Els millors restaurants del barri del Raval de Barcelona

Una taverna veneciana que reivindica la cuina italiana més enllà del binomi pasta (més salsa) i pizza. Perquè... ho sabeu, que a la gastronomia italiana hi ha més vida? A tocar de la Boqueria, el Bacaro us ho vol demostrar. És evident que aquí els ingredients estan seleccionadíssims, no podria ser d’una altra manera: són a quatre passes del mercat. Sardines 'in saor' un escabetx un pèl dolç: una delícia! Popets 'alla Luciana', exquisits! 

Més que cuina gallega contemporània, l’Arume és un restaurant de gallecs que han viatjat arreu del mapamundi. El que fan –agafar productes de la cuina gallega i l’Atlàntic i modernitzar-los– és fàcil de dir. Però el que és difícil és refer plats que de tan locals són universals, com per exemple un cebiche de corbina salvatge amb llet de tigre, magrana i emulsió d’alvocat, i les vieires amb crema de blat de moro. També podeu confiar en l’arròs de la carta, una altra de les seves especialitats. 

Són els reis del fregit al Raval! Peix fresc (gambetes, morena en adob...) arrebossat amb farina d’arròs i passat per oli roent. Sembla senzill, però aconseguir el cruixent adequat no ho és gens! Reclama queixalada urgent, i tot i això, alerta, no us cremeu amb tanta emoció! Feu-vos un racó a la barra, també molt cobejada per locals i turistes, si no aconseguiu seure a taula. 

Aquest és un lloc d’aquells que podem anomenar de tota la vida sense posar-nos vermells: en aquest immoble amb més d’un segle d’antiguitat, hi ha el Bar Roso, obert l’any 1916. És un establiment assossegat i acollidor, pàtria del cigaló, la bota de vi i les converses amistoses. Aquí és habitual que els veïns més veterans del barri es barregin amb la joventut més moderna. És conegut per la truita de patates i els emparedats de mandonguilles amb salsa de tomàquet.

Un tros del barri Xino concentrat a un petit bar ravaler. En Leandro, el seu amo, va obrir el Makinavaja al mateix carrer de les Carretes que el va veure néixer, un bar dedicat a la memòria del dibuixant de còmics Ivà i al seu gran personatge Makinavaja, un lladre de bon cor. Alt i gros com un Sant Pau, emprenedor noctàmbul i anarquista, Leandro es coneix el Raval de dalt a baix i n’és una mena de patriarca paio. Bones tapes: la salsa de les seves braves és fantàstica; les bombes, boníssimes. 

Rehabilitar un bar és tendència. Però el cuiner Aimar Córdoba és un malalt de barra. “Soc un boig dels bars 'manolo', me’ls conec tots”, explica. I quan va poder agafar el bar del costat de La Paloma, El Pollo, no s’ho va repensar: “Té 40 anys i només s’hi ha donat de menjar des que va tancar la sala, perquè amb el mam ja feien”. Córdoba és de Bilbao, i les seves truites a la basca (meloses, dolces, líquides) desacrediten els indocumentats del sense ceba. Una factura incrustada en el plàstic dels tovallons fa de carta.

Si Mortadelo i Filemón obrissin una cocteleria, seria quelcom similar al Bareto Olímpic: L'Edir Malpartida i l'Adal Màrquez (ex Boadas) i l'Antonio Naranjo (Dr Stravinsky, Especiarium) s'han fet càrrec del Bar Olímpic: una barra de tota la vida d'aires 'carajilleros' –de les de fotre's un 'sols y sombra' i pujar a la bastida– refundada com a Bareto Olímpic. Si existeix el retrofuturisme, això és 'futurocarajillisme': el trio de mixòlegs han volgut retre homenatge al bareto popular, als combinats amb brandy, pomada i Licor 43, amb un regust d'humor Bruguera. 

Poca broma: aquí teniu alguns dels millors coctelers del món reivindicant el cubatasso de camisa oberta i 'nomeolvides' amb bona matèria primera. Gaudeixo d'una brutal Mamadeta & Tonic, versió de la beguda de la festa major de Santa Tecla –Chartreuse groc i verd– amb tònica, refrescant i divertida. Amb aquest esperit lúdic de simplicitat d'alta gamma fusionen pomada i Tom Collins i presumeixen d'un misteriós Aberration Iced Tea (tan aberrant que no poden explicar!). Aquesta és la tercera via de grans coctelers per sortir a gaudir i deslliurar-se de la pressió de rànquings, preus estratosfèrics i esnobisme. Els cóctels són a preus assequibles, i deu ser l'única cocteleria del món on la carta t'anima a compartir (o no) un litre de calimotxo. El Bareto té un aire desenfadat i 'cañí': és seure aquí i tenir ganes d'agafar un bon gat. 

Va ser un dels primers a portar la cuina vegetariana a Barcelona i continua en peu de guerra a Ciutat Vella. Però el cert és que el Biocenter va més enllà del vegetarianisme i el veganisme i aposta per una cuina sana a bon preu que agrada a tothom. Preparen esmorzars molt saludables, amb bols de fruita fresca i seca i iogurt, entrepans i brunchs d’arròs integral amb curri, llegums i verdures. Al migdia, diferents fórmules segons la gana que es tingui. Encara que la que triomfa més és la d’un primer, segon i postres casolanes i bones (alerta, que les
begudes van a banda).

El grup la Confiteria són experts en la restauració d'espais emblemàtics de Barcelona, i la del Bar Muy Buenas –que en origen va ser una bacallaneria oberta el 1896– és tan impecable com atzarosa (l'anterior propietari s'havia endut elements catalogats com a patrimoni que va caldre recuperar). I després va venir una hercúlia restauració de l'espai, en què destaca l’acurada decoració modernista de la portalada exterior, així com l’elegant mampara de fusta amb vidres gravats a l’àcid de l’interior.

Va ser un dels primers a portar la cuina vegetariana a Barcelona i continua en peu de guerra a Ciutat Vella. Però el cert és que el Biocenter va més enllà del vegetarianisme i el veganisme i aposta per una cuina sana a bon preu que agrada a tothom. Preparen esmorzars molt saludables, amb bols de fruita fresca i seca i iogurt, entrepans i brunchs d’arròs integral amb curri, llegums i verdures. Al migdia, diferents fórmules segons la gana que es tingui. Encara que la que triomfa més és la d’un primer, segon i postres casolanes i bones (alerta, que les begudes van a banda).

El restaurant del Barceló Raval manté una línia clara i saborosa dirigida pel xef Sergio Fuerte, qui practica una cuina mediterrània amb tocs de fusió que arreplega d’aquí i d’allà, amb coherència i resultats tan òptims com unes aletes de pollastre confitades i desossades estil cajun, o peix de la Boqueria a la planxa amb verduretes. Prestacions i toc de cuina de gran hotel a preus amables; els diumenges fan un dels brunchs degans de la ciutat, un que no decep mai.

Aquest cau fascinant que sembla aturat en el temps encara conserva molta brillantor del passat i ofereix un servei de cocteleria espectacular. I si teniu dubtes sobre l'atractiu del Boadas, repasseu els quadres i fotografies que hi ha a les parets i comprovareu la quantitat indecent d'actors, pintors, escriptors i altres bèsties de la bohèmia que hi han remullat el fetge al llarg dels anys. Boadas va obrir l'any 1933 i va significar la inauguració de la cocteleria contemporània a Barcelona i a l'Estat espanyol, com qui diu. Si va ser prou bona per abeurar Vázquez Montalbán i Hemingway, per exemple, per tu també ho hauria de ser. El 2022 segueix més viva que mai, destacada entre d'altres a l'última edició de The World's 50 Best Bars. 

La longevitat d’un restaurant només és motiu d’alegria si s’hi menja bé. I Ca l’Estevet, que és fonda des de l’any 1890, supera les expectatives. Propietat de la família Ros Cabot des del 2010, a Ca l’Estevet tot és net i polit, i el servei, jove i efectiu, d’una amabilitat casolana i eficàcia de gastronòmic. Tothom s’omple la boca amb la cuina del xup-xup, però fer un capipota amb samfaina com el seu –gens pesant però amb tot el sabor i la densitat– no és gens fàcil. Hi trobareu plats perduts en la memòria i favorits de tots els temps, com els seus paradigmàtics canelons, els caragols i les mandonguilles amb sípia i gambes. 

Un dels temples de la cuina catalana de Barcelona. Des de ja fa uns anys en porta les regnes la filla, la Núria, que aposta per un servei dels de treure’s el barret. Les parets de Ca l’Isidre han vist grans personatges de tots els sectors menjant, per exemple, la que probablement és la millor tripa de vedella de la ciutat. Els cervellets de xai amb mantega negra i tàperes faran que us tragueu totes les manies i passeu a adorar aquesta menja. La carta de vins segurament també és de les més aplaudides de Barcelona: inclou més de 300 referències. I atenció: ofereixen un menú de migdia interessant: cal gastar-se’ls almenys una vegada a la vida.

La comunitat vegana internacional ho té clar: CactusCat Bar és el millor restaurant vegà del món. Així es va considerar l’any passat a través de Happy Cow, l’aplicació més utilitzada entre els vegans. Hi ha tres factors que fan que aquest restaurant sigui especial: menjar casolà de qualitat, bona relació qualitat-preu i molta personalitat. A la carta de CactusCat Bar hi apareixen també plats internacionals com la lasanya i el carpaccio, però sempre elaborats amb productes de proximitat i certificat ecològic. El seu menú de migdia, per relació qualitat-preu, és bastant insuperable. Les parets acostumen a acollir exposicions d’artistes locals.

On hi hagué el Baviera, el 2022 hi va obrir el Canaletes, “una masia urbana de carn a la brasa”, com diuen, que funciona com a restaurant de l’hotel Yurbban. Al capdavant hi ha el cuiner Germán Lérida, un expert en carn que també ha treballat amb en Xavier Pellicer. Lérida treu del foc plats de carn sensacionals: com una contracuixa desossada de pollastre, feta a baixa temperatura i rematada en brasa, o un costellam de porc amb salsa barbacoa catalana, amb ratafia. Han jubilat la fregidora: la patata brava és un patatot al caliu i salsa brava, i els vegetarians hi tenen opcions molt atractives, com la col a la brasa amb maionesa i crema agra.

Camuflada enmig del Raval més nocturn, hi ha aquesta cocteleria que recorda la cabina d’un vaixell de fusta. Passa desapercebuda enmig d’un carrer que no és dels més transitats en la ruta de bars, i per això és un bon indret per refugiar-vos-hi quan cal apunyalar les penes. Còctels que et retornen l’alegria, preparats amb tota la cura i les carantoines que necessites. Si els clàssics de sempre no us convencen o si ja els teniu avorrits, acudiu a la barra. El bàrman fa de conseller: expliqueu-li què necessiteu per fer remuntar l’esperit i es traurà de la màniga la poció màgica que us capgirarà els ànims i us farà somriure una altra vegada. 

Aquesta és la barbacoa japonesa més reputada de la ciutat: us portaran la carn i la podreu anar rostint al vostre gust, amb una barbacoa de carbó vegetal incorporada al centre de la taula. Trieu entre un dels dos menús que ofereixen Akaneya, recomanat si és la primera vegada que hi aneu; Hyōgo, si voleu anar més enllà– i fareu tot un descobriment. Res de peix, només carn! Van ser el primer sumibiyaki d’Europa: un tipus de barbacoa casolana amb una graella de carbó vegetal, anomenada shichirin, i que es refereix a qualsevol menjar rostit sobre el sumi, el carbó vegetal.

Màscares, miralls, caps de nines terrorífiques, algun crani d’animal i gravats antics: el Macabra Bar té un cert aire de gabinet de curiositats amb les seves llumetes, parets fosques, semipenombra i cortines. Però aquí és on s’acaba la foscor del lloc, tota la resta desprèn alegria i ganes de viure la vida. Això és una cocteleria notable (amb nits de comèdia en viu!) on us esperen tragos com el Macabra, amb base de ginebra, Campari i melmelada de fruits vermells, i el Mango Miller, amb tequila, mango i Xili de Jalapa. 

Un restaurant 'nou' en un emplaçament històric: obert el 1918, el restaurant Buenavista va ser un dels llocs més de moda al Raval i a tota Barcelona. Pel que diuen les cròniques, els dos restaurants més moderns i chic de principis del segle XX eren el Buenavista i el 7 Portes. Als anys 20, la part més 'hot' de Barcelona era la que enllaçava el Paral·lel amb Universitat, i el Buenavista era una parada obligatòria. Durant els anys 50 i 60, va apostar per les influències franceses –que era la cuina asiàtica d'avantguarda de l'època, per entendre'ns– i es va convertir en un clàssic de banquets, bodes i comunions d'alta volada (va tancar a finals dels setanta, i els més veterans recordareu que a final dels noranta aquí hi va haver un basar d'electrònica immens). 

Obert el 1860, el propietari de l’Almirall es va voler lluir amb la decoració de la taverna-bodega que era aleshores: un taulell de marbre italià, mobles modernistes, portes de fusta i vidrieres enormes per veure els vianants passar pel carrer de Joaquín Costa amunt i avall. Té el mèrit d’haver aguantat anys de tralla nocturna de moltes generacions i d’haver suportat canvis en un Raval sempre capgirat de cap a peus. Malgrat que ja ha estat fitxat pel turista amb bon gust, l’Almirall sempre serà un bar nostre en el qual ens mirarem amb bons ulls. Ja forma part de la llista de locals emblemàtics de la ciutat.

El Cera 23 va començar com a restaurant gallec de menú de migdia i a bon preu al cor del Raval. I encara hi és, esclar, però s’ha assimilat força al seu germà petit Arume: ha triat de fer una oferta més noctàmbula, amb un repertori de clàssics de la cantonada verda modernitzats . Això sí, la relació qualitat-preu és òptima. Aquí el pop a la gallega és pop a la gallega, però també hi ha receptes de cuina mediterrània moderna, amb tatakis i carpaccios excel·lents. I us podeu clavar un bon costellam ibèric. Ho fan tot bé, de fet: des dels arrossos, veritable especialitat seva, fins a la cuina en fred, com ara tàrtars i cebiches irreprotxables.

Una 'taquería' a Nou de la Rambla amb Paral·lel? Aquest és un territori on abunda la falsificació de 'paellaguiri' i els restaurants de falàfel que també es diversifiquen en taco, a la pizza i a la pasta italiana. Però veure la carta penjada a fora et tranquil·litza. Sí, hi ha una nodrida representació del 'burrito', però la presència de tacos al pastor o 'sopes con chorizo' –que no son cap potatge sinó una barqueta de blat de moro gruixuda farcida de carn guisada– vencen les teves reserves. Un cop a dins, saps que has triat bé: la decoració és massa bonica, treballada i acolorida perquè això sigui una enganyifa.

Un dels models que més bé s’ha adaptat a la postpandèmia. Una barra gastronòmica perquè un xef excepcional, Arnau Muñío, prepari davant dels nassos de pocs comensals (són pocs els afortunats que caben en aquest restaurant petitó) un menú degustació únic. Platets de producte fresc del mercat que té just al costat, i una mescla de sabors mediterranis i asiàtics. Una fórmula d’èxit que atreu els paladars més refinats, que en canten les meravelles. Canvien la carta sovint, amb la qual cosa sempre hi trobareu alguna sorpresa que us al·lucinarà. Direkte Boqueria ja està present a les millors guies i premis de restaurants de Barcelona, Catalunya, Espanya i del món. Correu a reservar.

Si baixeu unes escales recargolades, us endinsareu a les catacumbes de la Casa Camper i, de sobte, es materialitzarà davant vostre una bombolla rectangular de fusta plena de butaques retro. Sembla una cocteleria clandestina del Hollywood dels anys 50. De fet, encara s’hi pot
olorar la colònia de Humphrey Bogart, i els altaveus farceixen el buit de jazz espasmòdic. Dues taules de billar americà en un estat impecable presideixen l’espai: els tacs, penjats a les parets; les boles, perfectament disposades al feltre. Litografies i quadres envolten aquest speakeasy i condueixen la mirada del bevedor al púlpit, és a dir a la barra.

La tapa com a filosofia de vida. Aquest és el concepte que explota el bullinià Albert Raurich al Dos Palillos i que li ha valgut l’estrella Michelin. Què tenen en comú la tapa espanyola i la tapa asiàtica? Que fan servir els palets per menjar: per tots els àpats, els orientals; a l’hora de
picar, els espanyols. Hi trobareu dues barres, la més informal, a la carta i sense reserva, coneguda com el sakebar, comandada per Tamae Imachi i que ofereix platets pensats per ser maridats amb els més de 40 tipus de sake, i la més gastronòmica: amb dues opcions de menús degustació. Tenen una petita terrassa i un saló privat.

Raurich ha estat el líder d’aquest espai, però ara ha cedit protagonisme al Takeshi Somekawa i a l’Adri de Pablo, cap de cuina i de sala del Dos Palillos del també ex-elBulli. Ara, tots tres segueixen amb la idea original del Dos Pebrots: interpretar receptes antigues i captar la tècnica i la mescla de productes originals per després presentar-los en forma de tapa (res a veure amb les tapes convencionals). Transporten tècniques i ingredients passats a l’actualitat i ens fan descobrir tot un món que, de fet, forma part del nostre llegat culinari. Una reivindicació de la història de la gastronomia, del nostre receptari que es pot fer a la carta, o amb menú degustació.

En aquesta barra metàl·lica i cantonera del Raval hi trobareu el millor menjar popular mexicà imaginable, en racions generoses i amb bona relació qualitat-preu. Hi podreu tastar els clàssics tacos, quesadillas, antojitos, guacamole, natxos i fesols negres refregits.Però la cosa no acaba aquí. Prepareu-vos també per a un festival de micheladas, cerveses mexicanes, còctels de fruita fresca, trenta-dos marques de mescal i vint classes de tequiles perquè també són excepcionals. El local és petitó, hi ha un parell de taules altes, barres a les parets, estanteries ocupades per verges de Guadalupe, catrines, calaveres i fotos en blanc i negre. Les cues són habituals, sigueu pacients, valdrà la pena.

A l’Eat Caribbean, un cuiner de la Guaiana Britànica –diguem-ne Funkychef, ho prefereix així– exerceix la cuina de Jamaica, la Guaiana, les Barbados i Granada. Va començar rostint pollastre en sound systems dels que no demanen permís al districte. Va obrir un local propi després de fer sopars per encàrrec al seu pis. Possiblement, és l’únic lloc de la ciutat on es pot menjar un jerk chicken, deliciós pollastre a la brasa marinat en una complexa barreja de pebre jamaicà, xili, clau i canyella, entre altres espècies. Té tot l’aspecte d’un magatzem reconvertit en menjador, net i acollidor, que atrapa la vista i l’estómac.

Aquest no és un restaurant grec de tòpics. Oblideu-vos de la Grècia de Zorba. Res de columnes, tapissos del Partenó i plats trencats. En Kostas, l’amo, no s’ha entossudit a apinyar la gastronomia del seu país. La seva carta està impresa a les estovalles de paper i és força híbrida. Hi ha plats molt coneguts per als barcelonins, com el tzatziki i la mussaca –realment bona–, i d’altres més desconeguts, com la tirokafteri, una amanida picant de feta, iogurt, pebrot i xili, i el fricasé, un guisat de xai amb enciam, ceba tendra i salsa avgolemono. El vi blanc Moschofilero de Tsantali, mineral i floral, us catapultarà a l’Olimp.

L’Espai Diandé és de l’associació que dirigeix l’activista Mamadou Saliou per lluitar contra l’absentisme escolar a Ziguinchor (Senegal). És un local petit, senzill i gens pretensiós. La carta és curta, però està plena d’especialitats senegaleses. La nostra recomanació: comenceu el festí amb un platet d’akkra; uns deliciosos bunyols de mongetes blanques, cruixents per fora i flonjos per dins. Podeu continuar amb un plat de maafe (arròs, pollastre i salsa de cacauet) o de boroge (arròs, vedella, salsa de fulla de iuca i llet de coco). Per beure, la beguda de gingebre. Deliciosa! Podeu rematar el festí amb una tasseta de cafè touba, i visca el Senegal!

Aquesta pizzeria de referència al Raval comença una nova etapa: amb horaris molt més amplis (obren al migdia, amb la cuina ininterrompuda) i amb una nova oferta de pizzes, pastes i còctels. L’excel·lència i la qualitat segueix sent la seva essència. Bruno, el 'pizzaiolo'
de sempre, treballa una massa mare de fermentació lenta amb afecte i passió. Entre les preferides dels clients, la Carbonara i la Margarita, que són el termòmetre de qualsevol pizzeria.

El 2020, i aprofitant que tenien el bar en reformes, els Two Schmucks van obrir un bar de cerveses, entrepans i cocteleria a la plaça d’Emili Vendrell. El resultat és tan espectacular com el mam de Joaquín Costa, que els va catapultar al capdavant de les llistes dels millors bars del món. Els valors afegits d’aquest local són molts: per començar, una terrassa espectacular gairebé particular, un interior vintage i una banda sonora de gangsta rap de finals dels 80. I per descomptat, una cocteleria i una carta d’entrepans (pantagruèlics) de nivell estratosfèric, a preus econòmics (si tenim en compte que tots van amb patates i et posen l’aigua gratis).

Un viatge al modernisme en un emplaçament històric, projectat per Domènech i Montaner i de la mà del gran Martín Berasategui. La Fonda Espanya recupera l’antic concepte de les fondes, i ho fa apostant per sabors de tradició des d’un punt de vista actual. Germán Espinosa i el seu equip fan meravelles basades en l’estil artístic, i plats i ingredients com el lluç embolicat en cansalada, la crema d’escamarlans al cava, el cremós de tòfona i espinacs, el salmorejo emulsionat amb tàrtar de tonyina o el moll a la brasa amb crema de pinyons i ostra. Per demanar-ho teniu dos menús degustació gens cars i un encara més competitiu de migdia.

El pub irlandès d’ambient estudiantil The Quiet Man té nous propietaris. Els gegants locals de la cervesa artesana Garage Beer s’han aliat amb el restaurant peruà Warike Project, per reobrir un local majestuós amb una barra de vint tiradors de cervesa km 0 de Garage Beer: meravelles fàcils de beure com una espectacularment bona Cheap Trick i plantofades com una IPA amb quatre llúpols. Del menjar se n’encarrega Jeff Espinoza, xef i propietari del Warike i un dels millors cuiners peruans de Barcelona: cebiches, causas, anticuchos... d’alta volada. Tot el mobiliari, les cadires, el parament de fusta i la barra són originals. 

L’Havana original va obrir el 1876 i es va traspassar el 1945. Mantenint el seu nom i el compromís amb la cuina casolana i catalana, dues germanes i la seva descendència porten amb molta cura aquesta casa de menjars, amb una clientela fidel i un caliu familiar que sedueix a primer cop d’ull: llum càlida, una vella cabina de telèfons, una cuina gairebé a la vista i una barra. Si no us decidiu per cap entrant, opteu pel clàssic combinat de l’Havana (esqueixada, escalivada, ensaladilla, musclos i bunyol de bacallà). Si sou amants dels bons guisats, demaneu el de peus de porc amb bolets, el fricandó, les tripes o les mandonguilles amb sípia.

Si mai no has entrat a La Casa de la Pradera, és possible que et sorprengui comprovar que en aquest històric local LGTB+ de Barcelona, ​​transcorren algunes de les escenes de la pel·lícula 'La amiga de mi amiga', de Zaida Carmona. La Casa de la Pradera és un lloc acollidor on el mateix pots trobar-te amb 'La casa de las dives', un esdeveniment on se celebra el talent queer de la ciutat, fins a 'La noche de las versiones', dirigida pel mític Evripidis Sabatis, passant pel Bingo Bollo Musical d'Ana i Ester. Diversió assegurada.

Aquest bar és, sense dubte, una de les grans joies modernistes de Barcelona. Va obrir l’any 1912 com a confiteria, i ha passat per moltes etapes diverses. El 2017 el grup de restauració especialitzat en alta cocteleria La Confiteria –fanàtics del lloc quan encara no existia el grup– en va assumir la gestió i li va rentar la cara, però mantenint l’essència. Això inclou també una carta de còctels excel·lents a preus assequibles i unes tapes cuidades, com els daus de salmó, l’ensaladilla i les xips amb salsa especial. De les cocteleres en surten joies com el Cuate
Martínez (mescal, vermut i xerès) i l’Aphrodite (vodka, xocolata, fruita de la passió, tonka i llimona). Sí, sí, sí!

Un diner californià pulcre, angulós i minimal amb una barra de roure massís que és l’únic que separa la cuina del comensal. Curiós local on es pot tastar la cuina de carrer de Los Angeles, on va néixer la seva creadora, una cuina que és una barreja d’influències irlandeses mexicanes- salvadorenyes i 100% americanes. Són tacos, hot wings, xilis de Jalapa, burritos i pancakes. Moltes propostes s’acompanyen amb una bona ració de patates al forn amb chimichurri i una bona amanida de fulla de roure. En cap de setmana, el brunch és gairebé obligatori amb ous remenats, xoriço crioll, sour cream, patates i totopos amb guacamole.

No és cap casualitat que un dels bars més rumbers del Raval estigui tan a prop del carrer de la Cera, epicentre històric del gènere musical més barceloní. Obert l’any 2018, a La Ravala es dona la volta a la truita i a tot. Tenen tapes clàssiques–la seva ensaladilla és millor que la de la teva sogra, avisa la pissarra–, combinats vermuters, truites creatives (com la de botifarra negra i poma o la de bacó, brie, pera i ceba) i també plats del dia d’aquells d’arremangar-se les mànigues, agafar la coberteria i gaudir non stop; potatges, carn d’olla, marmitako, paella... Que no t’estranyi trobar-t’hi un petit sarao flamenc improvisat. Alegria i bona teca.

Ja fa temps que ocupa un lloc en l’imaginari de restauració vegetariana barcelonina, després de gairebé trenta anys en actiu. Plats dedicats a les verdures amb tocs tradicionals. El menú de migdia (amb variacions els caps de setmana, també a la nit) ofereix un bufet d’amanides brutal i una crema més un plat del dia i postres que atreu treballadors del CCCB, veïns més o menys antics, algun modern que s’acaba de llevar... I sempre sota aquesta tranquil·litat i respecte cap als altres. A la carta, tapes més conegudes com ara braves i croquetes (de base vegetal!). Una gastronomia vegetariana tradicional amb oferta per a vegans i elaborada buscant el producte ecològic.

L’Ivan va obrir el Mirch –adaptació de mirchi a l’anglès, pebre indi– dos minuts abans de la pandèmia. I és hereu de la primera família que va obrir un restaurant de cuina índia a la ciutat. Després de modernitzar el Tandoor, fa la seva versió del menjar de carrer al Mirch: “Només coneixia l’street food indi per les pel·lícules”. De fet, la meitat del que hi trobareu aquí és menjar vegetarià, i destaca com a exemple el vada pav, un especiat entrepà de bunyol de patata que ha gurmetitzat amb pa del forn Cloudstreet i una salsa excepcional. Ara bé, el gran èxit de la casa és la versió carnívora de l’entrepà, feta amb contracuixa de pollastre al forn tenduri. Altres plats inapel·lables són les braves Mirch i els bols de curri, ideals per emportar.  

El local, membre de l’associació Slow Food, és elegant, l’amplitud entre les taules suficient i el servei és ràpid, amable i eficaç. Aquí la cosa va de compartir. Ho fem amb un salpicó de pop i porc, que en renglera prima s’escura amb pa de gamba. I on mana l’herba silvestre. Les croquetes d’ossobuco són pilotetes de guisat tendre i poc cremós, arrodonides amb un arrebossat amb raspadura de llimona. Delicioses. De segon, les aletes de la casa, desossades, reposen sobre una galeta feta de la seva pell i arriben a taula sobre un corró d’amassar. Es devoren d’una sola mossegada. Clientela majoritàriament forana, bona teca però en quantitats escasses.

Una cosa és menjar i l’altra és menjar, menjar, que és el que vol dir en indonesi el nom d’aquest petit establiment cantoner obert el 2018. L’Andrey, l’amo, és un actor i cuiner autodidacte javanès que, cansat de no trobar restaurants on poder degustar plats del sud-est asiàtic casolans i de qualitat, va decidir obrir-ne un de propi. El plat més celebrat de la carta, força breu, és el que porta el nom del restaurant: un deliciós saltat de porc, pebrot, ceba i alfàbrega condimentat amb 'sambal' (una salsa tradicional indonèsia de cocció pacient i feta amb pebrot vermell, xili i all) i acompanyat d’arròs. L’opció vegetariana és amb tofu. Els clients són majoritàriament veïns, ravalers i algun 'instafoodie'. Molt recomanable.

La carta d’aquest restaurant acollidor i familiar és un compendi del bo i millor de la riquesa gastronòmica de Mallorca: tombet, coca de trempó, pilotes, cargols amb herbes aromàtiques, frit mallorquí... Les ensaïmades són d’Algaida, el poble d’una de les propietàries, i també es fan portar un camallot (un embotit deliciós típic de les illes) i una carn-i-xulla sensacionals, i begudes autòctones com el licor d’ametlla, palo i cassalla Tres Caires. Per les festivitats de Sant Antoni i Sant Honorat fan espinagades (panades d’espinacs) un pèl picants, com a sa Pobla. Ja fa deu anys que Na Midona és l’ambaixada de Sa Roqueta al barri del Raval.

L’espai petit, fosc, minimalista, però acollidor de la cocteleria Negroni desperta certa modernitat tot i tenir un esperit clàssic, protagonitzat per un attrezzo de color negre i sempre elegant. No tenen carta de còctels, però no passa res, perquè el millor és deixar-se portar, preguntar als seus dos amables i experts bartenders, deixar que ells et preguntin pels teus gustos i, finalment, que apliquin la seva millor fórmula per al teu cas d’estudi. No solen fallar. Fan honor al seu nom i preparen un Negroni que et posa els ulls en blanc i et posseeix com si fossis la nena de l’exorcista, i també tenen la mà trencada amb el Moscow Mule i el Whisky Collins.

Obert l’any 2014, va ser un dels primers bars de cervesa artesana d’instal·lar-se al Raval. Tenen 23 sortidors i compten amb un Beer Lab de producció pròpia, amb estils que van des de Sours a Porters i Stouts. La teca per picar i quedar-se amb l’estómac raonablement ple va a càrrec del veí A Tu Bola (Hospital, 78); boletes de patata o formatge, i pites com la de pollastre, pinya i xipotle, o la vegetariana de moniato i porro amb amanida de col, poma i fonoll. És un bar actiu i, de tant en tant, organitza sessions de DJs, exposicions i mercats de roba vintage. Amb una agenda d’activitats força animada durant la setmana, atrau clientela guiri de pas i resident.

On abans hi havia el Nomad Coffee, ara hi ha l’Öss Kaffe; un projecte cafeter nascut a Buenos Aires amb filial a Madrid. A part dels cafès habituals (flat white i caputxino inclosos), també n’hi trobareu d’especials. Tres exemples: el chocomarley (exprés, xocolata, llet i pebre de
Jamaica), l’espresso taronja (cafè doble exprés amb suc de taronja) i l’espresso verge extra (exprés, llet, oli d’oliva); així que si sou gent sense manies ni prejudicis i teniu ganes de tastar beuratges nous, ja sabeu a on anar. I si hi arribeu amb gana, podreu escollir entre dolç (pastís de pastanaga, brownies, coquitos, cubanitos) i salat (pão de queijo i torrades).

Encara que aquest nom sembli que faci referència a un símbol cristià, a Barcelona és un restaurant marroquí del Raval profund. I rere una façana que sembla indicar un xauarma més, aquí hi trobem un restaurant d’allò més recomanable (la vitrina de l’entrada, amb una cornucòpia de menjar amb verdures, carn i peix, és molt atractiva). Molt econòmic: per menys de quinze euros hi podreu fer un àpat d’allò més complet. Clientela magrebina i ravalers més aviat famèlics que saben que les porcions de la Paloma Blanca solen ser generoses. Hi ha unes quantes opcions vegetarianes. L’espai és ampli i sense pretensions, i l’ambient familiar i amigable.

Pablo Antico i Jorge Runnacles van reconvertir el Sifó de bar de nit en restaurant argentí. Preciós: cuina oberta, llum, fusta i dibuixos d’icones argentines. Després van oferir durant quinze anys un dels millors menús de migdia al veí Ofis, que ara també és sinònim de garantia al Sifó. Mestres de la creativitat popular, ofereixen una mica de tot; esmorzars (croissants argentins casolans), carns (ojo de bife, tira de rostit, entranya, matrimoni xoriço-botifarra, pedrers, milanesa), pizzes, pasta fresca, empanades i especialitats no argentines (tequeños veneçolans, tabule, babaganuix, etc.). Consulat no oficial de l’Argentina a Barcelona.

Recordeu el Bar Iposa? Doncs el xef Stefano Mazza, propietari de l’imprecindible Last Monkey, al barri de Sant Antoni, l’ha reobert amb el nom de Superclàssic. Val a dir que per la magnificència de la terrassa –rere el mercat de la Boqueria– això rajaria sol, però Mazza, a més, hi ha disposat una oferta de menjar i beure de primera divisió, sobretot en l’apartat aperitiu. Les braves porten una salsa d’aquelles ben confitades i carnoses, amb nyores; l’ensaladilla és cremosa i amb la tonyina fresca, i el brioix amb vitello tonnato és fantàstic. Nota important a tenir en compte: Mazza compra a la Boqueria. Per acompanyar, vermut fet per ells i canyes ben tirades.

Ja fa temps que el Suculent va superar l’etapa de casa de menjars d’alta cuina. En la seva nova transformació, el xef Toni Romero agafa la vaca vella per les banyes i refunda el local a gran escala. Amb carta de platets i aperitius, en l’oferta hi campen dos menús degustació impressionants que repassen els clàssics de la casa i les noves creacions d’un xef més en forma que mai, ja que des de la modèstia d’un preu competitiu ha aconseguit situar-se en el llistat dels millors cuiners del món (actualment ocupa la 83a posició de The Best Chefs Awards). Un xef i un restaurant especials, que proposen completar qualsevol menú amb caviar Beluga o dos plats ben curiosos: garota amb royale de ceps o consomé de llebre a l’armanyac.

Tots els vegetarians volen ser diferents, però aquest ho és de veritat: el seu receptari, a mig camí entre la tradició catalana i la cuina d’autor, és sorprenent, saborós i sense dogmes vegetarians. I la veritat és que han marcat una època i ho continuen fent: van obrir l’any 2011, i ben aviat es van establir com a referent dels restaurants vegetarians que, en lloc d’imitar la cuina feta amb proteïna animal, interpreten tradicions i inventen plats nous. Al capdavant, la gran Teresa Carles, lleidatana universal. Els seus clàssics rotlles d’albergínia i l’escudella vegetal no poden faltar a la llista de plats foodies de la ciutat.

El Two Schmucks el van construir en Moe Aljaf i l’A. J. White amb les seves mans. Amb material reciclat i suor. Un 'do it yourself' bíblic que va passar de ser bar popular amb bona mà pels còctels i entrepans boníssims a esdevenir una cocteleria de nivell. Fins al punt que en la llista dels World's Best Bars del 2022 van entrar en la setena posició un bar que van engegar amb quatre duros i amb material tret de contenidors. Just després de rebre aquest títol, Aljaff va abandonar la nau, al·legant la intromissió en el funcionament del soci capitalista, un fons inversor. 

Ha quedat al capdavant de la barra la 'bartender' francesa Pomme Modeste, i la carta de còctels, que canvia cada mes, segueix sent un catàleg de tècnica i creativitat. Impressionant l’Schmucks Vesper, amb ginebra, vodka, boirina de whisky i porcions de pecorino. Però no aneu amb la idea de carta encarcarada: fan el que els dona la gana; tant hi trobareu còctels de tirador com nit de grans èxits, i una 'happy hour' amb entrepans de pastrami. A principis del 2020 van afegir una barra de vins a la part posterior. El veritable valor afegit del Two Schumcks és que un dels millors bars del món té esperit gamberro –no direm allò tan lamentable de canalla– i pots acabar la nit amb els peus damunt la taula. Fes això al Dry Martini i la propera consumició serà a la comissaria. 

Ocupa una parada del mercat de la Boqueria, però se’l pot considerar un dels millors restaurants de Barcelona. Normalment està petat, però no defalliu i intenteu aconseguir un dels tamborets. Ara que està tan de moda sobredimensionar restaurants i que molts establiments deceben a causa de les expectatives inflades, un racó com El Quim de la Boqueria té un valor encara més gran: el menjar és tan bo que fins i tot supera el que t’esperes. La conjunció de bon producte i passió poden crear plats sublims a priori senzills, com uns ous ferrats amb bolets, una cua de toro, un capipota i un peixet fregit. Història de la ciutat.

Al final del carrer Marquès de Barberà, s’obren uns baixos inundats de llum que remeten més aviat a una cafeteria fina d’estil nòrdic que no pas a una taverna de Barranquilla, d’on és un dels seus propietaris. El Trópico es diu així perquè la seva carta agafa sobretot receptes de
l’anomenat cinturó del cafè, la franja tropical que va de Sumatra a Guatemala, amb arepes, cachapas, pancakes, tacos, bols dolços i salats i pastissos (el pastís de formatge a l’estil novaiorquès amb coulis de maracujà es mereix un monument). I per beure? Batuts molt tropicals, sucs, kombutxes, tes i cafès. Obren només per a esmorzars i dinars.