Què fer a Barcelona el desembre

La 38a edició del Festival Folk Internacional Tradicionàrius se celebra del 10 de gener a l'11 d'abril de 2025, enguany sota el lema "Sense la Mediterrània no hi hauria cultura catalana". El festival arrencarà amb una cercavila de la plaça de la Vila de Gràcia al C.A.T. amb Kabum i el Col·lectiu Guirigrall que donarà pas al concert inaugural, 'MAR MUR, 15 anys', un "fris de cançons sobre la immigració" estrenat fa 15 anys.

A partir d'aquí, el Centre Artesà Tradicionàrius acollirà concerts com els de Joana Dark (19/1), Última vèrtebra (19/1), Gran Conjunt de Música d’Arrel de l’ESMUC amb Efrén López (30/1), El Trib Reial (14/2), La Baula (21/2), Cabra (22/2), Mediterranean Clash Party: Cafè d’Alger i Soumeya (1/3), Alosa (7/3), Driessen & Reischman Mediterranan Ensemble (20/3), Oriol Marés i Talal Fayal Quartet (27/3) i Urbalia Rurana (29/3).

Sota el lema "El gos la va dinyar, la ràbia es va quedar" (que fa referència al 50è aniversari de la mort de Franco), el festival de cançó d'autor Barnasants encara la seva 30a edició, que se celebra del 24 de gener a l'1 de juny de 2025. Inaugura Pi de la Serra a L'Auditori de Barcelona i tanca Borja Penalba, presentant 'O tots o ningú' a les Cotxeres de Sants. 

Pel camí, hi ha concerts tan destacats com el de Maria del Mar Bonet: 50 anys del concert a l’Olympia de París, l'11 d'abril a L'Auditori, però també els de Manel Camp (1/2), Cesk Freixas i Pau Alabajos (2/2), Alidé Sans (7/2), Anna Roig i Carles Belda (8/2), Martirio (16/2), Aute (21/2), Marina Rossell (13/3), Cris Juanico (15/3), Elèctrica Dharma (16/3), Ivette Nadal (28/3), Mariola Membribes i Renaud Garcia Fons (6/4), Jabier Muguruza (12/4), Namina (10/5), Raúl Rodríguez (11/5), entre d'altres.

Amb més de 40 concerts del 17 de gener al 15 de setembre del 2025. Així es presenta la nova edició del Guitar BCN, un festival creat fa 35 anys pel guitarrista japonès Ichiro Suzuki (amb noms com Victòria dels Àngels i Paco de Lucía) i, aquesta vegada, amb un artista que destaca per sobre dels altres: la llegenda de les sis cordes Carlos Santana, que feia més de vint anys que no actuava a Barcelona, ho farà el 26 de juliol al Palau Sant Jordi per celebrar el 25è aniversari del superèxit 'Supernatural' (1999).

Hi ha, però, molts més al·licients: l'inauguració d'Antoñito Molina (17/1) al Sant Jordi Club, Jorge Drexler amb un doble concert al Palau de la Música, on acomiadarà la gira europea, Iván Ferreiro (23/11) i Xoel López a l'Hivernacle del Poble Espanyol, el triple concert dels Stay Homas (24 i 25/1) també al Poble Espanyol abans de prendre's una pausa indefinida; el concert de Rosario a l'Auditori del Fòrum, el de Pastora Soler al Gran Teatre del Liceu, Amaral (13/6) estrenant nou àlbum al Sant Jordi Club, i una cloenda a càrrec de Jason Mraz (15/9) al Palau de la Música. 

Si haguéssim de dir el top cinc de les millors bandes punk de la història, els Dead Boys sens dubte hi entrarien, fent companyia a The Clash i Sex Pistols. Protagonistes de la primera onada punk de la història, la de l'any 1976 a Nova York, la banda liderada pel guitarrista Cheetah Chrome i l'icònic cantant Stiv Bators (1949-1990) va deixar un testament de dos discos, Young, Loud and Snotty (1977) i We Have Come For Your Children (1978) que encara avui marquen l'agenda punk: grups com Green Day o Sum 41 no existirien sense aquest llegat de 20 i tantes cançons urgents, petites obres mestres de la mescla de brutalitat i melodia que han esdevingut himnes i han sigut versionades per Guns N' Roses o Pearl Jam, per esmentar-ne dos. 

El pròxim dimecres 5 de febrer uns Dead Boys liderats per Chrome –l'únic membre original que queda al grup– actuaran a la sala Upload a les 20 h, reivindicant aquest llegat. Val la pena veure Chrome de prop; aquest home és a la guitarra punk el que Paco de Lucía a la flamenca: és a dir, un iconoclasta que va refer el gènere inventant-se una manera de tocar.

Ja fa deu anys que els empordanesos Joan Delgado i Aleix Turon van fundar Cala Vento, un poderosíssim duo de guitarra, bateria i dues veus que va créixer sota l'ala de BCore però que ja fa temps que vola sol. El seu disc anterior Casa linda (2023) els va portar a ampliar el públic i la capacitat de les sales on actuen, d'aquí que necessitin dues nits a la Sala Apolo, les de dimecres 5 i dijous 6 de febrer per poder encabir tota la gent que els segueix. 

El nou treball Brindis (2025) també és, és clar, una celebració: una col·lecció de nou fantàstiques versions de cançons que els ressonaven d'una manera o altra. A la selecció, molt eclèctica, hi ha Lucio Battisti, El Último de la Fila, Turnstile, Julieta Venegas, Els Pets, Jarabe de Palo, Lecocq, Da Souza i Fugazi. Les han portat tant al seu terreny que els ha sortit un disc de Cala Vento en tota regla. I en alguns casos milloren l'original! 

El trio barceloní acomiada la gira de Marc, Axel y Jes (2023) amb un concert al Sant Jordi Club aquest 7 de febrer dins el Cruïlla d'Hivern (i el dia abans a l'Heliogàbal) i ha anunciat un disc íntegrament en català, una novetat absoluta en els seus 27 anys de trajectòria, precedida per dues col·laboracions en la llengua de Ramon Llull: Hyde Park, amb Sopa de Cabra i Jean-Luc, amb Els Amics de les Arts. Són en una mena de punt d'inflexió de la seva carrera? Ens ho expliquen a l'últim capítol de Caps de Cartell.

Música i humor per celebrar l'economia social i solidària! La reivindicació dels drets també pot ser tota una festa. La Febrerada celebrarà la seva tercera edició el 7 de febrer de 20.30 a 1.30 h de l'endemà a la Sala Paral·lel 62 i és d'accés gratuït. La festa s'iniciarà amb diversos monòlegs de Godai Garcia, Alba Segarra, Març Llinàs i Irene Minovas que seran conduïts per l'Ana Polo i continuarà amb concerts de La Ludwig Band, la Mercabanda i DJ Siria.

Lucia Fumero, Red Stamp, Anna Ferrer i Marc Vilajuana protagonitzen l'edició hivernal d'Els Vespres de la UB, el cicle de concerts gratuïts que en aquesta època de l'any se celebra dins el preciós Paranimf de la Universitat de Barcelona. Serà els dimarts 18 i 25 i els dijous 20 i 27 de febrer, i per reservar les invitacions haureu d'estar atents a les dates: estaran disponibles a mesura que s'acosti cada concert al web del cicle.

Els dies 21, 22 i 23 de febrer de 2025 diferents espais públics i privats de Barcelona trenen ponts entre la música i la literatura amb la 1a Fira de Literatura Musical especialitzada del país. Està dedicada als professionals del sector: periodistes, escriptors i fotògrafs especialitzats en música; i en el sentit invers, músics que també es dediquen al món de les lletres. 'Diga'm què llegeixes i et diré què balles!', anuncia el subtítol i frase refeta de la trobada. 

L'estació principal serà la Fabra i Coats, que s'amararà de piles de llibres amb la Fira del Llibre Musical Nou i Usat durant dissabte 22 i diumenge 23 de febrer. Participaran entre 25 i 30 professionals del sector editorial i musical en els debats, presentacions de llibres, xerrades i activitats que s’organitzaran entorn dels llibres musicals durant els dos dies del Book Music Festival, a la Fira de Fabra i Coats. El Centre Cultural Albareda, Llibreria Ona Llibres, Club Paral·lel 62 i Biblioteca Ignasi Iglesias de Barcelona també seran punts de trobada on tindran lloc altres concerts, presentacions, debats i taules rodones. Alguns dels artistes confirmats per als concerts són Joana Serrat (indie-rock), Koko-Jean & The Tonics (soul-rhythm & blues), Grabu Live! (electrònica-pop), DJ Axel (Sidonie) (indie-pop), The Vil Veins (punk rock), 'Seed' Marina & Gerard Sala (clàssica) i Vicenç Altaió.

El que ha fet Jordi Prat i Coll amb L'aranya és un triple salt mortal sense xarxa, del qual n'ha sortit airós sobradament. Ha agafat una obra poc representada d'Àngel Guimerà de primers de segle XX i l'ha tractada com si s'estigués enfrontant a un Ibsen, és a dir, li ha tret la pols i l'ha portada al seu terreny. Ha canviat el 1906 per 1968, Barcelona per Girona, els noms dels personatges, el dialecte, hi ha posat cançons i, sobretot, ha convertit un obra de caire tràgic més aviat costumista en una peça mil·limètrica que es mou per una corda fluixíssima entre el drama i la comèdia.

Amb la primera escena ens ho diu tot. Tenim la Rosa (Mima Riera) a la seva botiga, pelant patates, i de sobte apareix la Pilar (Berta Giraut) convertida en un personatge de La Cubana. Al cap de poc, ve el seu marit, en Cadernera (Jordi Vidal), que li segueix el joc. Es criden, s'esbatussen. Riem. Però la rialla es talla de cop quan la dona ens explica com va perdre els seus tres fills, com va bressolar, pell amb pell, els seus bessons morts en néixer, com va morir la nena que només tenia tres primaveres. Aquí ja esclata el drama, ja sabem que la peça anirà d'això, de la frustració d'una parella jove que no pot gestar descendència.

A mitja funció, Tres porques sembla que hagi d'anar pel pedregar, una còpia no gaire reeixida i amb menys recursos d'un dels últims muntatges d'El Conde de Torrefiel (text sobretitulat i tres actrius feinejant a l'escenari). Però just en aquest moment, peten els ploms i la funció fa un tomb inesperat que la va enlairant, enlairant i acaba molt amunt. És com si la idea genial hagués arribat a mig procés de creació. Potser no va anar així, però la veritat és que la segona meitat de l'obra és genial.

D'entrada, tenim una veu off que correspon a una treballadora d'una indústria càrnia (Kana) que es disposa a explicar-nos la seva vida. De seguida, entren en escena tres actrius (Laia Alberch, Maria Hernández Giralt i Mar Pawlowsky) vestides de paletes i el text passa a una pantalla amb sobretítols. La història que ens volen explicar és la dels 'Tres porquets', en el moment en què el garrí llest es construeix la casa de totxo que foragitarà el llop. Les actrius feinegen i el relat s'exposa: com el capitalisme va consolidar-se dins les ments occidentals després que Walt Disney, als anys 30 del segle passat, fes un curt a partir de la faula que modificava substancialment l'original.

L'obra ens col·loca en una casa d'una vall pirinenca, enmig d'una tempesta de neu, mentre el patriarca de la família s'està morint. Hi tenim els fills, l'Ernest (Pau Roca) i la Sandra (Nausicaa Bonnín), més el marit d'aquesta, en Miki (Marc Rodríguez). Al cap de poc, arriba la Sol (Anna Sahun), metge del CAP de Sort, que va a visitar el moribund. Evidentment, el pare morirà i començaran a passar coses estranyes

La posada en escena de 'Massa brillant' és espectacular. Un personatge sol, en Guillem (Daniel Mallorquín), a sobre d'una tarima molt alta. L'envolten els amics que l'acompanyen a una festa de drags a la Sala Apolo: el seu nòvio Albert (Santi Cuquejo), en Víctor (Jordi Martí) i el drag Gorka (Carlos González), que porta un vestit espaterrant. Ja es veu de bon principi que en Guillem no vol ser-hi, a la festa. Ocuparà l'escenari sol durant bona part de la funció, amb els amics al seu voltant, però lluny, als balcons de la Sala Petita.

A 'Karaoke Elusia', la primera obra d'Oriol Puig, ens explicava un cas d'assetjament escolar acabat de manera tràgica. Ens parlava de sentir-se diferent i patir-ne les conseqüències. Aquí, a 'Massa brillant', l'autor travessa un camí paral·lel, però en una sola nit i en un ambient radicalment diferent. En Guillem, com el Sam del muntatge anterior, també es troba fora de lloc: fa tot el que li diuen que faci, però el seu cos s'hi rebel·la. El mocador que li han fet posar li pica, sent vertigen en acostar-se a l'escenari, no li cauen bé els amics de l'Albert...

“Importa tant la mentida?”, es pregunta a les acaballes de 'Cacophony' en Tolu (Chelís Quinzá), quan ja una piconadora ha passat per sobre de la seva amiga Abi (Clara de Ramon). Ella ha corregut de l'anonimat a la glòria mediàtica en qüestió de dies. I tan ràpidament com va enlairar-se, s'estimba. Per què? Perquè no va dir del tot la veritat.

'Cacophony' és una obra terriblement contemporània, que Molly Taylor va escriure el 2018 per a una companyia gairebé adolescent, l'Almeida Young Company, que a Barcelona ha estrenat Anna Serrano amb una tropa també jove i virtuosa. A Londres eren setze actors i actrius. Aquí, set. Això no obstant, se'n surten prou bé canviant de rols i dotant d'un dinamisme fulgurant la peça, que avança amb un ritme veloç, tant com l'impacte de les notícies, els èxits i els fracassos, en el món virtual.

La intimitat és un terreny pedregós i obrir-te de bat a bat per exposar anhels, frustracions, esperances i remordiments mai no és fàcil, més en un teatre, on, per molta trampa que hi posis, tot s'acaba veient. En els últims anys, hem vist experiments brillants al respecte, com el 'By heart' de Tiago Rodrigues on, a partir d'un sonet de Shakespeare, repassava la història de la seva àvia. O el 'Seuls' de Wajdi Mouawad, on explicava la mort del seu pare. No és el cas de l''Olympia' que Carlota Subirós ha estrenat al Lliure.

D'entrada, els grans espectacles anteriors estaven protagonitzats pels mateixos autors, dramaturgs i directors que pujaven ells mateixos a escena per narrar-nos una història, cosa que atorgava un punt de veritat a la proposta. I Subirós ha decidit utilitzar sis actrius polivalents i de primer nivell (Lurdes Barba, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Alba Pujol i Kathy Sey) per fer d'intermediàries, en un muntatge que recorda molt el que va dirigir de 'La plaça del Diamant'. A més, la proposta de la directora té un caire massa abstracte. Has de ser molt 'insider' per captar tot el que diuen les intèrprets. Alhora, hi ha massa llocs comuns.

'El dia de la marmota' té un únic problema: li costa arrencar. Comença ben bé com la personalitat del protagonista, el meteoròleg Phil Connors (Roc Bernadí), ensopida, mandrosa, altiva. Un cop es desplega el mecanisme de la repetició, quan veus en Phil navegant en aquest 2 de febrer etern, rabejant-s'hi, estimbant-s'hi, fins i tot gaudint-ne, i la resta de secundaris entren en joc, el musical agafa volada. Si acaba funcionant és gràcies a una direcció mil·limetrada, d'Enric Cambray, i al talent d'uns intèrprets que no només canten, sinó que saben fer créixer els seus personatges.

Encara que el focus caigui sovint sobre els dos amants del musical, Blanca (Alèxia Pascual) i Saïd (Jordi Garreta), 'Mar i cel' és un espectacle molt coral, on cal un bon repartiment i on tothom té alguna cosa a dir durant les prop de tres hores de funció. La parella és central, però sense un bon Idriss (Berta Luna), un bon Ferran (Eloi Gómez), una bona Teresa (Clara Renom), una bona Maria (Candela Díaz), un bon Hassèn (Albert Gràcia) i un bon Joanot (Abel García) és impossible que l'espectacle s'enlairi.

I no sé si és perquè recordava força el muntatge de 2014 que en l'últim 'Mar i cel' he trobat que lluïen més els secundaris que els personatges principals. No és que tinguem una Blanca i un Saïd inferiors als anteriors en general, però sí que crec que Roger Berruezo i Ana San Martín, pel que fa a la veu i la interpretació, ens portaven a un altre lloc. I és que la magnífica partitura d'Albert Guinovart és intricada.

Les portes donen molt de joc, al teatre. Fins al punt que hi ha una subespècie de comèdia que basa tot el seu mecanisme en això, en portes que s'obren i es tanquen, amb la sorpresa de qui hi ha darrere. A 'Turisme rural', Jordi Galceran esprem el gènere amb un afegit paranormal que fa que la seva peça tingui més capes, a banda de confrontar dos urbanites que van al camp a contemplar un paisatge sense preocupar-se de res més i una família local que odia profundament els de ciutat.

Però no hi ha comèdia sense còmics. I en calen de molt bons perquè aquí no es tracta només de fer-nos petar de riure, sinó també de crear una certa angoixa, un cert misteri, perquè tot d'una que la Laura (Mireia Portas) i el Roger (Ivan Labanda) arriben al turisme rural per passar un cap de setmana romàntic per 'encarregar' un nen, ja comencen a passar coses estranyes. La mestressa, l'Anna (Anna Güell), apareix per la porta fumejant del menjador desbaratada, com si fos una bruixa de pa sucat amb oli, per donar pas al Pere (Lluís Villanueva), equipat amb una serra elèctrica estil 'La matança de Texas'.

Aguantar sol una hora i mitja de monòleg desesperat no és una tasca fàcil, i més quan tens 24 anys i interpretes un noi de 16 que és a punt de perdre el seu pare. Quan has fet teatre abans, però potser no prou. Quan ets en un temple de la interpretació com el Lliure de Gràcia (on es va estrenar abans d'anar al Poliorama) i centenars de mirades poden recordar altres cossos fent el que fas, tot començant per Pol López i aquell 'Ivan i els gossos' memorable de 2012. Però 'Tot el que passarà a partir d'ara' sembla un vestit a mida, un text que Nil Cardoner s'emprova i lluu amb tot el seu esplendor. 

Joan Yago, esperonat per la directora Glòria Balañà, ha escrit una obra que és alhora punyent, sensible, trista, una mena d'història d'aventures en què l'Èric ha d'aconseguir arribar a l'hospital on el seu pare viu les últimes hores. La mare, quan passen pocs minuts de les deu de la nit, li truca per dir-li que si se'n vol acomiadar ja pot córrer. Està estirat al sofà, amb el mòbil a la panxa, sol. I tota la seva vida li passa per davant, especialment aquests deu anys en què el pare ha estat malalt i no hi ha hagut res més que la malaltia del pare. Ell ha d'arribar a l'hospital, però té 16 anys, amics i coneguts arreu, festes pendents i una mica de mala sort. 

De què va? “Si hi ha un edifici de Barcelona fet a mida per acollir les escultures de pedra dels millors artistes contemporanis, aquest ha de ser La Pedrera”. Penelope Curtis, comissària d’aquesta nova exposició i exdirectora de la Tate Britain de Londres, ho tenia claríssim. Per això, quan li van demanar que preparés una exposició sobre l’escultora Barbara Hepworth a la Casa Milà, ella va fer una contraproposta que consistia a agrupar els grans creadors que van treballar la pedra després de la Segona Guerra Mundial sota el mateix sostre, cortesia d’Antoni Gaudí. 

Per què hi heu d'anar? Per veure com la llum que ve del Passeig de Gràcia s’escola primer pels balcons i els finestrals de La Pedrera i, després, llisca entre les corbes, els forats i les transparències de les escultures del seu interior. Peces de Hans Arp, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Naum Gabo, Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi i Jorge Oteiza ens ensenyen com, a mitjan segle XX, la pedra va deixar de ser un material associat al classicisme i els valors occidentals per a ser un camp d’experimentació artística. 

De què va? Miró i Matisse van transcendir el seu context i van esdevenir icones de l’art. Per això, a vegades, les imatges els fan ombra. Aquesta exposició vol qüestionar els clixés sobre aquests dos creadors i explorar les seves relacions profundes i constructives que van quedar plasmades en les seves concepcions de l'art i les seves obres. 

Per què hi heu d'anar? Per gaudir dels colors intensos d'aquests dos artistes que es van reconèixer i admirar, però que "no van arribar mai a imitar-se". L'exposició ens mostra preocupacions comunes i interessos compartits, com la inspiració que tots dos van rebre pel paisatge mediterrani i la costa catalana o la fascinació pel valor intrínsec dels objectes quotidians, que tots dos van plasmar en les seves natures mortes. 

De què va? Una visió immersiva sobre la riquesa natural i cultural de l’Amazònia protagonitzada les veus autòctones que aporten alternatives per viure en harmonia amb la natura. La mostra combina art, ciència i activisme per abordar problemàtiques com la desforestació, la sequera o el control de recursos naturals.

Per què hi heu d'anar? La mostra es presenta com un recorregut sensorial des de les arrels fins a les branques de l'Amazònia, passant pels seus rius, boscos, pobles, rituals i habitants. Davant de la necessitat urgent de recuperar formes més respectuoses de viure per preservar-nos (al planeta i a nosaltres), 'Amazònies' ens proposa una nova manera de reconnectar amb la vida i la natura, aprenent de la saviesa del poble amazònic i fugint de la visió fatalista de la situació actual.

De què va? Aquesta exposició comissariada per Maria Garganté explica com la paraula femenina ha estat sovint oculta, negada o desacreditada en la història, la literatura i els relats bíblics i mitològics.

Per què hi heu d'anar? Per conèixer veus femenines referents en resistència cultural a través de la paraula, gràcies a una selecció d'obres diversa i sorprenent. Des d'una Immaculada Concepció de Luis Fernández de la Vega a un petit dibuix de 'Santa Anna ensenyant a llegir la Verge' de Picasso, passant per un autoretrat que Caterina Albert i Paradís (Víctor Català) va fer d'ella mateixa l'any 1890, fins a arribar dibuixos de la mística Josefa Tolrà i obres de les artistes contemporànies Eulàlia Valldosera i Kima Guitart. 

De què va? El Museu Picasso acull l'exposició 'De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914': un inventari d’obres d’artistes catalans i catalanes que van viure i treballar a la Ciutat de la Llum, a la recerca d’un destí que els permetés exercir el seu art en llibertat, dur a terme encàrrecs de moda de l’època o donar-se a conèixer.

Per què hi heu d'anar? Per viatjar a París a través d'un compendi de peces d’art inspirades en aquesta ciutat creades per pintors, gravadors, il·lustradors, músics, intèrprets, escriptors, periodistes i altres figures destacades. Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell, Pablo Picasso, Joaquim Sunyer, Lluïsa Vidal, Laura Albéniz, Pau Casals, Isaac Albéniz, Enric Granados, Joaquim Nin, Maria Gay o Jaume Brossa són només alguns dels noms que formen part d’aquesta mostra.

De què va?  'SOTAVEU' és la primera exposició antològica dedicada a l’obra de Mar Arza (Castelló de la Plana, 1976). La mostra reuneix set peces inèdites, creades especialment per a aquesta ocasió, juntament amb una selecció de treballs realitzats per l’artista entre 1997 i l’actualitat.

Per què hi heu d'anar? L’obra de Mar Arza es caracteritza per una poètica subtil i poderosa que convida el públic a “llegir intensament”. El llenguatge i les seves materialitats –tipografies, símbols i construcció d’imatges– tenen un paper central en la mostra, revelant les fissures, silencis i resistències que articulen les nostres narratives.  A més, Arza reflexiona sobre les representacions històriques del paper de les dones en l’art, desxifrant les corrents subterrànies de resistència i les insubordinacions que han teixit noves possibilitats en la memòria cultural. 

De què va? L’exposició 'AMAZÔNIA', de Sebastião Salgado, arriba a Barcelona després d’una gira internacional per ciutats com Madrid, París i São Paulo, on ha rebut més de 1,5 milions de visitants. La mostra és el resultat de set anys d’expedicions del fotògraf brasiler a l’Amazònia, amb l’objectiu de retratar-ne la bellesa extraordinària i conscienciar sobre la necessitat de preservar aquesta regió vital del planeta.

Per què hi heu d'anar? La sala recrea l’atmosfera de l’Amazònia, amb imatges que destaquen paisatges naturals com rius serpentejants, tempestes tropicals i muntanyes cobertes de selva, i retrats que mostren les cultures i rostres dels pobles indígenes, com els Yanomami o els Awá-Guajá. Comissariada i dissenyada per Lélia Wanick Salgado, la mostra inclou més de 200 fotografies de gran format, 7 pel·lícules i una ambientació sonora composta per Jean-Michel Jarre, basada en sons reals de la selva. 

De què va? Aquesta artista compta amb una llarga trajectòria en l’art d’escultures de grans dimensions, que sovint exploren la relació entre el cos humà i les seves estructures en diàleg amb materials naturals, estris o objectes d’ús humà. El MACBA li dedica una mostra que recorre la seva carrera, des dels inicis amb el vídeo, la ceràmica i els experiments blandiformes, fins a arribar a les grans escultures immersives que defineixen el seu llenguatge propi.

Per què hi heu d'anar? Per descobrir com l'artista investiga sobre la resistència del llenguatge i la morfologia de la parla, entre altres conceptes com el buit, la resistència o la connectivitat, evocats per una constel·lació de metàfores escultòriques.

De què va? El Centre d’Art Tecla Sala de L’Hospitalet acull la primera gran retrospectiva de Pilar Aymerich que reuneix més de 150 fotografies de la guanyadora del Premi Nacional de Fotografia el 2021, juntament amb una pel·lícula, un documental i material d’arxiu. 

Per què hi heu d'anar? Comissariada per Neus Miró, la mostra inclou imatges icòniques i fotografies poc conegudes, com les preses a l’Havana el 1982, el projecte 'Viatgeres a l’Havana', creat amb la historiadora Isabel Segura. Fins i tot, podreu veure un 'film' titulat 'Entreacto', on la fotògrafa canvia de rol i apareix darrere de la càmera fent d’actriu en una peça teatral. Aquesta situació no hauria de sorprendre, perquè Aymerich va realitzar estudis en direcció teatral, tot i que aquest art el va posar, majoritàriament, al servei de la fotografia, tant per capturar moments a l'escena com per planificar l'escenografia a l'hora de fer una fotografia.

De què va? L'obra de Regina Silveira, figura clau de l’art sota la curadoria d’Isabella Lenzi. Silveira, pionera en l’experimentació amb tecnologies de reproducció tècnica, ha dedicat més de sis dècades a desmantellar sistemes convencionals de representació mitjançant aberracions visuals, anamorfosis i paradoxes que desafien la percepció i les normes establertes.

Per què hi heu d'anar?  La mostra inclou gran part de la seva producció durant la dictadura cívic-militar brasilera (1964-1985), un període de censura en què va desenvolupar la seva obra en circuits alternatius. Els seus projectes, carregats d’ironia i crítica conceptual, reflexionen sobre el passat, qüestionen les estructures de poder i proposen nous futurs. A través de jocs òptics i manipulació d’imatges, Silveira explora jerarquies simbòliques i fa una crida a desarticular-les, amb un enfocament que, des dels anys 70, va anticipar debats socials i ambientals, ampliant-se als anys 90 a tota Amèrica Llatina.

Primer va acostar-se a la figura de Jacqueline Kennedy posant-la en mans de Natalie Portman. Va continuar fixant-se en Lady Diana de Gal·les amb la complicitat de Kristen Stewart. I ara, tot i que explica que mai ho va planejar com a tal, el cineasta xilè Pablo Larraín tanca la seva trilogia de retrats de grans dones marcades per la tragèdia que varen ser referents al segle XX amb aquest biopic de la més gran diva de la història de l'òpera.

Apartada de les pantalles des de fa quatre anys (no la vèiem des d'Eternals), una altra diva com Angelina Jolie es posa a la pell de la Callas per reproduir els seus darrers dies de vida a París, el mes de setembre de l'any 1977, quan la cantant perdia la veu i prenia forts còctels de medicaments que li provocaven al·lucinacions i li potenciaven els records d'altres èpoques de la seva vida. Amb escenes oníriques que es barregen amb imprescindibles interludis musicals, Larraín enganxa la càmera al personatge per explorar les fragilitats de Maria Callas i la seva relació amb les tragèdies que havia interpretat sobre els escenaris i l'efecte que tenien en una vida molt poc feliç.

Dir.: Pablo Larraín (Itàlia, 2024). 123 min.
Estrena: 7 de febrer

Cinc històries travessades per la mort i per les rutines dels habitants d'un poble de Castella-la Manxa, a mig camí entre la tragicomèdia i el realisme màgic, el debut a la direcció de llargs d'Enrique Buleo desconcerta per la seva singularitat. Comparada amb el cinema de José Luis Cuerda, Chema García Ibarra i Juan Cavestany, Bodegón con fantasmas escull una estructura episòdica relacionant alguns personatges i localitzacions per donar unitat a aquest recull d'històries mínimes, a estones surrealistes i absurdes, mai cíniques.

I que, en el seu acostament al costumisme, barreja actors naturals sense cap experiència prèvia amb intèrprets de trajectòria consolidada, com Jordi Aguilar (La casa) o el veterà Pepe Carabias (els més vells de la tribu el recordareu per El monstruo de Sanchezstein, Luis Ricardo cantidubidubidubi...). Humor, espectres, una ouija cosida en unes estovalles i un constant salt de tons que la converteix en una de les propostes més agosarades i originals de la temporada.

Dir.: Enrique Buleo (Espanya, 2024). 88 min.
Estrena: 7 de febrer

Amb la Fase 5 del Marvel Cinematic Universe en marxa, la nova entrega de Capitán América apunta a ser clau per tot el que ha de venir. Sí, també en la creació del nou equip d'Avengers, projecte que ha alimentat les expectatives dels fans sobretot arran de l'anunci que Robert Downey Jr. tornarà per posar-se, ara, a la pell del malvat Doctor Doom després de ser Iron Man durant anys.

Però abans que Avengers: Doomsday sigui una realitat que tindrà molt difícil igualar l'impacte dels originals, rematat en la seva traducció cinematogràfica amb la magnífica Endgame (2019), els marvelites posen les seves esperances en aquestes noves aventures del Capi. Amb Anthony Mackie heretant l'escut i l'uniforme del superheroi que fins ara havia interpretat Chris Evans, la pel·lícula ens presenta el protagonista acceptant l'oferta laboral del president dels Estats Units.

El mandatari en qüestió és un vell conegut de l'univers Marvel: el general Thadeus Ross, a qui fins a la seva mort va interpretar William Hurt i que ara cau en mans d'un Harrison Ford que s'apunta a una festa que inclou, per si no n'hi hagués prou, la seva transformació en Hulk Vermell. Caldrà veure si Capitán América: Brave new world recupera les pulsacions perdudes de Marvel.

Dir.: Julius Onah (EUA, 2025). 119 min.
Estrena: 14 de febrer

No ha de ser senzill treure's del damunt la pressió de rodar i presentar una primera pel·lícula com a director quan els teus avis són l'actriu Liv Ullman i el director Ingmar Bergman. Com si l'hagués posseït l'esperit del mític cineasta, el jove Halfdan Ullmann Tøndel (de només 34 anys) adapta la fredor analítica i l'austeritat formal per retratar, a base de primers plans i gairebé un únic escenari, un conflicte ben singular: la mare vídua d'un nen i els pares d'un altre, reunits a l'escola dels nens després d'un incident entre tots dos que ningú no té gaire clar.

Enmig d'una discussió que no deixarà d'escalar, es posaran sobre la taula temes com la culpabilitat, la sexualitat en la infantesa o les zones grises entre el joc i la violència. Una pel·lícula en la que destaca amb llum pròpia l'extraordinària interpretació de Renate Reinsve, la protagonista de La peor persona del mundo que continua creixent projecte a projecte.

Dir.: Halfdan Ullmann Tøndel (Noruega, 2024). 117 min.

Estrena: 14 de febrer

Tota una icona de la literatura infantil britànica, l'osset amb barret vermell, abric de llana i gust per la melmelada de taronja, viu noves peripècies que el fan sortir de Londres per anar a visitar la seva tieta desapareguda, que viu al Perú. Seguint-li la pista, el nostre heroi acabarà enmig de la selva amazònica, involucrat en una perillosa aventura que amenaçarà la seva vida.

El retorn a la pantalla de Paddington rebaixa l'excentricisme d'una meravellosa segona entrega que va deixar el llistó molt i molt amunt. És impossible igualar-la, però, tot i perdre pel camí el director Paul King, continua mantenint l'encant i la personalitat d'un personatge que ja forma part de la cultura popular. Olivia Colman i Antonio Banderas s'uneixen a la família, i Ben Whishaw continua posant veu a l'incombustible plantígrad.

Dir.: Dougal Wilson (Regne Unit, 2024). 106 min.
Estrena: 21 de febrer

Walter Salles, director de les magnífiques Estació Central de Brasil i Diarios de motocicleta, porta al cinema les memòries del periodista i escriptor brasiler Marcelo Rubens Paiva. Un homenatge a la mare, Eunice Paiva, una mare coratge i esposa d'un diputat socialista torturat i assassinat per la dictadura l'any 1971.

Com d'altres vídues de presos polítics víctimes del règim militar, Eunice es va convertir en activista pels drets humans i símbol de resistència. Amb la pel·lícula, Walter Salles reivindica el cinema com a eina de memòria històrica i arma contra l'oblit, i fuig de qualsevol temptació melodramàtica, controlant en tot moment els elements lacrimògens i els excessos sensacionalistes, també pel respecte cap a la família protagonista, que el mateix cineasta coneix personalment.

Nominada a l'Oscar a Millor Pel·lícula, Aún estoy aquí tindrà la seva millor basa en la candidatura a Millor Actriu, per una Fernanda Torres que ja es va endur el Globus d'Or.

Dir.: Walter Salles (Brasil, 2024). 135 min.
Estrena: 21 de febrer

La ciència-ficció aplicada a les emocions permet premisses tan potents com la que estructura la nova pel·lícula de Nacho Vigalondo: un home mira de combatre la devastació que li ha provocat la mort de la seva parella participant en un assaig clínic de control dels somnis.

L'inesperat èxit de l'invent el portarà a restablir la seva relació sentimental allà on la va deixar, dibuixant-la com cada dia més perfecta, trobant la felicitat... encara que sigui en el món dels somnis. Rodada en anglès, amb un repartiment encapçalat per Henry Golding (Last Christmas) i la italiana Beatrice Grannò (coneguda per la sèrie The White Lotus), la pel·lícula fuig del relat romàntic per deixar-se anar en la seva reflexió inacabada sobre el dol, les relacions tòxiques i la depressió.

Dir.: Nacho Vigalondo (Espanya, 2024). 113 min.
Estrena: 21 de febrer

D'entrada sembla una magnífica notícia que un univers tantes vegades adaptat al cinema com el de Stephen King caigui en unes mans tan singulars com les d'Osgood Perkins. Autor d'una de les grans sorpreses de l'any passat, el terrorífic thriller Longlegs, el cineasta té la personalitat necessària com per convertir en una comèdia negríssima un dels relats de Skeleton Crew, publicats per King l'any 1985.

A The monkey, dos germans bessons han de tornar a plantar cara a una de les seves joguines d'infantesa, un mico que toca els platerets i que arrossega una maledicció. Theo James i Elijah Wood (el Frodo d'El senyor dels anells) es posen al servei d'un Perkins que defineix la pel·lícula com “dolça, trista, divertida, impactant, sagnant, violenta, ridícula, caricaturesca i commovedora... Si John Landis i Chuck Jones tinguessin un nadó, seria aquest”, diu, referint-se al director d'Un hombre lobo americano en Londres i al creador dels Looney Tunes, respectivament, i posant el focus en l'ànima cartoon i trapella de The monkey.

Dir.: Osgood Perkins (EUA, 2025). 95 min.
Estrena: 21 de febrer

Amb vuit nominacions als Oscar (incloses millor pel·lícula, director i actor protagonista), arriba el biopic que no és ben bé un biopic de Bob Dylan. El títol ja és tota una declaració d'intencions, perquè el cantant nord-americà és una celebritat coneguda per ser tot un enigma humà, de personalitat indesxifrable i misteriosa. I l'aproximació al personatge que proposa James Mangold no s'escapa a aquesta consideració.

El cineasta, que a A la corda fluixa ja s'havia acostat a la figura de Johnny Cash, es fixa aquí en els inicis de Dylan. I fent servir les lletres de les seves cançons per estructurar la trama, ens explica el seu ascens meteòric. Al film, Dylan arriba a Nova York amb 19 anys i ni un ral a la butxaca, i comença a relacionar-se amb altres músics com Pete Seeger i Joan Baez.

Timothée Chalamet es posa a la pell del cantautor i, acompanyat dels també nominats a l'Oscar Edward Norton i Monica Barbaro, fa tota una exhibició de recursos i va molt més enllà de la simple imitació. El film posa el focus en el camí d'aspirar a músic professional fins a convertir-se, sense desitjar-ho, en la veu de tota una generació gràcies a clàssics de la cançó-protesta.

A complete unknown és, doncs, un perfecte revers d'aquell meravellós I'm not there que, també sobre la figura de Bob Dylan, va treure's de la màniga Todd Haynes.

Dir.: James Mangold (EUA, 2024). 141 min.
Estrena: 28 de febrer

Van treballar junts fa quasi 30 anys a Secrets i mentides (1996), un drama que va arribar als Oscar i que és ben representatiu dels retrats naturalistes de la quotidianitat de carrer que el director britànic Mike Leigh ha portat a la pantalla (en títols com Todo o nada o Un altre any). Amb aquella poderosa pel·lícula, es va presentar en societat una actriu superlativa, Marianne Jean-Baptiste.

Ara, cineasta i protagonista es retroben en aquesta nova aproximació als conflictes quasi banals de personatges que no acostumen a ser protagonistes de res, però que ens envolten i/o ens representen.

Mi única familia ens presenta una dona (interpretada per Jean-Baptiste) enfadada amb el món, cansada de fer-se càrrec de tot i de tothom des de la invisibilitat. Hi ha qui planta cara al dolor des de la resignació, i hi ha qui, com la Pansy, desenvolupa una misantropia que ha convertit la seva vida, i la d'aquells que l'envolten, en un infern.

El retrat social que proposa Leigh és el del dia a dia, res d'especial però tot ben reconeixible, i ho fa des de l'empatia i la veritat, confirmant el seu mestratge copsant les grans qüestions de la condició humana.

Dir.: Mike Leigh (Regne Unit, 2024). 94 min.
Estrena: 28 de febrer