Coses per fer a Barcelona a l'agost

La canalla pot passar un gran estiu a Barcelona: a més de remullar-se a les magnífiques piscines públiques que tenim a la ciutat, alguns parcs han programat diverses activitats per aprofitar l'estiu a l'aire lliure. El Parc de la Trinitat Vella, a Sant Andreu, s'han organitzat diferents tallers i iniciatives per a totes les edats, que inclouen des d'espectacles de circ fins a tallers de jocs en família.

Del 7 al 28 d'agost, la grada del llac del Parc de la Trinitat Vella acollirà diferents espectacles gratis a partir de les 19 h. 

Anar al cinema sempre és un bon pla. Tant si neva, com si plou com si fa sol, visitar una de les meravelloses sales de cinema de Barcelona mentre gaudiu d'alguna de les pel·lícules de la cartellera i us cruspiu unes crispetes -o no, això ja és opcional- sempre és una bona opció. Això sí, quan arriba l'estiu també podeu gaudir d'algun dels cinemes a la fresca que se celebren durant els mesos més calorosos de l'any, així com dels cicles de cinema d'estiu que organitzen algunes entitats de la ciutat, com el de Casa Seat. Fins al 31 d'agost, Casa Seat celebra per segon any consecutiu el cicle 'Un estiu de cinema', al número 109 de passeig de Gràcia.

Després de Gràcia, toca la Festa Major de Sants, una celebració que no es deixa eclipsar i continua exercint el seu encant com a referent de barri popular i familiar, senzill i sense grans aglomeracions. Aquest any les podreu gaudir des del 24 d'agost a l'1 de setembre. Al programa trobareu activitats de tota mena, però només passejant pel barri ja veureu els carrers guarnits. Us hem triat unes quantes propostes per a cada dia perquè gaudiu de les festes.

*A mesura que tinguem la informació, l'anirem actualitzant aquí.

NO T'HO PERDIS: Els millors plans de la setmana

De què va? Ningú pinta des de zero. Però veient les pintures matèriques d’Antoni Tàpies, amb els colors llisos, els materials pobres i la simplicitat extrema dels seus símbols, podríem arribar a pensar que l’artista ho va aconseguir. En les seves obres més famoses, Tàpies ens demana silenci i contemplació, precisament perquè aprenguem a mirar amb més força i a parar atenció davant d’un món saturat d’imatges. Ara, el museu es pregunta quin era l’imaginari de Tàpies quan va començar a pintar.

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en l’entorn visual de l’artista amb una cinquantena d’obres i amb més d’un centenar d’objectes i documents de natures diverses. Després del centenari on hem celebrat l’artista, ha arribat el moment de pensar Tàpies des de noves mirades, qüestionant-ne els relats més hegemònics.  

De què va? Barcelona acull l'exposició més gran mai celebrada a Espanya i la primera de gran rellevància dedicada a Fernando Botero. Poc més d'un any després de la seva mort, el Palau Martorell de Barcelona organitza la mostra més completa de pintura de l'artista Colombià que s'ha organitzat mai a l'Estat. Comissariada per Lina Botero i Cristina Carrillo de Albornoz, aquesta exposició és un homenatge a un dels artistes més importants del segle XX, reconegut pel seu estil de volums monumentals i vibrants colors que va rebre el nom de boterisme. 

Per què hi heu d'anar? Per recórrer els més de seixanta anys de la seva carrera a través de més de 110 obres de tota mena: escultures, olis, aquarel·les, sanguines, carbonets, dibuixos al llapis, etcètera. I a més, algunes de les pintures que es poden veure a 'Fernando Botero. Un mestre universal', procedeixen de col·leccions privades i han estat cedides excepcionalment per a l'exposició.  

De què va? El Museu Picasso acull l'exposició 'De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914': un inventari d’obres d’artistes catalans i catalanes que van viure i treballar a la Ciutat de la Llum, a la recerca d’un destí que els permetés exercir el seu art en llibertat, dur a terme encàrrecs de moda de l’època o donar-se a conèixer.

Per què hi heu d'anar? Per viatjar a París a través d'un compendi de peces d’art inspirades en aquesta ciutat creades per pintors, gravadors, il·lustradors, músics, intèrprets, escriptors, periodistes i altres figures destacades. Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell, Pablo Picasso, Joaquim Sunyer, Lluïsa Vidal, Laura Albéniz, Pau Casals, Isaac Albéniz, Enric Granados, Joaquim Nin, Maria Gay o Jaume Brossa són només alguns dels noms que formen part d’aquesta mostra.

De què va? La Fundació Vila Casas mostra l'obra de Carles Gabarró al llarg de quatre dècades d’experimentació pictòrica marcada per la repetició obsessiva d’objectes i temes. Amb una pintura matèrica i intensa, Gabarró crea una iconografia pròpia en constant mutació. 

Per què hi heu d'anar? La seva pintura, allunyada del consum ràpid, exigeix la col·laboració de l’espectador i esdevé un agent discursiu que dialoga amb l’art, la ciència i el pensament contemporani.

De què va? Imatges llampants però amb una aura de misteri. Les pintures de Mari Eastman creen un univers propi, suggeridor, insinuant i atractiu.

Per què hi heu d'anar? Per veure figures solitàries i animals en moviment que protagonitzen escenes aparentment naïfs, però que t’atrapen perquè hi pots detectar alguna raresa, alguna escletxa de foscor. Són creacions d'aquesta artista de Chicago que fusiona la realitat i el fake en les seves obres. 

De què va? Un homenatge a l’influent fotògraf espanyol Ramón Masats a través de 140 imatges que abasten les seves sèries més icòniques i obres mai vistes. La mostra, comissariada per Pepe Font de Mora, explora la intuïció, la radicalitat i la ironia de Masats en el joc amb els tòpics de la cultura de postguerra, característiques que l'han fet un dels fotògrafs més rellevants de la generació dels seixanta a Espanya.

Per què hi heu d'anar? Entre les sèries exposades, hi destaquen les captures originals de les Rambles, un primer repte fotogràfic de l'autor, i les fotografies per al fotollibre 'Neutral Corner', en què Masats va explorar el món de la boxa acompanyat dels textos d'Ignacio Aldecoa. També es presenten, per primera vegada, les còpies d’època del fotollibre 'Sanfermines', a més d'altres treballs dels seus primers anys en la fotografia, de 1953 a 1965, abans que abandonés temporalment la fotografia per dedicar-se al cinema i a la televisió.

De què va? L’Espai 13 de la Fundació Miró estrena cicle, titulat ‘com des d’aquí’: són quatre exposicions que investiguen els vincles dels artistes i els seus entorns. El tret de sortida l’ha disparat Josú Bilbao, amb una exposició que parteix d’una idea: I si obríssim l’Espai 13 a l’exterior? 

Per què hi heu d'anar? La mostra interroga l’espai expositiu a partir d’una operació d’obertura de la sala a través d’uns respiradors que, originàriament, van ser concebuts per l’arquitecte de l’edifici, Josep Lluís Sert. 

De què va? Una visió immersiva sobre la riquesa natural i cultural de l’Amazònia protagonitzada les veus autòctones que aporten alternatives per viure en harmonia amb la natura. La mostra combina art, ciència i activisme per abordar problemàtiques com la desforestació, la sequera o el control de recursos naturals.

Per què hi heu d'anar? La mostra es presenta com un recorregut sensorial des de les arrels fins a les branques de l'Amazònia, passant pels seus rius, boscos, pobles, rituals i habitants. Davant de la necessitat urgent de recuperar formes més respectuoses de viure per preservar-nos (al planeta i a nosaltres), 'Amazònies' ens proposa una nova manera de reconnectar amb la vida i la natura, aprenent de la saviesa del poble amazònic i fugint de la visió fatalista de la situació actual.

De què va? La galeria FotoNostrum Barcelona acull una mostra retrospectiva de la fotoperiodista Lee Miller. L'exposició repassa la trajectòria d'una figura que va cobrir moments clau de la Segona Guerra Mundial i va ser, alhora, una figura destacada del moviment surrealista.

Per què hi heu d'anar? Per veure com Miller va passar de davant de les càmeres al darrere: de ser una model d'èxit a la Nova York dels anys 1920, es va convertir en una reconeguda fotògrafa a París. Amb la intenció de documentar la guerra per a un públic femení, va treballar com a corresponsal de confiança per a la revista Vogue, encara que moltes de les seves fotografies no van sortir a la llum en el seu moment. 'Lee Miller: Cròniques de guerra' exposa aquestes 'dues vides' de Miller: reuneix 124 fotografies d'entre 1940 i 1946, 110 de les quals són imatges que retraten la guerra, mentre que 14 reflecteixen la seva faceta en el món de la moda treballant per a revistes com Vogue. 

De què va?  'SOTAVEU' és la primera exposició antològica dedicada a l’obra de Mar Arza (Castelló de la Plana, 1976). La mostra reuneix set peces inèdites, creades especialment per a aquesta ocasió, juntament amb una selecció de treballs realitzats per l’artista entre 1997 i l’actualitat.

Per què hi heu d'anar? L’obra de Mar Arza es caracteritza per una poètica subtil i poderosa que convida el públic a “llegir intensament”. El llenguatge i les seves materialitats –tipografies, símbols i construcció d’imatges– tenen un paper central en la mostra, revelant les fissures, silencis i resistències que articulen les nostres narratives.  A més, Arza reflexiona sobre les representacions històriques del paper de les dones en l’art, desxifrant les corrents subterrànies de resistència i les insubordinacions que han teixit noves possibilitats en la memòria cultural. 

Primer va acostar-se a la figura de Jacqueline Kennedy posant-la en mans de Natalie Portman. Va continuar fixant-se en Lady Diana de Gal·les amb la complicitat de Kristen Stewart. I ara, tot i que explica que mai ho va planejar com a tal, el cineasta xilè Pablo Larraín tanca la seva trilogia de retrats de grans dones marcades per la tragèdia que varen ser referents al segle XX amb aquest biopic de la més gran diva de la història de l'òpera.

Apartada de les pantalles des de fa quatre anys (no la vèiem des d'Eternals), una altra diva com Angelina Jolie es posa a la pell de la Callas per reproduir els seus darrers dies de vida a París, el mes de setembre de l'any 1977, quan la cantant perdia la veu i prenia forts còctels de medicaments que li provocaven al·lucinacions i li potenciaven els records d'altres èpoques de la seva vida. Amb escenes oníriques que es barregen amb imprescindibles interludis musicals, Larraín enganxa la càmera al personatge per explorar les fragilitats de Maria Callas i la seva relació amb les tragèdies que havia interpretat sobre els escenaris i l'efecte que tenien en una vida molt poc feliç.

Dir.: Pablo Larraín (Itàlia, 2024). 123 min.
Estrena: 7 de febrer

Cinc històries travessades per la mort i per les rutines dels habitants d'un poble de Castella-la Manxa, a mig camí entre la tragicomèdia i el realisme màgic, el debut a la direcció de llargs d'Enrique Buleo desconcerta per la seva singularitat. Comparada amb el cinema de José Luis Cuerda, Chema García Ibarra i Juan Cavestany, Bodegón con fantasmas escull una estructura episòdica relacionant alguns personatges i localitzacions per donar unitat a aquest recull d'històries mínimes, a estones surrealistes i absurdes, mai cíniques.

I que, en el seu acostament al costumisme, barreja actors naturals sense cap experiència prèvia amb intèrprets de trajectòria consolidada, com Jordi Aguilar (La casa) o el veterà Pepe Carabias (els més vells de la tribu el recordareu per El monstruo de Sanchezstein, Luis Ricardo cantidubidubidubi...). Humor, espectres, una ouija cosida en unes estovalles i un constant salt de tons que la converteix en una de les propostes més agosarades i originals de la temporada.

Dir.: Enrique Buleo (Espanya, 2024). 88 min.
Estrena: 7 de febrer

Amb la Fase 5 del Marvel Cinematic Universe en marxa, la nova entrega de Capitán América apunta a ser clau per tot el que ha de venir. Sí, també en la creació del nou equip d'Avengers, projecte que ha alimentat les expectatives dels fans sobretot arran de l'anunci que Robert Downey Jr. tornarà per posar-se, ara, a la pell del malvat Doctor Doom després de ser Iron Man durant anys.

Però abans que Avengers: Doomsday sigui una realitat que tindrà molt difícil igualar l'impacte dels originals, rematat en la seva traducció cinematogràfica amb la magnífica Endgame (2019), els marvelites posen les seves esperances en aquestes noves aventures del Capi. Amb Anthony Mackie heretant l'escut i l'uniforme del superheroi que fins ara havia interpretat Chris Evans, la pel·lícula ens presenta el protagonista acceptant l'oferta laboral del president dels Estats Units.

El mandatari en qüestió és un vell conegut de l'univers Marvel: el general Thadeus Ross, a qui fins a la seva mort va interpretar William Hurt i que ara cau en mans d'un Harrison Ford que s'apunta a una festa que inclou, per si no n'hi hagués prou, la seva transformació en Hulk Vermell. Caldrà veure si Capitán América: Brave new world recupera les pulsacions perdudes de Marvel.

Dir.: Julius Onah (EUA, 2025). 119 min.
Estrena: 14 de febrer

No ha de ser senzill treure's del damunt la pressió de rodar i presentar una primera pel·lícula com a director quan els teus avis són l'actriu Liv Ullman i el director Ingmar Bergman. Com si l'hagués posseït l'esperit del mític cineasta, el jove Halfdan Ullmann Tøndel (de només 34 anys) adapta la fredor analítica i l'austeritat formal per retratar, a base de primers plans i gairebé un únic escenari, un conflicte ben singular: la mare vídua d'un nen i els pares d'un altre, reunits a l'escola dels nens després d'un incident entre tots dos que ningú no té gaire clar.

Enmig d'una discussió que no deixarà d'escalar, es posaran sobre la taula temes com la culpabilitat, la sexualitat en la infantesa o les zones grises entre el joc i la violència. Una pel·lícula en la que destaca amb llum pròpia l'extraordinària interpretació de Renate Reinsve, la protagonista de La peor persona del mundo que continua creixent projecte a projecte.

Dir.: Halfdan Ullmann Tøndel (Noruega, 2024). 117 min.

Estrena: 14 de febrer

Tota una icona de la literatura infantil britànica, l'osset amb barret vermell, abric de llana i gust per la melmelada de taronja, viu noves peripècies que el fan sortir de Londres per anar a visitar la seva tieta desapareguda, que viu al Perú. Seguint-li la pista, el nostre heroi acabarà enmig de la selva amazònica, involucrat en una perillosa aventura que amenaçarà la seva vida.

El retorn a la pantalla de Paddington rebaixa l'excentricisme d'una meravellosa segona entrega que va deixar el llistó molt i molt amunt. És impossible igualar-la, però, tot i perdre pel camí el director Paul King, continua mantenint l'encant i la personalitat d'un personatge que ja forma part de la cultura popular. Olivia Colman i Antonio Banderas s'uneixen a la família, i Ben Whishaw continua posant veu a l'incombustible plantígrad.

Dir.: Dougal Wilson (Regne Unit, 2024). 106 min.
Estrena: 21 de febrer

Walter Salles, director de les magnífiques Estació Central de Brasil i Diarios de motocicleta, porta al cinema les memòries del periodista i escriptor brasiler Marcelo Rubens Paiva. Un homenatge a la mare, Eunice Paiva, una mare coratge i esposa d'un diputat socialista torturat i assassinat per la dictadura l'any 1971.

Com d'altres vídues de presos polítics víctimes del règim militar, Eunice es va convertir en activista pels drets humans i símbol de resistència. Amb la pel·lícula, Walter Salles reivindica el cinema com a eina de memòria històrica i arma contra l'oblit, i fuig de qualsevol temptació melodramàtica, controlant en tot moment els elements lacrimògens i els excessos sensacionalistes, també pel respecte cap a la família protagonista, que el mateix cineasta coneix personalment.

Nominada a l'Oscar a Millor Pel·lícula, Aún estoy aquí tindrà la seva millor basa en la candidatura a Millor Actriu, per una Fernanda Torres que ja es va endur el Globus d'Or.

Dir.: Walter Salles (Brasil, 2024). 135 min.
Estrena: 21 de febrer

La ciència-ficció aplicada a les emocions permet premisses tan potents com la que estructura la nova pel·lícula de Nacho Vigalondo: un home mira de combatre la devastació que li ha provocat la mort de la seva parella participant en un assaig clínic de control dels somnis.

L'inesperat èxit de l'invent el portarà a restablir la seva relació sentimental allà on la va deixar, dibuixant-la com cada dia més perfecta, trobant la felicitat... encara que sigui en el món dels somnis. Rodada en anglès, amb un repartiment encapçalat per Henry Golding (Last Christmas) i la italiana Beatrice Grannò (coneguda per la sèrie The White Lotus), la pel·lícula fuig del relat romàntic per deixar-se anar en la seva reflexió inacabada sobre el dol, les relacions tòxiques i la depressió.

Dir.: Nacho Vigalondo (Espanya, 2024). 113 min.
Estrena: 21 de febrer

D'entrada sembla una magnífica notícia que un univers tantes vegades adaptat al cinema com el de Stephen King caigui en unes mans tan singulars com les d'Osgood Perkins. Autor d'una de les grans sorpreses de l'any passat, el terrorífic thriller Longlegs, el cineasta té la personalitat necessària com per convertir en una comèdia negríssima un dels relats de Skeleton Crew, publicats per King l'any 1985.

A The monkey, dos germans bessons han de tornar a plantar cara a una de les seves joguines d'infantesa, un mico que toca els platerets i que arrossega una maledicció. Theo James i Elijah Wood (el Frodo d'El senyor dels anells) es posen al servei d'un Perkins que defineix la pel·lícula com “dolça, trista, divertida, impactant, sagnant, violenta, ridícula, caricaturesca i commovedora... Si John Landis i Chuck Jones tinguessin un nadó, seria aquest”, diu, referint-se al director d'Un hombre lobo americano en Londres i al creador dels Looney Tunes, respectivament, i posant el focus en l'ànima cartoon i trapella de The monkey.

Dir.: Osgood Perkins (EUA, 2025). 95 min.
Estrena: 21 de febrer

Amb vuit nominacions als Oscar (incloses millor pel·lícula, director i actor protagonista), arriba el biopic que no és ben bé un biopic de Bob Dylan. El títol ja és tota una declaració d'intencions, perquè el cantant nord-americà és una celebritat coneguda per ser tot un enigma humà, de personalitat indesxifrable i misteriosa. I l'aproximació al personatge que proposa James Mangold no s'escapa a aquesta consideració.

El cineasta, que a A la corda fluixa ja s'havia acostat a la figura de Johnny Cash, es fixa aquí en els inicis de Dylan. I fent servir les lletres de les seves cançons per estructurar la trama, ens explica el seu ascens meteòric. Al film, Dylan arriba a Nova York amb 19 anys i ni un ral a la butxaca, i comença a relacionar-se amb altres músics com Pete Seeger i Joan Baez.

Timothée Chalamet es posa a la pell del cantautor i, acompanyat dels també nominats a l'Oscar Edward Norton i Monica Barbaro, fa tota una exhibició de recursos i va molt més enllà de la simple imitació. El film posa el focus en el camí d'aspirar a músic professional fins a convertir-se, sense desitjar-ho, en la veu de tota una generació gràcies a clàssics de la cançó-protesta.

A complete unknown és, doncs, un perfecte revers d'aquell meravellós I'm not there que, també sobre la figura de Bob Dylan, va treure's de la màniga Todd Haynes.

Dir.: James Mangold (EUA, 2024). 141 min.
Estrena: 28 de febrer

Van treballar junts fa quasi 30 anys a Secrets i mentides (1996), un drama que va arribar als Oscar i que és ben representatiu dels retrats naturalistes de la quotidianitat de carrer que el director britànic Mike Leigh ha portat a la pantalla (en títols com Todo o nada o Un altre any). Amb aquella poderosa pel·lícula, es va presentar en societat una actriu superlativa, Marianne Jean-Baptiste.

Ara, cineasta i protagonista es retroben en aquesta nova aproximació als conflictes quasi banals de personatges que no acostumen a ser protagonistes de res, però que ens envolten i/o ens representen.

Mi única familia ens presenta una dona (interpretada per Jean-Baptiste) enfadada amb el món, cansada de fer-se càrrec de tot i de tothom des de la invisibilitat. Hi ha qui planta cara al dolor des de la resignació, i hi ha qui, com la Pansy, desenvolupa una misantropia que ha convertit la seva vida, i la d'aquells que l'envolten, en un infern.

El retrat social que proposa Leigh és el del dia a dia, res d'especial però tot ben reconeixible, i ho fa des de l'empatia i la veritat, confirmant el seu mestratge copsant les grans qüestions de la condició humana.

Dir.: Mike Leigh (Regne Unit, 2024). 94 min.
Estrena: 28 de febrer

Sis hores de teatre, sí. Sis hores d'homes parlant sobre els drets, les llibertats, l'homosexualitat i la compassió, exactament. Aquest és el repte de 'L'herència': voler entrar en aquest món aixecat per Matthew López i no tenir la intenció de marxar-ne. Sis hores en què ens endinsarem en les vides de l'Eric Glass, en Toby Darling, en Walter Poole, l'Adam MacDowell, en Henry Wilcox, viatjarem als anys 80, a Nova York, enmig de la brutal epidèmia de sida, i tornarem al nostre temps, al final del segon mandat de Barack Obama i al primer de Donald Trump, en un viatge d'anada i tornada que ens farà saltar alguna llàgrima. Perquè potser no en sabem res, de tot allò, o potser ho hem oblidat.

Poques obres dels últims dos segles han tingut la penetració, l'encís i la solidesa que la publicada per Herman Melville el 1853. Ha generat rius de tinta, la història de l'escrivent que, al cap de pocs dies de ser contractat en un bufet d'advocats de Manhattan, decideix no seguir les ordres del seu patró amb aquell ja emblemàtic: "Preferiria no fer-ho". A Barcelona, la versió de Llàtzer Garcia no és la primera que s'hi estrena. I no hem d'oblidar que el barceloní Enrique Vila-Matas ha estat un dels grans contribuents contemporanis al mite de l'escrivent, gràcies al magistral Bartleby y compañía.

D'entrada, pot semblar que la feina de portar al teatre el monòleg de l'advocat que narra la peripècia de Bartleby és la mar de senzilla. Tenim una única veu, una acció concreta, tres espais a tot estirar... I no cal que vegem el copista desvagat. Quin interès, doncs, a muntar un conte que ha llegit (o coneix) tothom? Per què ara? I és que l'interessant aquí es troba en el punt de vista, en com mirem Bartleby avui, com se'l mira el seu patró.

Amb Les bàrbares, Lucía Carballal pretenia col·locar un micro ocult enmig d'una conversa entre la seva mare i les seves amigues per saber què en pensaven, realment, del feminisme i de la vida que havien viscut. I va aconseguir un fresc extraordinari sobre la generació de dones que es troben en la seixantena (i en amunt) a través de tres personatges molt diferents, als quals els uneix l'amistat i la Bàrbara, una arquitecta de 40 anys víctima del càncer, neboda d'una d'elles i confident de les altres.

Les tres, la Carmen (Cristina Plazas), la Susi (María Pujalte) i l'Encarna (Francesca Piñón), es troben en un hotel amb decoració d'una altra època per petició expressa, última voluntat, de la Bàrbara. A l'escenari, les acompanya una cantant, Berta Ferrer, que entonarà melodies de la seva joventut. La idea és que parlin de les seves vides, de les renúncies que han fet i, sobretot, que tornin a trobar-se. Són tres dones que tenen poc a veure: l'una és arquitecta i no ha tingut fills, l'altra és una mestressa de casa rica amb dos fills i la que queda és una dona treballadora que ha parit tres infants. Tres universos i una sola coincidència: són dones. A més, són (o van ser) molt amigues.

El protagonista d'aquesta història és un home gran, esquerp, que viu sol a la muntanya, després de passar molts anys a la presó per mor d'una joventut de militància armada. El company de lluita que el va trair ha aparegut mort a baix d'una muntanya i l'exmilitant comunista n'és el principal sospitós, ja que rondava per allà a la mateixa hora i va ser, precisament, qui va avisar les emergències. Un jutge instructor pensa que el nostre protagonista s'ha venjat. L'home gran és Lluís Soler i el magistrat és Bernat Quintana.

Tots dos protagonitzaran un duel de primer ordre durant l'interrogatori en què Quintana intentarà esbrinar si, realment, Soler ha assassinat el traïdor. No posseeix cap prova i només compta amb la seva capacitat dialèctica per descobrir la veritat. Però davant té un home que desconfia de l'Estat, que no es penedeix del seu passat i que no està disposat a posar-li gens fàcil. Ni el fet d'estar tancat en presó provisional fa que les seves forces minvin, que el seu intel·lecte flaquegi.

El que ha fet Jordi Prat i Coll amb L'aranya és un triple salt mortal sense xarxa, del qual n'ha sortit airós sobradament. Ha agafat una obra poc representada d'Àngel Guimerà de primers de segle XX i l'ha tractada com si s'estigués enfrontant a un Ibsen, és a dir, li ha tret la pols i l'ha portada al seu terreny. Ha canviat el 1906 per 1968, Barcelona per Girona, els noms dels personatges, el dialecte, hi ha posat cançons i, sobretot, ha convertit un obra de caire tràgic més aviat costumista en una peça mil·limètrica que es mou per una corda fluixíssima entre el drama i la comèdia.

Amb la primera escena ens ho diu tot. Tenim la Rosa (Mima Riera) a la seva botiga, pelant patates, i de sobte apareix la Pilar (Berta Giraut) convertida en un personatge de La Cubana. Al cap de poc, ve el seu marit, en Cadernera (Jordi Vidal), que li segueix el joc. Es criden, s'esbatussen. Riem. Però la rialla es talla de cop quan la dona ens explica com va perdre els seus tres fills, com va bressolar, pell amb pell, els seus bessons morts en néixer, com va morir la nena que només tenia tres primaveres. Aquí ja esclata el drama, ja sabem que la peça anirà d'això, de la frustració d'una parella jove que no pot gestar descendència.

Aguantar sol una hora i mitja de monòleg desesperat no és una tasca fàcil, i més quan tens 24 anys i interpretes un noi de 16 que és a punt de perdre el seu pare. Quan has fet teatre abans, però potser no prou. Quan ets en un temple de la interpretació com el Lliure de Gràcia (on es va estrenar abans d'anar al Poliorama) i centenars de mirades poden recordar altres cossos fent el que fas, tot començant per Pol López i aquell 'Ivan i els gossos' memorable de 2012. Però 'Tot el que passarà a partir d'ara' sembla un vestit a mida, un text que Nil Cardoner s'emprova i lluu amb tot el seu esplendor. 

Joan Yago, esperonat per la directora Glòria Balañà, ha escrit una obra que és alhora punyent, sensible, trista, una mena d'història d'aventures en què l'Èric ha d'aconseguir arribar a l'hospital on el seu pare viu les últimes hores. La mare, quan passen pocs minuts de les deu de la nit, li truca per dir-li que si se'n vol acomiadar ja pot córrer. Està estirat al sofà, amb el mòbil a la panxa, sol. I tota la seva vida li passa per davant, especialment aquests deu anys en què el pare ha estat malalt i no hi ha hagut res més que la malaltia del pare. Ell ha d'arribar a l'hospital, però té 16 anys, amics i coneguts arreu, festes pendents i una mica de mala sort. 

Encara que el focus caigui sovint sobre els dos amants del musical, Blanca (Alèxia Pascual) i Saïd (Jordi Garreta), 'Mar i cel' és un espectacle molt coral, on cal un bon repartiment i on tothom té alguna cosa a dir durant les prop de tres hores de funció. La parella és central, però sense un bon Idriss (Berta Luna), un bon Ferran (Eloi Gómez), una bona Teresa (Clara Renom), una bona Maria (Candela Díaz), un bon Hassèn (Albert Gràcia) i un bon Joanot (Abel García) és impossible que l'espectacle s'enlairi.

I no sé si és perquè recordava força el muntatge de 2014 que en l'últim 'Mar i cel' he trobat que lluïen més els secundaris que els personatges principals. No és que tinguem una Blanca i un Saïd inferiors als anteriors en general, però sí que crec que Roger Berruezo i Ana San Martín, pel que fa a la veu i la interpretació, ens portaven a un altre lloc. I és que la magnífica partitura d'Albert Guinovart és intricada.

Lucia Fumero, Red Stamp, Anna Ferrer i Marc Vilajuana protagonitzen l'edició hivernal d'Els Vespres de la UB, el cicle de concerts gratuïts que en aquesta època de l'any se celebra dins el preciós Paranimf de la Universitat de Barcelona. Serà els dimarts 18 i 25 i els dijous 20 i 27 de febrer, i per reservar les invitacions haureu d'estar atents a les dates: estaran disponibles a mesura que s'acosti cada concert al web del cicle.

El cantautor australià Peter Loveday és una de les figures habituals del circuit de música en viu de Barcelona, ciutat on està establert des de fa anys. Per a aquest concert especial a l’Heliogàbal el 27 de febrer de 2025, es presenta en format trio acompanyat de Sarah Davison (veu, flauta, guitarra i percussió) i Naomi Wedman (veu i violí). A més, segueix col·laborant amb David McClymont, exmembre de la mítica banda escocesa Orange Juice, que va produir el seu anterior disc, The Faraway Near (2021).

La cita a l’Heliogàbal servirà per celebrar el llançament del seu nou treball, For everything a place (2024), amb un repertori que combinarà les noves composicions amb alguns dels seus temes més emblemàtics. 

Els dies 21, 22 i 23 de febrer de 2025 diferents espais públics i privats de Barcelona trenen ponts entre la música i la literatura amb la 1a Fira de Literatura Musical especialitzada del país. Està dedicada als professionals del sector: periodistes, escriptors i fotògrafs especialitzats en música; i en el sentit invers, músics que també es dediquen al món de les lletres. 'Diga'm què llegeixes i et diré què balles!', anuncia el subtítol i frase refeta de la trobada. 

L'estació principal serà la Fabra i Coats, que s'amararà de piles de llibres amb la Fira del Llibre Musical Nou i Usat durant dissabte 22 i diumenge 23 de febrer. Participaran entre 25 i 30 professionals del sector editorial i musical en els debats, presentacions de llibres, xerrades i activitats que s’organitzaran entorn dels llibres musicals durant els dos dies del Book Music Festival, a la Fira de Fabra i Coats. El Centre Cultural Albareda, Llibreria Ona Llibres, Club Paral·lel 62 i Biblioteca Ignasi Iglesias de Barcelona també seran punts de trobada on tindran lloc altres concerts, presentacions, debats i taules rodones. Alguns dels artistes confirmats per als concerts són Joana Serrat (indie-rock), Koko-Jean & The Tonics (soul-rhythm & blues), Grabu Live! (electrònica-pop), DJ Axel (Sidonie) (indie-pop), The Vil Veins (punk rock), 'Seed' Marina & Gerard Sala (clàssica) i Vicenç Altaió.

El grup madrileny Cariño actuarà el 28 de febrer a la Sala Razzmatazz, dins de la seva gira TPH Cariño Tours. Aquesta actuació marca el seu retorn a la ciutat per presentar les noves cançons del seu tercer àlbum, que es preveu que surti al mercat pròximament. 

Cariño, format per Alicia Ros, María Valverdina i Paola Rivero, es defineixen com "tres amigues fent pop i moviments". Des de la seva formació, han aconseguit èxits destacats, com sold outs a La Riviera de Madrid, una actuació per a l'emissora KEXP i una presentació al festival Coachella el 2022. Amb el seu estil únic i proper, continuen sent una referència en el panorama del pop en castellà. 

Skunk Anansie tornen als escenaris i faran una única parada a Barcelona el pròxim 4 de març a la sala Razzmatazz. Liderats per la carismàtica Skin, el grup es va consolidar als anys 90 amb èxits com Hedonism i Weak, convertint-se en un referent del rock alternatiu. Després de la seva separació el 2001, la banda va tornar amb força el 2009 i ha continuat publicant nova música i girant per tot el món.

En aquesta ocasió, el quartet britànic compartirà escenari amb Grove, artista no binari amb influències jamaicanes i una proposta marcada per la cultura de la festa.

El nou àlbum de Pau Vallvé es diu 'Agorafília' (2024), és a dir, el contrari que agorafòbia, i això vol dir que té ganes sortir a trobar-nos. Doncs no hi fallarem. Després d'exhaurir les entrades de la sala gran de L'Auditori –on actuava per primera vegada– dins el Cruïlla de Tardor el assat 11 de desembre, ha afegit noves dates a Barcelona: el 7 de març a la sala Paral·lel 62 i el 12 de juliol al festival Cruïlla. Una nova oportunitat per veure la presentació d’aquest treball optimista (el divuitè de la seva carrera, ja!) i el primer que no fa sol. A més, estrena banda i ell s’asseurà per primera vegada al piano.

Vallvé segueix content, ja que el treball anterior ':)' (2022) era un cant a la vida en comú i a gaudir-ne menjant, follant i rient. Una mica la posada en pràctica de tot allò que dibuixava a 'La vida és ara' (2020) i que ara continua amb 'Agorafília'. I nosaltres també estem contents d'assistir a l'etapa més vitalista i optimista de Vallvé, artista autogestionat que continua sumant èxits gràcies a la seva connexió tan directa amb el públic, a un cançoner que toca la fibra i a uns directes que són pura catarsi. 

Els Pets no només exhaureixen entrades a Londres, la ciutat d'adopció de Lluís Gavaldà, on han tocat recentment amb La Ludwig Band, sinó també per la gira Cantant les 40 que fan aquest 2025 per celebrar les quatre dècades de trajectòria. A Barcelona fan dues nits a La Paloma (el 13 i el 14 de març) i tampoc queden entrades.

La gira es diu Cantant les 40 i han triat quatre discos que són els que consideren els més emblemàtics de la seva carrera –‘Calla i balla’ (1991), ‘Bon dia’ (1997), ‘Agost’ (2004) i ‘Som’ (2018)–, de manera que cada concert serà diferent: Un amb 'Bon dia' i 'Agost' (dijous 13) i l'altre amb 'Calla i balla' i 'Som' (divendres 14). Tot sembla indicar que l'any que entra serà important pel grup de Constantí.

Sabor de Gràcia són una autèntica institució dins la rumba catalana. Liderat per Sicus Carbonell i actualment format per gitanos de Gràcia i del Raval, el grup commemora els seus primers 30 anys de trajectòria amb un disc doble ple de col·laboracions, 30 (2024), un documental, una exposició i un gran concert, que es farà el 15 de març a la sala Paral·lel 62 dins del 26è Festival Mil·lenni. 

A més, seran un munt de gent a l'escenari, han confirmat convidats com Lucrecia, María Toledo, Juan Carmona, Pep Sala, Aziz Ibrahim (Stone Roses, Simply Red), 31 Fam, The Barceló Brothers, Maruja Limón... i moltíssims més. Tot això l'any en què és possible que la UNESCO declari la rumba catalana esdevingui Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

La banda britànica The Reytons, una de les grans revelacions de l’indie rock, farà parada a Barcelona el 27 de març a La [2] de l'Apolo dins de la seva gira europea. Serà la primera vegada que el quartet de Rotherham ofereixi un concert com a cap de cartell a la ciutat, després d’haver passat per festivals com el FIB, Tomavistas i Mallorca Live Festival. El grup presentarà en directe el seu últim àlbum, Ballad of a bystander, i el disc enregistrat en viu durant el seu espectacular concert al Clifton Park, que va reunir més de 20.000 persones.

Amb un directe intens i ple d’energia, Jonny Yerrell, Joe O’Brien, Lee Holland i Jamie Todd prometen una nit carregada de guitarres potents i lletres plenes d’actitud. Després d’un 2024 marcat per èxits i un creixement meteòric, The Reytons arriben a Barcelona disposats a demostrar per què són considerats un dels grans noms de l’indie britànic actual.

Els seus fans més acèrrims segur que recorden l'accidentat concert de la sala Bikini l'any 2002 amb el qual va debutar sobre un escenari a Barcelona. Aquella vegada, que presentava el seu segon àlbum, l'excepcional 'Gold' (2001), Ryan Adams va amenaçar de marxar sense acabar el concert si no li tornaven la sabata que algú li havia pres en llançar-se al públic. No va ser la seva millor nit i ja no va tornar fins al 2017, al Cruïlla, on va presentar 'Prisoner', del mateix any. 

Ara no ha deixat passar tant de temps, només vuit anys: actuarà al Paral·lel 62 el 28 de març de 2025 en el marc de Heartbreaker ’25 World Tour, la gira que celebra el 25è aniversari del seu àlbum de debut, 'Heartbreaker' (2001), un treball acústic magníficament produït per Ethan Jones, que és molt probablement encara la seva millor obra, entre la trentena de títols compresos a la seva discografia.