Què fer a Barcelona el desembre

Les distàncies curtes tenen la seva pròpia màgia. És quan els detalls es fan més intensos, quan la música pren cos i es transforma en experiència. Això és el que persegueix el Cicle de Segells Residents de l’Heliogàbal, una aposta per donar veu als projectes discogràfics que defineixen l’escena independent. Aquest abril, el protagonisme és per Aloud Music, que arriba amb tres noms que expliquen la seva essència: Roko Banana, Puput i Palmeras Negras.

El 3 d’abril, Roko Banana obren el cicle amb la seva energia directa i melòdica, carregada de sensibilitat i guitarres desenfrenades. El 10 d’abril, Puput posen el toc hipnòtic i introspectiu amb el seu quart àlbum, en un concert especial que tanca la seva gira. I per acabar, el 12 d’abril, Palmeras Negras poren el seu so post-tot, ple de capes i matisos, en una demostració de com el directe pot ser un espai de redescobriment constant. Un cicle per viure la música des de prop, des d’aquell lloc on es torna més real que mai.

Extraño Weys, el duo format per Rodrigo Laviña i Viktor Pizza, presenten en primícia a la sala Upload aquest 11 d'abril el seu magnífic nou treball Les abelles palmen però els pàjarus encara canten (Bankrobber, 2025), un disc de hip-hop old school que és pura artesania, amb col·laboracions Poor Tràmit, El Noi de Tona, C.H.A., Marta Garrett i l'habitual El Gordo del Puru. A més sentim la Maria Cinta, via sampler.

Extraño Weys es van donar a conèixer el 2014 amb l'EP Variacions en fu-remoll de la 5a Simfonia inèdita de Roger Linn, i fins al 2021 no publicarien el seu primer llarg Rodrigo Laviña y su combo, millor disc de música urbana del 2022 segons Enderrock. Les abelles palmen però els pàjarus encara canten és el seu segon treball. 

Per aquesta ocasió es presenten com a Extraño Weys Orquestra, formació amb primeres espases de la música com Santi Careta, Marta Garrett, Aleix Bou, Alba Careta, Ramón Vagué, Aina López Pla, Cristian González i Rodrigo Laviña.

El grup basc En Tol Sarmiento (ETS) portarà la seva gira Bihotzen Konkista al Palau Sant Jordi de Barcelona l'11 d’abril de 2026. Aquest concert s'ha anunciat després d’exhaurir, en només tres hores, totes les entrades per al Movistar Arena de Madrid, fet que converteix ETS en la primera banda d’Euskadi a omplir aquest recinte en la seva màxima capacitat. Davant l’enorme demanda, el grup ha decidit fer un pas més i portar la seva música a Barcelona, en una fita sense precedents per a un grup que canta en euskera.

Amb gairebé dues dècades de trajectòria, ETS s’ha consolidat com un referent de la música en basc, combinant ska, pop i rock amb lletres festives i reivindicatives. Han aconseguit congregar desenes de milers de seguidors en els seus concerts i compten amb milions de reproduccions a les plataformes digitals, cosa que els ha convertit en el grup en euskera més escoltat de l'actualitat. L’actuació al Palau Sant Jordi serà una gran celebració de la cultura basca, amb la participació de bertsolaris, corals, xarangues, grups de dansa tradicional i diverses col·laboracions especials.

El trio mallorquí Saïm celebra una dècada de trajectòria amb la publicació aquest 28 de març de 2025 de Precipitacions, el seu tercer disc, i una extensa gira que els portarà a la sala Vol de Barcelona el 17 d’abril. Amb un so més cru i intens, el grup incorpora novetats com el duet vocal entre Joan Roig i la baixista Natàlia Gómez, una evolució que ja es percep als senzills Extrasístole i Tanmateix. 

Saïm s’ha consolidat com una de les bandes més potents de l’escena alternativa, amb influències de Hüsker Dü i Nueva Vulcano i una essència que oscil·la entre el shoegaze i el punk. Precipitacions, publicat pels segells BCore, Bubota i Saltamarges, reflexiona sobre el pas del temps i la resignació amb lletres carregades d’intensitat.

La quarta edició del festival Mostra consolidarà el seu model de petit format i aposta musical singular amb quatre jornades consecutives a Barcelona. Del 17 al 20 d’abril, el certamen dividirà la seva activitat entre la Fabra i Coats, on tindran lloc les dues primeres jornades, i el Pavelló Olímpic de la Vall d’Hebron, que acollirà els dos últims dies. El programa inclourà 29 actuacions de 35 artistes nacionals i internacionals i més de 50 hores de música. Entre els noms destacats hi ha Robert Henke, Carmen Villain, Lotus Eater, Cio D’Or, Reeko, Lynne o Peter Van Hoesen.

Capitão Fausto han esdevingut una de les bandes més influents de la seva generació a Portugal, amb una trajectòria marcada per una evolució constant. Des de Gazela (2011) fins al seu nou disc, Subida Infinita, han anat refinant el seu so, passant d'una energia desbordant a composicions més melòdiques i introspectives. L'àlbum, marcat per canvis personals i creatius dins del grup, també és l’últim amb la participació de Francisco Ferreira, membre fundador.

El concert del 22 d’abril a la Sala Apolo serà una oportunitat per escoltar en directe aquesta nova etapa, on la banda manté el seu segell característic: cançons que oscil·len entre la sofisticació i l’espontaneïtat, amb lletres que exploren els cicles de la vida. Amb més d’una dècada de carrera i el seu propi segell discogràfic, Cuca Monga, Capitão Fausto han contribuït a renovar el pop-rock cantat en portuguès, consolidant-se com una proposta imprescindible dins l’escena independent.

Després de molta espera, els fans barcelonins de Twenty One Pilots podran gaudir del grup en directe per primera vegada a la ciutat. El 22 d'abril de 2025, el Palau Sant Jordi acollirà el concert del duet nord-americà com a part de la seva gira mundial The Clancy World Tour.

Un espectacle que atraurà a multituds, ja que les impressionants xifres musicals del duet parlen per elles mateixes 33.000 milions de reproduccions a tot el món i més de 3 milions d'entrades venudes en gires internacionals. El grup d'Ohio, format per Tyler Joseph i Josh Dun, mescla pop, rap i electrònica, i és reverenciat com un dels més exitosos del segle XXI.

'Clancy' (17 de maig de 2024) és el setè àlbum del grup i és el final d'una narrativa multiàlbum que ha estat present en discos com 'Blurryface' (2015) i 'Trench' (2018), que va ser certificat com a disc de platí el 2018 amb cançons com 'Chlorine', 'My Blood' i 'Jumpsuit', i que també va estar nominat als Grammy entre altres reconeixements. 

L'any 2023 van ser el primer grup que va actuar a la Paloma després de la reobertura. Les cançons de Mishima posaven fi, d'aquesta manera, a 16 anys de tancament de l'emblemàtica sala de ball del carrer del Tigre i ho feien amb una festa amarada de Sant Jordi. Han passat tres anys i en aquest temps el grup s'ha vist sacsejat per la pèrdua d'un dels seus fundadors, Marc Lloret, però es manté fidel al compromís de La nit de les roses: oferir de tornada al públic, a la societat i a la cultura que els va veure néixer, una part del que n'han rebut.  

Aquesta vegada serà la vigília de Sant Jordi, el 22 d'abril, amb un espectacle de música, literatura i roses que també es podrà veure al Teatre Fortuny de Reus (el 24 d'abril) i a les escales de la Catedral de Girona (el 3 de maig). Com a bons amants de les tradicions que ells mateixos han establert (com el concert de Nadal), sembla que mantindran la d'estrenar una nova versió: les altres vegades van adaptar Flowers  de Miley Cyrus i La diabla de Xavi. 

Fantàstic Ramon és la història d'un poble inventat, Santa Aurora de la Pietat, on hi passaran coses que semblen estranyes, però que podem veure contínuament si alcem la vista o parem bé les orelles. L'obra arrenca amb l'arribada de dos estranys, una professora altament capacitada, la Margarida (Vanessa Segura), i un ninot de drap que neix de la Clara (Anna Moliner). Dues vides que, tot i els intents, seran incompreses i es creuaran de manera inevitable.

És molt interessant la proposta de Clàudia Cedó. Sobretot, perquè per explicar la història d'un nen diferent de la resta utilitza tres tipus d'intèrprets: els convencionals, els que tenen diversitat funcional de la seva companyia Escenaris Especials i, finalment, el ninot de drap. Qui és l'estrany?, ens ve a preguntar.

L'analogia entre el Mort d'un viatjant d'Arthur Miller i aquest Mort d'un comediant de Guillem Clua és clara. N'hi ha prou de fer un cop d'ull al títol. Però, més enllà d'això i de l'ús que fa el dramaturg barceloní del clàssic del nord-americà, poc tenen a veure, encara que Clua hagi posat en Llorenç Cardona (Jordi Bosch) un grapat de personatges masculins cèlebres, Willy Loman inclòs, pels quals va transitant al llarg de l'obra. Si al principi és un Agamèmnon tirànic, ara es converteix en un Lear esmaperdut, ara en un Enric IV boig, per acabar en la pell d'un Pròsper que vol tornar a casa.

Tot comença amb un cuidador, l'Adri (Francesc Marginet), que és contractat per la neboda d'en Llorenç, la Miranda (Mercè Pons), per vigilar de prop el seu oncle. No sembla tasca fàcil. El malalt és un home gran, senil, que va ser un gran actor. Gairebé l'única condició que Miranda (cop d'ull a La tempesta) posa al cuidador és que no parli mai de Mort d'un viatjant. Passa que l'Adri no ha trepitjat mai una platea, cosa que esperona la vella glòria a l'hora d'injectar-li el verí del teatre, que diria Rodolf Sirera.

Feia molts anys, potser des del Desaparecer de Calixto Bieito al Romea (2011), que no vèiem a Barcelona un espectacle tan excitant com A Macbeth song d'Oriol Broggi. I és curiós que els dos espectacles estiguin connectats per l'atmosfera d'Edgar Allan Poe. Perquè si el primer reconstruïa els contes més cèlebres de l'autor nord-americà amb el protagonisme inestimable de Maika Makovski, el de La Perla 29, tot i abordar el Macbeth de Shakespeare, desprèn els clarobscurs, el misteri, de Poe. I això gràcies a tres músics extraordinaris, Martyn Jacques, Budi Butenop i Adrian Stout (The Tiger Lillies), que porten el pes de la funció i insuflen un aire de cabaret expressionista i decadent a la proposta de Broggi.

La qüestió és que no anem a la Biblioteca de Catalunya a veure un altre Macbeth, sinó una mena d'al·legoria del clàssic en què tres actors (Andrew Tarbet, Enric Cambray i Màrcia Cisteró) interpreten en anglès (amb subtítols en català) tots els personatges principals de la peça mentre The Tiger Lillies, les bruixes visionàries, es miren l'acció amb la sornegueria de qui sap tot el que passarà. Elles van preveure mort i hi haurà mort, van dir que el bosc de Birnam es mouria i es mourà. Duncan, Macbeth, Banquo, Macduff, Lady Macbeth... tots són titelles a mercè de les fetilleres.

El 2012, quan El principi d'Arquimedes es va estrenar a la Sala Beckett, l'obra de Josep Maria Miró va rebre l'elogi de la crítica, però, tot i instal·lar-se al cap de pocs mesos a La Villarroel, podem dir que va passar sense pena ni glòria. En canvi, a Buenos Aires va arribar a estar tres temporades seguides a la cartellera. A Brasil, fins i tot, se'n va fer una pel·lícula. I va ser l'enlairament d'un dramaturg català que, gràcies a aquesta obra, traduïda a setze idiomes, va posicionar-se com un dels grans autors europeus del nostre temps. Més d'una dècada després, l'Espai Texas ha recuperat, per fi, una peça que ha envellit molt bé, fins al punt de demostrar que és un clàssic del teatre contemporani en la nostra llengua.

Fa tretze anys, va ser el mateix Miró qui va dirigir El principi d'Arquimedes a la Beckett. Al Texas, la batuta és a les mans del jove Leonardo V. Granados, capaç de dotar d'un tint expressionista un text que juga tota l'estona amb el punt de vista. L'escenari a dues bandes juga a favor seu i sap portar els intèrprets cap a posicions més fermes.

Amb Les bàrbares, Lucía Carballal pretenia col·locar un micro ocult enmig d'una conversa entre la seva mare i les seves amigues per saber què en pensaven, realment, del feminisme i de la vida que havien viscut. I va aconseguir un fresc extraordinari sobre la generació de dones que es troben en la seixantena (i en amunt) a través de tres personatges molt diferents, als quals els uneix l'amistat i la Bàrbara, una arquitecta de 40 anys víctima del càncer, neboda d'una d'elles i confident de les altres.

Les tres, la Carmen (Cristina Plazas), la Susi (María Pujalte) i l'Encarna (Francesca Piñón), es troben en un hotel amb decoració d'una altra època per petició expressa, última voluntat, de la Bàrbara. A l'escenari, les acompanya una cantant, Berta Ferrer, que entonarà melodies de la seva joventut. La idea és que parlin de les seves vides, de les renúncies que han fet i, sobretot, que tornin a trobar-se. Són tres dones que tenen poc a veure: l'una és arquitecta i no ha tingut fills, l'altra és una mestressa de casa rica amb dos fills i la que queda és una dona treballadora que ha parit tres infants. Tres universos i una sola coincidència: són dones. A més, són (o van ser) molt amigues.

De què va? Per primera vegada a Barcelona, tres versions de La visió de sant Francesc pel Papa Nicolau V de Zurbarán es reuneixen en una mateixa sala. Una ve de Lió, una altra de Boston i la tercera ja era a casa, al MNAC. Aquesta trobada inèdita ens permet observar com el geni barroc va jugar amb la llum, la composició i els detalls per donar forma a la seva visió d’una llegenda religiosa, i és el punt de partida de l'exposició que el Museu Nacional dedica al geni barroc. 

Per què hi heu d'anar? L'exposició, sota el nom de Zurbarán (sobre)natural, no és una retrospectiva del pintor, sinó que busca establir connexions entre l'artista i creadors catalans contemporanis com Alfons Borrell, Toni Catany, Joan Hernández Pijuan, Josep Guinovart, Antoni Llena, Francisco Martínez, Aurèlia Muñoz, Marta Povo, Antoni Tàpies, i Eulàlia Valldosera. Enllaçant peces religioses de Zurbarán amb creacions inspirades per l'artista o pels temes que aquest tractava, la mostra evoca una continuïtat en la síntesi formal i en l’aspiració espiritual. 

De què va? Una escultura de franges de colors que s’apilen fins a arribar als set metres d’alçada rebrà els visitants que treguin el cap a la Pedrera fins al 6 de juliol. És una obra de Sean Scully, l’artista abstracte dublinès que va viure a Barcelona durant 14 anys, i que es retroba amb la ciutat ara que la Fundació Catalunya La Pedrera li ha dedicat una exposició retrospectiva.  

Per què hi heu d'anar? Per veure més de seixanta obres entre pintures, escultures i fotografies, que conformen un recorregut cronològic per les sis dècades de producció de Scully, tot convertint-se en l’exposició més completa de l’artista que s’ha fet mai en aquesta ciutat. De la seva època a Barcelona, el pintor destaca el caràcter vibrant de la ciutat i la seva llum, que entrava per la finestra del seu estudi al carrer Joaquim Costa: “era un espectacle lluminós que feia visible un ball de partícules de pols”, recorda. A més, fruit d’aquesta estada a Barcelona va crear una sèrie d’obres, algunes de les quals es poden veure a La Pedrera, com ara Barcelona Band of Light (2004) i Barcelona Dark Wall (2004).

De què va? Ningú pinta des de zero. Però veient les pintures matèriques d’Antoni Tàpies, amb els colors llisos, els materials pobres i la simplicitat extrema dels seus símbols, podríem arribar a pensar que l’artista ho va aconseguir. En les seves obres més famoses, Tàpies ens demana silenci i contemplació, precisament perquè aprenguem a mirar amb més força i a parar atenció davant d’un món saturat d’imatges. Ara, el museu es pregunta quin era l’imaginari de Tàpies quan va començar a pintar.

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en l’entorn visual de l’artista amb una cinquantena d’obres i amb més d’un centenar d’objectes i documents de natures diverses. Després del centenari on hem celebrat l’artista, ha arribat el moment de pensar Tàpies des de noves mirades, qüestionant-ne els relats més hegemònics.  

De què va? L'exposició Entre dos patis. El pas de Fina Miralles, Susana Solano i Eva Lootz per l’Espai 10 reconstrueix tres exposicions emblemàtiques d'artistes femenines de les dècades de 1970 i 1980 que es valen de diferents medis per explorar el romanç que existeix entre el cos i la natura. Una d'elles és Fina Miralles (1979), coneguda per la seva obra conceptual i la seva exploració de la relació entre la natura i la cultura amb performances, instal·lacions i obres pictòriques. Susana Solano (1980) és l'altra, que introdueix un altre escaló a la dualitat cos-natura: la memòria. Fa ús de materials industrials com el ferro i l'acer per crear formes abstractes que interactuen amb l'entorn. Finalment, Eva Lootz (Viena, 1940) continua sumant elements com el temps, reflexionant sobre la intervenció humana en la natura i fent art a partir de materials com el mercuri, el carbó, la sorra i la fusta.

Per què hi heu d'anar? Per conèixer aquestes tres artistes i recordar l’antic Espai 10, una sala diàfana amb grans finestrals oberts al Pati de l’Olivera i al Pati del Garrofer. 

De què va? Pregàries de resistència recull més de 25 anys de trajectòria de Carlos Motta, un artista que explora el cos i la dissidència sexual com a formes de protesta política. La mostra inclou des dels seus primers autoretrats fotogràfics fins a les seves performances i videoinstal·lacions més recents, creant un recorregut per la seva evolució artística i temàtica.

Per què hi heu d'anar? Per qüestionar la visió eurocèntrica de la història, la colonització i el paper de la religió com a eina de control. Establert a Nova York des dels anys noranta, el treball de l'artista tracta la política del gènere, la sexualitat i la crisi del VIH/sida.

De què va? Aquesta exposició comissariada per Maria Garganté explica com la paraula femenina ha estat sovint oculta, negada o desacreditada en la història, la literatura i els relats bíblics i mitològics.

Per què hi heu d'anar? Per conèixer veus femenines referents en resistència cultural a través de la paraula, gràcies a una selecció d'obres diversa i sorprenent. Des d'una Immaculada Concepció de Luis Fernández de la Vega a un petit dibuix de 'Santa Anna ensenyant a llegir la Verge' de Picasso, passant per un autoretrat que Caterina Albert i Paradís (Víctor Català) va fer d'ella mateixa l'any 1890, fins a arribar dibuixos de la mística Josefa Tolrà i obres de les artistes contemporànies Eulàlia Valldosera i Kima Guitart. 

De què va? Com dissenyarem, ara que cada vegada hi haurà més escassetat de matèries primeres? La nova exposició permanent del DHub intenta respondre aquesta pregunta. Sota el nom ‘Matter Matters. Dissenyar amb el món’, la comissària Olga Subirós fa un recorregut pel passat, el present i el futur de la matèria, des de l’extractivisme colonial al moment de crisi climàtica actual. 

Per què hi heu d'anar? La mostra aglutina, en una superfície de 1.000 m², més de 700 peces de creadors nacionals i internacionals. Algunes peces són de rabiosa actualitat, i d’altres són peces de les col·leccions històriques del Museu del Disseny: la idea és que entre elles hi hagi un diàleg per explicar com el disseny ha estat un agent clau en les transformacions que ha patit el món des que els humans vam començar a fer-nos-el nostre. 

De què va? Barcelona acull l'exposició més gran mai celebrada a Espanya i la primera de gran rellevància dedicada a Fernando Botero. Poc més d'un any després de la seva mort, el Palau Martorell de Barcelona organitza la mostra més completa de pintura de l'artista Colombià que s'ha organitzat mai a l'Estat. Comissariada per Lina Botero i Cristina Carrillo de Albornoz, aquesta exposició és un homenatge a un dels artistes més importants del segle XX, reconegut pel seu estil de volums monumentals i vibrants colors que va rebre el nom de boterisme. 

Per què hi heu d'anar? Per recórrer els més de seixanta anys de la seva carrera a través de més de 110 obres de tota mena: escultures, olis, aquarel·les, sanguines, carbonets, dibuixos al llapis, etcètera. I a més, algunes de les pintures que es poden veure a 'Fernando Botero. Un mestre universal', procedeixen de col·leccions privades i han estat cedides excepcionalment per a l'exposició.  

De què va? La Fundació Vila Casas mostra l'obra de Carles Gabarró al llarg de quatre dècades d’experimentació pictòrica marcada per la repetició obsessiva d’objectes i temes. Amb una pintura matèrica i intensa, Gabarró crea una iconografia pròpia en constant mutació. 

Per què hi heu d'anar? La seva pintura, allunyada del consum ràpid, exigeix la col·laboració de l’espectador i esdevé un agent discursiu que dialoga amb l’art, la ciència i el pensament contemporani.

De què va? Una visió immersiva sobre la riquesa natural i cultural de l’Amazònia protagonitzada les veus autòctones que aporten alternatives per viure en harmonia amb la natura. La mostra combina art, ciència i activisme per abordar problemàtiques com la desforestació, la sequera o el control de recursos naturals.

Per què hi heu d'anar? La mostra es presenta com un recorregut sensorial des de les arrels fins a les branques de l'Amazònia, passant pels seus rius, boscos, pobles, rituals i habitants. Davant de la necessitat urgent de recuperar formes més respectuoses de viure per preservar-nos (al planeta i a nosaltres), 'Amazònies' ens proposa una nova manera de reconnectar amb la vida i la natura, aprenent de la saviesa del poble amazònic i fugint de la visió fatalista de la situació actual.

L'any 2021, Eva Libertad i la seva germana Miriam Garlo van rodar un curtmetratge anomenat Sorda, que parlava de la maternitat, i totes les ramificacions que s'hi deriven, per una dona no oient. La mateixa Garlo, protagonista del curt, és sorda. I l'experiència conjunta les va deixar amb ganes de més. Explicant una història similar, i amb el mateix títol, en format llargmetratge, la cineasta i l'actriu desenvolupen ara un drama familiar que posa el focus en el xoc entre dos mons, el que hi sent i el que no, que haurien de ser el mateix: per les persones sordes, el dia a dia es complica, també les relacions personals i sentimentals, i encara més un fet tan transcendent com és la maternitat.

Sense moralines ni missatges massa fàcils, la pel·lícula ens presenta un personatge amb complexitats que no és representatiu de res més que de si mateix, i un conflicte familiar en què no hi ha ni bons ni dolents. La sordesa complica encara més una comunicació humana que ja és complicada per si mateixa. I Sorda vol mostrar aquesta singularitat, les violències socials que pateix algú amb una discapacitat, i la manca d'empatia que de vegades, massa, tenim com a societat. La pel·lícula fou la gran guanyadora del darrer Festival de Màlaga, on es va endur els premis a Millor Pel·lícula, el de Públic, i per les interpretacions d'Álvaro Cervantes (ex aequo amb Mario Casas) i de Miriam Garlo (ex aequo amb Ángela Cervantes).

Dir.: Eva Libertad (Espanya, 2025). 100 min. Estrena: 4 d'abril

Alquimistes, califes, una nena obsessionada amb els focs artificials i un llibre robat que conté secrets que poden acabar amb el món conegut. Un coming-of-age ple de perills situat a l'Al-Andalús, al segle XI, que és també una suma de talents d'arreu del món: nombrosos professionals de casa nostra (els guionistes són Xavier Romero i Llorenç Español), directora iraniana, director d'animació amb el prestigi del madrileny Raúl García (amb experiència a Disney i a Gaumont) i coproducció alemanya, singapuresa i catalana.

Tot plegat per oferir una de les pel·lícules d'animació més ambicioses dels darrers anys fetes fora de Hollywood. Una aposta que barreja la bellesa de les seves imatges amb el sentit de l'aventura més pura, perfectament adequada per gaudir en família.

Dir.: Shadi Adib (Espanya, Alemanya, Singapur, 2025). 86 min.Estrena: 11 d'abril

El nom de Gerard Oms va sortir de l'anonimat quan, l'any 2021, es va citar per partida doble en dues entregues de premis quan el món vivia els efectes de la pandèmia i el confinament: per una banda, Mario Casas li agraïa la complicitat i l'ajuda quan guanyava el Goya per No matarás. De l'altra, els lampistes de Sis dies corrents, de Neus Ballús, destacaven el seu paper fonamental quan recollien el premi d'interpretació al Festival de Locarno. La qüestió és que Oms era, i és, coach d'actors. I justament quan rodava No matarás, va rebre els ànims de Mario Casas per llençar-se a plasmar en un guió les seves inquietuds creatives: “Si ho fas, jo la protagonitzaré”, li va dir.

Dit i fet, Molt lluny suposa una obertura en canal del cineasta novell, un viatge d'autodescobriment inspirat en allò que ell mateix va viure fa uns anys. Rodada als Països Baixos i definida per Gerard Oms com un "late coming-of-age", la pel·lícula va més enllà per reflexionar sobre la identitat, el privilegi i les minories. Amb la complicitat d'un Casas que mai ha estat millor davant d'una càmera (ja va ser reconegut al Festival de Málaga, també el film, guanyador del Premi del Jurat de la Crítica), i d'un David Verdaguer que fa un rellevant paper secundari, els magnífics resultats de Molt lluny demostren que la potent veu de Gerard Oms ha arribat per quedar-se.

Dir.: Gerard Oms (Espanya, 2025). 100 min. Estrena: 11 d'abril

Amb comèdies com Todos los hombres son iguales, Boca a boca i El amor perjudica seriamente la salud, Manuel Gómez Pereira es va convertir en un dels cineastes més taquillers de l'Estat espanyol en els ja llunyans anys 90. Darrerament dedicat a dirigir sèries de televisió, ara torna a la gran pantalla per la porta gran amb un remake de la magistral i divertidíssima Un funeral de muerte (Frank Oz, 2007), ja reversionada pels americans amb el mateix títol.

En la seva adaptació, Gómez Pereira compta amb un repartiment espectacular: Quim Gutiérrez, Inma Cuesta, Belén Rueda, Ernesto Alterio, Hugo Silva, Arturo Valls, Antonio Resines... Excel·lents comediants per una trama vodevilesca que desperta la més caòtica capsa dels trons quan, en el funeral del patriarca, es destapa el seu secret més íntim.

Dir.: Manuel Gómez Pereira (Espanya, 2025). 120 min. Estrena: 11 d'abril

A quatre mans. Les germanes protagonistes de Prodigiosas desenvolupen una tècnica única en el món per continuar tocant juntes el piano quan una d'elles és diagnosticada amb una rara malaltia que li afecta les mans. I els Potier, pare i fill, dirigeixen també a quatre mans aquesta història de superació que s'inspira lliurement en el cas real que les bessones Audrey i Diane Pleynet, rebatejades al film com Claire y Jeanne Vallois.

Concebuda com un cant a la resiliència, la perseverança i el poder sanador de la música, aquesta producció francesa és un drama commovedor que protagonitzen Camille Rezet (coneguda per la sèrie Emily in Paris) i Mélanie Robert, i que té en el seu repartiment el còmic Franck Dubosc (Vacaciones sin mamá) en un insòlit canvi de registre.

Dir.: Frederic Potier i Valentin Potier (França, 2024). 101 min. Estrena: 16 d'abril

Després de la seva incursió en el gènere de terror amb fantasmes a Presence, el director Steven Soderbergh reuneix un repartiment de campanetes per construir un intel·ligent thriller, pur divertimento. A Confidencial, el que el personatge de Michael Fassbender, espia d'una agència britànica en cerca d'un talp a la seva organització, davant d'una amenaça que podria acabar amb milers de vides. Com si es tractés de Jessica Fletcher, el protagonista reuneix en un sopar els sospitosos, entre els quals destaca la seva pròpia esposa, també membre de l'agència, i a qui interpreta Cate Blanchett.

Al costat de la parella, hi brillen Marisa Abela (l'Amy Winehouse de Back to black), Naomie Harris (la Moneypenny de les darreres pel·lícules Bond) i Tom Burke (Furiosa). L'hiperactiu Soderbergh (33 pel·lícules i vuit sèries de televisió dirigides en 36 anys des del seu debut amb Sexe, mentides i cintes de vídeo) afegeix una nova experiència amb aquesta comèdia de personatges disfressada de thriller conspiratiu.

Dir.: Steven Soderbergh (Regne Unit, 2025). 93 min. Estrena: 16 d'abril

Explica Toni Soler, popular comunicador i guionista d'aquesta pel·lícula, que Parenostre no defuig cap polèmica. I així és: el retrat d'aquells dies previs a la publicació de la notícia sobre la fortuna no declarada en comptes bancaris andorrans de Jordi Pujol és la d'una crisi familiar, institucional, política i de país. Dirigida per Manuel Huerga (Salvador Puig Antich), la trama retrata un Pujol que veu com, de la nit al dia, perd un llegat que creia intocable. També com obre els ulls davant les martingales dels seus fills, que probablement coneixia fil per randa, però preferia fer veure que no. “Gràcies per protegir els nostres fills”, sentirem dir a la seva dona, Marta Ferrusola.

L'ombra de la corrupció, pròpia i també del seu partit polític, i l'escàndol mediàtic de l'ex president no exclou que es parli també de les clavegueres de l'Estat i de l'arrencada del Procés. Primera pel·lícula europea filmada íntegrament en un plató fent servir producció virtual i combinant tecnologia croma i LED, Parenostre proposa a l'espectador el salt de fe de veure Pujol interpretat per un entregat Josep Maria Pou, cap d'un cartell que inclou noms com Carme Sansa, Pere Arquillué, David Selvas, Alberto San Juan, Sílvia Abril i Antonio Dechent.

Dir.: Manuel Huerga (Espanya, 2025). 86 min. Estrena: 16 d'abril

Allò de basat en fets reals pren una enorme dimensió amb aquesta pel·lícula bèl·lica que signa el britànic Alex Garland, director de la magnífica Civil War i guionista de la trilogia 28 dies/setmanes/anys després. En aquesta ocasió uneix forces en tasques d'escriptura i direcció amb Ray Mendoza, veterà de la Guerra d'Irak, amb una immersiva proposta que ens converteix en companys d'un escamot dels Navy SEAL nord-americans a la llar d'una família iraquiana, des d'on observen els moviments de les seves forces en territori insurgent.

Explicada en temps real, sense música però amb un poderós ús del so, i basada en les experiències dels soldats que hi van ser, a banda de la del mateix Mendoza, que va ser condecorat per la seva participació en la missió que s'explica a la pel·lícula, la versemblança de la història que s'explica a Warfare sembla fora de tot dubte. Joseph Quinn (Gladiator II) i Will Poulter (Guardianes de la Galaxia, vol. 3) són els noms més coneguts del repartiment d'una història visceral i duríssima que ens recorda que la guerra mai no s'acaba per aquells que en formen part.

Dir.: Alex Garland i Ray Mendoza (Regne Unit, 2025). 95 min. Estrena: 16 d'abril

A la vora del riu Bidasoa es troba l'Illa dels Faisans, el condomini més petit del món, que pertany, sis mesos l'any, a l'Estat espanyol i, els altres sis mesos, al francès. En aquest context, apareix un cadàver justament en el moment d'intercanvi de sobirania de l'illa. Qui se n'ha de fer càrrec?

Amb aquesta potent i atractiva premissa, el cineasta basc Asier Urbieta presenta la seva òpera prima, un thriller fronterer i humanista de producció catalana (a càrrec d'Arcadia Pictures, responsables de Robot dreams, As bestas o la sèrie El cuerpo en llamas) i rodada en euskera, que busca, en paraules de la seva productora Sandra Tapia, “mobilitzar consciències i fer reflexionar el públic”, barrejant el misteri amb el missatge social.

Els també bascos Jone Laspiur (gran revelació d'un altre poderós film com és Ane) i Sambou Diaby (vist a la sèrie Altsasu) són els protagonistes de la que s'endevina com una de les grans sorpreses del nostre cinema en aquesta temporada.

Dir.: Asier Urbieta (Espanya, 2025). 98 min. Estrena: 25 d'abril

Després del seu impactant debut amb Viaje al cuarto de una madre (2018) i quasi encadenant-la amb Los pequeños amores (2024), Celia Rico Clavellino presenta la seva tercera pel·lícula, una adaptació de la novel·la homònima de Rafael Chirbes que parla sobre dones sacrificades i silencis tan dolorosos que semblen sentir-se amb la força d'un crit rabiós. Poc temps després d'acabar la Guerra Civil, i en un poblet valencià on els seus habitants sobreviuen com bonament poden, una dona mira d'aixecar la seva petita família: el marit que treballa en una fàbrica, la sogra i la filla petita.

Interpretada per una magnífica Loreto Mauleón (gran revelació de la sèrie Patria), la protagonista veurà com el seu trist dia a dia s'altera amb l'arribada del germà del marit, a qui havien donat per mort, però que havia estat empresonat per "roig". Serà a partir de llavors quan descobrirà que no tothom està disposat a desviure's per la gent propera i s'adona que els seus sacrificis no tindran recompensa. Roger Casamajor, Ana Rujas i Enric Auquer participen també en aquesta mirada femenina, subtil i delicada, a la misèria, física i moral, de la postguerra espanyola.

Dir.: Celia Rico Clavellino (Espanya, 2025). 110 min. Estrena: 30 d'abril