Què fer a Barcelona el desembre

La música queer té un nou escenari a Barcelona amb la primera edició del Queer Music Fest, que tindrà lloc el 3 de maig a la Sala 3 de Razzmatazz amb només 280 entrades disponibles. Aquest esdeveniment neix amb la voluntat de donar visibilitat a artistes queer dins del gènere urbà i crear un espai segur on la diversitat sigui protagonista. La programació d’aquesta primera edició inclou tres noms que estan redefinint el panorama musical: C.H.A, Bigwé i Llum.

Des de Brooklyn i establerta a Barcelona, C.H.A és una veu consolidada dins l’escena hip-hop underground de la ciutat. Amb una trajectòria de més de quinze anys, la rapera d’arrels panamenyes portarà al festival l’energia que la caracteritza i presentarà el seu últim senzill, CRUSH, produït juntament amb Gravy. Al seu costat, Bigwé, artista queer i afrodescendent conegut per la seva participació al programa Eufòria (TV3), oferirà un espectacle que barreja afro house, pop experimental, rap, electrònica i R&B, en una proposta carregada de potència i emoció. Finalment, Llum, una de les figures destacades del moviment Cuntalunya que reivindica la música queer en català, pujarà a l’escenari per presentar en directe el seu nou senzill, Boing boom tschak, sense oblidar el seu himne més sentit fins ara, Liquid latex.

El festival Andalusia Salvatge, dedicat al neo-folklore andalús i a les propostes musicals que fugen dels estereotips del gènere, arribarà per primera vegada a Barcelona el dissabte 10 de maig. L’esdeveniment, que fins ara s’havia celebrat exclusivament a Andalusia, tindrà lloc a la Sala Gran de Paral·lel 62 i reunirà artistes que combinen flamenc, electrònica, rap, soul i altres estils des d’una òptica contemporània. La cita vol establir un pont amb el territori català, reconeixent el vincle històric entre la cultura andalusa i la migració cap a Barcelona.

El cartell reuneix noms com Maria Terremoto, cantaora de flamenc amb un nou disc titulat Manifiesto; el duet Space Surimi, amb una proposta que barreja hip-hop i referències digitals; i Carmen y Maria, que presentaran el seu primer àlbum amb influències de soul i R&B. També hi participaran The Gardener, precursor del flamenc electrònic, que actuarà al costat de la cantant Queralt Lahoz; així com Delaschuches, amb una sessió entre el house i el flamenc, i la DJ Dalila, que tancarà la nit amb una selecció de breakbeat i sons dels anys 90 i 2000. El festival està coproduït per l’agència Oh, Salvaje i la cooperativa cultural Say It Loud.

El Festival Maleducats torna amb força el 17 de maig de 2025 i ho fa a lo gran a l’emblemàtic Parc del Fòrum de Barcelona. Enguany, la cita de música urbana més esperada tindrà un tancament de luxe amb Estopa, que protagonitzarà un espectacle espectacular de gairebé dues hores, convertint-se en el plat fort de la jornada. A més, aquest serà l’únic concert confirmat del duet a Catalunya el 2025.

Els germans Muñoz, icones de la rumba i el pop, oferiran un recorregut pels seus grans èxits, transportant el públic a través del seu inconfusible estil i la potència del seu directe. Amb una trajectòria que abasta dècades i milions de fans, Estopa continua sent una referència generacional, i la seva presència a Maleducats reforça el compromís del festival amb artistes de primer nivell.

L’Embassa’t 2025 se celebrarà del 15 al 18 de maig al Parc Catalunya de Sabadell i obrirà la temporada de música a l’aire lliure amb un programa que combina artistes consolidats i promeses emergents. Entre els caps de cartell destaquen la rapera porto-riquenya Villano Antillano, la celebració dels 40 anys d’Els Pets, el duo Figa Flawas i el jove talent de l'estil l’urbà Barry B.

A aquests noms s’hi sumen les madrilenyes Hinds, que arribaran a Sabadell després d’una gira internacional per presentar el seu darrer disc ¡Viva Hinds! (2024), així com el productor gallec Baiuca, que portarà la seva fusió de tradició i electrònica amb el nou àlbum Barullo (2024). També hi actuarà el grup barceloní Mujeres, un clàssic del festival, i el duet La Élite, que ha fet del synth punk el seu segell distintiu.

Del 20 al 25 de maig, Sant Cugat del Vallès acollirà una nova edició de l’STQ Black, el festival dedicat a les músiques d’arrel afroamericana i als discursos de transformació social. Aquesta onzena edició, que porta per lema L’última esperança, aposta per un programa divers que combina concerts, teatre, tallers, activitats familiars i espais de reflexió. Amb un fort compromís amb l’ecologisme, el pacifisme i la participació juvenil, el festival vol ser un punt de trobada per a propostes artístiques que connectin amb la comunitat des de la música negra i les seves múltiples expressions.

La programació inclou artistes com JP Bimeni & The Black Belts, Maria Terremoto, The Riddim Riders, Mabreezee o el col·lectiu Ladies Night, així com figures emergents com Llum Blancafort o Eivol. El festival també comptarà amb la participació de la Voodoo Jazz Band, la companyia teatral colombiana Luz de Luna, i una jornada afrollatina amb Afrolatin Jam Allstars i Los del Son. El tancament es farà el 30 de maig a la sala Marula de Barcelona, amb un concert d'Octavians i convidats. L’accés a totes les activitats és gratuït i tindran lloc en diferents espais de la ciutat, amb epicentre al Parc de Can Vernet.

Una de les bandes més prolífiques i experimentals del panorama actual, King Gizzard & the Lizard Wizard, farà parada a Barcelona amb una residència especial al Poble Espanyol els dies 23, 24 i 25 de maig. Durant tres nits consecutives, la formació australiana desplegarà el seu característic estil eclèctic, que transita entre el rock psicodèlic i experimental, el garage i el metal, amb setlists diferents cada dia. Coneguts per la seva energia desbordant i la capacitat de transformar cada concert en un autèntic espectacle, són una de les bandes més imprevisibles i divertides de veure en directe.

Els concerts formen part de la seva gira internacional i oferiran una oportunitat única per gaudir en directe de les seves múltiples cares. La combinació de riffs hipnòtics, ritmes trepidants i una posada en escena carregada de força converteix cada actuació en una experiència irrepetible.

No ens fa res reconèixer que els vam descobrir al mateix moment que tothom: amb l’extraordinari Tiny Desk Concert del mes d’octubre. Ca7riel & Paco Amoroso venen de Buenos Aires, tenen carreres per separat, però junts són la combinació perfecta de finor, ironia, flow i melodies. ‘Baño María’ (2024) és el seu primer àlbum conjunt i una glopada d’aire fresc per a la música urbana.

I com que amb tot el hype han fet sold out pel seu primer concert a la ciutat, el de la sala Razzmatazz del dijous 5 de desembre, dins del Cruïlla de Tardor, han anunciat una nova actuació del Baño María Tour en un recinte més gran, el Sant Jordi Club. Serà el dimarts 27 de maig de 2025. Mentrestant, ens tornarem a posar el Tiny Desk fins a la sacietat!

De faules sobre el capitalisme salvatge, sobre els seus efectes destructius en la gent i tot el que ha comportat en diverses generacions d'humans, se n'han estrenat unes quantes a casa nostra. Des de les magnífiques Lehman Trilogy de Stefano Massini i El drac d'or de Roland Schimmelpfennig, o El muntaplats de Harold Pinter i, sense anar més lluny, Temps salvatge de Josep Maria Miró o Del fandom al troleig de Berta Prieto. La cadena del fred juga en aquesta lliga, cosa que no és gens intranscendent, i podem dir que té molt a veure amb la peça de Schimmelpfennig que va dirigir Moisès Maicas. Però Yaiza Berrocal hi ha afegit un component generacional i autobiogràfic important.

Perquè la protagonista d'aquesta història, la Lola (Valèria Sorolla), intolerant a la lactosa i fanàtica de les patates fregides ultracongelades McCain, s'assembla força a l'autora, segons podem llegir al que es diu d'ella a la web de la Sala Beckett. No sabem si va tenir una mare (Montse Esteve) que feia torns dobles en un geriàtric i un pare (Manel Sans) peó de fàbrica, exmilitant del PSUC i empedreït col·leccionista. Però aquesta és la família que ens presenta Berrocal, una immersió en una Catalunya progressista i obrera, els fills de la qual han preferit comprar accions amb els diners de la universitat per mantenir els somnis capitalistes absurds de la infantesa.

El protagonista d'aquesta història és un home gran, esquerp, que viu sol a la muntanya, després de passar molts anys a la presó per mor d'una joventut de militància armada. El company de lluita que el va trair ha aparegut mort a baix d'una muntanya i l'exmilitant comunista n'és el principal sospitós, ja que rondava per allà a la mateixa hora i va ser, precisament, qui va avisar les emergències. Un jutge instructor pensa que el nostre protagonista s'ha venjat. L'home gran és Lluís Soler i el magistrat és Bernat Quintana.

Tots dos protagonitzaran un duel de primer ordre durant l'interrogatori en què Quintana intentarà esbrinar si, realment, Soler ha assassinat el traïdor. No posseeix cap prova i només compta amb la seva capacitat dialèctica per descobrir la veritat. Però davant té un home que desconfia de l'Estat, que no es penedeix del seu passat i que no està disposat a posar-li gens fàcil. Ni el fet d'estar tancat en presó provisional fa que les seves forces minvin, que el seu intel·lecte flaquegi.

El que fa Cristina Clemente a Dones de ràdio és extremament complicat, a l'abast de molt pocs autors: una comèdia a partir d'una situació tràgica sense deixar-se pel camí ni una engruna de sensibilitat. Sap que no pot fotre-se'n, del càncer de mama, ni del drama que travessen milions de dones. Però pot crear una situació, uns mecanismes, que provoquin aquesta cosa tan estranya que és riure, o almenys esbossar un somriure, mentre plores.

I tot això és possible perquè disposa d'un director que es pren molt seriosament això del teatre i que sap ensumar els èxits, que sap subratllar frases i fer moure les peces com un escaquista, fins i tot qui té la idea de col·locar un pedrot gegant al mig de l'escena, sobre el qual giraran les seves criatures. Sergi Belbel, mestre de Clemente, ha assumit el text com si es tractés de Yasmina Reza o de Neil Simon, com si fos un clàssic contemporani, cosa que no tinc cap dubte que Dones de ràdio acabarà sent: amb la tirada que té l'autora a Europa i Amèrica Llatina, ja es deuen estar barallant per adaptar-la.

Fantàstic Ramon és la història d'un poble inventat, Santa Aurora de la Pietat, on hi passaran coses que semblen estranyes, però que podem veure contínuament si alcem la vista o parem bé les orelles. L'obra arrenca amb l'arribada de dos estranys, una professora altament capacitada, la Margarida (Vanessa Segura), i un ninot de drap que neix de la Clara (Anna Moliner). Dues vides que, tot i els intents, seran incompreses i es creuaran de manera inevitable.

És molt interessant la proposta de Clàudia Cedó. Sobretot, perquè per explicar la història d'un nen diferent de la resta utilitza tres tipus d'intèrprets: els convencionals, els que tenen diversitat funcional de la seva companyia Escenaris Especials i, finalment, el ninot de drap. Qui és l'estrany?, ens ve a preguntar.

L'analogia entre el Mort d'un viatjant d'Arthur Miller i aquest Mort d'un comediant de Guillem Clua és clara. N'hi ha prou de fer un cop d'ull al títol. Però, més enllà d'això i de l'ús que fa el dramaturg barceloní del clàssic del nord-americà, poc tenen a veure, encara que Clua hagi posat en Llorenç Cardona (Jordi Bosch) un grapat de personatges masculins cèlebres, Willy Loman inclòs, pels quals va transitant al llarg de l'obra. Si al principi és un Agamèmnon tirànic, ara es converteix en un Lear esmaperdut, ara en un Enric IV boig, per acabar en la pell d'un Pròsper que vol tornar a casa.

Tot comença amb un cuidador, l'Adri (Francesc Marginet), que és contractat per la neboda d'en Llorenç, la Miranda (Mercè Pons), per vigilar de prop el seu oncle. No sembla tasca fàcil. El malalt és un home gran, senil, que va ser un gran actor. Gairebé l'única condició que Miranda (cop d'ull a La tempesta) posa al cuidador és que no parli mai de Mort d'un viatjant. Passa que l'Adri no ha trepitjat mai una platea, cosa que esperona la vella glòria a l'hora d'injectar-li el verí del teatre, que diria Rodolf Sirera.

De què va? Per primera vegada a Barcelona, tres versions de La visió de sant Francesc pel Papa Nicolau V de Zurbarán es reuneixen en una mateixa sala. Una ve de Lió, una altra de Boston i la tercera ja era a casa, al MNAC. Aquesta trobada inèdita ens permet observar com el geni barroc va jugar amb la llum, la composició i els detalls per donar forma a la seva visió d’una llegenda religiosa, i és el punt de partida de l'exposició que el Museu Nacional dedica al geni barroc. 

Per què hi heu d'anar? L'exposició, sota el nom de Zurbarán (sobre)natural, no és una retrospectiva del pintor, sinó que busca establir connexions entre l'artista i creadors catalans contemporanis com Alfons Borrell, Toni Catany, Joan Hernández Pijuan, Josep Guinovart, Antoni Llena, Francisco Martínez, Aurèlia Muñoz, Marta Povo, Antoni Tàpies, i Eulàlia Valldosera. Enllaçant peces religioses de Zurbarán amb creacions inspirades per l'artista o pels temes que aquest tractava, la mostra evoca una continuïtat en la síntesi formal i en l’aspiració espiritual. 

De què va? Una escultura de franges de colors que s’apilen fins a arribar als set metres d’alçada rebrà els visitants que treguin el cap a la Pedrera fins al 6 de juliol. És una obra de Sean Scully, l’artista abstracte dublinès que va viure a Barcelona durant 14 anys, i que es retroba amb la ciutat ara que la Fundació Catalunya La Pedrera li ha dedicat una exposició retrospectiva.  

Per què hi heu d'anar? Per veure més de seixanta obres entre pintures, escultures i fotografies, que conformen un recorregut cronològic per les sis dècades de producció de Scully, tot convertint-se en l’exposició més completa de l’artista que s’ha fet mai en aquesta ciutat. De la seva època a Barcelona, el pintor destaca el caràcter vibrant de la ciutat i la seva llum, que entrava per la finestra del seu estudi al carrer Joaquim Costa: “era un espectacle lluminós que feia visible un ball de partícules de pols”, recorda. A més, fruit d’aquesta estada a Barcelona va crear una sèrie d’obres, algunes de les quals es poden veure a La Pedrera, com ara Barcelona Band of Light (2004) i Barcelona Dark Wall (2004).

De què va? Ningú pinta des de zero. Però veient les pintures matèriques d’Antoni Tàpies, amb els colors llisos, els materials pobres i la simplicitat extrema dels seus símbols, podríem arribar a pensar que l’artista ho va aconseguir. En les seves obres més famoses, Tàpies ens demana silenci i contemplació, precisament perquè aprenguem a mirar amb més força i a parar atenció davant d’un món saturat d’imatges. Ara, el museu es pregunta quin era l’imaginari de Tàpies quan va començar a pintar.

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en l’entorn visual de l’artista amb una cinquantena d’obres i amb més d’un centenar d’objectes i documents de natures diverses. Després del centenari on hem celebrat l’artista, ha arribat el moment de pensar Tàpies des de noves mirades, qüestionant-ne els relats més hegemònics.  

De què va? L'exposició Entre dos patis. El pas de Fina Miralles, Susana Solano i Eva Lootz per l’Espai 10 reconstrueix tres exposicions emblemàtiques d'artistes femenines de les dècades de 1970 i 1980 que es valen de diferents medis per explorar el romanç que existeix entre el cos i la natura. Una d'elles és Fina Miralles (1979), coneguda per la seva obra conceptual i la seva exploració de la relació entre la natura i la cultura amb performances, instal·lacions i obres pictòriques. Susana Solano (1980) és l'altra, que introdueix un altre escaló a la dualitat cos-natura: la memòria. Fa ús de materials industrials com el ferro i l'acer per crear formes abstractes que interactuen amb l'entorn. Finalment, Eva Lootz (Viena, 1940) continua sumant elements com el temps, reflexionant sobre la intervenció humana en la natura i fent art a partir de materials com el mercuri, el carbó, la sorra i la fusta.

Per què hi heu d'anar? Per conèixer aquestes tres artistes i recordar l’antic Espai 10, una sala diàfana amb grans finestrals oberts al Pati de l’Olivera i al Pati del Garrofer. 

De què va? Pregàries de resistència recull més de 25 anys de trajectòria de Carlos Motta, un artista que explora el cos i la dissidència sexual com a formes de protesta política. La mostra inclou des dels seus primers autoretrats fotogràfics fins a les seves performances i videoinstal·lacions més recents, creant un recorregut per la seva evolució artística i temàtica.

Per què hi heu d'anar? Per qüestionar la visió eurocèntrica de la història, la colonització i el paper de la religió com a eina de control. Establert a Nova York des dels anys noranta, el treball de l'artista tracta la política del gènere, la sexualitat i la crisi del VIH/sida.

De què va? Aquesta exposició comissariada per Maria Garganté explica com la paraula femenina ha estat sovint oculta, negada o desacreditada en la història, la literatura i els relats bíblics i mitològics.

Per què hi heu d'anar? Per conèixer veus femenines referents en resistència cultural a través de la paraula, gràcies a una selecció d'obres diversa i sorprenent. Des d'una Immaculada Concepció de Luis Fernández de la Vega a un petit dibuix de 'Santa Anna ensenyant a llegir la Verge' de Picasso, passant per un autoretrat que Caterina Albert i Paradís (Víctor Català) va fer d'ella mateixa l'any 1890, fins a arribar dibuixos de la mística Josefa Tolrà i obres de les artistes contemporànies Eulàlia Valldosera i Kima Guitart. 

De què va? Com dissenyarem, ara que cada vegada hi haurà més escassetat de matèries primeres? La nova exposició permanent del DHub intenta respondre aquesta pregunta. Sota el nom ‘Matter Matters. Dissenyar amb el món’, la comissària Olga Subirós fa un recorregut pel passat, el present i el futur de la matèria, des de l’extractivisme colonial al moment de crisi climàtica actual. 

Per què hi heu d'anar? La mostra aglutina, en una superfície de 1.000 m², més de 700 peces de creadors nacionals i internacionals. Algunes peces són de rabiosa actualitat, i d’altres són peces de les col·leccions històriques del Museu del Disseny: la idea és que entre elles hi hagi un diàleg per explicar com el disseny ha estat un agent clau en les transformacions que ha patit el món des que els humans vam començar a fer-nos-el nostre. 

De què va? Barcelona acull l'exposició més gran mai celebrada a Espanya i la primera de gran rellevància dedicada a Fernando Botero. Poc més d'un any després de la seva mort, el Palau Martorell de Barcelona organitza la mostra més completa de pintura de l'artista Colombià que s'ha organitzat mai a l'Estat. Comissariada per Lina Botero i Cristina Carrillo de Albornoz, aquesta exposició és un homenatge a un dels artistes més importants del segle XX, reconegut pel seu estil de volums monumentals i vibrants colors que va rebre el nom de boterisme. 

Per què hi heu d'anar? Per recórrer els més de seixanta anys de la seva carrera a través de més de 110 obres de tota mena: escultures, olis, aquarel·les, sanguines, carbonets, dibuixos al llapis, etcètera. I a més, algunes de les pintures que es poden veure a 'Fernando Botero. Un mestre universal', procedeixen de col·leccions privades i han estat cedides excepcionalment per a l'exposició.  

De què va? La Fundació Vila Casas mostra l'obra de Carles Gabarró al llarg de quatre dècades d’experimentació pictòrica marcada per la repetició obsessiva d’objectes i temes. Amb una pintura matèrica i intensa, Gabarró crea una iconografia pròpia en constant mutació. 

Per què hi heu d'anar? La seva pintura, allunyada del consum ràpid, exigeix la col·laboració de l’espectador i esdevé un agent discursiu que dialoga amb l’art, la ciència i el pensament contemporani.

De què va? Una visió immersiva sobre la riquesa natural i cultural de l’Amazònia protagonitzada les veus autòctones que aporten alternatives per viure en harmonia amb la natura. La mostra combina art, ciència i activisme per abordar problemàtiques com la desforestació, la sequera o el control de recursos naturals.

Per què hi heu d'anar? La mostra es presenta com un recorregut sensorial des de les arrels fins a les branques de l'Amazònia, passant pels seus rius, boscos, pobles, rituals i habitants. Davant de la necessitat urgent de recuperar formes més respectuoses de viure per preservar-nos (al planeta i a nosaltres), 'Amazònies' ens proposa una nova manera de reconnectar amb la vida i la natura, aprenent de la saviesa del poble amazònic i fugint de la visió fatalista de la situació actual.

Es diuen Blanca i Elena, però darrere d'aquests noms s'hi amaguen l'escriptora Milena Busquets i la seva mare, la llegendària editora i també escriptora Esther Tusquets. Barrejant realitat i ficció, la primera va escriure una novel·la sobre el dol poc després de la mort de la segona, i ara, También esto pasará s'ha convertit en pel·lícula. Marina Salas i Susi Sánchez les interpreten, en aquest relat d'una dona que, arribada la quarantena, es refugia i en la dolce vita d'un estiu assolellat a Cadaqués, envoltada d'amics, i en el sexe amb amants i ex parelles, trencada per l'adéu d'una progenitora d'ombra gegantina.

Amb Maria Ripoll (Yo no soy esa) darrere les càmeres, Carlos Cuevas, Sara Espígul i David Menéndez també són al repartiment d'aquesta reflexió sobre aquells comportaments, de vegades poc explicables, que serveixen per apaivagar el dolor de la pèrdua.

Dir.: Maria Ripoll (Espanya, 2025). 96 min. Estrena: 9 de maig

Pel·lícula d'extrarradi i marges, hereva de Barrio o d'El Bola, cinema social que ens posa a la pell de personatges que viuen entre condicions adverses, Enemigos explica la història de dos joves, un assetjat i l'altre assetjador, un víctima i l'altre botxí. Esgotat pel bullying que pateix, un dia el primer té l'oportunitat de venjar-se del segon.

Els joves Christian Checa (En los márgenes) i Hugo Welzel (El hijo zurdo) protagonitzen un film furiós i visceral que també compta amb els experimentats Estefanía de los Santos (La mesita del comedor) i José Manuel Poga (Grupo 7). Amb el rap de Bnet, Remate i Steve Lean com a banda sonora, la pel·lícula explora les conseqüències de l'odi amb honestedat i fugint de tòpics.

Dir.: David Valero (Espanya, 2025). 103 min. Estrena: 9 de maig

Adaptació del manga homònim de Takashi Imashiro, publicat com a serial a la revista Comic BomBom, aquesta deliciosa aventura per a tota la família té com a protagonista un gat fantasma, que després de morir continua passejant-se en ciclomotor, fent de massatgista a temps parcial i xerrant com si fos humà, rondinant més que ningú.

Entre l'Anzu, així es diu la bestiola, i una nena abanonada pel seu pare i neta del monjo que va rescatar el nostre entremaliat gat quan només era un cadell, neix una bonica relació d'amistat que arribarà al seu clímax quan la petita li demani fer servir la seva influència amb el Més Enllà per tornar a veure la seva traspassada mare. Fugint de tòpics i convencions, Anzu, gat fantasma troba una personalitat pròpia ben lluny de l'eterna referència de Ghibli.

Dir.: Yôko Kuno i Nobuhiro Yamashita (Japó, 2024). 97 min. Estrena: 16 de maig

El primer llargmetratge de Gala Gracia se suma a altres pel·lícules dirigides per dones recentment, que busquen en l'entorn rural els lligams emocionals d'uns personatges en un cert estancament vital. La protagonista de Lo que queda de ti és compositora i pianista de jazz, i, amb la mort del pare, ha de tornar al poble del Pirineu d'Osca on la família té una granja i un ramat d'ovelles.

Allà es retrobarà amb la seva germana, i, amb una culpa que sobrevola per no haver estat present als darrers moments de vida del progenitor, els retrets començaran a aparèixer i les seves prioritats començaran a canviar. Laia Manzanares i Ángela Cervantes formen una magnífica parella protagonista en una pel·lícula íntima que fuig en tot moment de la temptació de romantitzar la vida rural per damunt de l'urbanita.

Dir.: Gala Gracia (Espanya, 2025). 91 min. Estrena: 16 de maig

“Aquest és, o això espero, un tancament satisfactori a una història que es va començar a explicar fa trenta anys”. Les paraules del director Christopher McQuarrie, autor de les darreres quatre entregues d'una saga que va començar canviant de director d'orquestra (Brian De Palma, John Woo, J.J. Abrams, Brad Bird) fins que Tom Cruise, protagonista i productor de la franquícia, absolut alma pater, va decidir posar-la en mans de qui va ser guionista de Sospitosos habituals.

McQuarrie i Cruise tanquen Misión imposible i amb aquest final, d'alguna manera, s'acaba també una manera de fer cinema. Perquè els blockbusters ara ja són una altra cosa, molt més encadenada als efectes digitals, mentre que allò que representen les piruetes i acrobàcies de Tom Cruise van passant a l'oblit. En tot cas, Sentencia final recull l'acció allà on la deixava Sentencia mortal, amb Ethan Hunt i el seu equip intentant recuperar i destruir una IA coneguda com l'Entitat que podria acabar amb tots els equilibris al planeta. Adeu, doncs, a una saga de vuit pel·lícules que no en té cap de dolenta i que ens ha acompanyat des de fa 30 anys.

Dir.: Christopher McQuarrie (EUA, 2025). 163 min. Estrena: 23 de maig

Sense haver aconseguit cap rècord de recaptacions, és probablement la pel·lícula Disney de culte del que portem de segle XXI. Lilo & Stitch (2002), o la història d'amistat entre una nena hawaiana i un extraterrestre que la petita creu que és un gos, ressuscita ara en aquesta línia de producció que la casa de l'oncle Walt està duent a terme, remakejant els seus èxits amb actors de carn i ossos (o amb animals generats per ordinador, com en el cas d'El Rei Lleó).

Plena de picades d'ull i homenatges a l'original, aquesta nova aventura compta amb Zach Galifianakis (Ressaca a Las Vegas) a la pell del científic sonat que envia Stitch a la Terra com a part d'un pla de conquesta. Darrere les càmeres, Dean Fleischer-Camp, autor d'una de les joies recents de Disney, el curtmetratge nominat a l'Oscar Marcel, la concha con zapatos (2021).

Dir.: Dean Fleischer-Camp (EUA, 2025). 101 min. Estrena: 23 de maig

Cinema que barreja la intimitat amb l'element social, també el polític, Los Tortuga continua la línia que Belén Funes ja desenvolupava a la seva magnífica òpera prima, La filla d'un lladre (2019). En aquest segon llargmetratge, la cineasta barcelonina posa el focus en una relació maternofilial marcada per la pèrdua del pare-marit, però parla també de la precarietat i de la crisi de l'habitatge, dels conflictes de classe i de l'educació universitària com a ascensor social.

No només, perquè el guió de Funes i Marçal Cebrian, tota una peça d'orfebreria capaç de lligar de forma orgànica un ampli ventall d'assumptes, també assenyala la sororitat d'un grup de dones en un món masculinitzat com és el del taxi, encara més en el torn de nit. I, fins i tot, és capaç de viatjar a Jaén per mostrar una forma de vida tocada de mort: l'agrícola, la de la collita de l'oliva, la de la producció d'oli.

Són les arrels de Funes, i la venda d'unes oliveres heretades per la seva família, les que originen una història que explica el moment que vivim i unes circumstàncies ben agressives per tots aquells menys afavorits. Amb Antonia Zegers (El Club) a la pell de Delia, una dona que va marxar del seu Xile natal, es va enamorar d'un andalús i va tenir una filla catalana, a qui interpreta la debutant Elvira Lara, Los Tortuga deu el seu títol a la denominació que rebien tots aquells que, amb les quatre coses que tenien a les espatlles, deixaven casa seva i marxaven a buscar-se la vida a les grans ciutats per no morir-se de gana.

Dir.: Belén Funes (Espanya, 2025). 109 min. Estrena: 23 de maig

Ara que la sèrie Adolescencia ha posat al damunt de la taula tot un seguit de reflexions sobre la relació entre els joves i la violència, aquesta pel·lícula resulta especialment oportuna. Segona col·laboració de les directores argentines Cecilia Atán i Valeria Pivato després de La novia del desierto (2017), La llegada del hijo confronta un jove que surt de la presó quatre anys després d'haver estat tancat per assassinat amb la seva mare (Maricel Álvarez, descobriment d'Alejandro G. Iñárritu a Biutiful).

De la trobada, i del xoc, entre tots dos naixerà l'intent de reconstrucció d'una relació travessada per la tragèdia. La catalana Greta Fernández apareix també en una proposta que potser ens donarà algunes claus respecte a una de les realitats més preocupants de la nostra societat.

Dir.: Cecilia Atán i Valeria Pivato (Argentina-Espanya, 2024). 87 min. Estrena: 23 de maig

Un empresari europeu que col·lecciona patrimoni i també accidents d'avió i la seva filla, una monja amb qui no té gaire bona relació, són els protagonistes del nou circ de tres pistes de Wes Anderson, possiblement el creador més inconfusible i personal del cinema nord-americà.

Amb el seu estil visual barroc, dominat per l'estètica, els colors pastel i la simetria, el cineasta se submergeix en una hilarant trama d'espies, plena de personatges excèntrics, que, en el fons, serveix perquè torni a parlar de relacions familiars, el seu tema favorit. Benicio del Toro i Mia Threapleton (filla de Kate Winslet, vista a la sèrie The Buccaneers) són pare i filla, i caps de cartell d'un repartiment inacabable que inclou noms propis com els de Tom Hanks, Scarlett Johansson, Bryan Cranston i Benedict Cumberbatch.

Dir.: Wes Anderson (EUA, 2025). 120 min. Estrena: 30 de maig

Diu el director argentí Luis Ortega, conegut per pel·lícules com El ángel i sèries com El marginal, que en la seva nova proposta s'ha inspirat en el cinema de Chaplin i Fellini i en les seves mirades a l'univers del circ. La història d'un joquei que pateix un accident mentre cavalca i, després de perdre la memòria, desapareix, perdut pels carrers de Buenos Aires, a la recerca de la seva identitat extraviada.

Barrejant comèdia surrealista i thriller psicològic, el film fa servir una estètica retro que subratlla el desconcert i la radicalitat d'una proposta que té com a protagonistes el sempre magnífic Nahuel Pérez Biscayart (Un año, una noche) i la catalana Úrsula Corberó, que ha deixat ja enrere els temps (i els prejudicis) de la Tokyo de La Casa de Papel.

Dir.: Luis Ortega (Argentina, 2024). 97 min. Estrena: 30 de maig