Els millors restaurants de Sarrià - Sant Gervasi

El mediàtic Jordi Cruz ofereix una cuina sofisticada, original i sorprenent en aquest restaurant triplestrellat. Fa temps que es reconeix la vàlua de Cruz molt més enllà del personatge televisiu que s’ha creat. Deixa ben clar a l’ABaC que fa anys que s’arremanga les mànigues i que domina la tècnica i el producte a la perfecció. Amb un ull posat a la cuina internacional i amb un peu a la del Mediterrani, ofereix un únic menú degustació de catorze plats i quatre postres (295 €), que canvia per temporada i gust. Més enllà dels plats, l’experiència ABaC és global: dines en un menjador de somni i hi arribes a través de la cuina, on saludaràs el xef.

Adobo/Adobar és l’última aventura del genial Enrique Valentí. Un restaurant conceptual però senzill (que no simple), “una fonda actualitzada, on fem servir els adobs i els condiments”, diu el madrileny. A Valentí –màster del sofregit, el guisat i el foc lent– li encanta aquesta tècnica perquè “dona noves perspectives a plats de tota la vida”. Un exemple: el tàrtar de picanha –tall brasiler de vedella– madurada. 

A una de les zones més cares de Barcelona hi ha una casa de menjars contemporània que serveix plats de luxe a preus gairebé de barri. Sí, ho heu llegit bé. Als fogons, en Carlos Salvador, un cuiner brutal amb experiència al Mugaritz, l’Alkimia i el Gresca. A la sala, en David Grau. Menú setmanal de temporada amb dues opcions de primer, segon i postres per només 14,20 €. Per fer-vos-en una idea: cigrons estofats amb calçots i picada; cuixa de pollastre guisada amb bledes, moniato i curri, i pastís de cítrics. Per compartir: croquetes, bunyols, truites i xistorra en sidra amb rovell curat, per exemple. El local té una terrassa encisadora.

La tècnica moderna no es contradiu amb la tradició. Això és precisament el que trobareu a l’Avenir: plats de fonda –capipota, cigrons amb suc, mar i muntanya– redefinits sota el prisma de professionals de cuina i sala que han passat pel Manairó d’en Jordi Herrera, en Roger Viñas i en Chesco Salrach. I la veritat és que les ganes de jugar i sorprendre oferint una cuina plena de cullera i fons substanciosos, tan característica del mestre Herrera, es nota en molts dels plats d’una carta que també deixa entreveure la iconoclàstia d’arrel a l’hora de l’aperitiu: en lloc d’olivetes, et porten alls rostits sense pelar!

En Max Morbi –mòrbid vol dir blancor delicada, gran nom per a un pizzer– és un ferm defensor d’una nova manera de fer pizza: “La pizza és sobretot textura. Cal un bon equilibri amb el gust, i som partidaris de portar-la al terreny de l’alta panificació”. Ells són italians, però van “descobrint tot allò que et diu la tradició que no has de fer”. A La Balmesina, oberta des del 2017, hi trobareu tres masses (a partir de massa mare i moltes hores): la clàssica, fina i cruixent; una d’espelta integral, i la Pala. Aquesta darrera, una de rectangular per compartir, en porcions. 

El Barra Alta és un restaurant obert pel veterà Daniel Roca, cuiner i xef, amb el jove cuiner Cèsar Guillem. La gastada paraula honestedat s’omple de significat en una carta molt ben compensada. Aquí la cosa va de producte de qualitat i de temporada amb un preu assequible i en inspirades receptes amb un punt d’inventiva. Un d’aquests locals que parlen bé de la classe mitjana-alta de la gastronomia de la ciutat, on saps que menjaràs de gust.

El Bar Ri es troba a Sarrià i no és casualitat ni gratuïta l’elecció del nom. Les coses del barri tenen un aire especial, fan olor de casa i et fan sentir en família. Aquest restaurant especialitzat en tapes i platillos ha aconseguit fer-se un lloc al districte. Les braves amb nyores de La Rioja, les xips de carxofes o els calamarsons fregits omplen una carta basada en les tapes fetes amb producte de mercat. També tenen bons biquinis, hamburgueses i torrades. La carta de còctels i gintònics és curta, però hi ha tot el necessari. 

El Bisavis no és simplement un restaurant. És una experiència multisensorial, feta per una cuina excel·lent guiada per l’entusiasme de l’Eduard Ros, un exadvocat convertit en gastrònom, cuiner autodidacta, sommelier i cap de sala. Detallista i exigent a més no poder, ho prepara tot davant dels dotze afortunats comensals que caben a la barra. Evidentment, els plats canvien segons inspiració i temporada. 

Allà on antigament hi havia el Mató de Pedralbes, avui hi trobareu el seu hereu, Bistro Mató, a càrrec del Grup San Telmo, que té cinc establiments a Barcelona. La seva és una localització que desperta enveges, amb una de les terrasses més cobdiciades de Pedralbes i ocupant un preciós edifici modernista. I la carta és una llista de delícies que posa un èmfasi especial en la brasa i el producte de temporada. 

Barra de marbre, rajoles hidràuliques de sanefa profunda, sostres alts, ambient modernista. Els cambrers són educats i atents, sense ser excessius ni pesats. En Carlos, un dels hereus del negoci familiar (hi són des del 1964!), s’encarrega de transmetre’t la carta com cal, amb gràcia; cecina i llengua de Nacho el Puta, macarrons marranos, pastís de formatge molt molt bo. El Bonanova és un restaurant que traspua classe, i la cuina i el producte estan a l’altura de les circumstàncies i del preu. 

Un veritable clàssic de la zona alta –va obrir el 1972!– que ha reviscut des que el 2022 se’n va fer càrrec el xef Jordi Conill, ex-Coure, un cuiner que tot just ara inaugura la trentena. Amb l’ostra Gillardeau hi ha una petita declaració d’intencions: hi afegeix shichimi togarashi, mescla japonesa d’espècies. Però no ha vingut a trastocar el restaurant, sinó a renovar-lo sense trencar el mobiliari. Així, aquí conviuen receptes de classicisme francès de gran hotel –el filet Wellington, com el de la foto– amb receptes populars (ha mantingut els cigrons d’en Lluís (mig segle en carta!) i croquetes de cochinita pibil. 

Casa Trampa és símbol del que un dia va ser Vallvidrera quan encara no hi havia segones residències o primeres de nouvinguts barcelonins. És una fonda de les de sempre que encara es manté força semblant, amb l’esperit d’alimentar qualsevol que hi pari. Aquí, les racions generoses de vedella amb bolets, pèsols amb pernil, macarrons casolans i mandonguilles amb samfaina... tot vola. Cuina casolana sense gaires miraments més enllà de l’objectiu d’oferir bona teca als comensals. 

En una casa amb jardí a Pedralbes, amb un pati d’arbres meravellós i un interior ple de disseny clàssic, el xef francès Hervé Escobar signa una carta tan elegant i precisa com el mateix local. Va plena d’horta de temporada i plats saludables, però el sabor esclata en delícies com les croquetes de confit d’ànec, o un onglet de vedella al carbó que es desfà a la boca. Aquest és un lloc d’allò més interessant per la seva versatilitat: hi pots menjar des de delicadeses com una albergínia amb samfaina i iogurt grec fumat, tot un plaer melós i cardiovascularment afable, fins a fer festa grossa amb pizza i pasta d’alt nivell.

Una barra llarga molt freqüentada pels amants de la bona cuina per la qualitat dels platets que hi ofereixen. Un nom: Albert Ventura, el xef que sempre ressona a la llista dels més recomanats de Barcelona. Un espai més informal, el de la barra, comparat amb el restaurant en si, més íntim i elegant. El Coure és tot un referent de la cuina d’autor més creativa de la ciutat. Ingredients de primeríssima qualitat molt ben cuinats per Ventura. A la seva fama hi ajuda el cuidat servei de sala, que multiplica l’experiència.

Aquesta petita xarcuteria de tan sols set taules presenta una cuina casolana i catalana digna de menció, que es vehicula en un menú de migdia i en un menú degustació, i un horari de cuina ininterrompuda. Excel·lents canelons i pastís d'escórpora; cremes fredes i calentes; 'cazuelitas' i carns rostides. Tot es pot portar a casa, comprat a la botiga. Bons vins i magnífica rebosteria completen el panorama. Si feu una reserva a partir de dotze persones, us obriran el restaurant per a vosaltres sols. 

Què fa que una cosa sigui tendència? Un gran músic em va dir: “Les tendències van en cercles. Tu queda’t quiet treballant i tranquil, que si ho fas bé, la moda t’enxamparà”. Ve a tomb pel Flash Flash: un cas, més que atípic, únic. Obert el 3 de juliol del 1970 per l’aristocràcia de la Gauche Divine –els matrimonis Leopoldo Pomés/Karin Leiz i Alfonso Milá/Cecilia Santo Domingo– va arribar als 50 anys de vida el juliol del 2020.

El segell de la Mey Hofmann és senyal d’alta gastronomia d’escola amb referents catalans i de l’ús de les tècniques més avançades. No en va, el restaurant que porta el cognom de l’enyorada xef conserva una estrella Michelin des del 2004. Us trobareu amb una carta plena de referents de la nostra cuina tractats amb finesa. Menjareu plats com el capipota cruixent, l’escuma de tonyina o l’arròs sec amb carxofes, espardenyes i emulsió de julivert. Les postres són també “d’escola”, esclar, tractant-se de la Hofmann. 

Flying Monkey, el restaurant de la Ronit Stern i en Rafael Campos obert el 2022 –propietaris de La Balabusta i Auto Rosellon– reflecteix la personalitat culinària de Stern –autodidacta i perfeccionista total– en un format versàtil. Hi pots esmorzar, dinar, berenar i sopar molt bé: Tot de la millor qualitat, d'acord amb un producte de proximitat de petit productor i estricta temporada, fet des de zero (veureu els sacs de farina del pa baixant les escales).

L’Etoile té història: es va fundar l’any 1979 i s’ha guanyat el sobrenom de Gran. Gran i versàtil: ja que hi pots esmorzar, dinar, fer canyes i sopar (amb estovalles). A l’esmorzar trobareu un assortiment de truites de patates que els veïns no dubten a posar a l’altura de les millors de Barcelona, entrepans potents... i també esmorzars de forquilla! Per dinar i per sopar, la carta ofereix una tria de tapes i platets amb finesa d’acabat i relació qualitat-preu òptim. Alguns exemples: terrina de pues de porc, tàrtar de tonyina, préssec i maio de wasabi i cua de vaca amb parmentier de patata. Ho fan fàcil, tot ve de gust i obren cada dia de la setmana.

El xef Oriol Ivern presenta a l’Hisop una cuina que us serà familiar pel que fa a l’arrel però molt creativa per la posada en escena i la combinació de sabors. En definitiva, natural com ho és el xef i el seu equip, sense voler dir res més que el que et trobaràs al plat. Ras i curt. I la veritat és que ho fan de meravella tant a la sala com als fogons. Tenen una estrella Michelin, potser la que passa més desapercebuda de la ciutat i diuen que la més econòmica (el menú de tast val 85 €). Però no menys merescuda.

El grup Isabella’s és una de les empreses de restauració que més ha crescut en els darrers anys (nou restaurants!). Però si per alguna cosa triomfa a la zona alta el primer local de la saga és perquè s’ha establert com un restaurant casolà, amb aroma de cuina de la mamma i un espai d’allò més chic. Al primer restaurant que va obrir la romana Isabella Hesseltine hi mana una carta que és gaudi pur, dels de sucar-hi pa (bé, focaccia). Tenen receptes de pasta molt conegudes, com una autèntica carbonara, o d’altres que no ho són tant, com per exemple uns maccheroni amb carxofes i guanciale que han esdevingut una icona de la casa. Entrants, carns, pizza, peix... Tot com a Roma.

Meilan Kao, filla del gran Josep Maria Kao, un dels primers asiàtics a arrelar i triomfar a la ciutat, tracta el dimsum –aquesta empanada asiàtica que té un nom diferent segons cada país: gyoza, momo, shaomai– des de la perspectiva de l’alta cuina. La gràcia d’aquests farcellets és la pasta que fan servir, feta a mà, i els farciments molt treballats que eleven aquest restaurant a la categoria de cuina moderna. Els fan cruixents, com el roll nem vietnamita, de pasta d’arròs amb llom i verdures, bullits i al vapor. 

El Koryo és un petit oasi de sobrietat i serenor, entre el ciment trencacames del Putxet. L’Ahyun Sun el va obrir fa deu anys, i és un imprescindible del barri. La carta és curta, però hi trobareu plats clàssics sobretot coreans i algun japonès que canvien segons les temporades. Per exemple, de Corea: chaguechi (pasta amb salsa de soja, formatge i ou ferrat) i dolsot bibimbap (arròs cobert amb verdures, vedella, ou i salsa gochujang en un bol de pedra calenta). Del Japó: shoyu ramen (amb verdures, tofu i ou) i quatre tipus diferents de curri. 

Lombo, el restaurant italià que Eugeni De Diego (un dels excaps de cuina d'Elbulli) té amb la seva parella Ana Alvarado, (expastissera d'El Bulli) té una forta connexió amb el seu llibre '¿Cómo cocina un xef en casa' (Penguin, 2021): receptes directes, per sucar-hi pa, explicades de manera meridianament clara i pensades perquè siguin fàcils de fer, i alhora tinguin una dimensió gastronòmica innegable. Hedonisme pur i dur. 

El Grup Confiteria es va plantejar una tasca difícil: recuperar i renovar l’essència de l’antiga i mítica Xarcu de la plaça Molina, amb tanta història viscuda al barri, i ho ha aconseguit amb èxit. La Bodega Molina combina tradició i modernitat tant en la decoració com en una carta exquisida plena de tapes i platets gourmets que cal tastar. Des dels macarrons de la iaia o les mandonguilles amb sípia fins a un steak tàrtar fumat amb rovell d’ou i piparra, passant pels ous ferrats amb sobrassada de Mallorca i una varietat de truites que fan venir salivera. Hi podeu anar a qualsevol hora del dia, i menjar a dins o a la terrassa i al sol, us sentireu com a casa.

Vermut, vi, cervesa, tapes (gildes, braves, ensaladilla, torreznos de Sòria, seitons en vinagre), entrepans i plats del dia (pocs superen els 15 euros). Una mostra: bistec tàrtar de vaca; morro de bacallà i albergínia, i mandonguilles amb tomàquet i patates. La seva truita de patata feta al moment, amb ceba caramel·litzada i pernil ibèric, li ha donat fama al barri. Té un format individual, està poc feta i és sucosa. Si sou de truites quallades, no és per a vosaltres. A la carta hi veureu detalls italians; olives sicilianes, burrates i entrepans de mortadel·la o de mascarpone trufat i bresaola (embotit de vedella). Esclar, l’amo, en Peppe Palo, és d’allà.

Des de la seva obertura, el Monocrom és conegut com a bistrot de vins. Però no és només això. Sí, la carta de vins que han bastit els dos propietaris –els germans Janina i Xavier Rustia, amb predilecció pels vins naturals– és més que notable; però a més hi trobareu una aproximació a la cuina catalana modèlica i poc encarcarada. Fan plats que ja són clàssics de la casa, com uns extraordinaris macarrons de sofregit i suc principesc. A la carta teniu altres delicadeses, com ara una escalivada reconcentrada que és una explosió de sabor.

Han ampliat el local original i n’han obert un altre (Balmes, 106) perquè la clientela ho suplicava. Aquesta és la solució que han trobat al Petit Bangkok a l’alta demanda de taules al seu restaurant. I és que els amants de la cuina tai adoren aquest establiment del qual ja fa molts anys que se’n parla. La fama no és infundada: són boníssims els seus rotllets, molt gustosos, que poden ser amb pollastre, gambes o ànec (també amb opció vegetariana). També en fan de vietnamites, amb pasta d’arròs, gambes, verdures i herbes fresques. 

Les fotografies del xef Josep Maria Kao amb Pep Guardiola i altres famosos decoren l’entrada del Shanghai, un dels millors (i més veterans) restaurants xinesos de Barcelona. Han sabut fer les coses bé i per això s’han mantingut com un dels referents de la ciutat. Kao ha estat capaç de fusionar la delicadesa de la cuina heretada dels seus pares amb la qualitat de la matèria primera local. Ell mateix s’encarrega d’anar a comprar a la Boqueria. La carta varia segons la temporada.

El Sensato és dels mestres de sushi Ryuta i Aya Sato, de trajectòria immaculada (Nomo, Aiueno, Sato i Tanaka). Una barra minimalista de sushi amb vuit cadires per servei i volta catalana; llista d’espera de tres mesos i omakase. Oma, què? Els xefs observen els comensals i decideixen què els hi serviran. És a dir, un únic menú degustació compost per diversos plats i una successió de peces de sushi, que varien segons el calendari d’ingredients i la disponibilitat del mercat. Ostres fumades, sopa de cloïsses, gunkan de tonyina amb ou curat de guatlla, sushi flamejat, escaldat i marinat... 

El Tamae ajunta dos cuiners cabdals dels darrers vint anys: dos excaps de cuina d'elBulli, l’Eugeni de Diego (Lombo) i l’Albert Raurich (Dos Palillos), que ofereixen la seva versió del menjar asiàtic més apte per al take away en la creació d’un model de restaurant que, de fet, no ho és. És una cuina oberta i una barra amb vuit places on treballen el menjar a domicili i per emportar, amb els estàndards d’excel·lència i creativitat corresponents (no oblideu que rere la visió d’Àsia d’elBulli hi ha Raurich).

Tothom ho ha dit, tothom ho diu i segurament tothom ho dirà: són les millors patates braves de Barcelona. Potser és massa categòric, sobretot per una tapa omnipresent en qualsevol carta, però el que és segur és que no es queden enrere en el rànquing de les millors. El tall és irregular, el fregit amb oli d’oliva les deixa ben daurades i la salsa habitual, més semblant a un allioli, és generosa. Arrepleguen molta clientela que es desplaça al barri només per menjar-ne. 

El nom ja ho indica: aquí s'hi ve a menjar truita. En Joan Antoni Miró va començar molt jove en l'hostaleria, com a cambrer. I de formació culinària del tot autodidacta, el primer que va aprendre a fer va ser una truita (de fet, en els grans restaurants clàssics, la prova més habitual per entrar-hi a treballar era fer una truita a la francesa).

Rere l’aparent senzillesa d’una barra de bar, l’Ultramarinos Marín amaga un forn de llenya sota la direcció de Borja García, que ha passat per aquell temple de la cuina primitivista que és el Dos Pebrots. Tornem al concepte de bar, però amb elaboracions en què un enunciat espartà no amaga focs artificials, si no el millor que li pots fer a un producte. Un exemple: la patata bullida, escalivada i passada per la planxa amb manteca colorá. La carta només té tres apartats: a la planxa, a la vitrina i de la Marín. 

Atsushi Takata: “No ho he pensat mai, que tinc un restaurant japonès, no ho diu a la meva targeta”. I té tota la raó del món. Ell va ser pioner el 2002 a barrejar el Japó amb Catalunya –aquell meravellós Icho, ah, els fideus de sèpia amb papada!–, coneix i estima a fons la cuina catalana i exerceix sense etiquetes ni caixes. Només fa 'omakase'. L’abundant menú, a 57 euros, passa per tapetes, tres plats de temporada de mitja ració i la tria entre un assortiment de sushi o alguna altra especialitat, sempre barbaritats de sabor i tècnica delicada, com la seva tempura de carxofes amb llagostins, un plat que uneix Hiroshima amb el Prat de Llobregat!

Carta farcida de grans plats de cuina de mercat, amb els millors ingredients i les combinacions més fresques signades pel xef Jordi Vilà, responsable del menú, qui va tornar a col·locar aquest petit restaurant de molta història en un punt elevat i de referència de la bona cuina. Plats molt ben fets i no excessivament cars: assortiment de terrines de la casa, galta de senglar amb nyàmeres i castanyes, tronc de lluç amb sofregit i romesco de patata. És difícil pronunciar-se pels millors, ja que l’allau creadora de Vilà posa les coses difícils. 

Va canviar de local just abans de la pandèmia i l’ha capejat per erigir-se ara en un dels temples de menjar bé de la ciutat. Ara és a la plaça Molina, al costat de Varela, amb qui comparteix propietat en José Varela. Amb la plaça conquerida, en José continua apostant a La Xarxa per una carta de producte comprat a proveïdors de proximitat i confiança, com la carn de Discarlux, el peix de Peixos Sampera, les fruites i verdures de Pau Santamaria i els formatges de la Vila Viniteca. 

Els amos del veterà Restaurant Bonanova (Sant Gervasi de Cassoles, 103) es van quedar l’antic Bar Bonanova de l’homònima plaça fa un parell d’anys. Gent amb seny i molt bon criteri, van mantenir la decoració seixantera del local per concentrar-se en la cuina. Els parroquians peregrinen fins aquí sobretot per les mandonguilles amb salseta, patates palla i pebrots de Padrón, un escàndol. Però també tenen un repertori de tapes i platets tradicionals de començar a salivar i no parar; ensaladilla, capipota, croquetes, braves, etc. Això sí, les porcions són més aviat minses. Si en Wes Anderson fos barceloní, seria un client habitual del Yeti.