Els millors restaurants del Poble-sec i Montjuïc

L'Stefano Balis (grec, ex Bardot, Rilke, Informal) ) i en Jordi Fenoll (elxà, ex Dos Pebrots) lideren el Margarit, un restaurant de base grega amb influències mediterrànies. Ofereixen plats innovadors com l’‘akra’, corbina macerada en fulles de figuera, que combina elements hel·lènics i valencians. La carta inclou reinterpretacions de receptes tradicionals, com la ‘tarama’ i la ‘fava’. El xai palestí amb iogurt i herbes destaca per la seva tendresa, i les pites varien setmanalment. La carta de vins, amb naturals grecs, està gestionada per Satyrs Wine.

Després de funcionar uns quants anys com un club d’esdeveniments gastronòmics efímers, la troupe Tiberi ha obert el seu local permanent. La proposta gastronòmica és de la Fran Baixas (filla de restauradors, dissenyadora gràfica i ex R+D de Mugaritz). El local és un encreuament entre l’hygge nòrdic i l’interiorisme barceloní; sobrietat, caliu i, si mireu al sostre, sensació de ser dins d’un núvol. La carta muta amb les estacions, però hi teniu seccions fixes; cosetes per picar (gildes, xips, seitons), entrepans (el de pollastre és el més ovacionat) i alguns platets de verdura, carn i peix. Obren de dimecres a diumenge i només agafen reserves per grups de sis o més persones. Un dels locals de moda de Barcelona.

Després de passar per uns quants restaurants amb estrella Michelin de la ciutat, en Fernando Silva i la Mariela Di Stefano van decidir baixar a la terra, rellegir-se un bon grapat de receptaris de Catalunya, Itàlia i Argentina i obrir un local proper on revisar les receptes de sempre d’una manera lliure, honesta i sense floritures. De la cuina en surten platets per compartir molt ben executats com el tàrtar de gamba, 'stracciatella' i alvocat; la galta de vaca estofada i puré d’arrel d’api i el bacallà amb samfaina. De postres, que no falti el tiramisú. Parets verdes, rajoles blanques, miralls antics i un petit piano. Podríem ser a algun restaurant del barri porteny de San Telmo, però som al Poble-sec. Obren només quatre dies a la setmana i de vespres.

Platets mexicans, vins catalans naturals i bon rotllo d’arreu. Una combinació guanyadora. Tapetes com el cebiche de llobarro amb torrada de blat de moro blau, llet de tigre i mole i el rotllo d’espinacs amb gelat de fulla santa; tacos i tlayudas; còctels mezcaleros, cerveses artesanes i vins molt ben triats. Una tercera part de la carta és apta per vegetarians i vegans. Pop ups divertidíssims, nits de dijous de Trivia i DJ sets sempre que es pot. A una de les parets del local hi ha un llum de neó que afirma que ets una viciosa. Tranquil·la, res d’avergonyir-te. Aquí tots els vicis hi són benvinguts i es comparteixen; la clientela és eclèctica i ample de mires. Pocs locals del Poble-sec emanen tanta bona vibra.

Segons la mitologia grega, la Galena és la deïtat marina de les aigües tranquil·les. La de la Plaça del Sortidor és una cafeteria plàcida dedicada al brunch, amb terrasseta i molt amor cap als gossos. Per menjar, us ofereixen tres fórmules; esmorzar (14 euros), brunch (16,5 euros) i migdia (12,5 euros). Per beure, cafè d'especialitat de Harmony Coffee Roasters, tes i infusions de Sans & Sans, chai de Masala Chy i llet fresca de la Granja Cal Porta. També organitzen tallers artístics i exposicions.

On abans hi havia el Pakta de l’Albert Adrià, temple de la cuina nikkei amb una estrella Michelin, ara hi ha una izakaya mediterrània o un celler tradicional amb visió asiàtica, segons com es miri. El porten en Jaume Marambio i la Vicky Maccarone. Ell va cuinar al St. Rémy, al Saüc, al Gaudir i al Tickets, i ella va ser cap de sala a l’Hoja Santa i el Niño Viejo. Aquí fusionen la gastronomia mediterrània amb la nipona. Com? Amb molt tacte i originalitat. Exemples? 'Montadito' de calamar i cansalada ibèrica, gyozes de tres botifarres i favetes, guisat de pèsols amb sepionets i 'katsuobushi' i, de postres, xuixo de gelat de soja i caramel.

Un altre bar de barri que ha premut el botó de reboot és el Bar La Cañada. En JuanPe González ha revifat aquesta esplèndida barra inoxidable del 1980, al Poble-sec més tranquil, amb l’ajuda de l’actor i artista Nico Baixas i la Lina Ruiz. Ha ajuntat delicadeses fredes (olives de Bailèn, tonyina fumada de Múrcia, embotits de Salamanca, formatges artesans...) amb una carta de vins a copes ben triats, i un parell de guisats que fa la seva mare.

El lloc perfecte al Poble-sec per quedar amb amics i gaudir d’alguns dels bons vinets que té l’Edu. Deixeu-vos aconsellar, que aquest noi és un crac en matèria vitivinícola i sempre l’encerta! Per menjar, al Marino tot és especial: croquetes de bolets, de sobrassada amb formatge... esplèndides; figa seca amb foie-gras per tocar el cel, carxofes amb cecina encisadores i uns formatges exquisits i molt ben seleccionats. 

Un restaurant de cuina gallega que feia falta a Barcelona. No perquè no hi hagi oferta en aquest sentit, sinó perquè és un bon punt entremig per assaborir les menges d’una taverna gallega sense el soroll ni la incomoditat habitual d’aquests espais i sense haver d’afluixar gaire la butxaca. Les taules i les cadires són còmodes, els cambrers són atents i s’hi menja francament bé. Es defineix com a 'pulpería', i el pop no falla a la brasa, ni guisat ni el clàssic a feira. Impressionen les olles que tenen just a l’entrada per coure el pop. No us decebrà el lacón, els peixos salvatges fets a la brasa amb carbó d’alzina, la vedella rossa i la resta de clàssics gallecs (pastís larpeira i de Santiago inclosos). Vins gallecs, catalans, navarresos i castellans.

El Cañota és un bar de tapes marineres d’inspiració gallega amb molt bones referències. Peix i marisc, patates braves, pop a la gallega, ensalada russa, canyes de cervesa i vins... L’oferta és la de tota la vida, però amb l’afegitó d’un puntet juganer de creativitat: tasteu-hi, per exemple, les aletes atòmiques i, per postres, la pinya cocorrón amb sorpresa. Si hi aneu amb amics de fora, demaneu la sangria original. 

Una mica de món a la cuina d’aquest minúscul i íntim restaurant de la França Xica. En realitat, és una espècie de passaport llaminer per viatjar des d’una còmoda cadira al Poble-sec. La Raquel i en Marc, els amos, van decidir plasmar a la seva carta tot el que havien après al llarg dels seus viatges, sobretot pel sud-est asiàtic. Potser no cal parlar de fusió però sí que podem dir que la carta del Casa Xica és plena de gustos de tota mena adquirits en aquest periple. La fórmula de l’èxit: elaboracions quasi orientals amb producte autòcton i un peu de la recepta a Catalunya. Un exemple? El 'bao' de panxeta glacejada i cogombre envinagrat o l’arròs saltejat d’entrecot i salsa d’ostres. La carta de vins ecològics està a l’alçada dels plats.

En Miguelito, criat entre dimonis i borratxos, i amb influències llatinoamericanes i orientals (la seva mare és asiàtica), s'ha convertit en un mestre dels fogons; 'botanas', tacos, ceviches, aguachile, etc. Ell és el protagonista del Chamako, un restaurant mexicà al Poble-sec que destaca per la seva decoració cridanera i un espai pensat per socialitzar, amb opcions de terrassa o interior amb música en directe. L'amo ofereix sorpreses constants, shows, i shows d'humor que es reflecteixen tant en la decoració com en els plats i fins i tot al lavabo.

El Denassus té un nom obvi que ens encanta perquè no enganya. Ja us ho podeu imaginar; aquí s’hi menja de nassos! En Sergi Ruiz (nas d’or 2014) i l’Alejo Mailan són sommeliers, i l’Eduardo Orionda és cuiner. És evident que la seva unió ve per la bona teca i el bon mam. A la vostra disposició hi teniu els clàssics (braves, croquetes, truites), i platets per compartir de temporada i un parell d’opcions de brasa. L’Edu, asturià, té molt bon ull pel peix i marisc. Qualsevol plat de mar que se us proposi, demaneu-lo. Un exemple: el calamar de potera amb mojo verd d’all, vi de Xerès i coriandre. Tampoc s’oblida de les postres; el pastís de formatge, nyam! Excel·lent selecció de vins nacionals i internacionals. Ambient desenfadat.

La família Iborra es va traslladar a Catalunya fa més de cinquanta anys i la seva maleta carregava receptes il·licitanes. Pioners a Barcelona en la importació de cuina valenciana, ja disposen de quatre restaurants on podeu trobar tota mena d’arrossos impecables. Tant a la seu original del Paral·lel com a la resta, el plat estrella és l’arròs negre d’Elx amb calamarsets i carxofes, un esclat de mar fosca i libidinosa, amb verdures de sabors pretèrits, talls de cefalòpodes que regalimen gratitud i, el secret, una base d’arròs Bayo extra de l’Ebre, híbrid entre les varietats llarg i bomba, que aporta consistència i reté el plaer.

L’Alba, la Momo i la Natalia, veïnes del barri i amigues, van obrir aquest local viu i lluminós del Poble-sec, que és mig llibreria feminista i mig bar vegà. Hi serveixen braves, croquetes, amanides, cremes, curris, pasta i un choripan de llagrimeta. Sí, vegà. Canyes, bones energies i preus populars. El menú setmanal (entrant i plat principal)... a 9.50 euros! I fet am productes de km 0 i ecològics, abastits per cooperatives agroalimentàries. La llibreria està especialitzada en feminisme i transfeminisme, literatura infantil, fanzins i cuina vegetariana. Organitzen presentacions de llibres, tallers, xerrades i el que faci falta.

El millor de la cuina de Cadis ho trobareu en aquest minúscul bar ple d’alegria i bon humor. Les propietàries engeguen rock a tot drap per fer baixar el caçó en adob, un dels clàssics que fan a La Chana. Ben cruixent per fora i tendre i gustós per dins pel fet d’haver-lo macerat unes hores abans. Excel·lent l’atún anchoado, la moixama i les ortiguillas (quan en tenen). A l’hivern fan més plats de cullera com els cigrons amb pringá (carn d’olla) i tagarninas (cards) que ressusciten els morts.

A La Porca la matèria primera i el bon tracte són els principals ingredients: és un lloc familiar impulsat per en Rubén i la seva mare, la Carmen. Van guanyar el concurs de la millor hamburguesa de Barcelona amb la Doble Bacon Cheese Burger, amb una combinació d’ingredients clàssica i infal·lible. Les braves són de les millors de la ciutat, amb dues salses casolanes i 'porchetta' a baixa temperatura. També hi trobareu propostes com la burrata trufada i l’ensaladilla murciana (una mena de russa, amb patata, envinagrats, tonyina i ou). 

La Tieta és amb prou feines una barra de marbre farcida de bons vins, vermut i canyes ben tirades, amb una terrassa encantadora. A la carta de vins no hi trobareu res clàssic, s’enamoren d’un vi mallorquí i la setmana següent perden el cap per un de gallec. Aquest bon fer l’encomanen també al menjar; sense experiments estranys, però amb creativitat, preparen cuina bona de tota la vida ben feta. Per exemple, brou i broqueta –tassa de brou i una broqueta amb la carn d’olla!– o verat escabetxat amb cítrics. 

A punt de celebrar el seu desè aniversari, en aquest restaurant amb barra baixa estil japonès i espai per a còctels, Bernat Bermudo fusiona tradicions culinàries allunyades, com la tailandesa, la nipona, la catalana i la peruana. De fet, va viure al país andí durant una bona temporada. Un parell d’exemples: el tàrtar de tonyina i foie amb alga nori o la galta de vedella amb salsa de miso, orellanes i cafè. Aquest cuiner és un magnífic exemple d’aquesta generació Hofmann que ha conquerit la cuina de Barcelona, i de com els cuiners viatjats són capaços de mesclar cuines aparentment antagòniques amb tota la naturalitat del món. El menú de temporada és un viatge d’onze passes a 83 euros (no inclou begudes). Obren només els vespres.

Després de la pandèmia, Rías de Galícia, marisqueria oberta l’any 1986, va reobrir com a Rías/Kru. Abans pujaves les escales del Rías i t’hi trobaves l’Espai Kru, on el que dominava eren porcions excelses de producte marí cru i marinat amb elaboracions d’alta cuina moderna. Els germans Iglesias han optat per unificar la carta en els dos espais. A la mateixa taula pots optar per Rías, el millor de l’ortodòxia gallega (percebes, petxines, cargols punxencs); o per Kru, poc foc i molta Àsia, amb meravelles com la navalla de les Illes Cíes amb miso blanc i all negre o la ventresca de tonyina brasejada amb ponzu de pera. A la cuina, el xef Robert Gelonch, un barceloní que ha treballat braç a braç amb els grans (Gaig, Adrià, Freixa i De Muelas).

Un racó secret per a farandulers! El trobareu a l’estratègic triangle format pel Lliure, el Mercat de les Flors i el Grec, a prop de la pau i la verdor de Montjuïc. I què s’hi cou aquí? Plats com la lasanya (finíssimes capes de pasta embastades amb una carn especiada amb evocacions orientals), les mandonguilles a l’estil kefta amb arròs i, a l’hivern, l’omnipresent i necessària sopa 'harira'. L’especialitat de la casa és el cuscús que el cuiner algerià Souhail Basli prepara de dimecres a diumenge amb fama i traça. Els fa de vedella, xai, pollastre, vegetarià, i de calamar (aquest per encàrrec). Tot i que el vermuteig no és precisament d’origen àrab, aquí el practiquen molt bé. El local és petitó, agafeu lloc a la terrassa.

Ho diuen totes les guies del món i ens sap greu repetir-nos però el Quimet i Quimet és, vaja, per deixar anar la llagrimeta. Tenen cervesa pròpia, serveixen el millor vermut d'aixeta del planeta i ofereixen una varietat de vins que els arriba al sostre. Tot aquest cúmul de felicitat acompanya unes tapes que farien ressuscitar els morts. Montaditos de salmó, iogurt i mel trufada o els més venuts, els de carxofa, cremós Brillant-Savarin i tomàquet confitat. 

Un restaurant d’hotel d’impacte: al capdavant hi ha el xef Víctor Torres, que amb Les Magnòlies d’Arbúcies va ser el cuiner més jove d’Espanya a ostentar una estrella Michelin; el 2018, tot just amb 25 anys. Aquí hi practica una cuina catalana d’autor molt similar a la d’allà, basada en l’excel·lència del producte i la puresa dels sabors i amb gotetes d’influències franceses. Es proveeixen de l’horta i fauna del Maresme i del Baix Llobregat en la mesura del possible. Als dos menús degustació (de 110 i 70 euros) hi campen meravelles com un arròs amb espardenyes i aletes de pollastre, o un ou de corral amb pèsol llàgrima, botifarra negra i tripes de bacallà. Només hi fan sopars i només de dimarts a dissabte.

David López i Javier San Vicente són els xefs i propietaris de la Taberna Noroeste. Entre tots dos sumen dècades d’experiència en grans cases de la tapa fina, com ara el Tapas24 de Carles Abellan, i l’altíssima gastronomia del nord, com l’Akelarre del Pedro Subijana. I en la seva casa pròpia han optat per deixar-se de floritures i tirar per la millor cuina espanyola, cap al nord (López és de Galícia) i l’oest (San Vicente té orígens de salamanquins). El resultat és una carta curta, de producte òptim i pur esperit hedonista, amb plats interessantíssims com el lletó amb milfulls de patata i les cloïsses gallegues amb algues i cogombre.

No és el mateix dir ‘avui hem sopat en un italià’ que ‘avui hem sopat en un restaurant venecià’. Encara hi ha categories! Quan el Xemei va obrir al Poble-sec, aquest incís es va fer imprescindible. Els bessons –'xemei', en dialecte venecià– Stefano i Max Colombo van portar-nos una cuina transalpina que superava d’una vegada els macarrons a la bolonyesa i les pizzes 'quattro stagioni'. Avui, s’han convertit en xefs icònics d’Itàlia i del producte màxim a Barcelona, però el Xemei manté l’ànima veneciana intacta: és allà on has d’anar si vols saber què són unes 'sarde in saor' o un fetge de vedella a la veneciana, i és que vas a casa seva. El lloc té glamur i un ambient de taverna vintage, i els plats 'buoni, buoni, buoni'. Cal reservar. Amb terrassa.