Què fer a Barcelona al març

A partir del 14 de novembre i fins al 28 del mateix mes, el Palau Güell oferirà tres experiències sonores que combinen l’art i la tecnologia sota el nom d’Orgànic. El nou cicle de música de l’edifici combinarà elements clàssics amb la tecnologia contemporània per explorar noves formes d’expressió a través de la música de tres artistes amb una visió pròpia: Carles Viarnès, Raül Refree i Katta. Els tres músics interactuaran en directe amb l’orgue històric sota la cúpula del Palau per crear un diàleg entre la música i l’espai arquitectònic, tot i que, a més de l’original, també els acompanyaran dos orgues addicionals i teclats MIDI al nivell del públic. 

El cicle de música, dirigit pel mestre orguener Albert Blancafort, vol convertir el Palau Güell en el punt de trobada per excel·lència de les noves tendències musicals amb una proposta innovadora i apta per a tots els públics. Cal destacar que un altre dels objectius era fer aquesta iniciativa accessible per a tothom, per aquest motiu les entrades tenen un cost de 15 euros. Si voleu reservar-hi el vostre seient, ho podeu fer a través de la pàgina web del Palau Güell, i us recomanem que no badeu a fer-ho, ja que les entrades són limitades per no superar l’aforament de la sala. 

Òmnium i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) han impulsat un concert solidari el 22 de novembre a les 20 h a l'avinguda Maria Cristina de Barcelona per recaptar fons per a la reconstrucció d'espais educatius i culturals afectats per la dana al País Valencià. Entre els artistes confirmats hi ha Oques Grasses, Figa Flawas, Julieta, Sopa de Cabra, Els Catarres, Buhos, la Fúmiga, l'Elèctrica Dharma, Lluís Llach i Borja Penalba. La iniciativa, que rep el nom de 'Catalunya amb el País Valencià', compta amb el suport d'una quarantena d'entitats.

El concert se suma a altres iniciatives solidàries com 'Som València' (amb 350 artistes com Guillem Gisbert, Mushkaa, Julieta, The Tyets, Maria Arnal, Alizzz i Carolina Durante), el concert que va oferir la Banda Municipal de Barcelona a L’Auditori i el que organitza l'Ajuntament de Barcelona el divendres 29 de novembre al Palau Sant Jordi, sota el nom de 'Barcelona amb València', encapçalat per Joan Manuel Serrat i Estopa.

Potser les vau descobrir en la gira de 'Clamor' de Maria Arnal i Marcel Bagés, vestides de vestals, aportant les seves veus i movent-se com les bruixes de 'Suspiria'. Però Tarta Relena ja fa anys que corren pels escenaris amb una proposta singular a cappella i electrònica. Han publicat dos EP i dos àlbums, 'Fiat lux' (2021) i 'És pregunta' (2024), publicat pel segell independent parisenc Latency, i que presenten el 28 de novembre a L'Auditori.   

Si al disc anterior hi apareixen Safo de Lesbos, la Mare de Déu, Hildegarda de Bingen i les dones paixtu de l’Afganistan, pel nou treball (en català, castellà, llatí, judeoespanyol i italià), hi desfilen diversos personatges que s'enfronten a un destí tràgic. A més, aquesta és la primera vegada que Helena Ros i Marta Torrella han exercit d'úniques productores del disc.

Aquest mateix any, a més, es van convertir en el primer grup que cantava en català en un Tiny Desk Concert, una plantofada en tota la cara d'aquells que sempre els agrada dir: "En castellano llegaréis a más gente".

Mentre encara s'estan celebrant les actuacions de 350 artistes a diverses ciutats de l'Estat sota el nom de 'Som València' (amb noms com Guillem Gisbert, Mushkaa, Julieta, The Tyets, Maria Arnal, Alizzz i Carolina Durante) i dos dies després del que va oferir la Banda Municipal de Barcelona a L’Auditori, s'ha anunciat un nou concert en solidaritat amb els municipis afectats per la DANA. Es diu 'Barcelona amb València' i serà el divendres 29 de novembre, a les 20.30 h, al Palau Sant Jordi, amb Joan Manuel Serrat i Estopa com a caps de cartell.

Serrat tornarà a enfilar-se a un escenari de manera puntual després d'haver-se retirat fa dos anys, quan va acabar la gira 'El vicio de cantar 1965-2022'. Pel que fa a Estopa, tornen al Sant Jordi poc després del seu concert del 18 d'octubre i d'estrenar el documental que rememora la seva gran nit a l'Estadi Olímpic el passat mes de juliol, on 60.000 persones van exhaurir les entrades. A més a més, hi actuaran Andrea Motis, Judit Neddermann i Lucía Fumero, i els artistes Santi Moix i Isabel Ramoneda han creat de manera desinteressada el cartell del concert.

Es diu festival Real perquè sentireu el concert com si us trobéssiu al bell mig de l'escenari, entre els músics. I com pot ser això? Doncs gràcies a un sistema que es diu binaural i que consisteix en un cap amb dues orelles que recrea l'escolta humana, capaç de situar en l'espai els diversos sons que li arriben. Per poder-ho sentir d'aquesta manera, amb un so de 360 graus, us haureu de posar uns auriculars que us donaran allà mateix. 

Aquesta vegada, el festival Real es fa a l'Espai Texas on, a més del sistema binaural, hi haurà una corona d'altaveus per als instruments elèctrics (el binaural funciona millor amb els instruments acústics). Es fa del 28 de novembre a l'1 de desembre i els dies en què hi ha dues actuacions es fan a les 18 i a les 21h. Hi actuen Vic Mirallas (28/11), Pablo Schvarzman i Azulceleste (29/11), Espaldamaceta i Maria Rodés (30/11), i Magalí Sare i Sebastià Gris i Nico Roig (1/12). 

Manolo García, que va ser veu i meitat de El Último de la Fila al costat de Quimi Portet formant una de les bandes de més èxit del pop espanyol dels 80 i 90 fa temps que fa carrera en solitari, concretament des del multivendes 'Arena en los bolsillos' (1998). Després duna gira de teatres que va exhaurir totes les entrades, ara torna al format elèctric, amb la posada en escena del doble disc 'Mi vida en Marte' i 'Desatinos desplumados' (2022).

Però no seran només les noves cançons les que repassarà el 30 de novembre al Palau Sant Jordi, sinó que segur que cauran peces emblemàtiques com 'Pájaros de barro, 'A San Fernando un ratito a pie y otro caminando' i 'Nunca el tiempo es perdido', però també –segons veiem en els últims repertoris– els 'hits més representatius d'El Último de la Fila, que recordem que es van reunir fa poc per enregistrar de nou algunes de les seves cançons a 'Desbarajuste piramidal' (2023). 

El Mas i Mas Festival va néixer per omplir de música l'agost a Barcelona, un mes en què gairebé ningú més s'atrevia a programar concerts. 20 anys més tard, creix per convertir-se en una temporada de sis mesos, en la qual, del 4 de maig al 27 de novembre es podran veure 24 actuacions d'artistes d'aquí i internacionals a sales com les sales Jamboree 1 i 3, Paral·lel 62, la Sala Apolo i La Paloma.

El joc que proposa Andrea Jiménez és, d'entrada, interessant: cada nit convida un actor diferent a fer de rei Lear (a nosaltres ens va tocar Josep Julien), un actor madur que no hagi interpretat mai el personatge de Shakespeare i que estigui disposat a fer i dir tot el que la directora i un apuntador li comuniquin. Ella comparteix l'escena amb ell. Però, en realitat, Jiménez està convidant un actor a fer de pare.

I és aquí, en aquest acte tan a prop de la vida, on hi ha la màgia de l'espectacle, una obra en temps real, suposem diferent cada nit, en què l'ara i aquí es dona la mà amb la ficció. Perquè bé podria ser que tot el que ens ha explicat la directora sobre l'home que la va portar al món, els seus negocis, el seu distanciament, la seva supèrbia, fos una mentida. L'espectador, de totes totes, s'ho creurà ulls clucs, encara que no vegi l'e-mail que ell li va enviar per desheretar-la, encara que tingui algun dubte respecte a la veracitat total de la proposta. Tant és.

Les Impuxibles (Clara Peya i Ariadna Peya) no fan teatre per llepar-se les ferides, ni per perdre's en qüestions estètiques. Fa dos anys, al TNC, es van enfrontar al suïcidi a 'Harakiri', un espectacle que no acabava de reeixir per molts motius. Ara, al Lliure, entomen el repte de parlar sobre les addiccions, amb un format semblant, a través de testimonis i moviment, amb Clara Peya al piano, però amb resultats radicalment diferents. No sé si és la llum, l'acció dels intèrprets, la posada en escena... 'Caramel' és una experiència visual i sonora de primer ordre.

D'entrada, Clara Peya, abans d'encimbellar-se al seu piano de cua, ens pregunta quines són les nostres drogues, què ens té enganxats, quines són les substàncies prohibides de l'època on hem caigut. El públic resta mut, a l'expectativa. I en el que podria ser un bar, van entrant els diferents intèrprets: dos actors (Joan Solé i Sandra Pujol) i quatre ballarins (Mabel Olea, Yasser D’Oquendo, Helena Gispert i Pol Guimerà). Tots en demanen una altra. Tenen històries a explicar.

Annie Ernaux és, sens dubte, l'escriptora més influent del nostre temps, amb milions de seguidors, i no és estrany que amb el premi Nobel de literatura atorgat el 2022, no hàgim trigat gaire a veure un dels seus textos memorialístics pujar a un escenari. L'encarregada de fer-ho ha estat Lucia del Greco, que ha triat una novel·la de 1992, 'Pura passió', en la qual explica la breu, estranya i intensa relació que va mantenir amb un home més jove que ella poc abans.

Es tracta d'un text curt (80 pàgines), directe i concís, on la narradora es desviu perquè el seu amant faci acte de presència. És un home casat de l'est d'Europa, diplomàtic, una dècada més jove, que li truca només quan vol allitar-se amb ella. Ella accepta les condicions sense posar cap impediment i viu esperant la trobada mentre es pregunta quant de temps durarà. Es desviu per ell, mor per ell.

Diuen que la gent normal, quan puja a un tren, prefereix anar en el sentit de la marxa, mentre que el bon historiador s'asseu a contramarxa, cosa que seria aplicable a qualsevol art. El fàcil és ser complaent, carregar les tintes contra els més joves o els més vells, els d'aquí o els d'allà, mirar endavant i acontentar-se amb el paisatge. El complicat i arriscat és observar el teu entorn proper i ser capaç d'emetre un veredicte punyent, irreverent, mordaç, sense abocar tones de porqueria en contra de ningú llevat de contra tu mateix.

I això, entre moltes altres coses, és el nou espectacle de Berta Prieto, una artista nascuda a finals del segle XX que ha decidit que si té una pistola a les mans, l'ha de disparar.

L'argument és fàcil: l'ascens i caiguda d'una escriptora que va ser un mite, que alhora és utilitzada per altres artistes com a font d'inspiració. La tindrem a ella de petita, de jove i quan s'acomiada després d'haver decidit que és molt millor ser beneita que utilitzar el cervell. I també gaudirem de la directora de cinema que, més tard, roda la vida de la seva heroïna.

Amb 'Allà lluny hi ha una caseta', Jordi Casanovas tanca un cercle, ja que el terror era l'únic gènere que li quedava per tocar com a dramaturg. Ell és, segurament, el millor autor polític del país, és un bon comediògraf i ha retratat com ningú l'ànima social dels catalans. 'Allà lluny hi ha una caseta' és un nou camí, que no sabem cap a on ens conduirà, però és una porta oberta cap al risc dramàtic, perquè si hi ha una cosa complicada de fer en un teatre és que l'espectador passi por, o almenys que pateixi un esglai. Perquè per a 'slashers' ja tenim les tragèdies de Shakespeare.

La via del paranormal és, segurament, l'única a explorar a sobre d'un escenari, sobretot quan no vols fer un Hotel Krueger i mirar una mica més amunt. Casanovas opta per aquí tot situant una noia a punt de parir enmig del bosc (Cristina Arenas) amb dues llevadores (Mercè Pons i Meritxell Yanes) de tendència naturista. La noia, la Laia, ha fugit de casa després de patir l'agressió de la parella i s'ha refugiat al que va ser el mas de la seva àvia. Ha acudit a la Marga i la Joana perquè vol un part el més natural possible.

Hi ha obres que tenen un heroi amagat, algú que només surt a saludar el dia de l'estrena i que, si la peça funciona, és en gran part mèrit seu. Pot ser el dissenyador de so, l'escenògrafa... Sí, cal que els intèrprets que són sobre l'escenari excel·leixin, que hagin tingut un bon guia en el director, però la base ve de fora, d'algú que no hi serà cada funció. I en el cas d''Un matrimoni de Boston' lluu per tots els costats la feina que ha portat a terme Joan Sellent traduint un text molt trapella de David Mamet.

D'entrada, perquè ha de fer que en català sonin perfectament bé els tres registres de les tres dones que té al teatre: l'Anne (Emma Vilarasau), una dona madura amb aires de refinament burgès; la Claire (Marta Marco), que podria representar la classe mitjana; i la Catherine (Emma Arquillué), la criada immigrant que pateix alguns problemes amb l'idioma. Bona part dels gags són lingüístics i la mecànica de l'obra depèn de què ens empassem el punt de partida inicial. Les actrius s'ajusten al paper i tot flueix de manera meravellosa.

L'Artur (Ferran Vilajosana) va deixar una feina estable de comptable per dedicar-se a la seva passió: un pòdcast de 'true crime'. Ha resolt uns quants misteris de la comunitat de veïns i està embravit. La seva companya, la Joana (Júlia Santacana), confia en ell, però no sap quant de temps podran passar amb un sol sou i ella fent més hores que un rellotge a la residència. Però és que l'Artur creu que ha descobert un crim i no pensa deixar-ho córrer així com així. Mentrestant, a casa, passen coses estranyes: un got que es buida sol, un telèfon que apareix de cop i volta...

Així comença 'Passaran coses fantàstiques', la comèdia de ciència-ficció que han escrit i dirigit Jordi Casado i Olivas i Sílvia Navarro i Perramon, un subgènere que costa de trobar i que ells dos s'han atrevit a portar-lo a terme amb traça. Ara mateix, justament, també tenim a la cartellera 'Turisme rural', una peça que conserva un cert parentiu amb aquesta.

Encara que el focus caigui sovint sobre els dos amants del musical, Blanca (Alèxia Pascual) i Saïd (Jordi Garreta), 'Mar i cel' és un espectacle molt coral, on cal un bon repartiment i on tothom té alguna cosa a dir durant les prop de tres hores de funció. La parella és central, però sense un bon Idriss (Berta Luna), un bon Ferran (Eloi Gómez), una bona Teresa (Clara Renom), una bona Maria (Candela Díaz), un bon Hassèn (Albert Gràcia) i un bon Joanot (Abel García) és impossible que l'espectacle s'enlairi.

I no sé si és perquè recordava força el muntatge de 2014 que en l'últim 'Mar i cel' he trobat que lluïen més els secundaris que els personatges principals. No és que tinguem una Blanca i un Saïd inferiors als anteriors en general, però sí que crec que Roger Berruezo i Ana San Martín, pel que fa a la veu i la interpretació, ens portaven a un altre lloc. I és que la magnífica partitura d'Albert Guinovart és intricada.

La Calòrica no té sostre. A cada nou espectacle pugen un esglaó. Apunten molt amunt. I, com aquells atletes que es posen pedres a la motxilla per córrer més, han decidit aixecar un espectacle d'hora i mitja en francès, amb espurnes de rus, anglès i alemany (amb subtítols en català). Té la seva lògica: parlen del Congrés de Viena del 1814 on, després de la primera derrota de Napoleó, les potències europees es van reunir per repartir-se el continent i aleshores la llengua franca era el francès. L'únic que no en sap, ehem, és l'ambaixador espanyol, a qui, òbviament, despatxen aviat perquè faci un inútil cens dels rius navegables.

Les portes donen molt de joc, al teatre. Fins al punt que hi ha una subespècie de comèdia que basa tot el seu mecanisme en això, en portes que s'obren i es tanquen, amb la sorpresa de qui hi ha darrere. A 'Turisme rural', Jordi Galceran esprem el gènere amb un afegit paranormal que fa que la seva peça tingui més capes, a banda de confrontar dos urbanites que van al camp a contemplar un paisatge sense preocupar-se de res més i una família local que odia profundament els de ciutat.

Però no hi ha comèdia sense còmics. I en calen de molt bons perquè aquí no es tracta només de fer-nos petar de riure, sinó també de crear una certa angoixa, un cert misteri, perquè tot d'una que la Laura (Mireia Portas) i el Roger (Ivan Labanda) arriben al turisme rural per passar un cap de setmana romàntic per 'encarregar' un nen, ja comencen a passar coses estranyes. La mestressa, l'Anna (Anna Güell), apareix per la porta fumejant del menjador desbaratada, com si fos una bruixa de pa sucat amb oli, per donar pas al Pere (Lluís Villanueva), equipat amb una serra elèctrica estil 'La matança de Texas'.

Aguantar sol una hora i mitja de monòleg desesperat no és una tasca fàcil, i més quan tens 24 anys i interpretes un noi de 16 que és a punt de perdre el seu pare. Quan has fet teatre abans, però potser no prou. Quan ets en un temple de la interpretació com el Lliure de Gràcia (on es va estrenar abans d'anar al Poliorama) i centenars de mirades poden recordar altres cossos fent el que fas, tot començant per Pol López i aquell 'Ivan i els gossos' memorable de 2012. Però 'Tot el que passarà a partir d'ara' sembla un vestit a mida, un text que Nil Cardoner s'emprova i lluu amb tot el seu esplendor. 

Joan Yago, esperonat per la directora Glòria Balañà, ha escrit una obra que és alhora punyent, sensible, trista, una mena d'història d'aventures en què l'Èric ha d'aconseguir arribar a l'hospital on el seu pare viu les últimes hores. La mare, quan passen pocs minuts de les deu de la nit, li truca per dir-li que si se'n vol acomiadar ja pot córrer. Està estirat al sofà, amb el mòbil a la panxa, sol. I tota la seva vida li passa per davant, especialment aquests deu anys en què el pare ha estat malalt i no hi ha hagut res més que la malaltia del pare. Ell ha d'arribar a l'hospital, però té 16 anys, amics i coneguts arreu, festes pendents i una mica de mala sort. 

Quan Rousseau (Pep Planas) li acaba de confessar a Voltaire (Josep Maria Flotats) que, efectivament, va abandonar els seus cinc fills, Flotats mira el públic, fa una pausa i s'asseu. Són cinc segons que fan que el que acaba de dir Rousseau no caigui en sac buit, perquè el públic copsi la gravetat del moment. És un dels clímaxs de la funció. Un petit detall, potser minúscul, la pausa, el moviment, que fa volar molt amunt aquesta versió de 'La disputa' de Jean-François Prévand que tenim al Romea.

En altres mans, el retrobament entre Voltaire i Rousseau, entre mestre i deixeble, podria haver estat un pal fenomenal. Però en braços de Flotats esdevé una lliçó magistral de com es pot fer teatre popular a partir de les idees. Perquè aquí es parla de rivalitat, de veritat i de mentida, d'ètica, de moral, de religió, i no hi ha ni un segon en què els espectadors mirin el sostre o badallin.

De què va? “Si hi ha un edifici de Barcelona fet a mida per acollir les escultures de pedra dels millors artistes contemporanis, aquest ha de ser La Pedrera”. Penelope Curtis, comissària d’aquesta nova exposició i exdirectora de la Tate Britain de Londres, ho tenia claríssim. Per això, quan li van demanar que preparés una exposició sobre l’escultora Barbara Hepworth a la Casa Milà, ella va fer una contraproposta que consistia a agrupar els grans creadors que van treballar la pedra després de la Segona Guerra Mundial sota el mateix sostre, cortesia d’Antoni Gaudí. 

Per què hi heu d'anar? Per veure com la llum que ve del Passeig de Gràcia s’escola primer pels balcons i els finestrals de La Pedrera i, després, llisca entre les corbes, els forats i les transparències de les escultures del seu interior. Peces de Hans Arp, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Naum Gabo, Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi i Jorge Oteiza ens ensenyen com, a mitjan segle XX, la pedra va deixar de ser un material associat al classicisme i els valors occidentals per a ser un camp d’experimentació artística. 

De què va? Miró i Matisse van transcendir el seu context i van esdevenir icones de l’art. Per això, a vegades, les imatges els fan ombra. Aquesta exposició vol qüestionar els clixés sobre aquests dos creadors i explorar les seves relacions profundes i constructives que van quedar plasmades en les seves concepcions de l'art i les seves obres. 

Per què hi heu d'anar? Per gaudir dels colors intensos d'aquests dos artistes que es van reconèixer i admirar, però que "no van arribar mai a imitar-se". L'exposició ens mostra preocupacions comunes i interessos compartits, com la inspiració que tots dos van rebre pel paisatge mediterrani i la costa catalana o la fascinació pel valor intrínsec dels objectes quotidians, que tots dos van plasmar en les seves natures mortes. 

De què va? El CCCB homenatja a una de les figures més importants de la història del cinema. Agnès Varda, fotògrafa, artista, cineasta i pionera de la Nouvelle Vague és estimada i reconeguda arreu de França com una figura maternal i inspiradora. Però la coneixem, els catalans?

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en la vida, l’obra i les històries fascinants d’aquesta creadora lliure, moderna i compromesa amb el seu entorn polític que, fins i tot abans que Truffaut o Godard, Varda va obrir el camí del moviment cinematogràfic de la Nouvelle Vague, trencant normes i clixés en les més de quaranta pel·lícules que va filmar entre llargmetratges, curtmetratges, ficcions i documentals. 

De què va? Les parets del MACBA, sempre d’un blanc immaculat gairebé quirúrgic, s’han tenyit de blau marí i taronja per l’ocasió. L’exposició dedicada a Mari Chordà, una icona del feminisme i l’art de casa nostra, per fi honora la trajectòria que aquesta gran artista sempre ha merescut. 

Per què hi heu d'anar? Per divagar entre obres plenes de color i símbols sobre el plaer, el desig, la sexualitat i la maternitat. Hi descobrireu l'empenta d'una creadora avançada al seu temps que va participar en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, va fundar una editorial feminista i va obrir un bar amb les amigues en la grisor del franquisme i la transició. En les vagines, secrecions i cossos gestants hi sentireu vibrar el caràcter sincer i combatiu de la Mari Chordà, que també hem intentat plasmar en aquesta entrevista. 

De què va? L'exposició de fotoperiodisme més coneguda del món, el World Press Photo organitzat per la Fundació Photographic Social Vision, torna a apoderar-se del CCCB del 8 de novembre al 15 de desembre per reflexionar sobre tot el que ha passat al món durant aquest any a través d’imatges. 

Per què hi heu d'anar? La mostra reuneix les fotografies i les produccions multimèdia guanyadores de la vintena edició del concurs. Els temes de la mostra són molt variats i van més enllà dels conflictes més latents, com el d'Israel-Palestina o la guerra a Ucraïna. També aborden la crisi climàtica, els reptes de la salut mental, la migració i els vincles familiars. 

De què va? El Centre d’Art Tecla Sala de L’Hospitalet acull la primera gran retrospectiva de Pilar Aymerich que reuneix més de 150 fotografies de la guanyadora del Premi Nacional de Fotografia el 2021, juntament amb una pel·lícula, un documental i material d’arxiu. 

Per què hi heu d'anar? Comissariada per Neus Miró, la mostra inclou imatges icòniques i fotografies poc conegudes, com les preses a l’Havana el 1982, el projecte 'Viatgeres a l’Havana', creat amb la historiadora Isabel Segura. Fins i tot, podreu veure un 'film' titulat 'Entreacto', on la fotògrafa canvia de rol i apareix darrere de la càmera fent d’actriu en una peça teatral. Aquesta situació no hauria de sorprendre, perquè Aymerich va realitzar estudis en direcció teatral, tot i que aquest art el va posar, majoritàriament, al servei de la fotografia, tant per capturar moments a l'escena com per planificar l'escenografia a l'hora de fer una fotografia.

De què va? El projecte del fotògraf Clemente Bernad que s'exposa a La Virreina Centre de la Imatge fins al 26 de gener del 2025 fa una recol·lecció d'una part del llegat més fotoperiodístic de l'artista. La mostra es nodreix del llibre també titulat 'Hemendik Hurbil / Prop d’aquí', que inclou un compendi de 470 fotografies que retraten exhaustivament el conflicte basc des del 1987 fins al 2018.

Per què hi heu d'anar? L'exposició és excepcional en molts sentits: posa en relleu la faceta més periodística del fotògraf, imatges que no apareixen als mitjans convencionals, però si solen presentar-se en publicacions autofinançades i exposicions d’art contemporani. Tots ells són instants capturats en què "la violència peca d’una viscositat perversa", tal com ho defineix l'autor, i que apareixen en una concatenació irregular, qüestionant la narració típica del fotoperiodisme i el seu vincle amb el desenvolupament dels esdeveniments.

De què va? El Museu Nacional d'Art de Catalunya destaca la trajectòria d'un artista de gran personalitat nascut a Badalona el 1876 i estretament vinculat al moviment modernista català. Els seus primers passos artístics el van situar a l'entorn d''Els Quatre Gats', un cercle de trobada per a artistes emergents, on es va relacionar amb figures com Pablo Picasso, Joaquim Mir i Carles Casagemas.

Per què hi heu d'anar? Torent va desenvolupar una obra que basculava entre el retrat i el costumisme, amb influències del simbolisme i el postimpressionisme. El seu talent i caràcter obert el van ajudar a escalar fins a París, enamorant al públic parisenc amb la tendència costumista del moment. Gaudireu de pintures de gran vivacitat cromàtica, retrats i escenes de paisatge. 

De què va? Qui no recorda l'emblemàtica botiga Vinçon? Aquell temple del disseny que, durant dècades, va convertir el Passeig de Gràcia en un punt de trobada per als amants de l'arquitectura, l'art i la creativitat. No només va ser un espai de venda d'objectes i mobiliari, sinó un referent cultural i estètic a la ciutat de Barcelona. Ara, l'exposició ‘100 objectes d'IKEA que ens hagués agradat tenir a Vinçon’, que es pot veure al Disseny Hub Barcelona, us proposa un exercici de nostàlgia i a la vegada d'imaginació.

Per què hi heu d'anar? Aquesta mostra temporal, comissariada per l'arquitecte Juli Capella i basada en una idea original de Fernando Amat, director i ànima de Vinçon, explora el paper democratitzador del disseny tant en Vinçon com en IKEA. A través d’un diàleg entre el disseny escandinau i el mediterrani, l'exposició reflexiona sobre l’evolució de conceptes com la sostenibilitat i la funcionalitat, així com la influència del disseny en el nostre benestar quotidià. 

De què va? El Santa Mònica reuneix set col·lectius artístics que, des de pràctiques poètiques i polítiques, exploren zones d'invisibilitat on la violència sistèmica vulnera drets. La mostra va més enllà d'una exposició: és una intervenció col·lectiva en l'espai institucional, on s'obren esquerdes per qüestionar els límits de la norma i l'hegemonia cultural. 

Per què hi heu d'anar? Per descobrir com els col·lectius participants -entre ells Agitació Diska, DU-DA, La Creatura i Sitesize- aborden temes com la sobirania de l’aigua, el treball sexual, el dolor crònic i els drets culturals. Mitjançant instal·lacions i altres formats artístics, posen en evidència les complexitats i tensions entre drets i exclusions, i qüestionen qui participa en aquests drets i qui en queda exclòs.

De què va? La gran exposició de l’Any Tàpies arriba a Barcelona després de ser presentada al Bozar de Brussel·les i al Reina Sofia, a Madrid. S'hi agrupen més de cent obres procedents d’arreu del món, algunes de les quals es presenten a Barcelona per primera vegada. 

Per què hi heu d'anar? Per explorar en profunditat la figura de Tàpies, tot fent un recorregut del 1943 al 2011 que no se centra en la vida de l'artista, sinó en com Tàpies anava situant-se al món, relacionant-se amb l’art i amb ell mateix al llarg de la seva trajectòria. Les obres permeten conèixer les investigacions plàstiques que van obsessionar a l’artista durant tota la vida i que el van dur a experimentar amb tota mena de suports, tècniques i materials: hi ha dibuixos, collages, pintures, objectes i escultures de paper, cartó, fusta, pols de marbre, bronze o vernís. 

De què va? L’exposició 'Tàpies. Art i activisme', que es podrà visitar fins al 2 de febrer al Museu d'Història de Catalunya mostra la faceta més compromesa d’Antoni Tàpies, un artista que va integrar l’art i l’activisme en la seva vida i obra per defensar els drets humans i les causes socials. 

Per què hi heu d'anar? Per descobrir com Tàpies va intensificar el seu activisme durant la dictadura franquista, unint-se a moviments com la Caputxinada i la Tancada d’intel·lectuals a Montserrat. Aquests fets van marcar el seu camí cap a una lluita activa per les llibertats de Catalunya, que es va consolidar durant la transició democràtica, implicant-se en esdeveniments centrals com el Congrés de Cultura Catalana i la Marxa de la Llibertat, i aliant-se amb moviments polítics com l’Assemblea de Catalunya o el PSUC. 

De què va? L'exposició 'L'anguila. La carn com a pintura i la pintura com a mirall' ofereix una revisió profunda de la seva obra artística i literària, centrada en la seva novel·la L'Anguila (Anagrama, 2021). La mostra combina pintura i literatura per explorar temes profunds i íntims relacionats amb les vivències de les dones, com la sexualitat, el part, l'avortament, l'abús i la violència.

Per què hi heu d'anar? Bonet explora un llenguatge pictòric que oscil·la entre la figuració i l'abstracció, presentant obres inèdites, grans formats que conviden a la reflexió i pintures de retrats, un estil que l'autora havia deixat apartat durant un temps. L'exposició està dividida en tres àmbits: Herència, Carn i Pintura, i inclou elements sonors amb fragments de la seva novel·la autobiogràfica. 

De què va? Madola ha estat sempre compromesa amb un mateix material: la ceràmica. La terra, l’aigua, l’aire i el foc són els pilars d’aquesta pràctica ancestral que ha dominat al llarg dels seixanta anys de trajectòria, durant els quals l’artista ha consolidat un treball escultòric que ens parla dels gestos més senzills i, a la vegada, dels més espirituals.

Per què hi heu d'anar? Per vibrar amb el misteri de les seves peces, que són a la vegada una casa i un temple, un vas i un calze, una taula i un altar, una capsa i una urna, una pedra i un monument.

De què va? Cinquanta anys després de la seva mort, la Fundació Vila Casas recupera la figura de  Francesc Domingo i Segura amb una exposició que reuneix obres de totes les seves etapes artístiques.

Per què hi heu d'anar? Per descobrir la figura d'aquest artista, originari de Sant Just Desvern, que va desenvolupar la seva carrera al costat de Josep Llorens Artigas fins a esdevenir un referent de l’art proletari. La trajectòria de Domingo culmina amb una autèntica traducció cultural en la seva etapa del Brasil, on sublimarà el tema de la maternitat, que beu de les marededeus de l’art romànic i gòtic catalans. A São Paulo, l’artista explorarà la presència que la muntanya de Montserrat i la Moreneta tenen en l’imaginari dels emigrants, símbol de l’enyorança per la terra.

De què va? Tuan Andrew Nguyen és el guanyador de la vuitena edició del Premi Joan Miró, un reconeixement que destaca artistes que mantenen el llegat de Joan Miró i els seus ideals. Nascut a Saigon i criat com a refugiat als Estats Units un cop acabada la guerra, aquest artista utilitza la seva experiència personal i la història del seu país com a fil conductor de la seva obra. Així, d’entrada, pot semblar sorprenent que un artista vietnamita faci art que s’assembli al que Miró va cultivar al llarg de la seva trajectòria. Però els seus mòbils metàl·lics (més grans o més petits, alguns daurats i d’altres platejats, inspirats en l'obra de Calder) tenen una essència mironiana innegable. 

Per què hi heu d'anar? Els mòbils de Nguyen estan fets amb fragments de bombes i projectils que es van utilitzar durant la Guerra del Vietnam. Ens parlen de la violència d'aquest conflicte mortífer, però també tenen el seu costat sanador: són peces sonores, afinades per tal d’emetre freqüències amb propietats guaridores, similars a les d’un gong. Així, l’obra de Nguyen ens convida fer un camí del trauma bèl·lic a la sanació col·lectiva. 

De què va? El Museu d’Arqueologia de Catalunya és un d’aquests espais que els barcelonins tenim oblidats i en els quals només pensem quan ens els topem de cara si sortim a fer una volta per Montjuïc. Però el MAC fa uns anys que treballa per recuperar l’esplendor de l’edifici del 1929, i ara han renovat la seva exposició permanent fent-la brillar al màxim per convertir-se en un museu de visita obligada. 

Per què hi heu d'anar? Per veure més de dos-cents objectes (alguns dels quals constitueixen veritables tresors de l'arqueologia nacional i de la península Ibèrica) en un espai de 1.000 m², que ens mostren l’Imperi Romà com la primera societat globalitzada d'Occident 

Apunta a ser una de les grans pel·lícules nadalenques dels darrers temps. Amb dos protagonistes tan mediàtics com Dwayne Johnson i Chris Evans, 'Red one' juga amb els elements del cinema d'acció trufat de comèdia per explicar el segrest del Pare Noel, un acte terrorista que amenaça la celebració de les festes. Per mirar de salvar-les, el Cap de Seguretat del Pol Nord i un malparit caçarrecompenses hauran de formar equip en una aventura que els portarà arreu del planeta. Amb Lucy Liu i J.K. Simmons (a la pell de Santa Claus), aquesta és una de les superproduccions més cares de l'any, amb 250 milions de dòlars de pressupost que asseguren tot un espectacle familiar ple d'acció i diversió sense més coartades.

Dir.: Jake Kasdan (EUA, 2024). 123 min. Estrena: 6 de novembre

Poques setmanes després de captivar amb 'El 47', Eduard Fernández es postula com a aspirant a tots els premis actorals de l'any amb la seva extraordinària, mesurada, detallista, interpretació d'Enric Marco, qui va ser president de l'Amical de Mauthausen, una associació nascuda amb l'objectiu de defensar els drets dels milers d'espanyols deportats als camps de concentració del Tercer Reich, i per preservar-ne la memòria. L'escàndol va saltar quan es va descobrir que, en contra del què proclamava en conferències i actes de tot tipus, Marco mai havia estat presoner dels nazis i es va inventar la seva condició de víctima i supervivent. Dirigida per alguns dels membres de Moriarti, la productora darrera de films com 'La trinchera infinita' o 'Lorea'k, i de la sèrie 'Cristóbal Balenciaga', aquesta pel·lícula reflexiona sobre la frontera entre realitat i ficció, sobre la impostura d'una vida fingida, i sobre la importància de la memòria històrica i de no oblidar.

Dir.: Aitor Arregi i Jon Garaño (Espanya, 2024). 101 min. Estrena: 8 de novembre

“Hem volgut fer un tribut, tràgic i còmic, a totes aquelles persones invisibles en espais com les cuines dels restaurants”, explica el cineasta mexicà Alonso Ruizpalacios ('Güeros') a propòsit de la seva darrera pel·lícula. Basada en l'obra teatral homònima d'Arnold Wesker, 'La cocina' planteja la desaparició de diners de la caixa en un dia de molta afluència en un restaurant de Manhattan. La qüestió és que, davant del robatori, totes les sospites es concentren en els treballadors que són immigrants il·legals, en realitat la gran majoria.

I, enmig d'aquest conflicte, el film segueix la història d'amor entre un d'ells i una cambrera nord-americana que no es vol comprometre amb un estranger sense papers. Rooney Mara és la cara més coneguda del repartiment d'aquest film ple d'energia, rodat en blanc i negre, i que demostra el virtuosisme amb la càmera de Ruizpalacios, i que posa el focus en caos a les cuines dels restaurants (tema que darrerament hem anat veient a 'The Bear' i 'Boiling Point') i en el racisme constant que pateixen els que travessen la frontera entre Mèxic i els Estats Units.

Dir.: Alonso Ruizpalacios (Mèxic, 2024). 139 min. Estrena: 8 de novembre

Vint-i-quatre anys després de l'icònic original, guanyador de cinc Oscar (entre ells, els de Millor Pel·lícula i Actor Protagonista, per Russell Crowe), arriba una seqüela situada dues dècades més tard dels fets de la primera entrega. I amb Lucius, nebot de l'emperador Commodus (Joaquin Phoenix), recollint el testimoni del seu protector Maximus (Crowe). Intepretat per un Paul Mescal que debuta en una superproducció hollywoodiana després de la seva fulgurant aparició en el cinema independent (amb nominació inclosa a l'Oscar per la commovedora 'Aftersun'), Lucius és l'element vertebrador d'una èpica i espectacular història que promet mantenir tot allò que va convertir el primer 'Gladiator' en un dels grans èxits de la dècada.

Els analistes de la indústria, a més, comencen a escalfar la possibilitat que Denzel Washington guanyi un grapat de premis aquesta temporada que ve. L'actor interpreta un antic esclau que, després de recuperar la seva llibertat, s'ha convertit en un pròsper venedor d'armes, i un dels homes més rics de l'Antiga Roma. Lluites de poder, combats sanguinaris i emocions a flor de pell, tot això i moltes coses més s'oferiran en aquesta segona part que demostra l'energia infinita de l'octogenari Ridley Scott.

Dir.: Ridley Scott (EUA, 2024). 148 min. Estrena: 15 de novembre

“Hem de jugar-nos-la. No estic necessàriament a favor de la provocació, però sí que miro de generar preguntes i confiar que els espectadors em segueixin”, afirmava Carlos Marqués-Marcet (director de '10.000 km' o d''Els dies que vindran') en la presentació del seu darrer llargmetratge a la Seminci. I ho deia perquè 'Polvo serán' se'ns presenta com un musical sobre l'eutanàsia, barrejant un arc dramàtic intens i commovedor, però també lluminós, amb coreografies de dansa contemporània a càrrec de la companyia La Veronal.

La pel·lícula segueix la decisió ferma d'una dona (Ángela Molina) amb un càncer terminal: avançarà el seu final viatjant a una clínica de la mort a Suïssa. El dilema moral que planteja l'eutanàsia es multiplica al film quan el seu marit (Alfredo Castro) vol seguir el mateix camí. Els vincles que són més forts que la vida, les conseqüències de decisions tan dures en l'àmbit familiar (compte amb el debut davant de les càmeres de Mònica Almirall, la filla convertida en tercer vèrtex del triangle emocional), i la dignitat, sempre la dignitat, en la vida i en la mort, són alguns dels temes que toca un film insòlit i hipnòtic, premiat als Festivals de Toronto i de Valladolid. Marques-Marcet vesteix tots aquests dilemes amb sabatilles de ballet per expressar tot el que és impossible de dir amb paraules, i aposta per fer-ho amb imatges, moviments rítmics i música (de Maria Arnal).

Dir.: Carlos Marques-Marcet (Espanya, 2024). 106 min. Estrena: 15 de novembre

Autors de magnífics retrats documentals pel cinema ('Anatomía de un dandy', sobre Paco Umbral) i televisió ('Supergarcía', 'Raphaelismo'), Alberto Ortega i Charlie Arnaiz posen ara el focus sobre la figura del músic argentí Waldo de los Ríos, tot un fenomen a l'Espanya dels anys 60 i 70. No s'entendria l'èxit de Raphael i la seva 'Balada de la trompeta', de Marisol i 'Tengo el corazón contento', o de Jeanette i 'Soy rebelde' sense ell, ja que són cançons que ell va compondre. De los Ríos va adaptar Beethoven a l''Himno a la alegría' popularitzat per Miguel Ríos, va crear la mítica sintonia de la sèrie 'Curro Jiménez', i 'Historias para no dormir' de Chicho Ibáñez Serrador.

I explica la llegenda que va donar carabasses a Stanley Kubrick, que volia comptar amb ell per musicar 'La naranja mecánica'. Milionari i amb rècords de vendes de discos, el compositor es va suïcidar el 28 de març de 1977. En aquest rigorós documental descobrirem el pes d'una mare manipuladora, d'una homosexualitat clandestina en temps en què era il·legal i et podia portar a la presó, i d'una profunda depressió. 'Waldo' reivindica la, ara semioblidada, figura d'un músic irrepetible.

Dir.: Alberto Ortega i Charlie Arnaiz (Espanya, 2024). 104 min. Estrena: 15 de novembre

“Els meus problemes em van fer sentir cansada d'aquesta vida i vaig veure'm obligada a cometre un assassinat”. Amb aquesta cita comença 'El baño del diablo', la gran guanyadora del darrer Festival de Sitges. Una pel·lícula situada al segle XVIII al centre d'Europa que parla de la terrorífica onada de crims comesos per salvar l'ànima. El context que determina aquests fets es troba en el fet que l'Església catòlica sostenia que el suïcidi suposava una condemna eterna, mentre que assassinar algú també conduïa a la pena de mort, però amb l'absolució després d'una confessió. Era el que s'anomenava suïcidi per poders.

Els cineastes Severin Fiala i Veronika Franz (autors de l'esgarrifosa 'Buenas noches, mamá') posen el focus en tantes i tantes dones que, en ple procés depressiu, van cometre infanticidis perquè, també segons l'Església, les ànimes dels nens eren pures i se'ls enviava al Cel sense condicionants. Amb un estil naturalista que posa els pèls de punta en la descripció de les formes de vida de l'època, la pel·lícula posa el focus en el fanatisme religiós i en el menyspreu absolut cap a les dones. Tot un cop a l'estómac, per a espectadors que no siguin fàcilment impressionables.

Dir.: Severin Fiala i Veronika Franz (Àustria, 2024). 120 min. Estrena: 15 de novembre

Dos germans i les seves respectives parelles passen junts el confinament pandèmic a la casa familiar on van viure la infantesa. En to de comèdia agredolça, el cineasta francès Olivier Assayas (autor de títols com 'Viaje a Sils Maria' i 'Personal shopper') reflexiona sobre el pas del temps i sobre les promeses incomplertes que tots ens vam fer en aquell període de tancament cada vegada més oblidat (i amb aquesta idea juga el títol original, que podria traduir-se com 'Fora de temps', per allò d'arribar tard).

Amb el sempre eficaç Vincent Macaigne encapçalant el repartiment, 'Tiempo compartido' és també una nova mostra de teràpia cinematogràfica del director: com en altres films seus, aquí plasma les seves pors i angoixes, també els seus propis conflictes familiars i de parella. Pur cinema d'autor amb segell Assayas.

Dir.: Olivier Assayas (França, 2024). 105 min. Estrena: 22 de novembre

Ha estat un dels grans fenòmens dels darrers vint anys a Broadway: 'Wicked', o el relat dels orígens de la Bruixa de l'Oest d''El màgic d'Oz', es va estrenar l'any 2003 i ho va petar des de les seves primeres representacions als escenaris. Amb música i lletres d'Stephen Schwartz i llibret de Winnie Holzman, el musical va penetrar en l'imaginari dels aficionats al gènere, i Hollywood es va posar mans a l'obra per adaptar-lo a la pantalla.

Després d'anys de preproducció, amb la sortida del director inicialment previst Stephen Daldry, i amb Jon M. Chu (que ja va rodar la versió cinematogràfica d'un altre musical exitós, 'In the heights') als comandaments, 'Wicked' ja és una realitat. La història, que estarà dividida en dos llargmetratges, compta amb la cantant Ariana Grande i l'actriu Cynthia Erivo com a protagonistes d'una aventura que posarà a cantar i a ballar tots aquells coneixedors d'un musical que ha trencat rècords.

Dir.: Jon M. Chu (EUA, 2024). 160 min. Estrena: 22 de novembre

La novel·la de Narcís Oller agafa formes i esperit de western en aquesta adaptació lliure que ens situa a la Catalunya rural de finals del segle XIX. Un període de transformacions i de penetració del capitalisme en un entorn que vivia sense aquest pes. L'arribada del ferrocarril, símbol de la revolució industrial, en un poble de l'interior alterarà els seus habitants.

La pel·lícula centra la narració en una jove que viu amb el seu pare en una masia enmig de la natura, i en com la seva vida gira com un mitjó quan un prestador, l'Escanyapobres del títol, expropia el seu habitatge per un deute impagat. L'avarícia i la corrupció són els grans temes d'un film rodat en català que compta amb Alex Brendemühl i Mireia Vilapuig com a protagonistes d'un relat que, tot i ser escrit fa quasi un segle i mig, manté tota la vigència veient, com veiem cada dia, tantes expropiacions i desnonaments.

Dir.: Ibai Abad (Espanya, 2024). 102 min. Estrena: 29 de novembre