Coses per fer a Barcelona a l'abril

És la festa de la cultura catalana per excel·lència, i aquest 23 d'abril es recuperen les Rambles i s'amplia la superilla literària. Què fer a Barcelona per Sant Jordi? Sortirem al carrer, ens regalarem llibres i roses, els autors i autores signaran les seves novetats i als diversos barris de Barcelona s'organitzen un munt d'activitats. Preneu nota!

El desembre de l’any passat, l’Ajuntament inaugurava el nou Hivernacle de la Ciutadella com a primer pas del projecte 'La Ciutadella del Coneixement', un treball que pretén transformar el parc en un entorn dedicat al coneixement. Ara, mesos més tard, l’espai emblemàtic de la ciutat es convertirà durant uns dies en l’escenari de quatre concerts de cambra amb membres de l’Orquestra i el Cor del Liceu. 

A partir d’aquest mes i fins a finals d’octubre, els parcs i espais naturals de la Diputació de Barcelona es tornen a omplir de música gràcies al cicle 'Parcs en concert', un repertori de propostes artístiques gratuïtes a l’aire lliure en espais naturals protegits. Des de la música d’autor, al folk, passant també pel pop, la cançó mediterrània i recitals poètics, la programació d’enguany proposa una oferta molt variada. 

La catorzena edició del D'A Film Festival Barcelona presentarà les estrenes de pel·lícules d'autor més destacades de l'àmbit internacional i nacional del 4 al 14 d'abril. Quatre sales de la ciutat projectaran 139 pel·lícules, entre elles curtmetratges i llargmetratges. Hi haurà diferents seccions dins el festival i cadascuna s’especialitzarà en un tipus de film. El CCCB, Aribau Multicines, la Filmoteca de Catalunya, la sala Zumzeig i la Casa Montjuïc seran els espais que acolliran el festival.

Jean Paul Gaultier és més que un dissenyador de roba, és un artista. I Barcelona tindrà el plaer de rebre (en exclusiva a l’Estat espanyol) una de les seves creacions més extraordinàries: el 'Fashion freak show'. Del 4 al 21 d’abril el Teatre Coliseum acull aquest espectacle en què revista, concert pop i desfilada de moda es barregen per retre homenatge als darrers 50 anys de la cultura pop en un format tipus cabaret, però també comèdia musical.

Nedar entremig de centenars de bombolles deu ser molt i molt plaent. O no. Ens hi juguem alguna cosa? El resultat el tindrem a partir del 19 d’abril quan l’experiència immersiva 'Bubble planet' arribi a la ciutat. Es tracta d’una activitat sensorial plena de colors pastels i fantasia que, a partir de la realitat virtual i la constant interacció amb el públic, genera onze entorns temàtics diferents per despertar el nen que tenim dins. I sí, un d’aquests entorns és una enorme piscina de bombolles.

Igual que Amsterdam, Londres i Madrid, Barcelona també està a la llista de les ciutats amb una gran oferta de botigues i esdeveniments on els articles vintage són els protagonistes. Fa uns dies, l'Estació del Nord va acollir la tercera edició del Gran Flea, un dels mercats de segona mà més grans de la ciutat, amb més de 120 parades. A més dels efímers, Barcelona acull cada cap de setmana un seguit de mercats on podeu trobar autèntics tresors que esperen una segona vida. Ara, a aquesta llista també s'afegirà, no només un mercat, sinó un circuit de quatre espais vintage que podreu visitar el primer diumenge de cada mes.

Bé sigui una passejada a la platja, un aperitiu a la terrassa d’un bar o una volta per un mercat d’artesania, amb l’arribada de la primavera i el bon temps a tots ens agrada gaudir d’estones a cel obert. Les activitats a l’exterior passen a ser les més buscades i, conseqüentment, sorgeixen noves ofertes d’oci a l’aire lliure. Un exemple és Locked Outdoor, una festa de música electrònica que ha triat el parc del Tibidabo com a seu per aquesta temporada primaveral. Així doncs, la plaça dels somnis del parc d’atraccions es convertirà en una discoteca 'open air', només durant tres dies: els divendres 22 de març, 19 d’abril i 10 de maig. La festa comptarà amb artistes com Âme, Worakls, Michael Mayer, Gerard Bauza i Andrea Castells, entre molts d’altres.

Ja ens hem apuntat a l'agenda les sis noves rutes gratuïtes a la Rambla d'aquest mes de març, i ara també tindrem l'agenda ocupada el mes vinent: l’Ajuntament ja ha publicat quines són les pròximes visites guiades gratis a diferents patrimonis de la ciutat que se celebraran durant tot l'abril. Per participar-hi, cal reservar entrades a la pàgina web de la ruta que més us agradi, tot i que haureu de ser ràpids perquè són limitades i se solen esgotar de seguida. Per tant, si us interessa, no badeu: serà el dijous 14 de març a les 12 h quan s’obri el procediment de registre per a cada visita. 

El Mercat dels Encants acull des del 1928 tota mena de productes per als més curiosos que busquin sortir de la normalitat dels mercats. Abans es trobava al carrer Dos de Maig i ara l'acull la Meridiana sobre un edifici lluent de Fermín Vázquez. 

El desenvolupament de la 'Trilogia del lament' ha estat una de les experiències teatrals més engrescadores de l'última dècada i mitja en aquest país, especialment perquè hem vist com un autor, actor i director, Jordi Oriol, anava desplegant tot el seu potencial escènic i textual. Va utilitzar les trames shakespearianes ('Hamlet', 'La tempesta' i 'Macbeth') com a coartada per exhibir-se. A cada nova proposta, anava una mica més enllà. Com hem d'assumir, doncs, 'Reiterat rei tarat', obra creada a partir del 'Rei Lear'?

D'entrada, és una peça a part, una mena d'addenda a la 'Trilogia', en la mateixa línia de les anteriors, però Oriol no es dirigeix i no és el protagonista. Compta, respectivament, amb Nao Albet i Lua Amat. Ella, vestida com a Cordèlia, la filla petita de Lear, l'estimada i obligada a exiliar-se a França, assumeix el repte de transmetre la història. Oriol apareix en escena com a monarca a mitja funció, a les acaballes de l'obra original, ja boig i desposseït dels honors reials. Sempre a mercè de Cordèlia, cosa que també allunya 'Reiterat rei tarat' de la 'Trilogia': ell no marca el pas, sinó ella.

No sabríem ben bé com explicar de què va aquest espectacle. D'entrada, apareix en escena a poc a poc vestit amb frac circense. Va molt maquillat i imposta la veu. A la seva esquerra, una única màquina de vending. El primer que fa és demanar perdó als pares. I, acte seguit, s'excusa davant de tots els professionals de qui manllevarà l'art i l'ofici. Ell sap fer tot el que ells fan sense haver-ho estudiat. És així. Més tard, s'interessarà per l'únic artefacte que hi ha a l'escenari i voldrà un dònut. I, ai las, que l'envàs s'encalla i no baixa.

A partir d'aquí, tot és exhibició. Riurem i, al final, no voldrem que Pla marxi. Voldrem que l'espectacle no s'acabi, perquè ens agradaria descobrir que és el que no sap fer o no ja no pot fer, esgotat. Perquè el públic també és insadollable, sempre vol més, vol en excés, i ell no deixa de ser un ésser humà que es planta en un teatre per demostrar el seu art. I, encara que els seus límits són escassos, en té.

Així com estan les coses, que un Parlament aprovés una llei que contemplés els dofins com a “animals de companyia” no ens semblaria ni estrany. Coses més estrafolàries hem vist. La qüestió, que no llegiríem enlloc, seria saber quines motivacions hi ha darrere una decisió tan estrafolària. D'aquesta o de qualsevol. I això és el que es proposa la companyia Dúo Fàcil a 'Observin aquests fills de puta', una sàtira política amb molta imaginació que arrenca amb una reunió entre el president del govern i el president del Reial Madrid, protagonista real d'aquesta història.

A la reunió, Florentino Pérez li demana al cap de govern conservador que ho faci, que tiri endavant una nova llei posi els dofins al costat de gats, gossos i canaris. El polític se'l mira sorprès. Passa, però, que, realment, el president del club blanc té més poder a Espanya que qualsevol polític. Els Dúo Fàcil ens ho demostren amb mala bava i imaginació a través d'un reguitzell d'escenes en les quals barregen diferents gèneres humorístics amb el teatre documental.

Expectació màxima. El guionista de pel·lícules com 'Amo tu cama rica' (1992), 'Los peores años de nuestra vida' (1994) o 'Laniña de tus ojos' (1998), el director de 'La buena vida' (1996) i 'Soldats de Salamina' (2003), presentades ambdues al festival de Canes, i de 'Vivir es fácil con los ojos cerrados' (2013), guanyadora de sis premis Goya, i la recent 'Saben aquell' (2023), l'avesat articulista de premsa i escriptor amb sis novel·les a les estanteries, arriba al teatre, ha volgut provar el fragor de l'escenari.

Se suposa que per això, al Centre Dramàtic Nacional li van reservar a David Trueba el mític escenari del María Guerrero [aquesta crítica és de l'estrena madrilenya de 'Los guapos', a l'abril del 2024], el primer teatre d'Espanya. Això és debutar en gran. Però també és exposar-se a cosa bèstia. Perquè la teva perícia com a guionista i director de cinema no és garantia de domini de l'art teatral; sent cosins germans, cinema i teatre són llenguatges molt diferents. Aquesta carència es nota, com no podia ser d'altra manera (li va passar el mateix a Manuel Martín Cuenca fa un parell d'anys amb 'Un hombre de paso'). Tot el bastiment és feble, però se sosté, en part, per aquest estil tan característic de l'autor que imprimeix humanitat i melancolia a històries amb rerefons social mirades com des de fora de camp.

A Pol López, la Puigserver li va bé. A 'Crim i càstig' va fer un Raskólnikov de primera, un home perdut pels seus actes. I ara, a 'El misantrop', encarna un Alceste que no es troba gaire lluny del protagonista de Dostoievski, un personatge que confia poc en la humanitat, tossut, idealista, a qui se li ha acabat el seu temps. Al seu costat té una Mireia Aixalà (Célimène), l'esposa, que sap jugar les seves cartes i un Norbert Martínez (Philinte), l'amic, que sap el que es fa. El problema és que la proposta de David Selvas no acaba de funcionar.

A 'El misantrop', Molière va voler retratar la hipocresia de la noblesa del seu segle, el XVIII, a través d'un personatge que no sabem si plànyer o si fa gràcia. Selvas situa l'acció en una discogràfica on l'Alceste n'és el fundador i ideòleg i la seva dona, Célimène, la seva ajudant i impulsora d'un festival. La resta de personatges, d'una manera o altra, treballen per a Alceste, és a dir, estan en el negoci de la música. Com a l'obra original, l'acció transcorre durant un dia, però el que hi passa, al Lliure, hi té poc a veure.

Peter Pan necessita la pols màgica de la fada Campaneta per volar. Ramon porta 39 anys a coll d'una immarcescible adolescència. Fins que la realitat d'una malaltia degenerativa sense cura sacseja la família i esgota de cop tota la màgia. I Ramon topa de cara contra el dur terra de la responsabilitat de l'adult. Ramon és un magnífic Francesc Ferrer que assumeix en solitari l'orfebreria dramàtica que és el text tragicòmic escrit per Mar Monegal. Sense saber com l'espectador passa de la lleugeresa d'una 'stand-up comedy' a un honest realisme dramàtic que manté un bon equilibri entre la dimensió emocional i la lliçó de vida que, malgrat tots els duels, imposa la dictadura del quotidià.

Les obres extraordinàries s'assemblen. Les que no ho són, cadascuna fluixeja a la seva manera... L''Anna Karénina' que ha dirigit Carme Portaceli ho té tot per acostar-se al sublim: un repartiment de primera, un espai sonor (Jordi Collet) brillant, un disseny de vídeo (Joan Rodón) especial, i un text de partida que, encara avui, un segle i mig després que Lev Tolstoi el publiqués, arriba fins als racons més recòndits de la nostra ànima. Què falla? Doncs, moltes coses. I un exemple diàfan el tenim al final de la primera part del muntatge, quan Vronski (Borja Espinosa), l'amant d'Anna Karénina, se suïcida i falla: el públic riu. Com és possible?

Sembla que Portaceli hagi dirigit la peça amb dues marxes diferents, perquè les actrius estan superbes, en especial l'Anna Karénina (Ariadna Gil) i la Kitty (Míriam Moukhles) i els actors, en línies generals, no acaben de trobar el seu lloc. A més, la directora ha decidit col·locar una mena de consciència viva a l'escenari (Andie Dushime) que fa alhora de narradora i de marcador, tot subratllant les frases i els conceptes que els personatges expressen, per si el públic es perd, a banda d'interactuar amb ells.

Encara que el focus caigui sovint sobre els dos amants del musical, Blanca (Alèxia Pascual) i Saïd (Jordi Garreta), 'Mar i cel' és un espectacle molt coral, on cal un bon repartiment i on tothom té alguna cosa a dir durant les prop de tres hores de funció. La parella és central, però sense un bon Idriss (Berta Luna), un bon Ferran (Eloi Gómez), una bona Teresa (Clara Renom), una bona Maria (Candela Díaz), un bon Hassèn (Albert Gràcia) i un bon Joanot (Abel García) és impossible que l'espectacle s'enlairi.

I no sé si és perquè recordava força el muntatge de 2014 que en l'últim 'Mar i cel' he trobat que lluïen més els secundaris que els personatges principals. No és que tinguem una Blanca i un Saïd inferiors als anteriors en general, però sí que crec que Roger Berruezo i Ana San Martín, pel que fa a la veu i la interpretació, ens portaven a un altre lloc. I és que la magnífica partitura d'Albert Guinovart és intricada.

La Calòrica no té sostre. A cada nou espectacle pugen un esglaó. Apunten molt amunt. I, com aquells atletes que es posen pedres a la motxilla per córrer més, han decidit aixecar un espectacle d'hora i mitja en francès, amb espurnes de rus, anglès i alemany (amb subtítols en català). Té la seva lògica: parlen del Congrés de Viena del 1814 on, després de la primera derrota de Napoleó, les potències europees es van reunir per repartir-se el continent i aleshores la llengua franca era el francès. L'únic que no en sap, ehem, és l'ambaixador espanyol, a qui, òbviament, despatxen aviat perquè faci un inútil cens dels rius navegables.

Les portes donen molt de joc, al teatre. Fins al punt que hi ha una subespècie de comèdia que basa tot el seu mecanisme en això, en portes que s'obren i es tanquen, amb la sorpresa de qui hi ha darrere. A 'Turisme rural', Jordi Galceran esprem el gènere amb un afegit paranormal que fa que la seva peça tingui més capes, a banda de confrontar dos urbanites que van al camp a contemplar un paisatge sense preocupar-se de res més i una família local que odia profundament els de ciutat.

Però no hi ha comèdia sense còmics. I en calen de molt bons perquè aquí no es tracta només de fer-nos petar de riure, sinó també de crear una certa angoixa, un cert misteri, perquè tot d'una que la Laura (Mireia Portas) i el Roger (Ivan Labanda) arriben al turisme rural per passar un cap de setmana romàntic per 'encarregar' un nen, ja comencen a passar coses estranyes. La mestressa, l'Anna (Anna Güell), apareix per la porta fumejant del menjador desbaratada, com si fos una bruixa de pa sucat amb oli, per donar pas al Pere (Lluís Villanueva), equipat amb una serra elèctrica estil 'La matança de Texas'.

Aguantar sol una hora i mitja de monòleg desesperat no és una tasca fàcil, i més quan tens 24 anys i interpretes un noi de 16 que és a punt de perdre el seu pare. Quan has fet teatre abans, però potser no prou. Quan ets en un temple de la interpretació com el Lliure de Gràcia (on es va estrenar abans d'anar al Poliorama) i centenars de mirades poden recordar altres cossos fent el que fas, tot començant per Pol López i aquell 'Ivan i els gossos' memorable de 2012. Però 'Tot el que passarà a partir d'ara' sembla un vestit a mida, un text que Nil Cardoner s'emprova i lluu amb tot el seu esplendor. 

Joan Yago, esperonat per la directora Glòria Balañà, ha escrit una obra que és alhora punyent, sensible, trista, una mena d'història d'aventures en què l'Èric ha d'aconseguir arribar a l'hospital on el seu pare viu les últimes hores. La mare, quan passen pocs minuts de les deu de la nit, li truca per dir-li que si se'n vol acomiadar ja pot córrer. Està estirat al sofà, amb el mòbil a la panxa, sol. I tota la seva vida li passa per davant, especialment aquests deu anys en què el pare ha estat malalt i no hi ha hagut res més que la malaltia del pare. Ell ha d'arribar a l'hospital, però té 16 anys, amics i coneguts arreu, festes pendents i una mica de mala sort. 

Quan Rousseau (Pep Planas) li acaba de confessar a Voltaire (Josep Maria Flotats) que, efectivament, va abandonar els seus cinc fills, Flotats mira el públic, fa una pausa i s'asseu. Són cinc segons que fan que el que acaba de dir Rousseau no caigui en sac buit, perquè el públic copsi la gravetat del moment. És un dels clímaxs de la funció. Un petit detall, potser minúscul, la pausa, el moviment, que fa volar molt amunt aquesta versió de 'La disputa' de Jean-François Prévand que tenim al Romea.

En altres mans, el retrobament entre Voltaire i Rousseau, entre mestre i deixeble, podria haver estat un pal fenomenal. Però en braços de Flotats esdevé una lliçó magistral de com es pot fer teatre popular a partir de les idees. Perquè aquí es parla de rivalitat, de veritat i de mentida, d'ètica, de moral, de religió, i no hi ha ni un segon en què els espectadors mirin el sostre o badallin.

Marc Vilajuana i Alejandro Narés són 'Grego' i 'Techno', perquè ens entenguem. El cantant, actor i ballarí (busqueu-lo a la família del Club Súper 3, a part de projectes com 'Acte de fe') s'ha unit al músic i productor per dodanr forma a Gregotechno, un projecte singular i engrescador que treu el cant gregorià de l'església i l'acosta a la pista de ball. Curiosament, la combinació funciona de meravella, potser perquè totes dues músiques conviden a certa introversió i cerca de transcendència, encara que sigui en el cos, i justament per això titulen el seu espectacle 'La litúrgia del cos', que presenten en concert el 18 de desembre a La [2] de la Sala Apolo, amb els visuals de Xavier Arqué (doctor en nanobiotecnologia especialitzat en microscòpia i audiovisuals). De moment, podeu escoltar online alguns dels singles que formaran part del seu primer EP.  

23 artistes amics dels Surfing Sirles, una de les bandes catalanes de rock claus dels darrers anys –mesclaven punk, psicodèlia, pop, garatge, costumisme nostrat...– celebraran el repertori 'sirlero' amb tres hores de concert (a deu euros l'entrada anticipada). Serà el 28 de desembre a la sala Apolo: obren portes a 19.45 h, comença a les 20.15 h. 

La vetllada –que posa en valor els minuts escombraries de finals d'any– reunirà 23 dels 26 artistes que han gravat el disc homenatge 'No som res, però fa de mal dir: els amics canten Sirles' (Bankrobber), un doble vinil amb 26 versions dels Surfing Sirles fetes exclusivament per gent amiga i molt propera al grup, amics de quilòmetre zero, per entendre’ns. Ull amb els participants: Pascal Comelade + Ivan Telefunken, Joan Colomo, Les Cruet Trio, L'arròs + La Cosa Pública, Mil Coltells + Enric Casasses, Power Burkas, Kiwis, Autodestrucció, Esperit!, Zombi Pujol, Ricky Gil & Biscuit, Les Salvatges, Edi Pou, eSTA en Chaqueta, Transición, Blood Quartet, El Belda i el Conjunt Badabadoc, Fetus, Pentina't Lula, Biscuit, Industrias Orsini, Control+C, Mongosónica, Guillamino, Rivers Z, i Lulú Martorell, Oriol Sauleda i Marcel·lí Bayer. Tot un 'qui és qui' del rock llibertari i poètic dels darrers vint anys a Catalunya refarà el cançoner dels tres discos de la banda. S'intueix una festassa! 

De què va? “Si hi ha un edifici de Barcelona fet a mida per acollir les escultures de pedra dels millors artistes contemporanis, aquest ha de ser La Pedrera”. Penelope Curtis, comissària d’aquesta nova exposició i exdirectora de la Tate Britain de Londres, ho tenia claríssim. Per això, quan li van demanar que preparés una exposició sobre l’escultora Barbara Hepworth a la Casa Milà, ella va fer una contraproposta que consistia a agrupar els grans creadors que van treballar la pedra després de la Segona Guerra Mundial sota el mateix sostre, cortesia d’Antoni Gaudí. 

Per què hi heu d'anar? Per veure com la llum que ve del Passeig de Gràcia s’escola primer pels balcons i els finestrals de La Pedrera i, després, llisca entre les corbes, els forats i les transparències de les escultures del seu interior. Peces de Hans Arp, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Naum Gabo, Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi i Jorge Oteiza ens ensenyen com, a mitjan segle XX, la pedra va deixar de ser un material associat al classicisme i els valors occidentals per a ser un camp d’experimentació artística. 

De què va? Miró i Matisse van transcendir el seu context i van esdevenir icones de l’art. Per això, a vegades, les imatges els fan ombra. Aquesta exposició vol qüestionar els clixés sobre aquests dos creadors i explorar les seves relacions profundes i constructives que van quedar plasmades en les seves concepcions de l'art i les seves obres. 

Per què hi heu d'anar? Per gaudir dels colors intensos d'aquests dos artistes que es van reconèixer i admirar, però que "no van arribar mai a imitar-se". L'exposició ens mostra preocupacions comunes i interessos compartits, com la inspiració que tots dos van rebre pel paisatge mediterrani i la costa catalana o la fascinació pel valor intrínsec dels objectes quotidians, que tots dos van plasmar en les seves natures mortes. 

De què va? Una visió immersiva sobre la riquesa natural i cultural de l’Amazònia protagonitzada les veus autòctones que aporten alternatives per viure en harmonia amb la natura. La mostra combina art, ciència i activisme per abordar problemàtiques com la desforestació, la sequera o el control de recursos naturals.

Per què hi heu d'anar? La mostra es presenta com un recorregut sensorial des de les arrels fins a les branques de l'Amazònia, passant pels seus rius, boscos, pobles, rituals i habitants. Davant de la necessitat urgent de recuperar formes més respectuoses de viure per preservar-nos (al planeta i a nosaltres), 'Amazònies' ens proposa una nova manera de reconnectar amb la vida i la natura, aprenent de la saviesa del poble amazònic i fugint de la visió fatalista de la situació actual.

De què va? Aquesta exposició comissariada per Maria Garganté explica com la paraula femenina ha estat sovint oculta, negada o desacreditada en la història, la literatura i els relats bíblics i mitològics.

Per què hi heu d'anar? Per conèixer veus femenines referents en resistència cultural a través de la paraula, gràcies a una selecció d'obres diversa i sorprenent. Des d'una Immaculada Concepció de Luis Fernández de la Vega a un petit dibuix de 'Santa Anna ensenyant a llegir la Verge' de Picasso, passant per un autoretrat que Caterina Albert i Paradís (Víctor Català) va fer d'ella mateixa l'any 1890, fins a arribar dibuixos de la mística Josefa Tolrà i obres de les artistes contemporànies Eulàlia Valldosera i Kima Guitart. 

De què va? El Museu Picasso acull l'exposició 'De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914': un inventari d’obres d’artistes catalans i catalanes que van viure i treballar a la Ciutat de la Llum, a la recerca d’un destí que els permetés exercir el seu art en llibertat, dur a terme encàrrecs de moda de l’època o donar-se a conèixer.

Per què hi heu d'anar? Per viatjar a París a través d'un compendi de peces d’art inspirades en aquesta ciutat creades per pintors, gravadors, il·lustradors, músics, intèrprets, escriptors, periodistes i altres figures destacades. Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell, Pablo Picasso, Joaquim Sunyer, Lluïsa Vidal, Laura Albéniz, Pau Casals, Isaac Albéniz, Enric Granados, Joaquim Nin, Maria Gay o Jaume Brossa són només alguns dels noms que formen part d’aquesta mostra.

De què va? Les parets del MACBA, sempre d’un blanc immaculat gairebé quirúrgic, s’han tenyit de blau marí i taronja per l’ocasió. L’exposició dedicada a Mari Chordà, una icona del feminisme i l’art de casa nostra, per fi honora la trajectòria que aquesta gran artista sempre ha merescut. 

Per què hi heu d'anar? Per divagar entre obres plenes de color i símbols sobre el plaer, el desig, la sexualitat i la maternitat. Hi descobrireu l'empenta d'una creadora avançada al seu temps que va participar en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, va fundar una editorial feminista i va obrir un bar amb les amigues en la grisor del franquisme i la transició. En les vagines, secrecions i cossos gestants hi sentireu vibrar el caràcter sincer i combatiu de la Mari Chordà, que també hem intentat plasmar en aquesta entrevista. 

De què va? La Sala Parés celebra el 150è aniversari de Joaquín Torres-García amb l’exposició 'TORRES-GARCÍA. Entre el Noucentisme i les avantguardes (1891-1934). Amb 120 obres, entre olis, dibuixos i joguines, la mostra recorre quatre dècades de la trajectòria de l’artista uruguaià, des de la seva etapa noucentista a Catalunya fins al seu retorn a Montevideo el 1934, passant per Nova York, París i Madrid. 

Per què hi heu d'anar? Per descobrir una de les peculiaritats d'aquest artista: les seves joguines de fusta pintada, que va començar a crear d'una època marcada per l'academicisme, com una manera de guanyar-se la vida amb un producte artístic que també tingués una sortida comercial. 

De què va? L’exposició 'AMAZÔNIA', de Sebastião Salgado, arriba a Barcelona després d’una gira internacional per ciutats com Madrid, París i São Paulo, on ha rebut més de 1,5 milions de visitants. La mostra és el resultat de set anys d’expedicions del fotògraf brasiler a l’Amazònia, amb l’objectiu de retratar-ne la bellesa extraordinària i conscienciar sobre la necessitat de preservar aquesta regió vital del planeta.

Per què hi heu d'anar? La sala recrea l’atmosfera de l’Amazònia, amb imatges que destaquen paisatges naturals com rius serpentejants, tempestes tropicals i muntanyes cobertes de selva, i retrats que mostren les cultures i rostres dels pobles indígenes, com els Yanomami o els Awá-Guajá. Comissariada i dissenyada per Lélia Wanick Salgado, la mostra inclou més de 200 fotografies de gran format, 7 pel·lícules i una ambientació sonora composta per Jean-Michel Jarre, basada en sons reals de la selva. 

De què va? L’exposició 'Accident' d’Helena Vinent, presentada a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró, tanca el cicle 'Ens acompanyarem quan es faci fosc' (2024), comissariat per Irina Mutt que proposa reflexionar sobre la interdependència. L’obra de Vinent, inspirada en la seva experiència com a persona sorda i disca, subverteix la mirada capacitista que infantilitza i desposseeix de desig, agència i poder polític les persones amb diversitat funcional.

Per què hi heu d'anar? A través de construccions inaccessibles com murs o escales i experiències que alteren els recorreguts habituals, Vinent força els visitants a buscar alternatives per accedir a l’exposició. Dins d’un ascensor, una peça sonora ofereix una reinterpretació subversiva de les guies audiodescriptives, jugant amb la confusió i els malentesos per qüestionar l’obsessió capacitista de comprendre-ho tot.

De què va? Aquesta artista compta amb una llarga trajectòria en l’art d’escultures de grans dimensions, que sovint exploren la relació entre el cos humà i les seves estructures en diàleg amb materials naturals, estris o objectes d’ús humà. El MACBA li dedica una mostra que recorre la seva carrera, des dels inicis amb el vídeo, la ceràmica i els experiments blandiformes, fins a arribar a les grans escultures immersives que defineixen el seu llenguatge propi.

Per què hi heu d'anar? Per descobrir com l'artista investiga sobre la resistència del llenguatge i la morfologia de la parla, entre altres conceptes com el buit, la resistència o la connectivitat, evocats per una constel·lació de metàfores escultòriques.

De què va? El Centre d’Art Tecla Sala de L’Hospitalet acull la primera gran retrospectiva de Pilar Aymerich que reuneix més de 150 fotografies de la guanyadora del Premi Nacional de Fotografia el 2021, juntament amb una pel·lícula, un documental i material d’arxiu. 

Per què hi heu d'anar? Comissariada per Neus Miró, la mostra inclou imatges icòniques i fotografies poc conegudes, com les preses a l’Havana el 1982, el projecte 'Viatgeres a l’Havana', creat amb la historiadora Isabel Segura. Fins i tot, podreu veure un 'film' titulat 'Entreacto', on la fotògrafa canvia de rol i apareix darrere de la càmera fent d’actriu en una peça teatral. Aquesta situació no hauria de sorprendre, perquè Aymerich va realitzar estudis en direcció teatral, tot i que aquest art el va posar, majoritàriament, al servei de la fotografia, tant per capturar moments a l'escena com per planificar l'escenografia a l'hora de fer una fotografia.

De què va? El projecte del fotògraf Clemente Bernad que s'exposa a La Virreina Centre de la Imatge fins al 26 de gener del 2025 fa una recol·lecció d'una part del llegat més fotoperiodístic de l'artista. La mostra es nodreix del llibre també titulat 'Hemendik Hurbil / Prop d’aquí', que inclou un compendi de 470 fotografies que retraten exhaustivament el conflicte basc des del 1987 fins al 2018.

Per què hi heu d'anar? L'exposició és excepcional en molts sentits: posa en relleu la faceta més periodística del fotògraf, imatges que no apareixen als mitjans convencionals, però si solen presentar-se en publicacions autofinançades i exposicions d’art contemporani. Tots ells són instants capturats en què "la violència peca d’una viscositat perversa", tal com ho defineix l'autor, i que apareixen en una concatenació irregular, qüestionant la narració típica del fotoperiodisme i el seu vincle amb el desenvolupament dels esdeveniments.

De què va? El Museu Nacional d'Art de Catalunya destaca la trajectòria d'un artista de gran personalitat nascut a Badalona el 1876 i estretament vinculat al moviment modernista català. Els seus primers passos artístics el van situar a l'entorn d''Els Quatre Gats', un cercle de trobada per a artistes emergents, on es va relacionar amb figures com Pablo Picasso, Joaquim Mir i Carles Casagemas.

Per què hi heu d'anar? Torent va desenvolupar una obra que basculava entre el retrat i el costumisme, amb influències del simbolisme i el postimpressionisme. El seu talent i caràcter obert el van ajudar a escalar fins a París, enamorant al públic parisenc amb la tendència costumista del moment. Gaudireu de pintures de gran vivacitat cromàtica, retrats i escenes de paisatge. 

De què va? Qui no recorda l'emblemàtica botiga Vinçon? Aquell temple del disseny que, durant dècades, va convertir el Passeig de Gràcia en un punt de trobada per als amants de l'arquitectura, l'art i la creativitat. No només va ser un espai de venda d'objectes i mobiliari, sinó un referent cultural i estètic a la ciutat de Barcelona. Ara, l'exposició ‘100 objectes d'IKEA que ens hagués agradat tenir a Vinçon’, que es pot veure al Disseny Hub Barcelona, us proposa un exercici de nostàlgia i a la vegada d'imaginació.

Per què hi heu d'anar? Aquesta mostra temporal, comissariada per l'arquitecte Juli Capella i basada en una idea original de Fernando Amat, director i ànima de Vinçon, explora el paper democratitzador del disseny tant en Vinçon com en IKEA. A través d’un diàleg entre el disseny escandinau i el mediterrani, l'exposició reflexiona sobre l’evolució de conceptes com la sostenibilitat i la funcionalitat, així com la influència del disseny en el nostre benestar quotidià. 

De què va? El Santa Mònica reuneix set col·lectius artístics que, des de pràctiques poètiques i polítiques, exploren zones d'invisibilitat on la violència sistèmica vulnera drets. La mostra va més enllà d'una exposició: és una intervenció col·lectiva en l'espai institucional, on s'obren esquerdes per qüestionar els límits de la norma i l'hegemonia cultural. 

Per què hi heu d'anar? Per descobrir com els col·lectius participants -entre ells Agitació Diska, DU-DA, La Creatura i Sitesize- aborden temes com la sobirania de l’aigua, el treball sexual, el dolor crònic i els drets culturals. Mitjançant instal·lacions i altres formats artístics, posen en evidència les complexitats i tensions entre drets i exclusions, i qüestionen qui participa en aquests drets i qui en queda exclòs.

De què va? La gran exposició de l’Any Tàpies arriba a Barcelona després de ser presentada al Bozar de Brussel·les i al Reina Sofia, a Madrid. S'hi agrupen més de cent obres procedents d’arreu del món, algunes de les quals es presenten a Barcelona per primera vegada. 

Per què hi heu d'anar? Per explorar en profunditat la figura de Tàpies, tot fent un recorregut del 1943 al 2011 que no se centra en la vida de l'artista, sinó en com Tàpies anava situant-se al món, relacionant-se amb l’art i amb ell mateix al llarg de la seva trajectòria. Les obres permeten conèixer les investigacions plàstiques que van obsessionar a l’artista durant tota la vida i que el van dur a experimentar amb tota mena de suports, tècniques i materials: hi ha dibuixos, collages, pintures, objectes i escultures de paper, cartó, fusta, pols de marbre, bronze o vernís. 

De què va? L’exposició 'Tàpies. Art i activisme', que es podrà visitar fins al 2 de febrer al Museu d'Història de Catalunya mostra la faceta més compromesa d’Antoni Tàpies, un artista que va integrar l’art i l’activisme en la seva vida i obra per defensar els drets humans i les causes socials. 

Per què hi heu d'anar? Per descobrir com Tàpies va intensificar el seu activisme durant la dictadura franquista, unint-se a moviments com la Caputxinada i la Tancada d’intel·lectuals a Montserrat. Aquests fets van marcar el seu camí cap a una lluita activa per les llibertats de Catalunya, que es va consolidar durant la transició democràtica, implicant-se en esdeveniments centrals com el Congrés de Cultura Catalana i la Marxa de la Llibertat, i aliant-se amb moviments polítics com l’Assemblea de Catalunya o el PSUC. 

De què va? L'exposició 'L'anguila. La carn com a pintura i la pintura com a mirall' ofereix una revisió profunda de la seva obra artística i literària, centrada en la seva novel·la L'Anguila (Anagrama, 2021). La mostra combina pintura i literatura per explorar temes profunds i íntims relacionats amb les vivències de les dones, com la sexualitat, el part, l'avortament, l'abús i la violència.

Per què hi heu d'anar? Bonet explora un llenguatge pictòric que oscil·la entre la figuració i l'abstracció, presentant obres inèdites, grans formats que conviden a la reflexió i pintures de retrats, un estil que l'autora havia deixat apartat durant un temps. L'exposició està dividida en tres àmbits: Herència, Carn i Pintura, i inclou elements sonors amb fragments de la seva novel·la autobiogràfica. 

De què va? Madola ha estat sempre compromesa amb un mateix material: la ceràmica. La terra, l’aigua, l’aire i el foc són els pilars d’aquesta pràctica ancestral que ha dominat al llarg dels seixanta anys de trajectòria, durant els quals l’artista ha consolidat un treball escultòric que ens parla dels gestos més senzills i, a la vegada, dels més espirituals.

Per què hi heu d'anar? Per vibrar amb el misteri de les seves peces, que són a la vegada una casa i un temple, un vas i un calze, una taula i un altar, una capsa i una urna, una pedra i un monument.

De què va? Cinquanta anys després de la seva mort, la Fundació Vila Casas recupera la figura de  Francesc Domingo i Segura amb una exposició que reuneix obres de totes les seves etapes artístiques.

Per què hi heu d'anar? Per descobrir la figura d'aquest artista, originari de Sant Just Desvern, que va desenvolupar la seva carrera al costat de Josep Llorens Artigas fins a esdevenir un referent de l’art proletari. La trajectòria de Domingo culmina amb una autèntica traducció cultural en la seva etapa del Brasil, on sublimarà el tema de la maternitat, que beu de les marededeus de l’art romànic i gòtic catalans. A São Paulo, l’artista explorarà la presència que la muntanya de Montserrat i la Moreneta tenen en l’imaginari dels emigrants, símbol de l’enyorança per la terra.

De què va? Tuan Andrew Nguyen és el guanyador de la vuitena edició del Premi Joan Miró, un reconeixement que destaca artistes que mantenen el llegat de Joan Miró i els seus ideals. Nascut a Saigon i criat com a refugiat als Estats Units un cop acabada la guerra, aquest artista utilitza la seva experiència personal i la història del seu país com a fil conductor de la seva obra. Així, d’entrada, pot semblar sorprenent que un artista vietnamita faci art que s’assembli al que Miró va cultivar al llarg de la seva trajectòria. Però els seus mòbils metàl·lics (més grans o més petits, alguns daurats i d’altres platejats, inspirats en l'obra de Calder) tenen una essència mironiana innegable. 

Per què hi heu d'anar? Els mòbils de Nguyen estan fets amb fragments de bombes i projectils que es van utilitzar durant la Guerra del Vietnam. Ens parlen de la violència d'aquest conflicte mortífer, però també tenen el seu costat sanador: són peces sonores, afinades per tal d’emetre freqüències amb propietats guaridores, similars a les d’un gong. Així, l’obra de Nguyen ens convida fer un camí del trauma bèl·lic a la sanació col·lectiva. 

De què va? El Museu d’Arqueologia de Catalunya és un d’aquests espais que els barcelonins tenim oblidats i en els quals només pensem quan ens els topem de cara si sortim a fer una volta per Montjuïc. Però el MAC fa uns anys que treballa per recuperar l’esplendor de l’edifici del 1929, i ara han renovat la seva exposició permanent fent-la brillar al màxim per convertir-se en un museu de visita obligada. 

Per què hi heu d'anar? Per veure més de dos-cents objectes (alguns dels quals constitueixen veritables tresors de l'arqueologia nacional i de la península Ibèrica) en un espai de 1.000 m², que ens mostren l’Imperi Romà com la primera societat globalitzada d'Occident 

Podria caure en el més espantós dels ridículs, però no. Trepitja amb fermesa la corda fluixa per la qual transita des del minut u per hipnotitzar l'espectador amb una barreja aparentment impossible: amb la seva nova pel·lícula, Jacques Audiard (director de títols com 'Un profeta' i 'París, distrito 13') proposa el que defineixen com un 'narcomusical queer' que navega constantment entre la genialitat i el disbarat, mentre surt airosa de cadascun dels reptes que entoma.

La pel·lícula ressegueix la peripècia d'un poderós i temut cap d'un càrtel de la droga mexicà que decideix fer el pas que somia des de petit: Manitas del Monte s'ha sentit sempre una dona, i segresta una advocada perquè li organitzi un canvi de sexe amb la màxima discreció. Entre el corrido, l'òpera i el fulletó, Audiard omple de cançons i música aquesta trama, i ens convenç d'una tesi que podria ser discutible: la transició és també la de l'assassí sanguinari redimit i convertit en una dona que treballa per la comunitat. Quin descobriment el de la madrilenya Karla Sofía Gascón, interpretant el doble paper de narcotraficant i de benefactora de les famílies que ella mateixa havia destrossat en la seva vida anterior. Sona amb força la seva nominació a l'Oscar, que podria significar la primera d'una actriu trans.

Dir.: Jacques Audiard (França, 2024). 130 min. Estrena: 5 de desembre

Situada dos segles abans dels fets d''El Senyor dels Anells: Les Dues Torres', aquesta nova aproximació cinematogràfica a l'imaginari creat per JRR Tolkien explora la història mai explicada de l'Abisme de Helm i del seu fundador, Helm Hammerhand (que a la versió original compta amb la veu de Brian Cox, el patriarca de 'Succession'), Rei de Rohan. En les mans del japonès Kenji Kamiyama ('Ghost in the Shell: Stand Alone Complex', la sèrie de Netflix 'Ultraman'), la pel·lícula aposta per l'animació amb inspiració anime. I en el seu retorn a la Terra Mitjana, la pel·lícula ofereix una aventura èpica que fa picades d'ull a la saga original (la màgia de la tecnologia ressuscita la veu del mític, i traspassat, Christopher Lee aka Saruman) i alimenta la passió desfermada dels fanàtics de l'obra tolkiana.

Dir.: Kenji Kamiyama (Japó, 2024). 130 min. Estrena: 5 de desembre.

Ningú no podrà discutir la passió de Robert Zemeckis per l'aplicació de la tecnologia al seu cinema. De 'Qui ha enredat en Roger Rabbit?' (1988) fins a 'Polar Express' (2004), el director ha experimentat constantment amb les possibilitats que oferia el progrés. Però també amb les narratives. I ara, amb 'Here (Aquí)', i quan ja no li ha de demostrar res a ningú, el cineasta fa una de les més arriscades propostes de la seva carrera: l'adaptació de la novel·la gràfica homònima de Richard McGuire és una poderosa reflexió sobre la velocitat supersònica del pas del temps, i sobre aquelles decisions que marquen les nostres vides, els camins que emprenem sense marxa enrere.

I ho fa plantant la càmera en la cantonada de la sala d'estar d'una casa, convertint l'habitatge (i no només, ja ho veureu) en el testimoni, el punt de vista, de les històries humanes de tots aquells que hi viuen durant un segle. Commovedora, a estones abraçant certa sensibleria sense complexos, 'Here (Aquí)' reprodueix d'alguna manera les vinyetes de la seva inspiració editorial. I juga amb una altra carta: la reunió de Zemeckis, trenta anys després, amb el guionista Eric Roth, i la parella protagonista de la magistral 'Forrest Gump' (1994), uns Tom Hanks i Robin Wright rejovenits gràcies a la màgia de la IA. Un equip guanyador en aquells anys 90 que ara es nega a jugar amb les regles de l'algoritme, oferint una pel·lícula que navega a contracorrent amb les emocions de sempre.

Dir.: Robert Zemeckis (EUA, 2024). 104 min. Estrena: 5 de desembre

David Baute, documentalista i director del Festival Internacional de Cine Mediambiental de Canàries, dirigeix aquest llargmetratge animat per a adults que, en les seves pròpies paraules, “busca fer arribar un missatge, un missatge molt dur”. Produïda per Edmond Roch ('Saben aquell', la trilogia 'Tadeo Jones'), aquesta producció catalana retrata el drama de les persones obligades a migrar a conseqüència dels devastadors efectes de la crisi climàtica: tres dones de punts diferents del planeta tenen en comú el mateix que milions de persones vulnerables desplaçades per l'impacte d'aquesta nova realitat.

I el d'elles és el punt de vista que pren 'Papallones negres', un film que impacta per l'experiència visual que proposa, i que planteja preguntes necessàries i urgents sobre el futur del planeta i el paper d'unes institucions inútils a l'hora de prendre mesures per aturar el que ara mateix sembla inaturable.

Dir.: David Baute (Espanya, 2024). 83 min. Estrena: 5 de desembre

Un desafortunat cop al cap obre la capsa dels trons i fa que el Pare Noel es desperti del K.O. convençut de ser el superheroi d'una famosa saga cinematogràfica. Lògicament, el caos s'apodera del Pol Nord, posant Nadal en perill quan un avariciós fabricant de joguines vol aprofitar-se de la conjuntura per apoderar-se del taller de Santa. Una nena, un robot i un elf formaran equip amb l'autoanomenat SuperKlaus per tal de tornar a posar les coses en ordre. Aquesta és la premissa d'una història d'aventures plena de sentit de l'humor, coproducció hispano-canadenca que demostra la bona salut de l'animació al país.

Els valors familiars, la soledat d'una infantesa massa depenent de la tecnologia i les pantalles, i la responsabilitat d'uns adults atrapats per les obligacions laborals... són algunes de les temàtiques que naveguen una pel·lícula destinada a fer-se un forat en les preferències del públic per les pròximes festes de Nadal i que arribarà també doblada al català.

Dir.: Andrea Sebastiá i Steve Majaury (Espanya, 2024). 88 min. Estrena: 5 de desembre

L'any 1892, les tropes colonials franceses van saquejar els tresors reials de l'africà regne de Dahomey, l'actual Benín. Ara fa tres anys, una trentena d'aquestes obres d'art van tornar al seu país d'origen. Un fet històric que serveix a la cineasta franco-senegalesa Mati Diop per proposar una reflexió sobre els efectes del postcolonialisme i a la reparació de les antigues potències, posant el focus en un debat entre estudiants de la Universitat d'Abomey-Calavi que assenyala contradiccions i obre més preguntes que no pas les respon. Diop, la primera directora africana en competir per la Palma d'Or a Canes amb el seu debut, 'Atlantics' (finalment guanyador del Gran Premi del Jurat), confirma la seva brillant visió cinematogràfica amb aquest apassionant documental que es va endur l'Os d'Or al darrer Festival de Berlín.

Dir.: Mati Diop (Senegal, 2024). 67 min. Estrena: 13 de desembre

El títol de l'òpera prima de la cineasta valenciana María Trénor coincideix amb el d'un àlbum històric del britànic Robert Wyatt. Membre fundador de Soft Machine i líder de Matching Mole, músic de culte, és l'inspirador d'una pel·lícula animada en què conflueixen l'escena hippie a l'Espanya mediterrània dels anys 70 i la psicodèlia, mentre segueix l'amor autodestructiu d'una parella que navega entre la creació artística i les addiccions. Sempre amb la música de Wyatt com a banda sonora més que protagonista. Produïda per la catalana Alba Sotorra ('El retorn: la vida després de l'ISIS'), la pel·lícula va competir a la Secció Oficial del prestigiós Festival d'Annecy, tot un aval en el món de l'animació, i revela a Trénor com un talent a tenir molt en compte i a no perdre la pista.

Dir.: María Trénor (Espanya, 2024). 85 min. Estrena: 13 de desembre

La mort d'un Papa i les intrigues, conspiracions i maquinacions darrere l'elecció de qui ha d'ocupar el seu lloc com a cap del Vaticà inspira aquest atmosfèric thriller que planteja un joc de trons en tota regla, i juga les cartes dels girs de guió amb enorme habilitat. Dirigida per Edward Berger (el mateix de la sensacional 'Sin novedad en el frente'), i amb un repartiment de luxe que inclou Ralph Fiennes a qui, a la pell del cardenal que supervisa tot el procés, totes les travesses situen en les pròximes nominacions a l'Oscar. L'acompanyen John Lithgow, Isabella Rossellini i Stanley Tucci.

'Cónclave' obre les portes a temes com els dubtes de fe, les guerres ideològiques o culturals, els prejudicis sexistes, homòfobs i racistes, i els escàndols sexuals que en els darrers temps no deixen de sacsejar l'Esglèsia Catòlica. 'Habemus Papa', 'habemus' pel·lícula per Nadal.

Dir.: Edward Berger (Regne Unit, 2024). 118 min. Estrena: 20 de desembre

Pocs imaginaris visualment més poderosos podem trobar en el cinema contemporani. Paolo Sorrentino ha construït, amb les seves pel·lícules, un segell estètic, sonor i narratiu que fa impossible no reconèixer la seva mà veient un únic fotograma de qualsevol de les seves obres. La personalitat del director de la ja immortal 'La gran bellesa' (2013) continua ben present en la seva darrera proposta: 'Parthenope' és el nom de la pel·lícula i també el d'una sirena de la mitologia grega que després batejaria una ciutat situada on ara trobem Nàpols, allà on va néixer el cineasta.

Però 'Parthenope' també és el nom de la protagonista d'aquesta pel·lícula (interpretada per la magnètica debutant Celeste Dalla Porta), una noia seductora fins a l'infinit, conscient de la seva gens terrenal bellesa, fascinada per l'antropologia i que ha de gestionar les tragèdies familiars i el desig de quasi tothom que es creua pel seu camí. La barroca fascinació de Sorrentino per les imatges decadents i grotesques, i la seva interacció amb la bellesa del paisatge i de la protagonista, marquen el passeig per l'amor i la mort d'una dona enigmàtica i de personalitat devastadora.

Dir.: Paolo Sorrentino (Itàlia, 2024). 138 min. Estrena: 25 de desembre

Pel·lícules com 'La bruja' (2015), 'El faro' (2019) o 'El hombre del Norte' (2022) han convertit Robert Eggers en un dels cineastes de culte del cinema nord-americà. Ara s'atreveix a reversionar la pel·lícula homònima, un segle més tard que F.W. Murnau la convertís en icona del cinema mut i de terror. Descrita pels seus productors com una història gòtica d'obsessió desfermada, 'Nosferatu' explica la història d'una noia atacada per un aterridor vampir enamorat d'ella.

L'etiqueta de ser un d'aquells cineastes amb qui tothom vol treballar fan que Eggers faci una carta als Reis i pugui comptar amb un magnífic cast encapçalat per Bill Skarsgård (el pallasso Pennywise d''It') i Lily-Rose Depp (filla de Vanessa Paradis i Johnny Depp), i secundats per Willem Dafoe, Nicholas Hoult, Aaron Taylor-Johnson i Emma Corrin (la Lady Di de 'The Crown'). Terror de qualité per tancar l'any.

Dir.: Robert Eggers (EUA, 2024). 132 min. Estrena: 25 de desembre

Aquest Nadal, Girona estrena un esdeveniment únic que transformarà el Palau de Fires en un punt de trobada imprescindible per a grans i petits. Del 21 de desembre al 6 de gener, IMAGINA arriba amb una combinació perfecta d’activitats que faran brillar les vostres vacances nadalenques.

Al recinte, hi trobareu el mercat de Nadal més gran de la ciutat, amb una àmplia selecció de parades que oferiran productes artesanals ideals per regalar o sorprendre. Bijuteria, moda, decoració, joguines i alimentació són només alguns dels tresors que podreu descobrir passejant per aquest espai.

Per als amants de la diversió sobre gel, la pista de gel de 800 m² serà una de les grans protagonistes. Amb zones adaptades per a principiants i patinadors experimentats, aquesta activitat és perfecta per gaudir en família o amb amics. A més, el gel es generarà amb aigua de pluja recollida, mostrant el compromís sostenible de l’organització.

Els més petits també trobaran el seu lloc especial amb una zona infantil plena de tallers i jocs per despertar la seva creativitat i gaudir de moments únics. I per completar l’experiència, l’espai inclourà una zona gastronòmica amb una oferta variada per satisfer tots els gustos. Podreu gaudir d’una estona relaxada entre sabors irresistibles mentre us envolteu d’un ambient purament nadalenc.

Tot plegat es combina amb una decoració màgica, música festiva i una il·luminació que recrearà l’encant dels mercats nadalencs europeus. Amb entrada gratuïta, horaris amplis i activitats per a tothom, IMAGINA es presenta com l’escapada perfecta per viure el Nadal d’una manera inoblidable. Deixeu-vos portar per l’esperit nadalenc i feu que aquestes festes siguin màgiques! 

Si esteu buscant una activitat diferent i emocionant per aquest Nadal, el Museu Nacional d’Art de Catalunya té la proposta perfecta per a vosaltres: la Missió: MNAC. Aquesta aventura autònoma us convertirà en exploradors d’art, amb un passaport ple de reptes i misteris que només podreu resoldre recorrent les sales del museu. Des del romànic fins a l’art contemporani, descobrireu històries fascinants que s’amaguen darrere de cada obra i viureu una experiència cultural que petits i grans recordareu durant molt de temps.

L’objectiu? Completar el passaport resolent un total de 10 reptes mentre seguiu pistes i supereu proves. En acabar, no només obtindreu una recompensa, sinó que també tindreu l’oportunitat d’inspirar el museu amb la vostra creativitat, compartint com us imagineu el futur del MNAC. Aquest viatge entre obres d’art, curiositats i enigmes és una oportunitat única per gaudir de l’art de manera interactiva, entre rialles i descobertes en família.

La Missió: MNAC es durà a terme els dies 27, 28, 29 i 31 de desembre, i del 2 al 5 de gener, l’activitat està inclosa en el preu de l’entrada al museu. Aprofiteu l’oportunitat per explorar el MNAC, un dels museus d’art més importants de l’Estat, d’una forma totalment diferent i emocionant.

A més, aquestes festes, el museu ha renovat la seva oferta gastronòmica perquè pugueu gaudir d’una pausa ben merescuda. A la Sala Oval, trobareu aperitius deliciosos, esmorzars i menús de migdia pensats per a tota la família, incloent opcions infantils que faran les delícies dels més petits. I per als més creatius, no us perdeu les novetats de la botiga del museu, plenes d’idees de regal originals i de disseny, ideals per aquest Nadal.

Però això no és tot! El MNAC compta amb moltes altres activitats familiars per viure la cultura en companyia. Des de tallers de creació artística a l’Espai Familiar de la Sala Oval fins a visites guiades que posen el focus en els ulls dels més petits, sempre hi ha una proposta per a vosaltres. I recordeu que tots els dissabtes a la tarda i diumenges al matí el programa ‘Cap de setmana? Cap al MNAC!’ ofereix experiències úniques que connecten l’art amb altres disciplines, com la música, la dansa o el teatre.

Aquest Nadal, feu que l’art formi part de les vostres festes. Descobriu secrets, resolgueu misteris, creeu records i, sobretot, compartiu moments inoblidables amb la vostra família al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Acceptareu la Missió: MNAC?

El compte enrere per al Nadal ja ha començat! I Diagonal Mar ho té tot a punt perquè visqueu unes festes inoblidables a la X·MAS Academy. Seríeu capaços de convertir-vos en els ajudants oficials del Nadal? Poseu a prova la vostra rapidesa, agilitat i esperit nadalenc en un divertit circuit ple de reptes que us portarà a conèixer en persona el Pare Noel i els Reis Mags.

I si us apassionen les tradicions, no us podeu perdre l’experiència de fer cagar un Tió gegant. Aquest entranyable símbol del Nadal català promet repartir regals i alegria per a tota la família. A més, participar en aquesta activitat us donarà l’oportunitat d’entrar al sorteig de cinc celebracions d’aniversari a l’Space Ilusiona.

El gran moment arribarà el 6 de desembre, amb l’espectacular show nadalenc d’Angy Fernández, una artista que combina talent i carisma. Coneguda per la seva faceta actoral en títols com Física o Química i per la seva impressionant veu, Angy serà l’encarregada de donar el tret de sortida a unes festes plenes d’emoció.

Durant tota la temporada, podreu gaudir d’activitats que faran que el Nadal sigui encara més especial: un punt per embolicar regals VIP perquè cada detall sigui perfecte, una recollida solidària de regals per portar la màgia a qui més ho necessita i una decoració espectacular i sostenible, amb llums 100% LED, estrelles reciclades fetes a mà i un arbre que es reciclarà per fer compost quan acabin les festes. No deixeu passar l’oportunitat de viure en família un Nadal inoblidable a la X·MAS Academy de Diagonal Mar, del 6 de desembre al 5 de gener. Prepareu-ho tot per a les festes més màgiques de l’any!

'Madama Butterfly' és un dels drames més colpidors del repertori operístic. Tracta sobre l’amor impossible entre Cio-Cio San, una jove geisha japonesa coneguda amb el nom de Butterfly i abandonada per la seva família, i un tinent de la marina d’Estats Units, B.F. Pinkerton. Amor impossible perquè ell es casarà amb Butterfly de manera inconscient per desprès abandonar-la sense donar explicacions, i ella, encara enamorada, l’esperarà durant tres llargs anys de sacrifici i fidelitat. El final, prou conegut, és tràgic i és la manera que té Butterfly de restablir el seu honor ferit.

Giacomo Puccini la va estrenar el 1904, i durant més d’un segle s’ha convertit en una de les òperes més estimades pel públic i, també, gràcies a la seva ambientació exòtica, el seu drama humà i la seva música d’un lirisme emocionant, una de les primeres portes d’entrada al món de l’òpera. Si teniu curiositat i mai heu visitat el Liceu, ara és el moment! La primera funció, el 8 de desembre, de fet, és per a la comunitat LiceUnder35, a un preu reduït i molt avantatjós per a menors de 35 anys. Fins el 28 de desembre pujarà a l’escenari la producció poètica de Moshe Leiser i Patrice Caurier, i en el paper protagonista tindrem tres de les millors sopranos del moment: Sonya Yoncheva, Saioa Hernández y Aylin Pérez. 'Madama Butterfly' no és només una de les grans òperes del repertori: és també una gran experiència emocional que us deixarà un record inesborrable. No us la perdeu!

Qui no recorda l'emblemàtica botiga Vinçon? Aquell temple del disseny que, durant dècades, va convertir el Passeig de Gràcia en un punt de trobada per als amants de l'arquitectura, l'art i la creativitat. No només va ser un espai de venda d'objectes i mobiliari, sinó un referent cultural i estètic a la ciutat de Barcelona. Ara, l'exposició ‘100 objectes d'IKEA que ens hagués agradat tenir a Vinçon’, que es pot veure al Disseny Hub Barcelona, us proposa un exercici de nostàlgia i a la vegada d'imaginació.

Aquesta mostra temporal, comissariada per l'arquitecte Juli Capella i basada en una idea original de Fernando Amat, director i ànima de Vinçon, explora el paper democratitzador del disseny tant en Vinçon com en IKEA. A través d’un diàleg entre el disseny escandinau i el mediterrani, l'exposició reflexiona sobre l’evolució de conceptes com la sostenibilitat i la funcionalitat, així com la influència del disseny en el nostre benestar quotidià. A més, ens convida a imaginar un món on Vinçon hagués estat la gran marca global, subratllant el poder del disseny per transformar cultures i estils de vida.

No deixeu passar l'oportunitat de submergir-vos en aquest diàleg únic entre dos mons creatius. Del 17 d’octubre al 23 de febrer, aneu al DHub a descobrir com el disseny ha marcat tendència a les nostres llars i la nostra manera de viure. A més, trobareu moltes sorpreses que faran volar la vostra imaginació i us faran reviure la màgia d’un espai que va transformar Barcelona.

El mar, immens i ple de vida, ha estat sempre una font de misteris i llegendes. Però ara, més que mai, és també el protagonista d’un dels grans reptes del nostre temps: com podem viure en harmonia amb els seus ecosistemes? L’exposició ‘L’oceà parla. Noves ecologies i economies del mar’, que es pot veure al DHub, obre la porta a repensar el nostre vincle amb l’oceà, a través de l’arquitectura, l’urbanisme i el disseny, disciplines que ens ajuden a imaginar un futur més sostenible.

A través de cinc àmbits, us submergireu en un recorregut que us farà qüestionar l’impacte de l’acció humana sobre el mar i descobrireu com es poden dissenyar solucions creatives per protegir-lo. Des de la necessitat de regenerar les costes fins a noves formes de convivència amb la fauna marina, cada espai de l’exposició us plantejarà una nova manera de mirar l’oceà: no com un recurs a explotar, sinó com un aliat essencial per al futur.

Voleu conèixer com es poden crear nous materials a partir d’algues o com la investigació amb espècies marines pot donar lloc a aliments i medicaments del futur? Aquesta exposició us mostrarà com els experts estan treballant en projectes revolucionaris que podrien transformar la nostra relació amb el mar. Tot plegat, amb un toc d’optimisme i innovació que us farà sortir amb una nova mirada sobre el món que ens envolta.

I si voleu aprofundir en aquests temes, la mostra també inclou activitats paral·leles com un club de lectura que explora els usos i abusos del mar, que es du a terme quasi tots els últims dimecres de cada mes. No us perdeu aquesta oportunitat única de descobrir com Barcelona pot liderar aquest canvi de paradigma, del 10 d’octubre al 23 de febrer al DHub. Us atreviu a escoltar el que l’oceà té per dir-vos?

Prepareu-vos per a una experiència única que només es viu un cop cada 200 anys. The Macallan, juntament amb ILUZIONE Diagonal, us conviden a formar part d'una sèrie d'esdeveniments mensuals que celebraran el llegat d'una de les marques de whisky més llegendàries del món. Cada mes fins a l'abril, aquesta cita us portarà a recórrer els primers 50 anys d'història de The Macallan, amb sabors i aromes del whisky escocès més prestigiós, acompanyat amb menús dissenyats a mida per a l'ocasió.

En cada esdeveniment us esperen coses úniques: una edició limitada i secreta de The Macallan es revelarà al final de la nit, convertint cada vetllada en un descobriment tant per als apassionats del whisky com per a aquells que us esteu endinsant en aquest món. A més, podreu gaudir de còctels i plats pensats per ressaltar les notes d'aquest icònic destil·lat.

Submergiu-vos en una atmosfera captivadora, on l'art del whisky i l'alta cuina s'uneixen per crear una experiència única. Cada trobada serà una oportunitat per gaudir i aprendre més sobre aquesta beguda excepcional, garantint que sortireu amb nous records inoblidables.

'El clan de hierro', de Sean Durkin, explica la increïble història dels germans Von Erich, que van fer història al món de la lluita lliure professional a principis dels 80. Entrenats pel seu propi pare, els va instruir amb un lema molt clar: cal ser fort per protegir la família. Lluitar es converteix, doncs, en un requisit perquè l'amor perduri i no es trenqui. I a la pel·lícula descobrireu com aquesta màxima recorre els universos d'aquests quatre germans que, entre tragèdies i triomfs, es van enfrontant als diferents reptes que la vida els ofereix dins i fora del ring. Una pel·lícula plena d'emocions que ha aconseguit un gran èxit de taquilla als Estats Units i crítiques enlluernadores, amb una de les millors interpretacions de Zac Efron al paper protagonista acompanyat de l'actor de moda, Jeremy Allen White ('The Bear'). Tots dos han transformat els seus cossos per a la pel·lícula, fins aconseguir el físic propi de les estrelles de la lluita. La resta del repartiment és espectacular, amb Harris Dickinson ('El triangle de la tristesa') i Lily James ('Baby Driver'). Preparats per al combat?

Un dels efectes que més busquem quan contemplem alguna obra d’art és que ens travessi l’ànima com una fletxa. Que ens bategui el cor o el cervell a mil! Aquesta és una de les intencions principals de ‘Temporals’, un cicle d’exposicions organitzat per l’Institut de Cultura de Barcelona que té l’objectiu de crear accions i experiències artístiques que interpel·lin la ciutadania i hi dialoguin. 

Us faran qüestionar interrogants tant necessaris com el futur de la humanitat, les obres en creació comunitària o experimentar com l’obra també és creada pel públic i evoluciona en funció de la seva mirada. I, a més de la peça expositiva, hi haurà un seguit d’activitats i experiències on la participació de col·lectius, entitats i ciutadania és imprescindible.

Hi trobareu set exposicions repartides per 12 Centres Cívics de la ciutat. ‘De pedra’ és una instal·lació visual amb una base d’imatges d’arxiu que muta en presència de cada visitant, que imita el procés de construcció dels records. ‘El cielo las estrellas’ us convidarà a relacionar el que és tangible amb el que és intangible i el cos amb l’esperit des de l’art. 'El Dissens' parteix d’una pràctica assembleària amb estudiants que va donar com a resultat un guió per a una obra audiovisual. 'Orientar-se en la foscor més absoluta' presenta de forma audiovisual la paradoxal situació resultant d'un hipotètic col·lapse mediambiental: les solucions des de la tecnologia són, en part, les que amenacen la sostenibilitat de la Terra. A 'The Opposite Sea' es convida a qüestionar la mirada que es té del mar Mediterrani que pot ser sinònim de contemplació, llibertat, però també de lloc de fronteres i conflicte. La proposta audiovisual i performativa 'Vinader: un viaje interplanetario' convida a obrir-se al desconegut per explorar el present a través de la imaginació, inspirat en les muntanyes de Montserrat. I, finalment, 'Fem festa – més enllà de la tradició': una obra compartida que qüestiona el sentit de les celebracions i actes similars.

Us apunteu a gaudir de totes aquestes obres experiencials? Consulteu la programació i localitzacions al seu web!

Preparats per redescobrir la màgia del Nadal? Natura revoluciona aquestes festes transformant la seva icònica botiga del Passeig de Gràcia en la Natura Christmas Shop, un lloc on la creativitat i la tradició s’uneixen per sorprendre tots els sentits. Del 3 de desembre al 6 de gener, aquest espai es converteix en l’epicentre nadalenc de Barcelona, amb més de 190m² dissenyats per fer-vos somiar desperts. La seva decoració, creada pel prestigiós Cayana Studio, és un espectacle per si sola. Abets al costat de palmeres? Elefants i micos anunciant el Nadal? Tot és possible en un entorn on els colors càlids com el bordeus, el daurat i el blau intens es barregen per donar vida a un ambient únic, íntim i ple d’estil. Cada detall està pensat per transportar-vos a un món màgic que us sorprendrà.

Però això no és tot. El 24 de desembre, un Cor Góspel omplirà la botiga de música vibrant, perfecta per contagiar-vos l’esperit nadalenc. I si el fred apreta, el 4 de gener podreu gaudir d’una sessió de xocolata calenta, ideal per endolcir els últims dies de compres. Per descomptat, el mític Wrapping Bar també hi serà, portant l’art d’embolicar regals a un altre nivell. Qui va dir que els detalls no importen? Papers originals, llaços espectaculars i stickers creatius transformen cada regal en una petita obra d’art, perquè a Natura fins i tot el més petit compta.

I si busqueu inspiració, el nou catàleg de Nadal de Natura és un viatge pur a la nostàlgia. Inspirat en els clàssics catàlegs de joguines, inclou moda, llar, jocs i milers d’opcions perfectes per regalar alguna cosa original i especial. Enguany, la seva botiga temàtica al Passeig de Gràcia no només us convida a comprar, sinó també a celebrar i somiar, fent que cada petit gest brilli com mai.