Què fer a Barcelona al febrer

De què va? “Si hi ha un edifici de Barcelona fet a mida per acollir les escultures de pedra dels millors artistes contemporanis, aquest ha de ser La Pedrera”. Penelope Curtis, comissària d’aquesta nova exposició i exdirectora de la Tate Britain de Londres, ho tenia claríssim. Per això, quan li van demanar que preparés una exposició sobre l’escultora Barbara Hepworth a la Casa Milà, ella va fer una contraproposta que consistia a agrupar els grans creadors que van treballar la pedra després de la Segona Guerra Mundial sota el mateix sostre, cortesia d’Antoni Gaudí. 

Per què hi heu d'anar? Per veure com la llum que ve del Passeig de Gràcia s’escola primer pels balcons i els finestrals de La Pedrera i, després, llisca entre les corbes, els forats i les transparències de les escultures del seu interior. Peces de Hans Arp, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Naum Gabo, Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi i Jorge Oteiza ens ensenyen com, a mitjan segle XX, la pedra va deixar de ser un material associat al classicisme i els valors occidentals per a ser un camp d’experimentació artística. 

De què va? Miró i Matisse van transcendir el seu context i van esdevenir icones de l’art. Per això, a vegades, les imatges els fan ombra. Aquesta exposició vol qüestionar els clixés sobre aquests dos creadors i explorar les seves relacions profundes i constructives que van quedar plasmades en les seves concepcions de l'art i les seves obres. 

Per què hi heu d'anar? Per gaudir dels colors intensos d'aquests dos artistes que es van reconèixer i admirar, però que "no van arribar mai a imitar-se". L'exposició ens mostra preocupacions comunes i interessos compartits, com la inspiració que tots dos van rebre pel paisatge mediterrani i la costa catalana o la fascinació pel valor intrínsec dels objectes quotidians, que tots dos van plasmar en les seves natures mortes. 

De què va? Una visió immersiva sobre la riquesa natural i cultural de l’Amazònia protagonitzada les veus autòctones que aporten alternatives per viure en harmonia amb la natura. La mostra combina art, ciència i activisme per abordar problemàtiques com la desforestació, la sequera o el control de recursos naturals.

Per què hi heu d'anar? La mostra es presenta com un recorregut sensorial des de les arrels fins a les branques de l'Amazònia, passant pels seus rius, boscos, pobles, rituals i habitants. Davant de la necessitat urgent de recuperar formes més respectuoses de viure per preservar-nos (al planeta i a nosaltres), 'Amazònies' ens proposa una nova manera de reconnectar amb la vida i la natura, aprenent de la saviesa del poble amazònic i fugint de la visió fatalista de la situació actual.

De què va? Aquesta exposició comissariada per Maria Garganté explica com la paraula femenina ha estat sovint oculta, negada o desacreditada en la història, la literatura i els relats bíblics i mitològics.

Per què hi heu d'anar? Per conèixer veus femenines referents en resistència cultural a través de la paraula, gràcies a una selecció d'obres diversa i sorprenent. Des d'una Immaculada Concepció de Luis Fernández de la Vega a un petit dibuix de 'Santa Anna ensenyant a llegir la Verge' de Picasso, passant per un autoretrat que Caterina Albert i Paradís (Víctor Català) va fer d'ella mateixa l'any 1890, fins a arribar dibuixos de la mística Josefa Tolrà i obres de les artistes contemporànies Eulàlia Valldosera i Kima Guitart. 

De què va? El Museu Picasso acull l'exposició 'De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914': un inventari d’obres d’artistes catalans i catalanes que van viure i treballar a la Ciutat de la Llum, a la recerca d’un destí que els permetés exercir el seu art en llibertat, dur a terme encàrrecs de moda de l’època o donar-se a conèixer.

Per què hi heu d'anar? Per viatjar a París a través d'un compendi de peces d’art inspirades en aquesta ciutat creades per pintors, gravadors, il·lustradors, músics, intèrprets, escriptors, periodistes i altres figures destacades. Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell, Pablo Picasso, Joaquim Sunyer, Lluïsa Vidal, Laura Albéniz, Pau Casals, Isaac Albéniz, Enric Granados, Joaquim Nin, Maria Gay o Jaume Brossa són només alguns dels noms que formen part d’aquesta mostra.

De què va? Les parets del MACBA, sempre d’un blanc immaculat gairebé quirúrgic, s’han tenyit de blau marí i taronja per l’ocasió. L’exposició dedicada a Mari Chordà, una icona del feminisme i l’art de casa nostra, per fi honora la trajectòria que aquesta gran artista sempre ha merescut. 

Per què hi heu d'anar? Per divagar entre obres plenes de color i símbols sobre el plaer, el desig, la sexualitat i la maternitat. Hi descobrireu l'empenta d'una creadora avançada al seu temps que va participar en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, va fundar una editorial feminista i va obrir un bar amb les amigues en la grisor del franquisme i la transició. En les vagines, secrecions i cossos gestants hi sentireu vibrar el caràcter sincer i combatiu de la Mari Chordà, que també hem intentat plasmar en aquesta entrevista. 

De què va? La Sala Parés celebra el 150è aniversari de Joaquín Torres-García amb l’exposició 'TORRES-GARCÍA. Entre el Noucentisme i les avantguardes (1891-1934). Amb 120 obres, entre olis, dibuixos i joguines, la mostra recorre quatre dècades de la trajectòria de l’artista uruguaià, des de la seva etapa noucentista a Catalunya fins al seu retorn a Montevideo el 1934, passant per Nova York, París i Madrid. 

Per què hi heu d'anar? Per descobrir una de les peculiaritats d'aquest artista: les seves joguines de fusta pintada, que va començar a crear d'una època marcada per l'academicisme, com una manera de guanyar-se la vida amb un producte artístic que també tingués una sortida comercial. 

De què va? L’exposició 'AMAZÔNIA', de Sebastião Salgado, arriba a Barcelona després d’una gira internacional per ciutats com Madrid, París i São Paulo, on ha rebut més de 1,5 milions de visitants. La mostra és el resultat de set anys d’expedicions del fotògraf brasiler a l’Amazònia, amb l’objectiu de retratar-ne la bellesa extraordinària i conscienciar sobre la necessitat de preservar aquesta regió vital del planeta.

Per què hi heu d'anar? La sala recrea l’atmosfera de l’Amazònia, amb imatges que destaquen paisatges naturals com rius serpentejants, tempestes tropicals i muntanyes cobertes de selva, i retrats que mostren les cultures i rostres dels pobles indígenes, com els Yanomami o els Awá-Guajá. Comissariada i dissenyada per Lélia Wanick Salgado, la mostra inclou més de 200 fotografies de gran format, 7 pel·lícules i una ambientació sonora composta per Jean-Michel Jarre, basada en sons reals de la selva. 

De què va? L’exposició 'Accident' d’Helena Vinent, presentada a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró, tanca el cicle 'Ens acompanyarem quan es faci fosc' (2024), comissariat per Irina Mutt que proposa reflexionar sobre la interdependència. L’obra de Vinent, inspirada en la seva experiència com a persona sorda i disca, subverteix la mirada capacitista que infantilitza i desposseeix de desig, agència i poder polític les persones amb diversitat funcional.

Per què hi heu d'anar? A través de construccions inaccessibles com murs o escales i experiències que alteren els recorreguts habituals, Vinent força els visitants a buscar alternatives per accedir a l’exposició. Dins d’un ascensor, una peça sonora ofereix una reinterpretació subversiva de les guies audiodescriptives, jugant amb la confusió i els malentesos per qüestionar l’obsessió capacitista de comprendre-ho tot.

De què va? Aquesta artista compta amb una llarga trajectòria en l’art d’escultures de grans dimensions, que sovint exploren la relació entre el cos humà i les seves estructures en diàleg amb materials naturals, estris o objectes d’ús humà. El MACBA li dedica una mostra que recorre la seva carrera, des dels inicis amb el vídeo, la ceràmica i els experiments blandiformes, fins a arribar a les grans escultures immersives que defineixen el seu llenguatge propi.

Per què hi heu d'anar? Per descobrir com l'artista investiga sobre la resistència del llenguatge i la morfologia de la parla, entre altres conceptes com el buit, la resistència o la connectivitat, evocats per una constel·lació de metàfores escultòriques.

De què va? El Centre d’Art Tecla Sala de L’Hospitalet acull la primera gran retrospectiva de Pilar Aymerich que reuneix més de 150 fotografies de la guanyadora del Premi Nacional de Fotografia el 2021, juntament amb una pel·lícula, un documental i material d’arxiu. 

Per què hi heu d'anar? Comissariada per Neus Miró, la mostra inclou imatges icòniques i fotografies poc conegudes, com les preses a l’Havana el 1982, el projecte 'Viatgeres a l’Havana', creat amb la historiadora Isabel Segura. Fins i tot, podreu veure un 'film' titulat 'Entreacto', on la fotògrafa canvia de rol i apareix darrere de la càmera fent d’actriu en una peça teatral. Aquesta situació no hauria de sorprendre, perquè Aymerich va realitzar estudis en direcció teatral, tot i que aquest art el va posar, majoritàriament, al servei de la fotografia, tant per capturar moments a l'escena com per planificar l'escenografia a l'hora de fer una fotografia.

De què va? El projecte del fotògraf Clemente Bernad que s'exposa a La Virreina Centre de la Imatge fins al 26 de gener del 2025 fa una recol·lecció d'una part del llegat més fotoperiodístic de l'artista. La mostra es nodreix del llibre també titulat 'Hemendik Hurbil / Prop d’aquí', que inclou un compendi de 470 fotografies que retraten exhaustivament el conflicte basc des del 1987 fins al 2018.

Per què hi heu d'anar? L'exposició és excepcional en molts sentits: posa en relleu la faceta més periodística del fotògraf, imatges que no apareixen als mitjans convencionals, però si solen presentar-se en publicacions autofinançades i exposicions d’art contemporani. Tots ells són instants capturats en què "la violència peca d’una viscositat perversa", tal com ho defineix l'autor, i que apareixen en una concatenació irregular, qüestionant la narració típica del fotoperiodisme i el seu vincle amb el desenvolupament dels esdeveniments.

De què va? El Museu Nacional d'Art de Catalunya destaca la trajectòria d'un artista de gran personalitat nascut a Badalona el 1876 i estretament vinculat al moviment modernista català. Els seus primers passos artístics el van situar a l'entorn d''Els Quatre Gats', un cercle de trobada per a artistes emergents, on es va relacionar amb figures com Pablo Picasso, Joaquim Mir i Carles Casagemas.

Per què hi heu d'anar? Torent va desenvolupar una obra que basculava entre el retrat i el costumisme, amb influències del simbolisme i el postimpressionisme. El seu talent i caràcter obert el van ajudar a escalar fins a París, enamorant al públic parisenc amb la tendència costumista del moment. Gaudireu de pintures de gran vivacitat cromàtica, retrats i escenes de paisatge. 

De què va? Qui no recorda l'emblemàtica botiga Vinçon? Aquell temple del disseny que, durant dècades, va convertir el Passeig de Gràcia en un punt de trobada per als amants de l'arquitectura, l'art i la creativitat. No només va ser un espai de venda d'objectes i mobiliari, sinó un referent cultural i estètic a la ciutat de Barcelona. Ara, l'exposició ‘100 objectes d'IKEA que ens hagués agradat tenir a Vinçon’, que es pot veure al Disseny Hub Barcelona, us proposa un exercici de nostàlgia i a la vegada d'imaginació.

Per què hi heu d'anar? Aquesta mostra temporal, comissariada per l'arquitecte Juli Capella i basada en una idea original de Fernando Amat, director i ànima de Vinçon, explora el paper democratitzador del disseny tant en Vinçon com en IKEA. A través d’un diàleg entre el disseny escandinau i el mediterrani, l'exposició reflexiona sobre l’evolució de conceptes com la sostenibilitat i la funcionalitat, així com la influència del disseny en el nostre benestar quotidià. 

De què va? El Santa Mònica reuneix set col·lectius artístics que, des de pràctiques poètiques i polítiques, exploren zones d'invisibilitat on la violència sistèmica vulnera drets. La mostra va més enllà d'una exposició: és una intervenció col·lectiva en l'espai institucional, on s'obren esquerdes per qüestionar els límits de la norma i l'hegemonia cultural. 

Per què hi heu d'anar? Per descobrir com els col·lectius participants -entre ells Agitació Diska, DU-DA, La Creatura i Sitesize- aborden temes com la sobirania de l’aigua, el treball sexual, el dolor crònic i els drets culturals. Mitjançant instal·lacions i altres formats artístics, posen en evidència les complexitats i tensions entre drets i exclusions, i qüestionen qui participa en aquests drets i qui en queda exclòs.

De què va? La gran exposició de l’Any Tàpies arriba a Barcelona després de ser presentada al Bozar de Brussel·les i al Reina Sofia, a Madrid. S'hi agrupen més de cent obres procedents d’arreu del món, algunes de les quals es presenten a Barcelona per primera vegada. 

Per què hi heu d'anar? Per explorar en profunditat la figura de Tàpies, tot fent un recorregut del 1943 al 2011 que no se centra en la vida de l'artista, sinó en com Tàpies anava situant-se al món, relacionant-se amb l’art i amb ell mateix al llarg de la seva trajectòria. Les obres permeten conèixer les investigacions plàstiques que van obsessionar a l’artista durant tota la vida i que el van dur a experimentar amb tota mena de suports, tècniques i materials: hi ha dibuixos, collages, pintures, objectes i escultures de paper, cartó, fusta, pols de marbre, bronze o vernís. 

De què va? L’exposició 'Tàpies. Art i activisme', que es podrà visitar fins al 2 de febrer al Museu d'Història de Catalunya mostra la faceta més compromesa d’Antoni Tàpies, un artista que va integrar l’art i l’activisme en la seva vida i obra per defensar els drets humans i les causes socials. 

Per què hi heu d'anar? Per descobrir com Tàpies va intensificar el seu activisme durant la dictadura franquista, unint-se a moviments com la Caputxinada i la Tancada d’intel·lectuals a Montserrat. Aquests fets van marcar el seu camí cap a una lluita activa per les llibertats de Catalunya, que es va consolidar durant la transició democràtica, implicant-se en esdeveniments centrals com el Congrés de Cultura Catalana i la Marxa de la Llibertat, i aliant-se amb moviments polítics com l’Assemblea de Catalunya o el PSUC. 

De què va? L'exposició 'L'anguila. La carn com a pintura i la pintura com a mirall' ofereix una revisió profunda de la seva obra artística i literària, centrada en la seva novel·la L'Anguila (Anagrama, 2021). La mostra combina pintura i literatura per explorar temes profunds i íntims relacionats amb les vivències de les dones, com la sexualitat, el part, l'avortament, l'abús i la violència.

Per què hi heu d'anar? Bonet explora un llenguatge pictòric que oscil·la entre la figuració i l'abstracció, presentant obres inèdites, grans formats que conviden a la reflexió i pintures de retrats, un estil que l'autora havia deixat apartat durant un temps. L'exposició està dividida en tres àmbits: Herència, Carn i Pintura, i inclou elements sonors amb fragments de la seva novel·la autobiogràfica. 

De què va? Madola ha estat sempre compromesa amb un mateix material: la ceràmica. La terra, l’aigua, l’aire i el foc són els pilars d’aquesta pràctica ancestral que ha dominat al llarg dels seixanta anys de trajectòria, durant els quals l’artista ha consolidat un treball escultòric que ens parla dels gestos més senzills i, a la vegada, dels més espirituals.

Per què hi heu d'anar? Per vibrar amb el misteri de les seves peces, que són a la vegada una casa i un temple, un vas i un calze, una taula i un altar, una capsa i una urna, una pedra i un monument.

De què va? Cinquanta anys després de la seva mort, la Fundació Vila Casas recupera la figura de  Francesc Domingo i Segura amb una exposició que reuneix obres de totes les seves etapes artístiques.

Per què hi heu d'anar? Per descobrir la figura d'aquest artista, originari de Sant Just Desvern, que va desenvolupar la seva carrera al costat de Josep Llorens Artigas fins a esdevenir un referent de l’art proletari. La trajectòria de Domingo culmina amb una autèntica traducció cultural en la seva etapa del Brasil, on sublimarà el tema de la maternitat, que beu de les marededeus de l’art romànic i gòtic catalans. A São Paulo, l’artista explorarà la presència que la muntanya de Montserrat i la Moreneta tenen en l’imaginari dels emigrants, símbol de l’enyorança per la terra.

De què va? Tuan Andrew Nguyen és el guanyador de la vuitena edició del Premi Joan Miró, un reconeixement que destaca artistes que mantenen el llegat de Joan Miró i els seus ideals. Nascut a Saigon i criat com a refugiat als Estats Units un cop acabada la guerra, aquest artista utilitza la seva experiència personal i la història del seu país com a fil conductor de la seva obra. Així, d’entrada, pot semblar sorprenent que un artista vietnamita faci art que s’assembli al que Miró va cultivar al llarg de la seva trajectòria. Però els seus mòbils metàl·lics (més grans o més petits, alguns daurats i d’altres platejats, inspirats en l'obra de Calder) tenen una essència mironiana innegable. 

Per què hi heu d'anar? Els mòbils de Nguyen estan fets amb fragments de bombes i projectils que es van utilitzar durant la Guerra del Vietnam. Ens parlen de la violència d'aquest conflicte mortífer, però també tenen el seu costat sanador: són peces sonores, afinades per tal d’emetre freqüències amb propietats guaridores, similars a les d’un gong. Així, l’obra de Nguyen ens convida fer un camí del trauma bèl·lic a la sanació col·lectiva. 

De què va? El Museu d’Arqueologia de Catalunya és un d’aquests espais que els barcelonins tenim oblidats i en els quals només pensem quan ens els topem de cara si sortim a fer una volta per Montjuïc. Però el MAC fa uns anys que treballa per recuperar l’esplendor de l’edifici del 1929, i ara han renovat la seva exposició permanent fent-la brillar al màxim per convertir-se en un museu de visita obligada. 

Per què hi heu d'anar? Per veure més de dos-cents objectes (alguns dels quals constitueixen veritables tresors de l'arqueologia nacional i de la península Ibèrica) en un espai de 1.000 m², que ens mostren l’Imperi Romà com la primera societat globalitzada d'Occident 

Marc Vilajuana i Alejandro Narés són 'Grego' i 'Techno', perquè ens entenguem. El cantant, actor i ballarí (busqueu-lo a la família del Club Súper 3, a part de projectes com 'Acte de fe') s'ha unit al músic i productor per dodanr forma a Gregotechno, un projecte singular i engrescador que treu el cant gregorià de l'església i l'acosta a la pista de ball. Curiosament, la combinació funciona de meravella, potser perquè totes dues músiques conviden a certa introversió i cerca de transcendència, encara que sigui en el cos, i justament per això titulen el seu espectacle 'La litúrgia del cos', que presenten en concert el 18 de desembre a La [2] de la Sala Apolo, amb els visuals de Xavier Arqué (doctor en nanobiotecnologia especialitzat en microscòpia i audiovisuals). De moment, podeu escoltar online alguns dels singles que formaran part del seu primer EP.  

23 artistes amics dels Surfing Sirles, una de les bandes catalanes de rock claus dels darrers anys –mesclaven punk, psicodèlia, pop, garatge, costumisme nostrat...– celebraran el repertori 'sirlero' amb tres hores de concert (a deu euros l'entrada anticipada). Serà el 28 de desembre a la sala Apolo: obren portes a 19.45 h, comença a les 20.15 h. 

La vetllada –que posa en valor els minuts escombraries de finals d'any– reunirà 23 dels 26 artistes que han gravat el disc homenatge 'No som res, però fa de mal dir: els amics canten Sirles' (Bankrobber), un doble vinil amb 26 versions dels Surfing Sirles fetes exclusivament per gent amiga i molt propera al grup, amics de quilòmetre zero, per entendre’ns. Ull amb els participants: Pascal Comelade + Ivan Telefunken, Joan Colomo, Les Cruet Trio, L'arròs + La Cosa Pública, Mil Coltells + Enric Casasses, Power Burkas, Kiwis, Autodestrucció, Esperit!, Zombi Pujol, Ricky Gil & Biscuit, Les Salvatges, Edi Pou, eSTA en Chaqueta, Transición, Blood Quartet, El Belda i el Conjunt Badabadoc, Fetus, Pentina't Lula, Biscuit, Industrias Orsini, Control+C, Mongosónica, Guillamino, Rivers Z, i Lulú Martorell, Oriol Sauleda i Marcel·lí Bayer. Tot un 'qui és qui' del rock llibertari i poètic dels darrers vint anys a Catalunya refarà el cançoner dels tres discos de la banda. S'intueix una festassa! 

Podria caure en el més espantós dels ridículs, però no. Trepitja amb fermesa la corda fluixa per la qual transita des del minut u per hipnotitzar l'espectador amb una barreja aparentment impossible: amb la seva nova pel·lícula, Jacques Audiard (director de títols com 'Un profeta' i 'París, distrito 13') proposa el que defineixen com un 'narcomusical queer' que navega constantment entre la genialitat i el disbarat, mentre surt airosa de cadascun dels reptes que entoma.

La pel·lícula ressegueix la peripècia d'un poderós i temut cap d'un càrtel de la droga mexicà que decideix fer el pas que somia des de petit: Manitas del Monte s'ha sentit sempre una dona, i segresta una advocada perquè li organitzi un canvi de sexe amb la màxima discreció. Entre el corrido, l'òpera i el fulletó, Audiard omple de cançons i música aquesta trama, i ens convenç d'una tesi que podria ser discutible: la transició és també la de l'assassí sanguinari redimit i convertit en una dona que treballa per la comunitat. Quin descobriment el de la madrilenya Karla Sofía Gascón, interpretant el doble paper de narcotraficant i de benefactora de les famílies que ella mateixa havia destrossat en la seva vida anterior. Sona amb força la seva nominació a l'Oscar, que podria significar la primera d'una actriu trans.

Dir.: Jacques Audiard (França, 2024). 130 min. Estrena: 5 de desembre

Situada dos segles abans dels fets d''El Senyor dels Anells: Les Dues Torres', aquesta nova aproximació cinematogràfica a l'imaginari creat per JRR Tolkien explora la història mai explicada de l'Abisme de Helm i del seu fundador, Helm Hammerhand (que a la versió original compta amb la veu de Brian Cox, el patriarca de 'Succession'), Rei de Rohan. En les mans del japonès Kenji Kamiyama ('Ghost in the Shell: Stand Alone Complex', la sèrie de Netflix 'Ultraman'), la pel·lícula aposta per l'animació amb inspiració anime. I en el seu retorn a la Terra Mitjana, la pel·lícula ofereix una aventura èpica que fa picades d'ull a la saga original (la màgia de la tecnologia ressuscita la veu del mític, i traspassat, Christopher Lee aka Saruman) i alimenta la passió desfermada dels fanàtics de l'obra tolkiana.

Dir.: Kenji Kamiyama (Japó, 2024). 130 min. Estrena: 5 de desembre.

Ningú no podrà discutir la passió de Robert Zemeckis per l'aplicació de la tecnologia al seu cinema. De 'Qui ha enredat en Roger Rabbit?' (1988) fins a 'Polar Express' (2004), el director ha experimentat constantment amb les possibilitats que oferia el progrés. Però també amb les narratives. I ara, amb 'Here (Aquí)', i quan ja no li ha de demostrar res a ningú, el cineasta fa una de les més arriscades propostes de la seva carrera: l'adaptació de la novel·la gràfica homònima de Richard McGuire és una poderosa reflexió sobre la velocitat supersònica del pas del temps, i sobre aquelles decisions que marquen les nostres vides, els camins que emprenem sense marxa enrere.

I ho fa plantant la càmera en la cantonada de la sala d'estar d'una casa, convertint l'habitatge (i no només, ja ho veureu) en el testimoni, el punt de vista, de les històries humanes de tots aquells que hi viuen durant un segle. Commovedora, a estones abraçant certa sensibleria sense complexos, 'Here (Aquí)' reprodueix d'alguna manera les vinyetes de la seva inspiració editorial. I juga amb una altra carta: la reunió de Zemeckis, trenta anys després, amb el guionista Eric Roth, i la parella protagonista de la magistral 'Forrest Gump' (1994), uns Tom Hanks i Robin Wright rejovenits gràcies a la màgia de la IA. Un equip guanyador en aquells anys 90 que ara es nega a jugar amb les regles de l'algoritme, oferint una pel·lícula que navega a contracorrent amb les emocions de sempre.

Dir.: Robert Zemeckis (EUA, 2024). 104 min. Estrena: 5 de desembre

David Baute, documentalista i director del Festival Internacional de Cine Mediambiental de Canàries, dirigeix aquest llargmetratge animat per a adults que, en les seves pròpies paraules, “busca fer arribar un missatge, un missatge molt dur”. Produïda per Edmond Roch ('Saben aquell', la trilogia 'Tadeo Jones'), aquesta producció catalana retrata el drama de les persones obligades a migrar a conseqüència dels devastadors efectes de la crisi climàtica: tres dones de punts diferents del planeta tenen en comú el mateix que milions de persones vulnerables desplaçades per l'impacte d'aquesta nova realitat.

I el d'elles és el punt de vista que pren 'Papallones negres', un film que impacta per l'experiència visual que proposa, i que planteja preguntes necessàries i urgents sobre el futur del planeta i el paper d'unes institucions inútils a l'hora de prendre mesures per aturar el que ara mateix sembla inaturable.

Dir.: David Baute (Espanya, 2024). 83 min. Estrena: 5 de desembre

Un desafortunat cop al cap obre la capsa dels trons i fa que el Pare Noel es desperti del K.O. convençut de ser el superheroi d'una famosa saga cinematogràfica. Lògicament, el caos s'apodera del Pol Nord, posant Nadal en perill quan un avariciós fabricant de joguines vol aprofitar-se de la conjuntura per apoderar-se del taller de Santa. Una nena, un robot i un elf formaran equip amb l'autoanomenat SuperKlaus per tal de tornar a posar les coses en ordre. Aquesta és la premissa d'una història d'aventures plena de sentit de l'humor, coproducció hispano-canadenca que demostra la bona salut de l'animació al país.

Els valors familiars, la soledat d'una infantesa massa depenent de la tecnologia i les pantalles, i la responsabilitat d'uns adults atrapats per les obligacions laborals... són algunes de les temàtiques que naveguen una pel·lícula destinada a fer-se un forat en les preferències del públic per les pròximes festes de Nadal i que arribarà també doblada al català.

Dir.: Andrea Sebastiá i Steve Majaury (Espanya, 2024). 88 min. Estrena: 5 de desembre

L'any 1892, les tropes colonials franceses van saquejar els tresors reials de l'africà regne de Dahomey, l'actual Benín. Ara fa tres anys, una trentena d'aquestes obres d'art van tornar al seu país d'origen. Un fet històric que serveix a la cineasta franco-senegalesa Mati Diop per proposar una reflexió sobre els efectes del postcolonialisme i a la reparació de les antigues potències, posant el focus en un debat entre estudiants de la Universitat d'Abomey-Calavi que assenyala contradiccions i obre més preguntes que no pas les respon. Diop, la primera directora africana en competir per la Palma d'Or a Canes amb el seu debut, 'Atlantics' (finalment guanyador del Gran Premi del Jurat), confirma la seva brillant visió cinematogràfica amb aquest apassionant documental que es va endur l'Os d'Or al darrer Festival de Berlín.

Dir.: Mati Diop (Senegal, 2024). 67 min. Estrena: 13 de desembre

El títol de l'òpera prima de la cineasta valenciana María Trénor coincideix amb el d'un àlbum històric del britànic Robert Wyatt. Membre fundador de Soft Machine i líder de Matching Mole, músic de culte, és l'inspirador d'una pel·lícula animada en què conflueixen l'escena hippie a l'Espanya mediterrània dels anys 70 i la psicodèlia, mentre segueix l'amor autodestructiu d'una parella que navega entre la creació artística i les addiccions. Sempre amb la música de Wyatt com a banda sonora més que protagonista. Produïda per la catalana Alba Sotorra ('El retorn: la vida després de l'ISIS'), la pel·lícula va competir a la Secció Oficial del prestigiós Festival d'Annecy, tot un aval en el món de l'animació, i revela a Trénor com un talent a tenir molt en compte i a no perdre la pista.

Dir.: María Trénor (Espanya, 2024). 85 min. Estrena: 13 de desembre

La mort d'un Papa i les intrigues, conspiracions i maquinacions darrere l'elecció de qui ha d'ocupar el seu lloc com a cap del Vaticà inspira aquest atmosfèric thriller que planteja un joc de trons en tota regla, i juga les cartes dels girs de guió amb enorme habilitat. Dirigida per Edward Berger (el mateix de la sensacional 'Sin novedad en el frente'), i amb un repartiment de luxe que inclou Ralph Fiennes a qui, a la pell del cardenal que supervisa tot el procés, totes les travesses situen en les pròximes nominacions a l'Oscar. L'acompanyen John Lithgow, Isabella Rossellini i Stanley Tucci.

'Cónclave' obre les portes a temes com els dubtes de fe, les guerres ideològiques o culturals, els prejudicis sexistes, homòfobs i racistes, i els escàndols sexuals que en els darrers temps no deixen de sacsejar l'Esglèsia Catòlica. 'Habemus Papa', 'habemus' pel·lícula per Nadal.

Dir.: Edward Berger (Regne Unit, 2024). 118 min. Estrena: 20 de desembre

Pocs imaginaris visualment més poderosos podem trobar en el cinema contemporani. Paolo Sorrentino ha construït, amb les seves pel·lícules, un segell estètic, sonor i narratiu que fa impossible no reconèixer la seva mà veient un únic fotograma de qualsevol de les seves obres. La personalitat del director de la ja immortal 'La gran bellesa' (2013) continua ben present en la seva darrera proposta: 'Parthenope' és el nom de la pel·lícula i també el d'una sirena de la mitologia grega que després batejaria una ciutat situada on ara trobem Nàpols, allà on va néixer el cineasta.

Però 'Parthenope' també és el nom de la protagonista d'aquesta pel·lícula (interpretada per la magnètica debutant Celeste Dalla Porta), una noia seductora fins a l'infinit, conscient de la seva gens terrenal bellesa, fascinada per l'antropologia i que ha de gestionar les tragèdies familiars i el desig de quasi tothom que es creua pel seu camí. La barroca fascinació de Sorrentino per les imatges decadents i grotesques, i la seva interacció amb la bellesa del paisatge i de la protagonista, marquen el passeig per l'amor i la mort d'una dona enigmàtica i de personalitat devastadora.

Dir.: Paolo Sorrentino (Itàlia, 2024). 138 min. Estrena: 25 de desembre

Pel·lícules com 'La bruja' (2015), 'El faro' (2019) o 'El hombre del Norte' (2022) han convertit Robert Eggers en un dels cineastes de culte del cinema nord-americà. Ara s'atreveix a reversionar la pel·lícula homònima, un segle més tard que F.W. Murnau la convertís en icona del cinema mut i de terror. Descrita pels seus productors com una història gòtica d'obsessió desfermada, 'Nosferatu' explica la història d'una noia atacada per un aterridor vampir enamorat d'ella.

L'etiqueta de ser un d'aquells cineastes amb qui tothom vol treballar fan que Eggers faci una carta als Reis i pugui comptar amb un magnífic cast encapçalat per Bill Skarsgård (el pallasso Pennywise d''It') i Lily-Rose Depp (filla de Vanessa Paradis i Johnny Depp), i secundats per Willem Dafoe, Nicholas Hoult, Aaron Taylor-Johnson i Emma Corrin (la Lady Di de 'The Crown'). Terror de qualité per tancar l'any.

Dir.: Robert Eggers (EUA, 2024). 132 min. Estrena: 25 de desembre