Agost a Barcelona
Time Out BarcelonaAgost a Barcelona
Time Out Barcelona

Coses per fer a Barcelona a l'agost

L'activitat a Barcelona no descansa ni a l'agost. Us esperen concerts, festes majors, mercats...

Eugènia Güell
Publicitat

Agost a Barcelona? La ciutat no tanca per vacances i està plena d'oportunitats per fer passar més bé la calor. Aquí trobareu festes majors, museus, concerts, cinema a la fresca, mercats, fires, terrasses secretes i molts més motius per gaudir de l'estiu a Barcelona.

NO T'HO PERDIS: Coses per fer gratis a Barcelona

Time Out Market Barcelona
  • Què fer
  • El Gòtic

Time Out Market és un concepte únic que té l'objectiu de celebrar els sabors més autèntics i reunir el millor menjar i cuiners d'una ciutat sota un mateix sostre. El trobareu a la terrassa-mirador del Maremàgnum, en un espai de 5.250 metres quadrats que acull una acurada selecció de 14 xefs, un restaurant de servei complet i quatre bars: dos d'ells a l'aire lliure, amb vistes espectaculars al mar i la ciutat. Cal esmentar que un dels bars és a càrrec de Paradiso, una de les millors cocteleries del món. A més d'aquesta impressionant conjunció de grans cuiners i plats deliciosos, al centre del mercat hi ha un escenari amb una visió de 360º, que ofereix una programació de cultura i espectacles a càrrec de la redacció de Time Out Barcelona. I una altra bona notícia: està obert 364 dies l'any, de 10 del matí a les 12 de la matinada (fins a la 1 en el cas del Paradiso).

Les millors coses per fer a l'agost a Barcelona

  • Què fer
  • Ciutat

La canalla pot passar un gran estiu a Barcelona: a més de remullar-se a les magnífiques piscines públiques que tenim a la ciutat, alguns parcs han programat diverses activitats per aprofitar l'estiu a l'aire lliure. El Parc de la Trinitat Vella, a Sant Andreu, s'han organitzat diferents tallers i iniciatives per a totes les edats, que inclouen des d'espectacles de circ fins a tallers de jocs en família.

Del 7 al 28 d'agost, la grada del llac del Parc de la Trinitat Vella acollirà diferents espectacles gratis a partir de les 19 h

  • Cine
  • Cine

Anar al cinema sempre és un bon pla. Tant si neva, com si plou com si fa sol, visitar una de les meravelloses sales de cinema de Barcelona mentre gaudiu d'alguna de les pel·lícules de la cartellera i us cruspiu unes crispetes -o no, això ja és opcional- sempre és una bona opció. Això sí, quan arriba l'estiu també podeu gaudir d'algun dels cinemes a la fresca que se celebren durant els mesos més calorosos de l'any, així com dels cicles de cinema d'estiu que organitzen algunes entitats de la ciutat, com el de Casa Seat. Fins al 31 d'agost, Casa Seat celebra per segon any consecutiu el cicle 'Un estiu de cinema', al número 109 de passeig de Gràcia.

Publicitat
  • Què fer
  • Festivals

Després de Gràcia, toca la Festa Major de Sants, una celebració que no es deixa eclipsar i continua exercint el seu encant com a referent de barri popular i familiar, senzill i sense grans aglomeracions. Aquest any les podreu gaudir des del 24 d'agost a l'1 de setembre. Al programa trobareu activitats de tota mena, però només passejant pel barri ja veureu els carrers guarnits. Us hem triat unes quantes propostes per a cada dia perquè gaudiu de les festes.

*A mesura que tinguem la informació, l'anirem actualitzant aquí.

NO T'HO PERDIS: Els millors plans de la setmana

Les millors exposicions per veure a l'agost a Barcelona

  • Art
  • Escultura
  • Dreta de l'Eixample

De què va? “Si hi ha un edifici de Barcelona fet a mida per acollir les escultures de pedra dels millors artistes contemporanis, aquest ha de ser La Pedrera”. Penelope Curtis, comissària d’aquesta nova exposició i exdirectora de la Tate Britain de Londres, ho tenia claríssim. Per això, quan li van demanar que preparés una exposició sobre l’escultora Barbara Hepworth a la Casa Milà, ella va fer una contraproposta que consistia a agrupar els grans creadors que van treballar la pedra després de la Segona Guerra Mundial sota el mateix sostre, cortesia d’Antoni Gaudí. 

Per què hi heu d'anar? Per veure com la llum que ve del Passeig de Gràcia s’escola primer pels balcons i els finestrals de La Pedrera i, després, llisca entre les corbes, els forats i les transparències de les escultures del seu interior. Peces de Hans Arp, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Naum Gabo, Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi i Jorge Oteiza ens ensenyen com, a mitjan segle XX, la pedra va deixar de ser un material associat al classicisme i els valors occidentals per a ser un camp d’experimentació artística. 

  • Art
  • Pintura
  • Sants - Montjuïc

De què va? Miró i Matisse van transcendir el seu context i van esdevenir icones de l’art. Per això, a vegades, les imatges els fan ombra. Aquesta exposició vol qüestionar els clixés sobre aquests dos creadors i explorar les seves relacions profundes i constructives que van quedar plasmades en les seves concepcions de l'art i les seves obres. 

Per què hi heu d'anar? Per gaudir dels colors intensos d'aquests dos artistes que es van reconèixer i admirar, però que "no van arribar mai a imitar-se". L'exposició ens mostra preocupacions comunes i interessos compartits, com la inspiració que tots dos van rebre pel paisatge mediterrani i la costa catalana o la fascinació pel valor intrínsec dels objectes quotidians, que tots dos van plasmar en les seves natures mortes. 

Publicitat
  • Art
  • El Raval

De què va? Una visió immersiva sobre la riquesa natural i cultural de l’Amazònia protagonitzada les veus autòctones que aporten alternatives per viure en harmonia amb la natura. La mostra combina art, ciència i activisme per abordar problemàtiques com la desforestació, la sequera o el control de recursos naturals.

Per què hi heu d'anar? La mostra es presenta com un recorregut sensorial des de les arrels fins a les branques de l'Amazònia, passant pels seus rius, boscos, pobles, rituals i habitants. Davant de la necessitat urgent de recuperar formes més respectuoses de viure per preservar-nos (al planeta i a nosaltres), 'Amazònies' ens proposa una nova manera de reconnectar amb la vida i la natura, aprenent de la saviesa del poble amazònic i fugint de la visió fatalista de la situació actual.

  • Art
  • El Gòtic

De què va? Aquesta exposició comissariada per Maria Garganté explica com la paraula femenina ha estat sovint oculta, negada o desacreditada en la història, la literatura i els relats bíblics i mitològics.

Per què hi heu d'anar? Per conèixer veus femenines referents en resistència cultural a través de la paraula, gràcies a una selecció d'obres diversa i sorprenent. Des d'una Immaculada Concepció de Luis Fernández de la Vega a un petit dibuix de 'Santa Anna ensenyant a llegir la Verge' de Picasso, passant per un autoretrat que Caterina Albert i Paradís (Víctor Català) va fer d'ella mateixa l'any 1890, fins a arribar dibuixos de la mística Josefa Tolrà i obres de les artistes contemporànies Eulàlia Valldosera i Kima Guitart. 

Publicitat
  • Art
  • Ciutat Vella

De què va? El Museu Picasso acull l'exposició 'De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914': un inventari d’obres d’artistes catalans i catalanes que van viure i treballar a la Ciutat de la Llum, a la recerca d’un destí que els permetés exercir el seu art en llibertat, dur a terme encàrrecs de moda de l’època o donar-se a conèixer.

Per què hi heu d'anar? Per viatjar a París a través d'un compendi de peces d’art inspirades en aquesta ciutat creades per pintors, gravadors, il·lustradors, músics, intèrprets, escriptors, periodistes i altres figures destacades. Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell, Pablo Picasso, Joaquim Sunyer, Lluïsa Vidal, Laura Albéniz, Pau Casals, Isaac Albéniz, Enric Granados, Joaquim Nin, Maria Gay o Jaume Brossa són només alguns dels noms que formen part d’aquesta mostra.

  • Art
  • El Raval

De què va? Les parets del MACBA, sempre d’un blanc immaculat gairebé quirúrgic, s’han tenyit de blau marí i taronja per l’ocasió. L’exposició dedicada a Mari Chordà, una icona del feminisme i l’art de casa nostra, per fi honora la trajectòria que aquesta gran artista sempre ha merescut. 

Per què hi heu d'anar? Per divagar entre obres plenes de color i símbols sobre el plaer, el desig, la sexualitat i la maternitat. Hi descobrireu l'empenta d'una creadora avançada al seu temps que va participar en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, va fundar una editorial feminista i va obrir un bar amb les amigues en la grisor del franquisme i la transició. En les vagines, secrecions i cossos gestants hi sentireu vibrar el caràcter sincer i combatiu de la Mari Chordà, que també hem intentat plasmar en aquesta entrevista

Publicitat
  • Art
  • Ciutat Vella

De què va? La Sala Parés celebra el 150è aniversari de Joaquín Torres-García amb l’exposició 'TORRES-GARCÍA. Entre el Noucentisme i les avantguardes (1891-1934). Amb 120 obres, entre olis, dibuixos i joguines, la mostra recorre quatre dècades de la trajectòria de l’artista uruguaià, des de la seva etapa noucentista a Catalunya fins al seu retorn a Montevideo el 1934, passant per Nova York, París i Madrid. 

Per què hi heu d'anar? Per descobrir una de les peculiaritats d'aquest artista: les seves joguines de fusta pintada, que va començar a crear d'una època marcada per l'academicisme, com una manera de guanyar-se la vida amb un producte artístic que també tingués una sortida comercial. 

  • Art

De què va? L’exposició 'AMAZÔNIA', de Sebastião Salgado, arriba a Barcelona després d’una gira internacional per ciutats com Madrid, París i São Paulo, on ha rebut més de 1,5 milions de visitants. La mostra és el resultat de set anys d’expedicions del fotògraf brasiler a l’Amazònia, amb l’objectiu de retratar-ne la bellesa extraordinària i conscienciar sobre la necessitat de preservar aquesta regió vital del planeta.

Per què hi heu d'anar? La sala recrea l’atmosfera de l’Amazònia, amb imatges que destaquen paisatges naturals com rius serpentejants, tempestes tropicals i muntanyes cobertes de selva, i retrats que mostren les cultures i rostres dels pobles indígenes, com els Yanomami o els Awá-Guajá. Comissariada i dissenyada per Lélia Wanick Salgado, la mostra inclou més de 200 fotografies de gran format, 7 pel·lícules i una ambientació sonora composta per Jean-Michel Jarre, basada en sons reals de la selva. 

Publicitat
  • Art
  • Sants - Montjuïc

De què va? L’exposició 'Accident' d’Helena Vinent, presentada a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró, tanca el cicle 'Ens acompanyarem quan es faci fosc' (2024), comissariat per Irina Mutt que proposa reflexionar sobre la interdependència. L’obra de Vinent, inspirada en la seva experiència com a persona sorda i disca, subverteix la mirada capacitista que infantilitza i desposseeix de desig, agència i poder polític les persones amb diversitat funcional.

Per què hi heu d'anar? A través de construccions inaccessibles com murs o escales i experiències que alteren els recorreguts habituals, Vinent força els visitants a buscar alternatives per accedir a l’exposició. Dins d’un ascensor, una peça sonora ofereix una reinterpretació subversiva de les guies audiodescriptives, jugant amb la confusió i els malentesos per qüestionar l’obsessió capacitista de comprendre-ho tot.

  • Art
  • El Raval

De què va? Aquesta artista compta amb una llarga trajectòria en l’art d’escultures de grans dimensions, que sovint exploren la relació entre el cos humà i les seves estructures en diàleg amb materials naturals, estris o objectes d’ús humà. El MACBA li dedica una mostra que recorre la seva carrera, des dels inicis amb el vídeo, la ceràmica i els experiments blandiformes, fins a arribar a les grans escultures immersives que defineixen el seu llenguatge propi.

Per què hi heu d'anar? Per descobrir com l'artista investiga sobre la resistència del llenguatge i la morfologia de la parla, entre altres conceptes com el buit, la resistència o la connectivitat, evocats per una constel·lació de metàfores escultòriques.

Les millors pel·lícules quye s'estrenen l'agost a Barcelona

Emilia Pérez

Podria caure en el més espantós dels ridículs, però no. Trepitja amb fermesa la corda fluixa per la qual transita des del minut u per hipnotitzar l'espectador amb una barreja aparentment impossible: amb la seva nova pel·lícula, Jacques Audiard (director de títols com 'Un profeta' i 'París, distrito 13') proposa el que defineixen com un 'narcomusical queer' que navega constantment entre la genialitat i el disbarat, mentre surt airosa de cadascun dels reptes que entoma.

La pel·lícula ressegueix la peripècia d'un poderós i temut cap d'un càrtel de la droga mexicà que decideix fer el pas que somia des de petit: Manitas del Monte s'ha sentit sempre una dona, i segresta una advocada perquè li organitzi un canvi de sexe amb la màxima discreció. Entre el corrido, l'òpera i el fulletó, Audiard omple de cançons i música aquesta trama, i ens convenç d'una tesi que podria ser discutible: la transició és també la de l'assassí sanguinari redimit i convertit en una dona que treballa per la comunitat. Quin descobriment el de la madrilenya Karla Sofía Gascón, interpretant el doble paper de narcotraficant i de benefactora de les famílies que ella mateixa havia destrossat en la seva vida anterior. Sona amb força la seva nominació a l'Oscar, que podria significar la primera d'una actriu trans.

Dir.: Jacques Audiard (França, 2024). 130 min. Estrena: 5 de desembre

El Señor de los Anillos: La guerra de los Rohirrim

Situada dos segles abans dels fets d''El Senyor dels Anells: Les Dues Torres', aquesta nova aproximació cinematogràfica a l'imaginari creat per JRR Tolkien explora la història mai explicada de l'Abisme de Helm i del seu fundador, Helm Hammerhand (que a la versió original compta amb la veu de Brian Cox, el patriarca de 'Succession'), Rei de Rohan. En les mans del japonès Kenji Kamiyama ('Ghost in the Shell: Stand Alone Complex', la sèrie de Netflix 'Ultraman'), la pel·lícula aposta per l'animació amb inspiració anime. I en el seu retorn a la Terra Mitjana, la pel·lícula ofereix una aventura èpica que fa picades d'ull a la saga original (la màgia de la tecnologia ressuscita la veu del mític, i traspassat, Christopher Lee aka Saruman) i alimenta la passió desfermada dels fanàtics de l'obra tolkiana.

Dir.: Kenji Kamiyama (Japó, 2024). 130 min. Estrena: 5 de desembre.

Publicitat

Here (Aquí)

Ningú no podrà discutir la passió de Robert Zemeckis per l'aplicació de la tecnologia al seu cinema. De 'Qui ha enredat en Roger Rabbit?' (1988) fins a 'Polar Express' (2004), el director ha experimentat constantment amb les possibilitats que oferia el progrés. Però també amb les narratives. I ara, amb 'Here (Aquí)', i quan ja no li ha de demostrar res a ningú, el cineasta fa una de les més arriscades propostes de la seva carrera: l'adaptació de la novel·la gràfica homònima de Richard McGuire és una poderosa reflexió sobre la velocitat supersònica del pas del temps, i sobre aquelles decisions que marquen les nostres vides, els camins que emprenem sense marxa enrere.

I ho fa plantant la càmera en la cantonada de la sala d'estar d'una casa, convertint l'habitatge (i no només, ja ho veureu) en el testimoni, el punt de vista, de les històries humanes de tots aquells que hi viuen durant un segle. Commovedora, a estones abraçant certa sensibleria sense complexos, 'Here (Aquí)' reprodueix d'alguna manera les vinyetes de la seva inspiració editorial. I juga amb una altra carta: la reunió de Zemeckis, trenta anys després, amb el guionista Eric Roth, i la parella protagonista de la magistral 'Forrest Gump' (1994), uns Tom Hanks i Robin Wright rejovenits gràcies a la màgia de la IA. Un equip guanyador en aquells anys 90 que ara es nega a jugar amb les regles de l'algoritme, oferint una pel·lícula que navega a contracorrent amb les emocions de sempre.

Dir.: Robert Zemeckis (EUA, 2024). 104 min. Estrena: 5 de desembre

Papallones negres

David Baute, documentalista i director del Festival Internacional de Cine Mediambiental de Canàries, dirigeix aquest llargmetratge animat per a adults que, en les seves pròpies paraules, “busca fer arribar un missatge, un missatge molt dur”. Produïda per Edmond Roch ('Saben aquell', la trilogia 'Tadeo Jones'), aquesta producció catalana retrata el drama de les persones obligades a migrar a conseqüència dels devastadors efectes de la crisi climàtica: tres dones de punts diferents del planeta tenen en comú el mateix que milions de persones vulnerables desplaçades per l'impacte d'aquesta nova realitat.

I el d'elles és el punt de vista que pren 'Papallones negres', un film que impacta per l'experiència visual que proposa, i que planteja preguntes necessàries i urgents sobre el futur del planeta i el paper d'unes institucions inútils a l'hora de prendre mesures per aturar el que ara mateix sembla inaturable.

Dir.: David Baute (Espanya, 2024). 83 min. Estrena: 5 de desembre

Publicitat

SuperKlaus

Un desafortunat cop al cap obre la capsa dels trons i fa que el Pare Noel es desperti del K.O. convençut de ser el superheroi d'una famosa saga cinematogràfica. Lògicament, el caos s'apodera del Pol Nord, posant Nadal en perill quan un avariciós fabricant de joguines vol aprofitar-se de la conjuntura per apoderar-se del taller de Santa. Una nena, un robot i un elf formaran equip amb l'autoanomenat SuperKlaus per tal de tornar a posar les coses en ordre. Aquesta és la premissa d'una història d'aventures plena de sentit de l'humor, coproducció hispano-canadenca que demostra la bona salut de l'animació al país.

Els valors familiars, la soledat d'una infantesa massa depenent de la tecnologia i les pantalles, i la responsabilitat d'uns adults atrapats per les obligacions laborals... són algunes de les temàtiques que naveguen una pel·lícula destinada a fer-se un forat en les preferències del públic per les pròximes festes de Nadal i que arribarà també doblada al català.

Dir.: Andrea Sebastiá i Steve Majaury (Espanya, 2024). 88 min. Estrena: 5 de desembre

Dahomey

L'any 1892, les tropes colonials franceses van saquejar els tresors reials de l'africà regne de Dahomey, l'actual Benín. Ara fa tres anys, una trentena d'aquestes obres d'art van tornar al seu país d'origen. Un fet històric que serveix a la cineasta franco-senegalesa Mati Diop per proposar una reflexió sobre els efectes del postcolonialisme i a la reparació de les antigues potències, posant el focus en un debat entre estudiants de la Universitat d'Abomey-Calavi que assenyala contradiccions i obre més preguntes que no pas les respon. Diop, la primera directora africana en competir per la Palma d'Or a Canes amb el seu debut, 'Atlantics' (finalment guanyador del Gran Premi del Jurat), confirma la seva brillant visió cinematogràfica amb aquest apassionant documental que es va endur l'Os d'Or al darrer Festival de Berlín.

Dir.: Mati Diop (Senegal, 2024). 67 min. Estrena: 13 de desembre

Publicitat

Rock Bottom

El títol de l'òpera prima de la cineasta valenciana María Trénor coincideix amb el d'un àlbum històric del britànic Robert Wyatt. Membre fundador de Soft Machine i líder de Matching Mole, músic de culte, és l'inspirador d'una pel·lícula animada en què conflueixen l'escena hippie a l'Espanya mediterrània dels anys 70 i la psicodèlia, mentre segueix l'amor autodestructiu d'una parella que navega entre la creació artística i les addiccions. Sempre amb la música de Wyatt com a banda sonora més que protagonista. Produïda per la catalana Alba Sotorra ('El retorn: la vida després de l'ISIS'), la pel·lícula va competir a la Secció Oficial del prestigiós Festival d'Annecy, tot un aval en el món de l'animació, i revela a Trénor com un talent a tenir molt en compte i a no perdre la pista.

Dir.: María Trénor (Espanya, 2024). 85 min. Estrena: 13 de desembre

Cónclave

La mort d'un Papa i les intrigues, conspiracions i maquinacions darrere l'elecció de qui ha d'ocupar el seu lloc com a cap del Vaticà inspira aquest atmosfèric thriller que planteja un joc de trons en tota regla, i juga les cartes dels girs de guió amb enorme habilitat. Dirigida per Edward Berger (el mateix de la sensacional 'Sin novedad en el frente'), i amb un repartiment de luxe que inclou Ralph Fiennes a qui, a la pell del cardenal que supervisa tot el procés, totes les travesses situen en les pròximes nominacions a l'Oscar. L'acompanyen John Lithgow, Isabella Rossellini i Stanley Tucci.

'Cónclave' obre les portes a temes com els dubtes de fe, les guerres ideològiques o culturals, els prejudicis sexistes, homòfobs i racistes, i els escàndols sexuals que en els darrers temps no deixen de sacsejar l'Esglèsia Catòlica. 'Habemus Papa', 'habemus' pel·lícula per Nadal.

Dir.: Edward Berger (Regne Unit, 2024). 118 min. Estrena: 20 de desembre

Publicitat

Parthenope

Pocs imaginaris visualment més poderosos podem trobar en el cinema contemporani. Paolo Sorrentino ha construït, amb les seves pel·lícules, un segell estètic, sonor i narratiu que fa impossible no reconèixer la seva mà veient un únic fotograma de qualsevol de les seves obres. La personalitat del director de la ja immortal 'La gran bellesa' (2013) continua ben present en la seva darrera proposta: 'Parthenope' és el nom de la pel·lícula i també el d'una sirena de la mitologia grega que després batejaria una ciutat situada on ara trobem Nàpols, allà on va néixer el cineasta.

Però 'Parthenope' també és el nom de la protagonista d'aquesta pel·lícula (interpretada per la magnètica debutant Celeste Dalla Porta), una noia seductora fins a l'infinit, conscient de la seva gens terrenal bellesa, fascinada per l'antropologia i que ha de gestionar les tragèdies familiars i el desig de quasi tothom que es creua pel seu camí. La barroca fascinació de Sorrentino per les imatges decadents i grotesques, i la seva interacció amb la bellesa del paisatge i de la protagonista, marquen el passeig per l'amor i la mort d'una dona enigmàtica i de personalitat devastadora.

Dir.: Paolo Sorrentino (Itàlia, 2024). 138 min. Estrena: 25 de desembre

Nosferatu

Pel·lícules com 'La bruja' (2015), 'El faro' (2019) o 'El hombre del Norte' (2022) han convertit Robert Eggers en un dels cineastes de culte del cinema nord-americà. Ara s'atreveix a reversionar la pel·lícula homònima, un segle més tard que F.W. Murnau la convertís en icona del cinema mut i de terror. Descrita pels seus productors com una història gòtica d'obsessió desfermada, 'Nosferatu' explica la història d'una noia atacada per un aterridor vampir enamorat d'ella.

L'etiqueta de ser un d'aquells cineastes amb qui tothom vol treballar fan que Eggers faci una carta als Reis i pugui comptar amb un magnífic cast encapçalat per Bill Skarsgård (el pallasso Pennywise d''It') i Lily-Rose Depp (filla de Vanessa Paradis i Johnny Depp), i secundats per Willem Dafoe, Nicholas Hoult, Aaron Taylor-Johnson i Emma Corrin (la Lady Di de 'The Crown'). Terror de qualité per tancar l'any.

Dir.: Robert Eggers (EUA, 2024). 132 min. Estrena: 25 de desembre

Les millors obres de teatre per fer a l'agost a Barcelona

  • El Poble-sec
  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out

El desenvolupament de la 'Trilogia del lament' ha estat una de les experiències teatrals més engrescadores de l'última dècada i mitja en aquest país, especialment perquè hem vist com un autor, actor i director, Jordi Oriol, anava desplegant tot el seu potencial escènic i textual. Va utilitzar les trames shakespearianes ('Hamlet', 'La tempesta' i 'Macbeth') com a coartada per exhibir-se. A cada nova proposta, anava una mica més enllà. Com hem d'assumir, doncs, 'Reiterat rei tarat', obra creada a partir del 'Rei Lear'?

D'entrada, és una peça a part, una mena d'addenda a la 'Trilogia', en la mateixa línia de les anteriors, però Oriol no es dirigeix i no és el protagonista. Compta, respectivament, amb Nao Albet i Lua Amat. Ella, vestida com a Cordèlia, la filla petita de Lear, l'estimada i obligada a exiliar-se a França, assumeix el repte de transmetre la història. Oriol apareix en escena com a monarca a mitja funció, a les acaballes de l'obra original, ja boig i desposseït dels honors reials. Sempre a mercè de Cordèlia, cosa que també allunya 'Reiterat rei tarat' de la 'Trilogia': ell no marca el pas, sinó ella.

  • 5 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out

No sabríem ben bé com explicar de què va aquest espectacle. D'entrada, apareix en escena a poc a poc vestit amb frac circense. Va molt maquillat i imposta la veu. A la seva esquerra, una única màquina de vending. El primer que fa és demanar perdó als pares. I, acte seguit, s'excusa davant de tots els professionals de qui manllevarà l'art i l'ofici. Ell sap fer tot el que ells fan sense haver-ho estudiat. És així. Més tard, s'interessarà per l'únic artefacte que hi ha a l'escenari i voldrà un dònut. I, ai las, que l'envàs s'encalla i no baixa.

A partir d'aquí, tot és exhibició. Riurem i, al final, no voldrem que Pla marxi. Voldrem que l'espectacle no s'acabi, perquè ens agradaria descobrir que és el que no sap fer o no ja no pot fer, esgotat. Perquè el públic també és insadollable, sempre vol més, vol en excés, i ell no deixa de ser un ésser humà que es planta en un teatre per demostrar el seu art. I, encara que els seus límits són escassos, en té.

Publicitat
  • El Gòtic
  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out

Així com estan les coses, que un Parlament aprovés una llei que contemplés els dofins com a “animals de companyia” no ens semblaria ni estrany. Coses més estrafolàries hem vist. La qüestió, que no llegiríem enlloc, seria saber quines motivacions hi ha darrere una decisió tan estrafolària. D'aquesta o de qualsevol. I això és el que es proposa la companyia Dúo Fàcil a 'Observin aquests fills de puta', una sàtira política amb molta imaginació que arrenca amb una reunió entre el president del govern i el president del Reial Madrid, protagonista real d'aquesta història.

A la reunió, Florentino Pérez li demana al cap de govern conservador que ho faci, que tiri endavant una nova llei posi els dofins al costat de gats, gossos i canaris. El polític se'l mira sorprès. Passa, però, que, realment, el president del club blanc té més poder a Espanya que qualsevol polític. Els Dúo Fàcil ens ho demostren amb mala bava i imaginació a través d'un reguitzell d'escenes en les quals barregen diferents gèneres humorístics amb el teatre documental.

  • 3 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out

Expectació màxima. El guionista de pel·lícules com 'Amo tu cama rica' (1992), 'Los peores años de nuestra vida' (1994) o 'Laniña de tus ojos' (1998), el director de 'La buena vida' (1996) i 'Soldats de Salamina' (2003), presentades ambdues al festival de Canes, i de 'Vivir es fácil con los ojos cerrados' (2013), guanyadora de sis premis Goya, i la recent 'Saben aquell' (2023), l'avesat articulista de premsa i escriptor amb sis novel·les a les estanteries, arriba al teatre, ha volgut provar el fragor de l'escenari.

Se suposa que per això, al Centre Dramàtic Nacional li van reservar a David Trueba el mític escenari del María Guerrero [aquesta crítica és de l'estrena madrilenya de 'Los guapos', a l'abril del 2024], el primer teatre d'Espanya. Això és debutar en gran. Però també és exposar-se a cosa bèstia. Perquè la teva perícia com a guionista i director de cinema no és garantia de domini de l'art teatral; sent cosins germans, cinema i teatre són llenguatges molt diferents. Aquesta carència es nota, com no podia ser d'altra manera (li va passar el mateix a Manuel Martín Cuenca fa un parell d'anys amb 'Un hombre de paso'). Tot el bastiment és feble, però se sosté, en part, per aquest estil tan característic de l'autor que imprimeix humanitat i melancolia a històries amb rerefons social mirades com des de fora de camp.

Publicitat
  • El Poble-sec
  • 3 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out

A Pol López, la Puigserver li va bé. A 'Crim i càstig' va fer un Raskólnikov de primera, un home perdut pels seus actes. I ara, a 'El misantrop', encarna un Alceste que no es troba gaire lluny del protagonista de Dostoievski, un personatge que confia poc en la humanitat, tossut, idealista, a qui se li ha acabat el seu temps. Al seu costat té una Mireia Aixalà (Célimène), l'esposa, que sap jugar les seves cartes i un Norbert Martínez (Philinte), l'amic, que sap el que es fa. El problema és que la proposta de David Selvas no acaba de funcionar.

A 'El misantrop', Molière va voler retratar la hipocresia de la noblesa del seu segle, el XVIII, a través d'un personatge que no sabem si plànyer o si fa gràcia. Selvas situa l'acció en una discogràfica on l'Alceste n'és el fundador i ideòleg i la seva dona, Célimène, la seva ajudant i impulsora d'un festival. La resta de personatges, d'una manera o altra, treballen per a Alceste, és a dir, estan en el negoci de la música. Com a l'obra original, l'acció transcorre durant un dia, però el que hi passa, al Lliure, hi té poc a veure.

  • Dreta de l'Eixample
  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out

Peter Pan necessita la pols màgica de la fada Campaneta per volar. Ramon porta 39 anys a coll d'una immarcescible adolescència. Fins que la realitat d'una malaltia degenerativa sense cura sacseja la família i esgota de cop tota la màgia. I Ramon topa de cara contra el dur terra de la responsabilitat de l'adult. Ramon és un magnífic Francesc Ferrer que assumeix en solitari l'orfebreria dramàtica que és el text tragicòmic escrit per Mar Monegal. Sense saber com l'espectador passa de la lleugeresa d'una 'stand-up comedy' a un honest realisme dramàtic que manté un bon equilibri entre la dimensió emocional i la lliçó de vida que, malgrat tots els duels, imposa la dictadura del quotidià.

Publicitat
  • Fort Pienc
  • 3 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out

Les obres extraordinàries s'assemblen. Les que no ho són, cadascuna fluixeja a la seva manera... L''Anna Karénina' que ha dirigit Carme Portaceli ho té tot per acostar-se al sublim: un repartiment de primera, un espai sonor (Jordi Collet) brillant, un disseny de vídeo (Joan Rodón) especial, i un text de partida que, encara avui, un segle i mig després que Lev Tolstoi el publiqués, arriba fins als racons més recòndits de la nostra ànima. Què falla? Doncs, moltes coses. I un exemple diàfan el tenim al final de la primera part del muntatge, quan Vronski (Borja Espinosa), l'amant d'Anna Karénina, se suïcida i falla: el públic riu. Com és possible?

Sembla que Portaceli hagi dirigit la peça amb dues marxes diferents, perquè les actrius estan superbes, en especial l'Anna Karénina (Ariadna Gil) i la Kitty (Míriam Moukhles) i els actors, en línies generals, no acaben de trobar el seu lloc. A més, la directora ha decidit col·locar una mena de consciència viva a l'escenari (Andie Dushime) que fa alhora de narradora i de marcador, tot subratllant les frases i els conceptes que els personatges expressen, per si el públic es perd, a banda d'interactuar amb ells.

  • Musical
  • El Poble-sec
  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out

Encara que el focus caigui sovint sobre els dos amants del musical, Blanca (Alèxia Pascual) i Saïd (Jordi Garreta), 'Mar i cel' és un espectacle molt coral, on cal un bon repartiment i on tothom té alguna cosa a dir durant les prop de tres hores de funció. La parella és central, però sense un bon Idriss (Berta Luna), un bon Ferran (Eloi Gómez), una bona Teresa (Clara Renom), una bona Maria (Candela Díaz), un bon Hassèn (Albert Gràcia) i un bon Joanot (Abel García) és impossible que l'espectacle s'enlairi.

I no sé si és perquè recordava força el muntatge de 2014 que en l'últim 'Mar i cel' he trobat que lluïen més els secundaris que els personatges principals. No és que tinguem una Blanca i un Saïd inferiors als anteriors en general, però sí que crec que Roger Berruezo i Ana San Martín, pel que fa a la veu i la interpretació, ens portaven a un altre lloc. I és que la magnífica partitura d'Albert Guinovart és intricada.

Publicitat
  • El Raval
  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out

La Calòrica no té sostre. A cada nou espectacle pugen un esglaó. Apunten molt amunt. I, com aquells atletes que es posen pedres a la motxilla per córrer més, han decidit aixecar un espectacle d'hora i mitja en francès, amb espurnes de rus, anglès i alemany (amb subtítols en català). Té la seva lògica: parlen del Congrés de Viena del 1814 on, després de la primera derrota de Napoleó, les potències europees es van reunir per repartir-se el continent i aleshores la llengua franca era el francès. L'únic que no en sap, ehem, és l'ambaixador espanyol, a qui, òbviament, despatxen aviat perquè faci un inútil cens dels rius navegables.

  • Comèdia
  • Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera
  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out

Les portes donen molt de joc, al teatre. Fins al punt que hi ha una subespècie de comèdia que basa tot el seu mecanisme en això, en portes que s'obren i es tanquen, amb la sorpresa de qui hi ha darrere. A 'Turisme rural', Jordi Galceran esprem el gènere amb un afegit paranormal que fa que la seva peça tingui més capes, a banda de confrontar dos urbanites que van al camp a contemplar un paisatge sense preocupar-se de res més i una família local que odia profundament els de ciutat.

Però no hi ha comèdia sense còmics. I en calen de molt bons perquè aquí no es tracta només de fer-nos petar de riure, sinó també de crear una certa angoixa, un cert misteri, perquè tot d'una que la Laura (Mireia Portas) i el Roger (Ivan Labanda) arriben al turisme rural per passar un cap de setmana romàntic per 'encarregar' un nen, ja comencen a passar coses estranyes. La mestressa, l'Anna (Anna Güell), apareix per la porta fumejant del menjador desbaratada, com si fos una bruixa de pa sucat amb oli, per donar pas al Pere (Lluís Villanueva), equipat amb una serra elèctrica estil 'La matança de Texas'.

Els millors concerts de Barcelona a l'agost

  • Música
  • Música

Marc Vilajuana i Alejandro Narés són 'Grego' i 'Techno', perquè ens entenguem. El cantant, actor i ballarí (busqueu-lo a la família del Club Súper 3, a part de projectes com 'Acte de fe') s'ha unit al músic i productor per dodanr forma a Gregotechno, un projecte singular i engrescador que treu el cant gregorià de l'església i l'acosta a la pista de ball. Curiosament, la combinació funciona de meravella, potser perquè totes dues músiques conviden a certa introversió i cerca de transcendència, encara que sigui en el cos, i justament per això titulen el seu espectacle 'La litúrgia del cos', que presenten en concert el 18 de desembre a La [2] de la Sala Apolo, amb els visuals de Xavier Arqué (doctor en nanobiotecnologia especialitzat en microscòpia i audiovisuals). De moment, podeu escoltar online alguns dels singles que formaran part del seu primer EP.  

  • Música
  • Música

23 artistes amics dels Surfing Sirles, una de les bandes catalanes de rock claus dels darrers anys –mesclaven punk, psicodèlia, pop, garatge, costumisme nostrat...– celebraran el repertori 'sirlero' amb tres hores de concert (a deu euros l'entrada anticipada). Serà el 28 de desembre a la sala Apolo: obren portes a 19.45 h, comença a les 20.15 h. 

La vetllada –que posa en valor els minuts escombraries de finals d'any– reunirà 23 dels 26 artistes que han gravat el disc homenatge 'No som res, però fa de mal dir: els amics canten Sirles' (Bankrobber), un doble vinil amb 26 versions dels Surfing Sirles fetes exclusivament per gent amiga i molt propera al grup, amics de quilòmetre zero, per entendre’ns. Ull amb els participants: Pascal Comelade + Ivan Telefunken, Joan Colomo, Les Cruet Trio, L'arròs + La Cosa Pública, Mil Coltells + Enric Casasses, Power Burkas, Kiwis, Autodestrucció, Esperit!, Zombi Pujol, Ricky Gil & Biscuit, Les Salvatges, Edi Pou, eSTA en Chaqueta, Transición, Blood Quartet, El Belda i el Conjunt Badabadoc, Fetus, Pentina't Lula, Biscuit, Industrias Orsini, Control+C, Mongosónica, Guillamino, Rivers Z, i Lulú Martorell, Oriol Sauleda i Marcel·lí Bayer. Tot un 'qui és qui' del rock llibertari i poètic dels darrers vint anys a Catalunya refarà el cançoner dels tres discos de la banda. S'intueix una festassa! 

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat