paletes i jutges, explica el propietari, Pedro Sausor. I no és una boutade: mentre endrapo veig l’egregi Joan de Sagarra fotent-se un Jameson mentre encarrega taula per a quatre. El Morrysom hauria de ser declarat patrimoni: preus minúsculs per a una cuina casolana d’arrels distingides. Sausor, que va agafar el restaurant el 1974, de jovenet va passar per les grans cuines burgeses de Barcelona.

Menjars casolans. Ja són pocs els llocs que poden definir-se així, com Can Vilaró. Un històric, un clàssic, un autèntic. Ubicat davant el renovat i majestuós Mercat de Antoni, el Sisco i la Dolors reben diàriament com a casa tota una legió de clients fidels que ja saben què escollir. Pel calendari, es podria dir que és un autèntic lloc de cuina de mercat, però agrada més l’etiqueta, menys usada i més concreta, de menjars casolans. Els dilluns hi ha cua, sobretot a l’hivern, per assaborir la seva escudella i carn d’olla, abundant plat únic.