Què fer a Barcelona al març

Els Pets no només exhaureixen entrades a Londres, la ciutat d'adopció de Lluís Gavaldà, on han tocat recentment amb La Ludwig Band, sinó també per la gira Cantant les 40 que fan aquest 2025 per celebrar les quatre dècades de trajectòria. A Barcelona fan dues nits a La Paloma (el 13 i el 14 de març) i tampoc queden entrades.

La gira es diu Cantant les 40 i han triat quatre discos que són els que consideren els més emblemàtics de la seva carrera –‘Calla i balla’ (1991), ‘Bon dia’ (1997), ‘Agost’ (2004) i ‘Som’ (2018)–, de manera que cada concert serà diferent: Un amb 'Bon dia' i 'Agost' (dijous 13) i l'altre amb 'Calla i balla' i 'Som' (divendres 14). Tot sembla indicar que l'any que entra serà important pel grup de Constantí.

Sabor de Gràcia són una autèntica institució dins la rumba catalana. Liderat per Sicus Carbonell i actualment format per gitanos de Gràcia i del Raval, el grup commemora els seus primers 30 anys de trajectòria amb un disc doble ple de col·laboracions, 30 (2024), un documental, una exposició i un gran concert, que es farà el 15 de març a la sala Paral·lel 62 dins del 26è Festival Mil·lenni. 

A més, seran un munt de gent a l'escenari, han confirmat convidats com Lucrecia, María Toledo, Juan Carmona, Pep Sala, Aziz Ibrahim (Stone Roses, Simply Red), 31 Fam, The Barceló Brothers, Maruja Limón... i moltíssims més. Tot això l'any en què és possible que la UNESCO declari la rumba catalana esdevingui Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Carlos Ballesteros (veu) i Genís Segarra (sintetitzadors, ex Astrud), fa 25 anys que van donar vida a Hidrogenesse amb un primer single titulat Así se baila el siglo XX. Des d’aleshores, han culminat infinitat de projectes, en forma de cançons, àlbums –amb fites com Un dígito binario dudoso. Recital para Alan Turing (2012) i fins música per a televisió: són els responsables, amb Raül Fernandez Refree, de les cançons que canten les Stella Maris a la sèrie La Mesías, dels Javis, fet que els ha obert les portes del mainstream: acaben de signar la cançó d'amor entre els triunfitos Juanjo Bona i Martín Urrutia. Parlem de tot això i més mentre esperem el dia de la festa d’aniversari que preparen per al divendres 14 de març a La [2] de l’Apolo.

La banda britànica The Reytons, una de les grans revelacions de l’indie rock, farà parada a Barcelona el 27 de març a La [2] de l'Apolo dins de la seva gira europea. Serà la primera vegada que el quartet de Rotherham ofereixi un concert com a cap de cartell a la ciutat, després d’haver passat per festivals com el FIB, Tomavistas i Mallorca Live Festival. El grup presentarà en directe el seu últim àlbum, Ballad of a bystander, i el disc enregistrat en viu durant el seu espectacular concert al Clifton Park, que va reunir més de 20.000 persones.

Amb un directe intens i ple d’energia, Jonny Yerrell, Joe O’Brien, Lee Holland i Jamie Todd prometen una nit carregada de guitarres potents i lletres plenes d’actitud. Després d’un 2024 marcat per èxits i un creixement meteòric, The Reytons arriben a Barcelona disposats a demostrar per què són considerats un dels grans noms de l’indie britànic actual.

Els seus fans més acèrrims segur que recorden l'accidentat concert de la sala Bikini l'any 2002 amb el qual va debutar sobre un escenari a Barcelona. Aquella vegada, que presentava el seu segon àlbum, l'excepcional 'Gold' (2001), Ryan Adams va amenaçar de marxar sense acabar el concert si no li tornaven la sabata que algú li havia pres en llançar-se al públic. No va ser la seva millor nit i ja no va tornar fins al 2017, al Cruïlla, on va presentar 'Prisoner', del mateix any. 

Ara no ha deixat passar tant de temps, només vuit anys: actuarà al Paral·lel 62 el 28 de març de 2025 en el marc de Heartbreaker ’25 World Tour, la gira que celebra el 25è aniversari del seu àlbum de debut, 'Heartbreaker' (2001), un treball acústic magníficament produït per Ethan Jones, que és molt probablement encara la seva millor obra, entre la trentena de títols compresos a la seva discografia.

La posada en escena és magnífica. Quan entrem al Maldà, no ens hi trobem cadires arrenglerades en files i una proposta a la italiana, sinó que hi ha dues taules llargues i, al lloc de l'escenari, hi veiem un bingo i un teclat en una tarima. Ens rep el personal del local, anomenat La Gola del Llop. De seguida, ens posen un vídeo que canta les meravelles del lloc on són, que ja intuïm decadent i passat de moda. I aviat comprovarem que hi ha coses que no funcionen com toca: el músic arriba tard, la cara dels empleats és de preocupació, els llums no aconsegueixen estabilitzar-se...

Breu visita a la Gola del Llop és un espectacle immersiu en què la participació dels espectadors és decisiva. Tots jugarem, haurem de ratllar números d'un cartonet i, els que tinguin sort, cantaran línia o bingo. Però, més enllà d'això, el públic haurà d'entrar dins l'espectacle en el sentit que se l'haurà de creure, assumir que es troba en una realitat paral·lela. No hi ha ensurts, però sí que s'explica una història, la de la Lourdes, clienta nonagenària habitual morta fa uns dies, que haurà de ser prou convincent perquè la cosa rutlli.

El 2012, quan El principi d'Arquimedes es va estrenar a la Sala Beckett, l'obra de Josep Maria Miró va rebre l'elogi de la crítica, però, tot i instal·lar-se al cap de pocs mesos a La Villarroel, podem dir que va passar sense pena ni glòria. En canvi, a Buenos Aires va arribar a estar tres temporades seguides a la cartellera. A Brasil, fins i tot, se'n va fer una pel·lícula. I va ser l'enlairament d'un dramaturg català que, gràcies a aquesta obra, traduïda a setze idiomes, va posicionar-se com un dels grans autors europeus del nostre temps. Més d'una dècada després, l'Espai Texas ha recuperat, per fi, una peça que ha envellit molt bé, fins al punt de demostrar que és un clàssic del teatre contemporani en la nostra llengua.

Fa tretze anys, va ser el mateix Miró qui va dirigir El principi d'Arquimedes a la Beckett. Al Texas, la batuta és a les mans del jove Leonardo V. Granados, capaç de dotar d'un tint expressionista un text que juga tota l'estona amb el punt de vista. L'escenari a dues bandes juga a favor seu i sap portar els intèrprets cap a posicions més fermes.

Sis hores de teatre, sí. Sis hores d'homes parlant sobre els drets, les llibertats, l'homosexualitat i la compassió, exactament. Aquest és el repte de 'L'herència': voler entrar en aquest món aixecat per Matthew López i no tenir la intenció de marxar-ne. Sis hores en què ens endinsarem en les vides de l'Eric Glass, en Toby Darling, en Walter Poole, l'Adam MacDowell, en Henry Wilcox, viatjarem als anys 80, a Nova York, enmig de la brutal epidèmia de sida, i tornarem al nostre temps, al final del segon mandat de Barack Obama i al primer de Donald Trump, en un viatge d'anada i tornada que ens farà saltar alguna llàgrima. Perquè potser no en sabem res, de tot allò, o potser ho hem oblidat.

Poques obres dels últims dos segles han tingut la penetració, l'encís i la solidesa que la publicada per Herman Melville el 1853. Ha generat rius de tinta, la història de l'escrivent que, al cap de pocs dies de ser contractat en un bufet d'advocats de Manhattan, decideix no seguir les ordres del seu patró amb aquell ja emblemàtic: "Preferiria no fer-ho". A Barcelona, la versió de Llàtzer Garcia no és la primera que s'hi estrena. I no hem d'oblidar que el barceloní Enrique Vila-Matas ha estat un dels grans contribuents contemporanis al mite de l'escrivent, gràcies al magistral Bartleby y compañía.

D'entrada, pot semblar que la feina de portar al teatre el monòleg de l'advocat que narra la peripècia de Bartleby és la mar de senzilla. Tenim una única veu, una acció concreta, tres espais a tot estirar... I no cal que vegem el copista desvagat. Quin interès, doncs, a muntar un conte que ha llegit (o coneix) tothom? Per què ara? I és que l'interessant aquí es troba en el punt de vista, en com mirem Bartleby avui, com se'l mira el seu patró.

Amb Les bàrbares, Lucía Carballal pretenia col·locar un micro ocult enmig d'una conversa entre la seva mare i les seves amigues per saber què en pensaven, realment, del feminisme i de la vida que havien viscut. I va aconseguir un fresc extraordinari sobre la generació de dones que es troben en la seixantena (i en amunt) a través de tres personatges molt diferents, als quals els uneix l'amistat i la Bàrbara, una arquitecta de 40 anys víctima del càncer, neboda d'una d'elles i confident de les altres.

Les tres, la Carmen (Cristina Plazas), la Susi (María Pujalte) i l'Encarna (Francesca Piñón), es troben en un hotel amb decoració d'una altra època per petició expressa, última voluntat, de la Bàrbara. A l'escenari, les acompanya una cantant, Berta Ferrer, que entonarà melodies de la seva joventut. La idea és que parlin de les seves vides, de les renúncies que han fet i, sobretot, que tornin a trobar-se. Són tres dones que tenen poc a veure: l'una és arquitecta i no ha tingut fills, l'altra és una mestressa de casa rica amb dos fills i la que queda és una dona treballadora que ha parit tres infants. Tres universos i una sola coincidència: són dones. A més, són (o van ser) molt amigues.

El que ha fet Jordi Prat i Coll amb L'aranya és un triple salt mortal sense xarxa, del qual n'ha sortit airós sobradament. Ha agafat una obra poc representada d'Àngel Guimerà de primers de segle XX i l'ha tractada com si s'estigués enfrontant a un Ibsen, és a dir, li ha tret la pols i l'ha portada al seu terreny. Ha canviat el 1906 per 1968, Barcelona per Girona, els noms dels personatges, el dialecte, hi ha posat cançons i, sobretot, ha convertit un obra de caire tràgic més aviat costumista en una peça mil·limètrica que es mou per una corda fluixíssima entre el drama i la comèdia.

Amb la primera escena ens ho diu tot. Tenim la Rosa (Mima Riera) a la seva botiga, pelant patates, i de sobte apareix la Pilar (Berta Giraut) convertida en un personatge de La Cubana. Al cap de poc, ve el seu marit, en Cadernera (Jordi Vidal), que li segueix el joc. Es criden, s'esbatussen. Riem. Però la rialla es talla de cop quan la dona ens explica com va perdre els seus tres fills, com va bressolar, pell amb pell, els seus bessons morts en néixer, com va morir la nena que només tenia tres primaveres. Aquí ja esclata el drama, ja sabem que la peça anirà d'això, de la frustració d'una parella jove que no pot gestar descendència.

Aguantar sol una hora i mitja de monòleg desesperat no és una tasca fàcil, i més quan tens 24 anys i interpretes un noi de 16 que és a punt de perdre el seu pare. Quan has fet teatre abans, però potser no prou. Quan ets en un temple de la interpretació com el Lliure de Gràcia (on es va estrenar abans d'anar al Poliorama) i centenars de mirades poden recordar altres cossos fent el que fas, tot començant per Pol López i aquell 'Ivan i els gossos' memorable de 2012. Però 'Tot el que passarà a partir d'ara' sembla un vestit a mida, un text que Nil Cardoner s'emprova i lluu amb tot el seu esplendor. 

Joan Yago, esperonat per la directora Glòria Balañà, ha escrit una obra que és alhora punyent, sensible, trista, una mena d'història d'aventures en què l'Èric ha d'aconseguir arribar a l'hospital on el seu pare viu les últimes hores. La mare, quan passen pocs minuts de les deu de la nit, li truca per dir-li que si se'n vol acomiadar ja pot córrer. Està estirat al sofà, amb el mòbil a la panxa, sol. I tota la seva vida li passa per davant, especialment aquests deu anys en què el pare ha estat malalt i no hi ha hagut res més que la malaltia del pare. Ell ha d'arribar a l'hospital, però té 16 anys, amics i coneguts arreu, festes pendents i una mica de mala sort. 

Encara que el focus caigui sovint sobre els dos amants del musical, Blanca (Alèxia Pascual) i Saïd (Jordi Garreta), 'Mar i cel' és un espectacle molt coral, on cal un bon repartiment i on tothom té alguna cosa a dir durant les prop de tres hores de funció. La parella és central, però sense un bon Idriss (Berta Luna), un bon Ferran (Eloi Gómez), una bona Teresa (Clara Renom), una bona Maria (Candela Díaz), un bon Hassèn (Albert Gràcia) i un bon Joanot (Abel García) és impossible que l'espectacle s'enlairi.

I no sé si és perquè recordava força el muntatge de 2014 que en l'últim 'Mar i cel' he trobat que lluïen més els secundaris que els personatges principals. No és que tinguem una Blanca i un Saïd inferiors als anteriors en general, però sí que crec que Roger Berruezo i Ana San Martín, pel que fa a la veu i la interpretació, ens portaven a un altre lloc. I és que la magnífica partitura d'Albert Guinovart és intricada.

De què va? Ningú pinta des de zero. Però veient les pintures matèriques d’Antoni Tàpies, amb els colors llisos, els materials pobres i la simplicitat extrema dels seus símbols, podríem arribar a pensar que l’artista ho va aconseguir. En les seves obres més famoses, Tàpies ens demana silenci i contemplació, precisament perquè aprenguem a mirar amb més força i a parar atenció davant d’un món saturat d’imatges. Ara, el museu es pregunta quin era l’imaginari de Tàpies quan va començar a pintar.

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en l’entorn visual de l’artista amb una cinquantena d’obres i amb més d’un centenar d’objectes i documents de natures diverses. Després del centenari on hem celebrat l’artista, ha arribat el moment de pensar Tàpies des de noves mirades, qüestionant-ne els relats més hegemònics.  

De què va? Barcelona acull l'exposició més gran mai celebrada a Espanya i la primera de gran rellevància dedicada a Fernando Botero. Poc més d'un any després de la seva mort, el Palau Martorell de Barcelona organitza la mostra més completa de pintura de l'artista Colombià que s'ha organitzat mai a l'Estat. Comissariada per Lina Botero i Cristina Carrillo de Albornoz, aquesta exposició és un homenatge a un dels artistes més importants del segle XX, reconegut pel seu estil de volums monumentals i vibrants colors que va rebre el nom de boterisme. 

Per què hi heu d'anar? Per recórrer els més de seixanta anys de la seva carrera a través de més de 110 obres de tota mena: escultures, olis, aquarel·les, sanguines, carbonets, dibuixos al llapis, etcètera. I a més, algunes de les pintures que es poden veure a 'Fernando Botero. Un mestre universal', procedeixen de col·leccions privades i han estat cedides excepcionalment per a l'exposició.  

De què va? El Museu Picasso acull l'exposició 'De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914': un inventari d’obres d’artistes catalans i catalanes que van viure i treballar a la Ciutat de la Llum, a la recerca d’un destí que els permetés exercir el seu art en llibertat, dur a terme encàrrecs de moda de l’època o donar-se a conèixer.

Per què hi heu d'anar? Per viatjar a París a través d'un compendi de peces d’art inspirades en aquesta ciutat creades per pintors, gravadors, il·lustradors, músics, intèrprets, escriptors, periodistes i altres figures destacades. Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell, Pablo Picasso, Joaquim Sunyer, Lluïsa Vidal, Laura Albéniz, Pau Casals, Isaac Albéniz, Enric Granados, Joaquim Nin, Maria Gay o Jaume Brossa són només alguns dels noms que formen part d’aquesta mostra.

De què va? La Fundació Vila Casas mostra l'obra de Carles Gabarró al llarg de quatre dècades d’experimentació pictòrica marcada per la repetició obsessiva d’objectes i temes. Amb una pintura matèrica i intensa, Gabarró crea una iconografia pròpia en constant mutació. 

Per què hi heu d'anar? La seva pintura, allunyada del consum ràpid, exigeix la col·laboració de l’espectador i esdevé un agent discursiu que dialoga amb l’art, la ciència i el pensament contemporani.

De què va? Imatges llampants però amb una aura de misteri. Les pintures de Mari Eastman creen un univers propi, suggeridor, insinuant i atractiu.

Per què hi heu d'anar? Per veure figures solitàries i animals en moviment que protagonitzen escenes aparentment naïfs, però que t’atrapen perquè hi pots detectar alguna raresa, alguna escletxa de foscor. Són creacions d'aquesta artista de Chicago que fusiona la realitat i el fake en les seves obres. 

De què va? Un homenatge a l’influent fotògraf espanyol Ramón Masats a través de 140 imatges que abasten les seves sèries més icòniques i obres mai vistes. La mostra, comissariada per Pepe Font de Mora, explora la intuïció, la radicalitat i la ironia de Masats en el joc amb els tòpics de la cultura de postguerra, característiques que l'han fet un dels fotògrafs més rellevants de la generació dels seixanta a Espanya.

Per què hi heu d'anar? Entre les sèries exposades, hi destaquen les captures originals de les Rambles, un primer repte fotogràfic de l'autor, i les fotografies per al fotollibre 'Neutral Corner', en què Masats va explorar el món de la boxa acompanyat dels textos d'Ignacio Aldecoa. També es presenten, per primera vegada, les còpies d’època del fotollibre 'Sanfermines', a més d'altres treballs dels seus primers anys en la fotografia, de 1953 a 1965, abans que abandonés temporalment la fotografia per dedicar-se al cinema i a la televisió.

De què va? L’Espai 13 de la Fundació Miró estrena cicle, titulat ‘com des d’aquí’: són quatre exposicions que investiguen els vincles dels artistes i els seus entorns. El tret de sortida l’ha disparat Josú Bilbao, amb una exposició que parteix d’una idea: I si obríssim l’Espai 13 a l’exterior? 

Per què hi heu d'anar? La mostra interroga l’espai expositiu a partir d’una operació d’obertura de la sala a través d’uns respiradors que, originàriament, van ser concebuts per l’arquitecte de l’edifici, Josep Lluís Sert. 

De què va? Una visió immersiva sobre la riquesa natural i cultural de l’Amazònia protagonitzada les veus autòctones que aporten alternatives per viure en harmonia amb la natura. La mostra combina art, ciència i activisme per abordar problemàtiques com la desforestació, la sequera o el control de recursos naturals.

Per què hi heu d'anar? La mostra es presenta com un recorregut sensorial des de les arrels fins a les branques de l'Amazònia, passant pels seus rius, boscos, pobles, rituals i habitants. Davant de la necessitat urgent de recuperar formes més respectuoses de viure per preservar-nos (al planeta i a nosaltres), 'Amazònies' ens proposa una nova manera de reconnectar amb la vida i la natura, aprenent de la saviesa del poble amazònic i fugint de la visió fatalista de la situació actual.

De què va? La galeria FotoNostrum Barcelona acull una mostra retrospectiva de la fotoperiodista Lee Miller. L'exposició repassa la trajectòria d'una figura que va cobrir moments clau de la Segona Guerra Mundial i va ser, alhora, una figura destacada del moviment surrealista.

Per què hi heu d'anar? Per veure com Miller va passar de davant de les càmeres al darrere: de ser una model d'èxit a la Nova York dels anys 1920, es va convertir en una reconeguda fotògrafa a París. Amb la intenció de documentar la guerra per a un públic femení, va treballar com a corresponsal de confiança per a la revista Vogue, encara que moltes de les seves fotografies no van sortir a la llum en el seu moment. 'Lee Miller: Cròniques de guerra' exposa aquestes 'dues vides' de Miller: reuneix 124 fotografies d'entre 1940 i 1946, 110 de les quals són imatges que retraten la guerra, mentre que 14 reflecteixen la seva faceta en el món de la moda treballant per a revistes com Vogue. 

De què va?  'SOTAVEU' és la primera exposició antològica dedicada a l’obra de Mar Arza (Castelló de la Plana, 1976). La mostra reuneix set peces inèdites, creades especialment per a aquesta ocasió, juntament amb una selecció de treballs realitzats per l’artista entre 1997 i l’actualitat.

Per què hi heu d'anar? L’obra de Mar Arza es caracteritza per una poètica subtil i poderosa que convida el públic a “llegir intensament”. El llenguatge i les seves materialitats –tipografies, símbols i construcció d’imatges– tenen un paper central en la mostra, revelant les fissures, silencis i resistències que articulen les nostres narratives.  A més, Arza reflexiona sobre les representacions històriques del paper de les dones en l’art, desxifrant les corrents subterrànies de resistència i les insubordinacions que han teixit noves possibilitats en la memòria cultural. 

Albert Serra abraça la polèmica, o més aviat se li'n refot. “M'importa allò que la gent opini des d'un punt de vista artístic, el que creguin de la tauromàquia abans o després de veure la pel·lícula m'és absolutament igual”, deia Albert Serra després de presentar la seva darrera pel·lícula al Festival de Sant Sebastià, d'on es va endur la Concha d'Or. Amb les eines del documental, el primer de la seva carrera, Serra es converteix en l'ombra del torero peruà Andrés Roca Rey i dels seus subalterns, seguint-lo en un grapat de corrides, retratant-lo en el seu permanent cara a cara amb la mort.

La càmera del cineasta enregistra uns quants ensurts en forma de rebolcades i enganxades, i, òbviament, també ofereix una mirada crua, sense additius, mostrant la sang i les ferides, finalment l'estocada definitiva que porta a la mort de l'animal. Serra no jutja, més aviat posa el focus en la bellesa i la poètica d'un art per alguns, d'un acte violent i sanguinari per la majoria. El mateix cineasta ha reconegut que a Roca Rey no li va agradar la pel·lícula, una dada que convida els antitaurins a prioritzar la seva curiositat cinèfila per damunt dels prejudicis.

Dir.: Albert Serra (Espanya, 2024). 125 min. Estrena: 7 de març

Han hagut de passar sis anys des del boom, i el grapat d'Oscars, de Paràsits per tornar a veure una pel·lícula de Bong Joon-ho. El cineasta coreà salta a Hollywood amb la mateixa barreja de crítica sociopolítica i humor negre que ha proposat en els darrers anys. En la línia de Trencaneu (2013), Joon-ho presenta una paràbola futurista fonamentada en les eines de la ciència-ficció que diu molt sobre el nostre món: la seva esmolada mirada comença amb una missió de colonització d'un planeta gelat, finançada per un polític que és una indissimulada paròdia de Donald Trump. I, en aquesta conquesta de l'espai, és fonamental la feina dels anomenats “prescindibles”, gent com el protagonista, un paio desesperat convertit en una mena de rata de laboratori amb qui experimentar els efectes de l'atmosfera del nou planeta, o l'impacte de tot allò que ideen els científics que formen part de l'expedició.

La mort no és cap problema, perquè una gegantina impressora 3D crea un clon del “prescindible” en qüestió, per continuar fent de conillet d'índies. A partir d'aquí, Bong Joon-ho dispara a tort i a dret, posant en el punt de mira el capitalisme salvatge i el poder deshumanitzador d'oligarques i polítics titella alimentats per les seves ànsies de conquesta, en una sàtira plena de personatges quasi caricaturescos. Robert Pattinson interpreta fins a divuit versions de Mickey, el protagonista, i l'acompanyen Mark Ruffalo i Toni Collette. Els Paràsits arriben fins a l'espai exterior.

Dir.: Bong Joon-ho (EUA, 2024). 137 min. Estrena: 7 de març

Jaime Rosales, director de La soledad o Girasoles silvestres, reivindica la llibertat d'elecció, en l'art i en la vida, amb la seva nova pel·lícula. Disfressada d'història d'amor juvenil, a partir de la trobada entre una noia que acaba de perdre la seva mare i que només pensa a acabar l'institut i marxar de la petita vila de la Bretanya on viu (i que dona títol a la pel·lícula), i un nou company de classe, sofisticat i amb ànima de poeta, acabat d'arribar de París. L'atracció inicial es trobarà amb un munt d'obstacles, fins a col·locar els personatges en una transcendental disjuntiva.

Potser l'argument farà pensar en una aproximació convencional, però res més allunyat de la realitat: Jaime Rosales aposta per la radicalitat en l'expressió artística, i utilitza un seguit de recursos (com el salt del color al blanc i negre o els canvis de format) que no estan necessàriament relacionats amb la narrativa. D'aquesta manera, reivindica una arbitrarietat que simbolitza la seva llibertat artística. I això sí que és coherent amb una trama que, com dèiem al principi, es capbussa en les conseqüències de les nostres decisions, preses, un cop més, amb llibertat plena. Els joves i magnífics Amanthe Audiard i Samuel Kircher protagonitzen el film, que també compta amb Melanie Thierry i Àlex Brendemühl.

Dir.: Jaime Rosales (Espanya-França, 2025). 124 min. Estrena: 14 de març

La pèrdua i el dol infantil, compartir emocions com a forma de sanació, gestionar les expectatives... són alguns dels temes que s'aborden a Wolfgang (Extraordinari), la tragicomèdia amb aires de feel-good movie que adapta la novel·la homònima de Laia Aguilar i dirigeix Javier Ruiz Caldera (3 bodas de más, Anacleto agente secreto). Rodada en català, la pel·lícula proposa el xoc de personalitats entre un nen superdotat amb un trastorn de l'espectre autista i un extraordinari talent tocant el piano i el seu pare, un actor no gaire exitós, vanitós i absent i a qui no coneixia, i que s'ha de fer càrrec del nano després de la mort de la mare, assumint la seva última voluntat. Amb Miki Esparbé i el debutant Jordi Catalán a la pell de pare i fill, i amb un repartiment que inclou Anna Castillo, Berto Romero (actor fetitxe de Ruiz Caldera) i una Àngels Gonyalons que es reivindica en un món, el del cinema, que li ha donat molt poques oportunitats.

Dir.: Javier Ruiz Caldera (Espanya, 2025). 110 min. Estrena: 14 de març

Mentre celebrem el retorn a primera línia cinematogràfica de Demi Moore i Adrien Brody, també cal posar el focus en una altra reivindicació: la que Gia Coppola (neta de Francis i neboda de Sophia) proposa sobre algú a qui no van permetre sortir de l'encaix de símbol sexual. Pamela Anderson, eterna vigilant de la platja per tota una generació, és la protagonista d'aquesta història sobre la decadència i el pas d'un temps que no tornarà. El seu personatge és el d'una ballarina d'un local de Las Vegas que, arribats als 50, veu com la maduresa no encaixa en un món de poca roba i molt desig.

Shelly/Pamela ha de confrontar les conseqüències de tants anys dedicats a ella mateixa, en aquell moment de prendre consciència que tot plegat ha estat, probablement, un gran error sense solució. Tenir una filla semi abandonada a qui se li acumulen els retrets servirà de mirall per aquesta dona sense gaire esperança a revertir la situació. Anderson entoma el paper de la seva vida i brilla, demostrant l'error d'una indústria que sempre la va tractar com un tros de carn. Jason Schwartzman i una magnífica Jamie Lee Curtis l'acompanyen en aquest honest relat sobre segones oportunitats que mai no arriben.

Dir.: Gia Coppola (EUA, 2024). 86 min. Estrena: 14 de març (data posposada fins a nou anunci)

Amb la tendresa per bandera i amb un sentit de l'humor que és segell de marca, Borja Cobeaga escriu sobre la paternitat i una manera d'entendre-la absolutament transformada respecte al moment en què situa la història de Los aitas, l'any 1989, el de la caiguda del mur de Berlín. La cita històrica no és gratuïta, perquè alguna cosa hi té a veure amb l'argument.

Els protagonistes de la pel·lícula fan un viatge en autocar fins a la capital alemanya des de Bilbao: quatre pares de família, víctimes d'acomiadaments massius en plena crisi industrial, acompanyen les seves filles, que formen part d'un equip de gimnàstica esportiva amb un campionat per endavant.

El director de Pagafantas i Negociador (i de la sèrie acabada d'estrenar Su majestad) fa una mirada ferotge però plena d'afecte cap a aquesta darrera generació de pares més aviat absents, molt poc implicats en l'educació i la criança dels seus fills, als quals interpreten Quim Gutiérrez, Juan Diego Botto, Iñaki Ardanaz i Mikel Losada.

Dir.: Borja Cobeaga (Espanya, 2025). 88 min. Estrena: 21 de març

Ara que triomfa amb la sèrie de Netflix Día cero, Robert De Niro presenta la que ell mateix defineix com una de les millors feines de la seva carrera. És probable que el repte d'interpretar dos personatges en una mateixa pel·lícula hagi estat majúscul, en aquest moment professional on, de vegades, sembla que navegui amb el pilot automàtic. A The Alto Knights, De Niro dos gàngsters reals: Vito Genovese i Frank Costello, antics aliats i enemics mortals en un enfrontament que canviaria la història del crim organitzat als Estats Units. Quarta col·laboració entre l'actor i el cineasta Barry Levinson (després de títols com La cortina de fum), i enèsima incursió de De Niro en el cinema de mafiosos, la pel·lícula tracta de recuperar l'èpica i l'abast de clàssics del gènere.

Dir.: Barry Levinson (EUA, 2025). 120 min. Estrena: 21 de febrer

Un dels debuts de l'any, en el cinema català i espanyol, és el de Gemma Blasco, que s'estrena com a directora de llargs amb una pel·lícula que és tot un crit de ràbia. Posant el focus en les violències sexuals masclistes, la cineasta ens fa travessar la foscor de la mà de la protagonista de la seva història. Interpretada per una superlativa Ángela Cervantes, l'Alexandra pateix una violació d'algú que coneix, però que no ha vist en el moment de l'agressió. Quan li ho confessa al seu germà (un entregadíssim Àlex Monner), la seva testosterònica reacció és, primer, la de qüestionar-la i culpabilitzar-la, i, després, la de voler ser l'executor de la venjança.

Amb una posada en escena ferotge, molta càmera en mà enganxada al dolor i al patiment de l'Alexandra, La fúria vol posar el focus en el mal acompanyament de l'entorn de persones que han patit un trauma d'aquestes característiques, afegint-hi una interessant reflexió sobre el poder sanador de l'art i, en aquest cas, del teatre (la protagonista és actriu de professió i acaba de ser escollida per interpretar Medea) i esdevé un incòmode, però necessari cop de puny que desperta consciències i ens fa obrir els ulls.

Dir.: Gemma Blasco (Espanya, 2025). 108 min. Estrena: 28 de març

Va ser la flamant guanyadora del Premi del Públic al darrer festival de Sant Sebastià, amb una puntuació de rècord basada en les valoracions dels espectadors. Té la seva lògica, perquè aquesta dramedy utilitza una tendresa que mai és embafadora, però sí tremendament emotiva, per explicar la història d'un prestigiós director d'orquestra que, quan, després de rebre una mala notícia en forma de diagnòstic mèdic, descobreix que és adoptat i que té un germà.

A partir d'aquí, el director i guionista Emmanuel Courcol (El triunfo) construeix un relat sobre la identitat i els orígens, però que també parla de la dignitat de la classe treballadora en un món que no té cap compassió pels més dèbils. Courcol sap evitar, i no era fàcil, els excessos de sucre i la sensibleria barata sense perdre mai la capacitat de tocar el cor del personal. Les acurades interpretacions de Benjamin Lavernhe i Pierre Lottin, els dos germans que ignoraven ser-ho, ajuda que Por todo lo alto sigui una d'aquelles pel·lícules perfectes per recomanar, sense por de fallar, a un ampli espectre de coneguts i saludats.

Dir.: Emmanuel Courcol (França, 2024). 103 min. Estrena: 28 de març

Entre el noir i la ciència-ficció, i amb alguns insòlits elements onírics, Una ballena demostra que hi ha creadors inclassificables, com Pablo Hernando (autor de La tumba de Bruce Lee i Esa sensación), i un cinema que no s'assembla a cap altre cinema. La pel·lícula ens situa en un Bilbao emboirat, perfecte per construir una atmosfera suggeridora i misteriosa, en una trama que inclou dos homes poderosos que competeixen pel domini del port per tal de controlar el contraban i el tràfic, i una assassina a sou que mata sense deixar ni pistes ni rastres.

Amb Ingrid García-Jonsson i un Ramon Barea que, per fi, gaudeix d'un personatge protagonista, Una ballena navega per aigües que, de vegades, desconcerten el personal. Amb referències directes a dos autors de cognom Melville, Herman i Moby Dick per una banda, Jean-Pierre i El samurai per l'altra, la pel·lícula es va presentar al Festival de Sitges i és una raresa que val la pena descobrir.

Dir.: Pablo Hernando (Espanya, 2024). 108 min. Estrena: 28 de març