Les millors coses per fer a Barcelona al gener

Un any més, la ciutat de Barcelona celebrarà la diada de Sant Antoni Abat amb els Foguerons de Sant Antoni. La tradició de Mallorca ja és un clàssic del barri de Gràcia, on fa 30 anys que se celebra. La celebració s'inaugura el 25 de gener i s'allarga fins al dia 26.

La festa es remunta al 1993, quan el mallorquí Antoni Torrens porta els foguerons a la ciutat per tal que els seus fills poguessin gaudir de la festa mallorquina a Barcelona. Aquella primera foguera va ser el tret de sortida perquè els següents anys s'hi unissin altres carrers i associacions de l'illa i la festa anés creixent. 

Barcelona celebra l'Any Nou Xinès el 25 de gener de 2025, amb un programa ple d'activitats per tal d'apropar-nos a la cultura xinesa. L'acte central se celebrarà al passeig Lluís Companys i a l'Arc de Triomf, on de 10 h a 20 h s'han programat tota mena d'espectacles de cultura tradicional xinesa per donar la benvinguda a l'any nou.

Al matí hi haurà una rua amb sortida al Parc de l'Estació del Nord a les 11.30 h, i a partir de les 12.30 h començaran els espectacles a l'escenari central sota l'Arc de Triomf. Durant tot el dia hi haurà una fira gastronòmica i cultural al Passeig Sant Joan, amb cuina street food xinesa i tallers culturals.

Les celebracions de l'any nou xinès s'allarguen durant 15 dies, de manera que el programa d'activitats, també, hi haurà programació a diversos punts de la ciutat.

És una jornada oberta a tothom i gratuïta en què participen entitats catalanes i xineses com l’Associació d’Artistes Huaxing, ​​la Fundació Institut Confuci de Barcelona i la Casa Àsia.

La 13a edició de Pantalla Barcelona arriba aquesta tardor amb una programació articulada sota el lema 'imaginant futurs', apropant als barris el cinema posant una mirada crítica que, sens dubte, us farà reflexionar. 

El programa oferirà 70 projeccions en 23 equipaments diferents de la ciutat del 17 d'octubre de 2024 al 29 de març de 2025. Com a novetat, aquesta tardor s'incorpora circuit Pantalla el Petit Cineclub, un espai dedicat a la projecció de cinema d'animació adreçat als infants.

Barcelona acull més màgia i llum aquest Nadal. El Circ Raluy Legacy estrena la seva nova producció Cyborg, un espectacle brillant i innovador que posa a prova els límits humans. La família Raluy ha creat noves formes d’expressió que combinen perfectament amb l’essència del circ tradicional, però amb un enfocament modern i audaciós. Cyborg és un espectacle revolucionari que explora la realitat més enllà dels seus límits, portant el públic a un univers ple de personatges irreals i situacions inèdites.

Podreu gaudir del show a partir del 20 de desembre fins al 2 de març de 2025 al Port Vell. I les entrades tenen un preu d'entre els 15 i els 50 €. 

De què va? “Si hi ha un edifici de Barcelona fet a mida per acollir les escultures de pedra dels millors artistes contemporanis, aquest ha de ser La Pedrera”. Penelope Curtis, comissària d’aquesta nova exposició i exdirectora de la Tate Britain de Londres, ho tenia claríssim. Per això, quan li van demanar que preparés una exposició sobre l’escultora Barbara Hepworth a la Casa Milà, ella va fer una contraproposta que consistia a agrupar els grans creadors que van treballar la pedra després de la Segona Guerra Mundial sota el mateix sostre, cortesia d’Antoni Gaudí. 

Per què hi heu d'anar? Per veure com la llum que ve del Passeig de Gràcia s’escola primer pels balcons i els finestrals de La Pedrera i, després, llisca entre les corbes, els forats i les transparències de les escultures del seu interior. Peces de Hans Arp, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Naum Gabo, Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi i Jorge Oteiza ens ensenyen com, a mitjan segle XX, la pedra va deixar de ser un material associat al classicisme i els valors occidentals per a ser un camp d’experimentació artística. 

De què va? Miró i Matisse van transcendir el seu context i van esdevenir icones de l’art. Per això, a vegades, les imatges els fan ombra. Aquesta exposició vol qüestionar els clixés sobre aquests dos creadors i explorar les seves relacions profundes i constructives que van quedar plasmades en les seves concepcions de l'art i les seves obres. 

Per què hi heu d'anar? Per gaudir dels colors intensos d'aquests dos artistes que es van reconèixer i admirar, però que "no van arribar mai a imitar-se". L'exposició ens mostra preocupacions comunes i interessos compartits, com la inspiració que tots dos van rebre pel paisatge mediterrani i la costa catalana o la fascinació pel valor intrínsec dels objectes quotidians, que tots dos van plasmar en les seves natures mortes. 

De què va? Una visió immersiva sobre la riquesa natural i cultural de l’Amazònia protagonitzada les veus autòctones que aporten alternatives per viure en harmonia amb la natura. La mostra combina art, ciència i activisme per abordar problemàtiques com la desforestació, la sequera o el control de recursos naturals.

Per què hi heu d'anar? La mostra es presenta com un recorregut sensorial des de les arrels fins a les branques de l'Amazònia, passant pels seus rius, boscos, pobles, rituals i habitants. Davant de la necessitat urgent de recuperar formes més respectuoses de viure per preservar-nos (al planeta i a nosaltres), 'Amazònies' ens proposa una nova manera de reconnectar amb la vida i la natura, aprenent de la saviesa del poble amazònic i fugint de la visió fatalista de la situació actual.

De què va? Aquesta exposició comissariada per Maria Garganté explica com la paraula femenina ha estat sovint oculta, negada o desacreditada en la història, la literatura i els relats bíblics i mitològics.

Per què hi heu d'anar? Per conèixer veus femenines referents en resistència cultural a través de la paraula, gràcies a una selecció d'obres diversa i sorprenent. Des d'una Immaculada Concepció de Luis Fernández de la Vega a un petit dibuix de 'Santa Anna ensenyant a llegir la Verge' de Picasso, passant per un autoretrat que Caterina Albert i Paradís (Víctor Català) va fer d'ella mateixa l'any 1890, fins a arribar dibuixos de la mística Josefa Tolrà i obres de les artistes contemporànies Eulàlia Valldosera i Kima Guitart. 

De què va? El Museu Picasso acull l'exposició 'De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914': un inventari d’obres d’artistes catalans i catalanes que van viure i treballar a la Ciutat de la Llum, a la recerca d’un destí que els permetés exercir el seu art en llibertat, dur a terme encàrrecs de moda de l’època o donar-se a conèixer.

Per què hi heu d'anar? Per viatjar a París a través d'un compendi de peces d’art inspirades en aquesta ciutat creades per pintors, gravadors, il·lustradors, músics, intèrprets, escriptors, periodistes i altres figures destacades. Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell, Pablo Picasso, Joaquim Sunyer, Lluïsa Vidal, Laura Albéniz, Pau Casals, Isaac Albéniz, Enric Granados, Joaquim Nin, Maria Gay o Jaume Brossa són només alguns dels noms que formen part d’aquesta mostra.

De què va?  'SOTAVEU' és la primera exposició antològica dedicada a l’obra de Mar Arza (Castelló de la Plana, 1976). La mostra reuneix set peces inèdites, creades especialment per a aquesta ocasió, juntament amb una selecció de treballs realitzats per l’artista entre 1997 i l’actualitat.

Per què hi heu d'anar? L’obra de Mar Arza es caracteritza per una poètica subtil i poderosa que convida el públic a “llegir intensament”. El llenguatge i les seves materialitats –tipografies, símbols i construcció d’imatges– tenen un paper central en la mostra, revelant les fissures, silencis i resistències que articulen les nostres narratives.  A més, Arza reflexiona sobre les representacions històriques del paper de les dones en l’art, desxifrant les corrents subterrànies de resistència i les insubordinacions que han teixit noves possibilitats en la memòria cultural. 

De què va? La Sala Parés celebra el 150è aniversari de Joaquín Torres-García amb l’exposició 'TORRES-GARCÍA. Entre el Noucentisme i les avantguardes (1891-1934). Amb 120 obres, entre olis, dibuixos i joguines, la mostra recorre quatre dècades de la trajectòria de l’artista uruguaià, des de la seva etapa noucentista a Catalunya fins al seu retorn a Montevideo el 1934, passant per Nova York, París i Madrid. 

Per què hi heu d'anar? Per descobrir una de les peculiaritats d'aquest artista: les seves joguines de fusta pintada, que va començar a crear d'una època marcada per l'academicisme, com una manera de guanyar-se la vida amb un producte artístic que també tingués una sortida comercial. 

De què va? L’exposició 'AMAZÔNIA', de Sebastião Salgado, arriba a Barcelona després d’una gira internacional per ciutats com Madrid, París i São Paulo, on ha rebut més de 1,5 milions de visitants. La mostra és el resultat de set anys d’expedicions del fotògraf brasiler a l’Amazònia, amb l’objectiu de retratar-ne la bellesa extraordinària i conscienciar sobre la necessitat de preservar aquesta regió vital del planeta.

Per què hi heu d'anar? La sala recrea l’atmosfera de l’Amazònia, amb imatges que destaquen paisatges naturals com rius serpentejants, tempestes tropicals i muntanyes cobertes de selva, i retrats que mostren les cultures i rostres dels pobles indígenes, com els Yanomami o els Awá-Guajá. Comissariada i dissenyada per Lélia Wanick Salgado, la mostra inclou més de 200 fotografies de gran format, 7 pel·lícules i una ambientació sonora composta per Jean-Michel Jarre, basada en sons reals de la selva. 

De què va? L’exposició 'Accident' d’Helena Vinent, presentada a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró, tanca el cicle 'Ens acompanyarem quan es faci fosc' (2024), comissariat per Irina Mutt que proposa reflexionar sobre la interdependència. L’obra de Vinent, inspirada en la seva experiència com a persona sorda i disca, subverteix la mirada capacitista que infantilitza i desposseeix de desig, agència i poder polític les persones amb diversitat funcional.

Per què hi heu d'anar? A través de construccions inaccessibles com murs o escales i experiències que alteren els recorreguts habituals, Vinent força els visitants a buscar alternatives per accedir a l’exposició. Dins d’un ascensor, una peça sonora ofereix una reinterpretació subversiva de les guies audiodescriptives, jugant amb la confusió i els malentesos per qüestionar l’obsessió capacitista de comprendre-ho tot.

De què va? Aquesta artista compta amb una llarga trajectòria en l’art d’escultures de grans dimensions, que sovint exploren la relació entre el cos humà i les seves estructures en diàleg amb materials naturals, estris o objectes d’ús humà. El MACBA li dedica una mostra que recorre la seva carrera, des dels inicis amb el vídeo, la ceràmica i els experiments blandiformes, fins a arribar a les grans escultures immersives que defineixen el seu llenguatge propi.

Per què hi heu d'anar? Per descobrir com l'artista investiga sobre la resistència del llenguatge i la morfologia de la parla, entre altres conceptes com el buit, la resistència o la connectivitat, evocats per una constel·lació de metàfores escultòriques.

De què va? El Centre d’Art Tecla Sala de L’Hospitalet acull la primera gran retrospectiva de Pilar Aymerich que reuneix més de 150 fotografies de la guanyadora del Premi Nacional de Fotografia el 2021, juntament amb una pel·lícula, un documental i material d’arxiu. 

Per què hi heu d'anar? Comissariada per Neus Miró, la mostra inclou imatges icòniques i fotografies poc conegudes, com les preses a l’Havana el 1982, el projecte 'Viatgeres a l’Havana', creat amb la historiadora Isabel Segura. Fins i tot, podreu veure un 'film' titulat 'Entreacto', on la fotògrafa canvia de rol i apareix darrere de la càmera fent d’actriu en una peça teatral. Aquesta situació no hauria de sorprendre, perquè Aymerich va realitzar estudis en direcció teatral, tot i que aquest art el va posar, majoritàriament, al servei de la fotografia, tant per capturar moments a l'escena com per planificar l'escenografia a l'hora de fer una fotografia.

De què va? L'obra de Regina Silveira, figura clau de l’art sota la curadoria d’Isabella Lenzi. Silveira, pionera en l’experimentació amb tecnologies de reproducció tècnica, ha dedicat més de sis dècades a desmantellar sistemes convencionals de representació mitjançant aberracions visuals, anamorfosis i paradoxes que desafien la percepció i les normes establertes.

Per què hi heu d'anar?  La mostra inclou gran part de la seva producció durant la dictadura cívic-militar brasilera (1964-1985), un període de censura en què va desenvolupar la seva obra en circuits alternatius. Els seus projectes, carregats d’ironia i crítica conceptual, reflexionen sobre el passat, qüestionen les estructures de poder i proposen nous futurs. A través de jocs òptics i manipulació d’imatges, Silveira explora jerarquies simbòliques i fa una crida a desarticular-les, amb un enfocament que, des dels anys 70, va anticipar debats socials i ambientals, ampliant-se als anys 90 a tota Amèrica Llatina.

De què va? El projecte del fotògraf Clemente Bernad que s'exposa a La Virreina Centre de la Imatge fins al 26 de gener del 2025 fa una recol·lecció d'una part del llegat més fotoperiodístic de l'artista. La mostra es nodreix del llibre també titulat 'Hemendik Hurbil / Prop d’aquí', que inclou un compendi de 470 fotografies que retraten exhaustivament el conflicte basc des del 1987 fins al 2018.

Per què hi heu d'anar? L'exposició és excepcional en molts sentits: posa en relleu la faceta més periodística del fotògraf, imatges que no apareixen als mitjans convencionals, però si solen presentar-se en publicacions autofinançades i exposicions d’art contemporani. Tots ells són instants capturats en què "la violència peca d’una viscositat perversa", tal com ho defineix l'autor, i que apareixen en una concatenació irregular, qüestionant la narració típica del fotoperiodisme i el seu vincle amb el desenvolupament dels esdeveniments.

De què va? El Museu Nacional d'Art de Catalunya destaca la trajectòria d'un artista de gran personalitat nascut a Badalona el 1876 i estretament vinculat al moviment modernista català. Els seus primers passos artístics el van situar a l'entorn d''Els Quatre Gats', un cercle de trobada per a artistes emergents, on es va relacionar amb figures com Pablo Picasso, Joaquim Mir i Carles Casagemas.

Per què hi heu d'anar? Torent va desenvolupar una obra que basculava entre el retrat i el costumisme, amb influències del simbolisme i el postimpressionisme. El seu talent i caràcter obert el van ajudar a escalar fins a París, enamorant al públic parisenc amb la tendència costumista del moment. Gaudireu de pintures de gran vivacitat cromàtica, retrats i escenes de paisatge. 

De què va? Qui no recorda l'emblemàtica botiga Vinçon? Aquell temple del disseny que, durant dècades, va convertir el Passeig de Gràcia en un punt de trobada per als amants de l'arquitectura, l'art i la creativitat. No només va ser un espai de venda d'objectes i mobiliari, sinó un referent cultural i estètic a la ciutat de Barcelona. Ara, l'exposició ‘100 objectes d'IKEA que ens hagués agradat tenir a Vinçon’, que es pot veure al Disseny Hub Barcelona, us proposa un exercici de nostàlgia i a la vegada d'imaginació.

Per què hi heu d'anar? Aquesta mostra temporal, comissariada per l'arquitecte Juli Capella i basada en una idea original de Fernando Amat, director i ànima de Vinçon, explora el paper democratitzador del disseny tant en Vinçon com en IKEA. A través d’un diàleg entre el disseny escandinau i el mediterrani, l'exposició reflexiona sobre l’evolució de conceptes com la sostenibilitat i la funcionalitat, així com la influència del disseny en el nostre benestar quotidià. 

De què va? L’exposició 'Tàpies. Art i activisme', que es podrà visitar fins al 2 de febrer al Museu d'Història de Catalunya mostra la faceta més compromesa d’Antoni Tàpies, un artista que va integrar l’art i l’activisme en la seva vida i obra per defensar els drets humans i les causes socials. 

Per què hi heu d'anar? Per descobrir com Tàpies va intensificar el seu activisme durant la dictadura franquista, unint-se a moviments com la Caputxinada i la Tancada d’intel·lectuals a Montserrat. Aquests fets van marcar el seu camí cap a una lluita activa per les llibertats de Catalunya, que es va consolidar durant la transició democràtica, implicant-se en esdeveniments centrals com el Congrés de Cultura Catalana i la Marxa de la Llibertat, i aliant-se amb moviments polítics com l’Assemblea de Catalunya o el PSUC. 

De què va? Tuan Andrew Nguyen és el guanyador de la vuitena edició del Premi Joan Miró, un reconeixement que destaca artistes que mantenen el llegat de Joan Miró i els seus ideals. Nascut a Saigon i criat com a refugiat als Estats Units un cop acabada la guerra, aquest artista utilitza la seva experiència personal i la història del seu país com a fil conductor de la seva obra. Així, d’entrada, pot semblar sorprenent que un artista vietnamita faci art que s’assembli al que Miró va cultivar al llarg de la seva trajectòria. Però els seus mòbils metàl·lics (més grans o més petits, alguns daurats i d’altres platejats, inspirats en l'obra de Calder) tenen una essència mironiana innegable. 

Per què hi heu d'anar? Els mòbils de Nguyen estan fets amb fragments de bombes i projectils que es van utilitzar durant la Guerra del Vietnam. Ens parlen de la violència d'aquest conflicte mortífer, però també tenen el seu costat sanador: són peces sonores, afinades per tal d’emetre freqüències amb propietats guaridores, similars a les d’un gong. Així, l’obra de Nguyen ens convida fer un camí del trauma bèl·lic a la sanació col·lectiva. 

De què va? El Museu d’Arqueologia de Catalunya és un d’aquests espais que els barcelonins tenim oblidats i en els quals només pensem quan ens els topem de cara si sortim a fer una volta per Montjuïc. Però el MAC fa uns anys que treballa per recuperar l’esplendor de l’edifici del 1929, i ara han renovat la seva exposició permanent fent-la brillar al màxim per convertir-se en un museu de visita obligada. 

Per què hi heu d'anar? Per veure més de dos-cents objectes (alguns dels quals constitueixen veritables tresors de l'arqueologia nacional i de la península Ibèrica) en un espai de 1.000 m², que ens mostren l’Imperi Romà com la primera societat globalitzada d'Occident 

L'obra ens col·loca en una casa d'una vall pirinenca, enmig d'una tempesta de neu, mentre el patriarca de la família s'està morint. Hi tenim els fills, l'Ernest (Pau Roca) i la Sandra (Nausicaa Bonnín), més el marit d'aquesta, en Miki (Marc Rodríguez). Al cap de poc, arriba la Sol (Anna Sahun), metge del CAP de Sort, que va a visitar el moribund. Evidentment, el pare morirà i començaran a passar coses estranyes

La posada en escena de 'Massa brillant' és espectacular. Un personatge sol, en Guillem (Daniel Mallorquín), a sobre d'una tarima molt alta. L'envolten els amics que l'acompanyen a una festa de drags a la Sala Apolo: el seu nòvio Albert (Santi Cuquejo), en Víctor (Jordi Martí) i el drag Gorka (Carlos González), que porta un vestit espaterrant. Ja es veu de bon principi que en Guillem no vol ser-hi, a la festa. Ocuparà l'escenari sol durant bona part de la funció, amb els amics al seu voltant, però lluny, als balcons de la Sala Petita.

A 'Karaoke Elusia', la primera obra d'Oriol Puig, ens explicava un cas d'assetjament escolar acabat de manera tràgica. Ens parlava de sentir-se diferent i patir-ne les conseqüències. Aquí, a 'Massa brillant', l'autor travessa un camí paral·lel, però en una sola nit i en un ambient radicalment diferent. En Guillem, com el Sam del muntatge anterior, també es troba fora de lloc: fa tot el que li diuen que faci, però el seu cos s'hi rebel·la. El mocador que li han fet posar li pica, sent vertigen en acostar-se a l'escenari, no li cauen bé els amics de l'Albert...

“Importa tant la mentida?”, es pregunta a les acaballes de 'Cacophony' en Tolu (Chelís Quinzá), quan ja una piconadora ha passat per sobre de la seva amiga Abi (Clara de Ramon). Ella ha corregut de l'anonimat a la glòria mediàtica en qüestió de dies. I tan ràpidament com va enlairar-se, s'estimba. Per què? Perquè no va dir del tot la veritat.

'Cacophony' és una obra terriblement contemporània, que Molly Taylor va escriure el 2018 per a una companyia gairebé adolescent, l'Almeida Young Company, que a Barcelona ha estrenat Anna Serrano amb una tropa també jove i virtuosa. A Londres eren setze actors i actrius. Aquí, set. Això no obstant, se'n surten prou bé canviant de rols i dotant d'un dinamisme fulgurant la peça, que avança amb un ritme veloç, tant com l'impacte de les notícies, els èxits i els fracassos, en el món virtual.

La intimitat és un terreny pedregós i obrir-te de bat a bat per exposar anhels, frustracions, esperances i remordiments mai no és fàcil, més en un teatre, on, per molta trampa que hi posis, tot s'acaba veient. En els últims anys, hem vist experiments brillants al respecte, com el 'By heart' de Tiago Rodrigues on, a partir d'un sonet de Shakespeare, repassava la història de la seva àvia. O el 'Seuls' de Wajdi Mouawad, on explicava la mort del seu pare. No és el cas de l''Olympia' que Carlota Subirós ha estrenat al Lliure.

D'entrada, els grans espectacles anteriors estaven protagonitzats pels mateixos autors, dramaturgs i directors que pujaven ells mateixos a escena per narrar-nos una història, cosa que atorgava un punt de veritat a la proposta. I Subirós ha decidit utilitzar sis actrius polivalents i de primer nivell (Lurdes Barba, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Alba Pujol i Kathy Sey) per fer d'intermediàries, en un muntatge que recorda molt el que va dirigir de 'La plaça del Diamant'. A més, la proposta de la directora té un caire massa abstracte. Has de ser molt 'insider' per captar tot el que diuen les intèrprets. Alhora, hi ha massa llocs comuns.

'El dia de la marmota' té un únic problema: li costa arrencar. Comença ben bé com la personalitat del protagonista, el meteoròleg Phil Connors (Roc Bernadí), ensopida, mandrosa, altiva. Un cop es desplega el mecanisme de la repetició, quan veus en Phil navegant en aquest 2 de febrer etern, rabejant-s'hi, estimbant-s'hi, fins i tot gaudint-ne, i la resta de secundaris entren en joc, el musical agafa volada. Si acaba funcionant és gràcies a una direcció mil·limetrada, d'Enric Cambray, i al talent d'uns intèrprets que no només canten, sinó que saben fer créixer els seus personatges.

Encara que el focus caigui sovint sobre els dos amants del musical, Blanca (Alèxia Pascual) i Saïd (Jordi Garreta), 'Mar i cel' és un espectacle molt coral, on cal un bon repartiment i on tothom té alguna cosa a dir durant les prop de tres hores de funció. La parella és central, però sense un bon Idriss (Berta Luna), un bon Ferran (Eloi Gómez), una bona Teresa (Clara Renom), una bona Maria (Candela Díaz), un bon Hassèn (Albert Gràcia) i un bon Joanot (Abel García) és impossible que l'espectacle s'enlairi.

I no sé si és perquè recordava força el muntatge de 2014 que en l'últim 'Mar i cel' he trobat que lluïen més els secundaris que els personatges principals. No és que tinguem una Blanca i un Saïd inferiors als anteriors en general, però sí que crec que Roger Berruezo i Ana San Martín, pel que fa a la veu i la interpretació, ens portaven a un altre lloc. I és que la magnífica partitura d'Albert Guinovart és intricada.

Les portes donen molt de joc, al teatre. Fins al punt que hi ha una subespècie de comèdia que basa tot el seu mecanisme en això, en portes que s'obren i es tanquen, amb la sorpresa de qui hi ha darrere. A 'Turisme rural', Jordi Galceran esprem el gènere amb un afegit paranormal que fa que la seva peça tingui més capes, a banda de confrontar dos urbanites que van al camp a contemplar un paisatge sense preocupar-se de res més i una família local que odia profundament els de ciutat.

Però no hi ha comèdia sense còmics. I en calen de molt bons perquè aquí no es tracta només de fer-nos petar de riure, sinó també de crear una certa angoixa, un cert misteri, perquè tot d'una que la Laura (Mireia Portas) i el Roger (Ivan Labanda) arriben al turisme rural per passar un cap de setmana romàntic per 'encarregar' un nen, ja comencen a passar coses estranyes. La mestressa, l'Anna (Anna Güell), apareix per la porta fumejant del menjador desbaratada, com si fos una bruixa de pa sucat amb oli, per donar pas al Pere (Lluís Villanueva), equipat amb una serra elèctrica estil 'La matança de Texas'.

Aguantar sol una hora i mitja de monòleg desesperat no és una tasca fàcil, i més quan tens 24 anys i interpretes un noi de 16 que és a punt de perdre el seu pare. Quan has fet teatre abans, però potser no prou. Quan ets en un temple de la interpretació com el Lliure de Gràcia (on es va estrenar abans d'anar al Poliorama) i centenars de mirades poden recordar altres cossos fent el que fas, tot començant per Pol López i aquell 'Ivan i els gossos' memorable de 2012. Però 'Tot el que passarà a partir d'ara' sembla un vestit a mida, un text que Nil Cardoner s'emprova i lluu amb tot el seu esplendor. 

Joan Yago, esperonat per la directora Glòria Balañà, ha escrit una obra que és alhora punyent, sensible, trista, una mena d'història d'aventures en què l'Èric ha d'aconseguir arribar a l'hospital on el seu pare viu les últimes hores. La mare, quan passen pocs minuts de les deu de la nit, li truca per dir-li que si se'n vol acomiadar ja pot córrer. Està estirat al sofà, amb el mòbil a la panxa, sol. I tota la seva vida li passa per davant, especialment aquests deu anys en què el pare ha estat malalt i no hi ha hagut res més que la malaltia del pare. Ell ha d'arribar a l'hospital, però té 16 anys, amics i coneguts arreu, festes pendents i una mica de mala sort. 

Aquest desembre s'estrena al Teatre Coliseum 'El dia de la marmota', l'adaptació musical basada en la popular pel·lícula dels anys 90 'The groundhog day'. El musical explica la història de Phil Connors, un egocèntric meteoròleg condemnat a reviure el mateix dia una vegada i una altra, atrapat en el temps i perdut en un petit poble. El desconcert que comporta aquesta situació dona lloc a moments extravagants, divertits i molt estranys.

Es tracta d'una producció d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Jordi Sellas, tot i que, per problemes de salut, l'Àngel Llàcer es va haver de retirar i va agafar el seu relleu l'Enric Cambray, juntament amb Miryam Benedited que es va encarregar de dirigir la coreografia. El musical inclou la música i les lletres escrites per Tim Minchin i el guió de Danny Rubin, i estarà en cartellera del 23 de desembre fins al 2 de febrer del 2025. 

Encara que el focus caigui sovint sobre els dos amants del musical, Blanca (Alèxia Pascual) i Saïd (Jordi Garreta), 'Mar i cel' és un espectacle molt coral, on cal un bon repartiment i on tothom té alguna cosa a dir durant les prop de tres hores de funció. La parella és central, però sense un bon Idriss (Berta Luna), un bon Ferran (Eloi Gómez), una bona Teresa (Clara Renom), una bona Maria (Candela Díaz), un bon Hassèn (Albert Gràcia) i un bon Joanot (Abel García) és impossible que l'espectacle s'enlairi.

I no sé si és perquè recordava força el muntatge de 2014 que en l'últim 'Mar i cel' he trobat que lluïen més els secundaris que els personatges principals. No és que tinguem una Blanca i un Saïd inferiors als anteriors en general, però sí que crec que Roger Berruezo i Ana San Martín, pel que fa a la veu i la interpretació, ens portaven a un altre lloc. I és que la magnífica partitura d'Albert Guinovart és intricada.

Arriba l'onzena temporada del musical 'El Petit Príncep' a Paral·lel 62, un musical per a tota la família creat per Àngel Llàcer i Manu Guix que combina música, cançons, actors reals, personatges virtuals en 3D, i una escenografia visual, espectacular i màgica que transporta l'espectador a la pell del personatge.

La versió del conte de Saint-Exupéry que han fet Àngel Llàcer i Manu Guix és senzilla i directa, i les cançons són tan boniques que la converteixen en una obra especial. I això és pel nivell de compromís que han adquirit amb el muntatge els seus creadors, sobretot Llàcer, que no sols dirigeix, sinó que va començar fent d’aviador, amb el repte difícil de narrar la història, oferir el punt de vista immediat. Podria haver-hi posat tones de sucre, i no ho ha fet. Perquè aquesta obra és emotiva, però no ataca directament la llagrimeta. La màgia la posen la rosa i el petit príncep, noi de veu angelical sense el qual aquesta obra només hauria estat una anècdota. 

'Autónomos', el musical arriba al teatre de l'Espai Texas del 23 de novembre fins al 25 de gener del 2025 per celebrar la seva vuitena temporada d'èxit. Aquest musical s'ha consolidat a la cartellera com una de les propostes humorístiques més destacades, exhaurint localitats en pràcticament totes les funcions.

És una obra escrita i interpretada pel guionista Àlex Martínez Vidal, el comunicador i guionista Andreu Rami i amb música de Joan Berenguer, que ha rebut grans crítiques pel seu format de proximitat i de rialles entre el públic.

La 38a edició del Festival Folk Internacional Tradicionàrius se celebra del 10 de gener a l'11 d'abril de 2025, enguany sota el lema "Sense la Mediterrània no hi hauria cultura catalana". El festival arrencarà amb una cercavila de la plaça de la Vila de Gràcia al C.A.T. amb Kabum i el Col·lectiu Guirigrall que donarà pas al concert inaugural, 'MAR MUR, 15 anys', un "fris de cançons sobre la immigració" estrenat fa 15 anys.

A partir d'aquí, el Centre Artesà Tradicionàrius acollirà concerts com els de Joana Dark (19/1), Última vèrtebra (19/1), Gran Conjunt de Música d’Arrel de l’ESMUC amb Efrén López (30/1), El Trib Reial (14/2), La Baula (21/2), Cabra (22/2), Mediterranean Clash Party: Cafè d’Alger i Soumeya (1/3), Alosa (7/3), Driessen & Reischman Mediterranan Ensemble (20/3), Oriol Marés i Talal Fayal Quartet (27/3) i Urbalia Rurana (29/3).

Sota el lema "El gos la va dinyar, la ràbia es va quedar" (que fa referència al 50è aniversari de la mort de Franco), el festival de cançó d'autor Barnasants encara la seva 30a edició, que se celebra del 24 de gener a l'1 de juny de 2025. Inaugura Pi de la Serra a L'Auditori de Barcelona i tanca Borja Penalba, presentant 'O tots o ningú' a les Cotxeres de Sants. 

Pel camí, hi ha concerts tan destacats com el de Maria del Mar Bonet: 50 anys del concert a l’Olympia de París, l'11 d'abril a L'Auditori, però també els de Manel Camp (1/2), Cesk Freixas i Pau Alabajos (2/2), Alidé Sans (7/2), Anna Roig i Carles Belda (8/2), Martirio (16/2), Aute (21/2), Marina Rossell (13/3), Cris Juanico (15/3), Elèctrica Dharma (16/3), Ivette Nadal (28/3), Mariola Membribes i Renaud Garcia Fons (6/4), Jabier Muguruza (12/4), Namina (10/5), Raúl Rodríguez (11/5), entre d'altres.

Amb més de 40 concerts del 17 de gener al 15 de setembre del 2025. Així es presenta la nova edició del Guitar BCN, un festival creat fa 35 anys pel guitarrista japonès Ichiro Suzuki (amb noms com Victòria dels Àngels i Paco de Lucía) i, aquesta vegada, amb un artista que destaca per sobre dels altres: la llegenda de les sis cordes Carlos Santana, que feia més de vint anys que no actuava a Barcelona, ho farà el 26 de juliol al Palau Sant Jordi per celebrar el 25è aniversari del superèxit 'Supernatural' (1999).

Hi ha, però, molts més al·licients: l'inauguració d'Antoñito Molina (17/1) al Sant Jordi Club, Jorge Drexler amb un doble concert al Palau de la Música, on acomiadarà la gira europea, Iván Ferreiro (23/11) i Xoel López a l'Hivernacle del Poble Espanyol, el triple concert dels Stay Homas (24 i 25/1) també al Poble Espanyol abans de prendre's una pausa indefinida; el concert de Rosario a l'Auditori del Fòrum, el de Pastora Soler al Gran Teatre del Liceu, Amaral (13/6) estrenant nou àlbum al Sant Jordi Club, i una cloenda a càrrec de Jason Mraz (15/9) al Palau de la Música. 

Buffalo Nichols, nascut a Texas, però crescut a Wisconsin, té 31 anys i una trajectòria de dos discos, 'Buffalo Nichols' (2021) i 'The Fatalist' (2023), que no és que proposin una renovació del gènere, sinó una mirada fresca amb la vista posada en l'amplitud d'estils que conformen la música d'arrel nord-americana: des del blues texà al folk dels Apalatxes, passant per cançons de country-folk blues que podrien estar dins el cançoner de llumeneres blanques com Malcolm Holcombe o Townes Van Zandt. 

Tindrem a Nichols, equipat amb la seva guitarra dobro electrificada i tub de 'slide' el 22 de gener en les curtíssimes distàncies de l'Heliogàbal, per molt poca pela. Les línies de guitarra caminadora de Nichols, de virtuosisme hipnòtic, recorden els grans del gènere, com Robert Johnson, però la seva veu, vellutada i amable i d'estil folk, en lloc del lament rocós, fan que la denúncia política de cançons com 'Another man' sigui encara més punyent. És l'únic artista de blues en solitari que ha fitxat Fat Possum, la gran casa del blues modern d'Estats Units, en els darrers vint anys. 

Fa dos anys que Joan Manuel Serrat es va acomiadar dels escenaris (va ser amb la gira 'El vicio de cantar', que va passar per Barcelona amb dues actuacions al Sant Jordi el desembre de 2022). Probablement amb l'única excepció del recent concert 'Barcelona amb València' amb Estopa i en solidaritat amb els afectats per la dana, podem dir que el noi del Poble-sec és avui un home retirat. Però no del tot, segons sembla, ja que acaba de gravar una nova versió del 'Paraules d'amor', per sorpresa i amb un grup de noies de 24 anys.

Es tracta del grup barceloní Al·lèrgiques al Pol·len i de la sabadellenca Ven'nus, que van cantar juntes aquesta cançó de 1967 per al Desconcert d'iCat. El que ningú sabia és que l'acabarien gravant en un estudi i que en aquesta gravació hi seria també el Serrat, que amb 80 anys podria ser perfectament l'avi de totes elles. Aquest enregistrament, que s'havia mantingut en secret, i que no apareixia encara al nou àlbum de les Al·lèrgiques al Pol·len, 'Al·larma' (2024), acabat de publicar i que presenten el 23 de gener a la Sala Apolo, surt ara amb videoclip i tot.  

El que va començar com un concert a Bilbao, s'ha convertit en una gira mundial (per diversos països europeus, de Llatinoamèrica i fins i tot a Tòquio) i que passa per Barcelona el 24 de gener. Fermín Muguruza, que havia estat apartat dels escenaris des que va morir el seu germà Íñigo el 2019, va decidir celebrar els 40 anys de la seva carrera, en els quals ha liderat grups tan importants com Kortatu i Negu Gorriak.

Muguruza, que els últims anys s'havia centrat en cinema documental, l'animació i el còmic, ha respost a la massiva resposta del públic amb una sèrie de dates que fan cara d'esdevenir històriques. A Barcelona, amb tot un Palau Sant Jordi, un gran recinte que es convertirà en el punt de trobada de diverses generacions que han ballat amb el punk, el reggae i l'ska protesta del músic basc, vetat i censurat nombroses vegades per la dreta. 

Seward, probablement el grup més elusiu i inclassificable de l'escena barcelonina, celebra que fa 15 anys que va néixer de manera lliure i expansiva, sense xarxes socials i evitant sempre caure en les tiranies de la indústria musical. Ho fa publicant el seu cinquè disc d'estudi 'Hollever', només a Bandcamp, i un recopilatori de 'grans èxits' anomenat simplement 'SEWARD' que, aquest sí, es podrà trobar a totes les plataformes; a més, el dissabte 25 de gener actuen en directe a la Sala Montjuïc, diuen que serà una festa d'aniversari i el preludi d'un any amb més sorpreses. 

Al nucli dur format pel carismàtic Adriano Galante (veu, banjo i guitarres), Pablo Schvarzman (guitarres i electrònica), Juan R. Berbín (bateria i percussió) i Martín Leiton (baix i contrabaix), se sumen al "col·lectiu d'acció sonora, cançó lliure i performance" Marcel·lí Bayer (saxos i efectes), Jordi Matas (guitarres) i Panxii Badil (so i efectes). Una nit que es preveu exuberant i plena d'emocions. 

Rufus Wainwright serà finalment el narrador de l'estrena a l'Estat del seu concert 'Dream requiem', després que l'actriu hagi cancel·lat la seva participació a Barcelona pels focs que està patint la ciutat de Los Angeles. L'obra és un encàrrec conjunt de set auditoris internacionals entre els quals hi ha L'Auditori i el Palau de la Música Catalana i que la protagonista d''Instint bàsic' havia de narrar en directe.

El concert, que tindrà lloc el 25 de gener de 2025 (20 h) al Palau de la Música, estarà interpretat per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i l’Orfeó Català, amb el Cor Infantil de l’Orfeó Català, la soprano Anna Prohaska i la direcció de Ludovic Morlot. 

Van ser grup revelació del punk rock espanyol quan van irrompre amb el single 'Cayetano', però Carolina Durante han demostrat no ser flor d'un dia. Tres discos després, els madrilenys han consolidat una proposta que atrapa per la seva desimboltura i el carisma natural del seu cantant, Diego Ináñez, fins al punt de necessitar dos Sant Jordi Club per poder encabir tots els seus seguidors a Barcelona (la primera data, la del 25 de gener, està exhaurida). 

Una segona data el 26 de gener permetrà gaudir de les cançons del seu tercer treball 'Elige tu propia aventura' (2024), que manté el to arrauxat dels inicis del grup, però amb algun moment més 'adult' i reposat, i fins i tot amb una col·laboració tapada de Rosalía a la cançó 'Normal' (que van cantar junts també per Cap d'Any, ella amb una polèmica cinta als cabells amb els colors de la bandera espanyola).  

Sembla que fos ahir, però ja fa deu anys que va obrir la Sala Upload. Perquè no només tanquen sales, a Barcelona, sinó que n'hi ha que tiren endavant com formiguetes, fent molta bona feina. És el cas de la sala del Poble Espanyol que David Marzo, Jordi Aizcorbe i Víctor Asensio van agafar quan no hi havia tanta activitat com ara, al recinte de Montjuïc. Ara s'ha convertit en una sala imprescindible del circuit, que acull saraus com el Gambeat Weekend, Ombra, Fiesta Wacha, Me Siento Extraña, Nou Renou i uns quants més 

Ara, plenament consolidats, tant pel que fa a les escenes del rock psicodèlic, garatge, punk i sixties i similars, però també en d'altres que hi celebren les seves festes diversos col·lectius LGTBIQ+ (el 2021 va rebre el premi Time Out a Millor club), celebren l'efemèride amb dos dies de concerts, 31 de gener i 1 de febrer. Hi seran els californians The Mystery Lights (una gran oportunitat per veure'ls!), però també Aiko El Grupo, Diamante Negro, Sandré, Will Spector, Gurriers, Minibús Integal·làctic i altres. 

Una minigira de Christina Rosenvinge presentant Los versos sáficos (2023) en sales petites enceta la nova edició del Curticrcuit (la que fa tretze, ja!), amb concerts a partir del 27 de febrer i que s'allargaran fins al desembre. El cicle de l'Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC), que vol reivindicar el paper dels espais de música en directe de proximitat, ha avançat ja algunes de les dates. 

Rosenvinge serà el 27 de febrer a Els Pagesos de Sant Feliu de Llobregat, el 28 a El Siglo de Sant Cugat i l'1 de març a l'Espai Orfeó de Lleida. Pel que fa a Barcelona, seguiran els concerts de Tulsa a sala VOL l'1 de març, de Myriam Swanson el 13 a La Nau, de Verde Prato el 22 de març al Club Sauvage (antic Sidecar), i de Svsto el 25 d'abril a la Sala Apolo. 

El biopic de Robbie Williams protagonitzat per un ximpanzé CGI. Fa uns anys, en una entrevista, el bad boy del pop-rock britànic, es va autodefinir com a “mico-actor”, per la seva sensació d'exposició constant, com si fos un animal tancat en un zoo que ha d'actuar les 24 hores del dia. La resposta en qüestió es convertiria en la idea més boja de tota biografia cinematogràfica que es recorda: 'Better man', o la història d'un nen que somiava ser una estrella de la música, assoleix un insospitat abast emocional amb l'aposta del ximpanzé-actor. I la pel·lícula, a diferència d'altres biopics musicals recents que emblanquien el personatge (del Freddie Mercury de 'Bohemian Rhapsody' a l'Amy Winehouse de 'Back to black), no amaga l'arrogància del personatge, ni les seves addiccions i excessos, ni les baralles amb els altres membres de Take That (la boyband en la que Williams es va donar a conèixer) o amb la seva ex Nicole Appleton (cantant d'All Saints), ni els seus problemes de salut mental, ni els seus traumes familiars. Amb uns extraordinaris números musicals (el que posa mig Londres a ballar al ritme de 'Rock DJ' deixa amb la boca oberta), Robbie Williams s'obre en canal i el resultat és sensacional.

Dir.: Michael Gracey (Austràlia, 2024). 131 min. Estrena: 1 de gener

Dues missioneres mormones piquen a la porta d'un home aparentment interessat per la seva particular interpretació de l'Evangeli. Quan entren a casa seva, amb la promesa d'un te i un tros de pastís de nabius mentre parlen de la paraula de Déu, les dues joves es veuran atrapades en un pervers joc del gat i la rata marcat per una apassionada discussió respecte a les religions. Veure Hugh Grant en un registre insospitat (o no tant, veient les seves darreres eleccions cinematogràfiques) és un dels grans reclams d'aquesta pel·lícula de terror psicològic, que posa el focus en la crisi de fe quan el què està en joc és la supervivència. Signada per Scott Beck i Bryan Woods, guionistes de la sensacional 'Un lugar tranquilo', el film és juganer, tremendament eficaç en l'aposta per ser, quasi, una peça de cambra, amb tres personatges (Grant està molt ben acompanyat de Sophie Thatcher i Chloe East) tancats en un únic espai, una atmosfera claustrofòbica i sorprenents girs de guió.

Dir.: Scott Beck i Bryan Woods (EUA, 2024). 110 min. Estrena: 1 de gener

Daniel Craig es despulla en cos i ànima posat a la pell de William Lee, alter ego de l'escriptor William S. Burroughs, en l'adaptació de la seva rellevant novel·la 'Marica'. En mans de Luca Guadagnino, 'Queer' vindria a ser un revers fosc de l'exitosa 'Call me by your name' (2017). Si el cineasta italià oferia, en aquella pel·lícula, una mirada al descobriment emocional i sexual d'un adolescent gai, aquí posa el focus en la decadència d'un nord-americà que, després de la Segona Guerra Mundial, es refugia a Ciutat de Mèxic com a expatriat. Addicte a l'alcohol i les drogues, i enyorant connexions emocionals reals, el protagonista camina de bar en bar i transita de cos en cos, fins a fascinar-se per un jove fotògraf amb qui inicia una singular relació que els portarà a compartir experiències amb el sexe i els estupefaents. Daniel Craig demostra ser un actor sensacional en aquest viatge sensorial i lúbric, psicodèlic i sòrdid, que s'alimenta de tendresa, soledat, luxúria i amor no correspost.

Dir.: Luca Guadagnino (Itàlia, 2024). 135 min. Estrena: 1 de gener

Totes les travesses apunten a Kieran Culkin com a gran aspirant a endur-se un Oscar per la seva interpretació del cosí impulsiu i passat de voltes de Jesse Eisenberg en aquest viatge de dos personatges a la recerca dels seus orígens. L'estrella de la sèrie 'Succession' i qui fora l'alter ego de Mark Zuckerberg a 'La red social' protagonitzen aquesta road movie en què dos nord-americans jueus arriben a Polònia, allà on va néixer la seva recentment traspassada àvia, una supervivent de l'Holocaust que va poder començar una nova vida als Estats Units. Dirigida i escrita pel mateix Eisenberg, amb un guió premiat al Festival de Sundance, 'A real pain' transita de l'humor a l'emoció més commovedora, jugant amb elements de les 'buddy movies', amb el constant xoc d'oposades personalitats dels dos cosins. I proposa una mirada a la identitat i el judaisme, al llegat emocional que ens deixa el dolor viscut pels nostres avantpassats i al turisme vinculat a la memòria històrica que, moltes vegades, banalitza allò que es pretén homenatjar.

Dir.: Jesse Eisenberg (EUA, 2024). 89 min. Estrena: 10 de gener

Rehabilitation Through the Arts és un programa que fa servir el teatre i l'art per ajudar els interns de la presó de Sing Sing a trobar una certa sortida i a transformar les seves vides. El cineasta Greg Kwedar ha tingut experiència com a professor voluntari en centres penitenciaris, i ara porta la seva experiència a la pantalla gran, amb una història interpretada per actors professionals i per antics presos que van participar en activitats similars i que es posen a la pell de versions més o menys fidels de si mateixos. Colman Domingo (nominat a l'Oscar l'any passat per Rustin, i tot apunta que repetirà enguany per aquest personatge) és el rostre més reconeixible del repartiment d'aquesta història de redempció i segones oportunitats, i que navega per les aigües difuses de la realitat i la ficció. El poder sanador de l'art elevat a l'enèsima potència.

Dir.: Greg Kwedar (EUA, 2024). 105 min. Estrena: 10 de gener.

Les infanteses trans es posen en el punt de mira d'una pel·lícula que, en realitat, fa servir el tema per establir un joc de miralls amb la peripècia d'una mare que s'ha oblidat de ser dona: el títol de la pel·lícula al·ludeix a tot allò que l'Ana, una dona separada i mare d'una nena que comença a explicitar sentir-se un nen, ha abandonat. “Com a dona, és fàcil amagar-se darrere de la maternitat i deixar de banda coses importants per a tu que aparentment potser no ho són tant pel teu fill”, explica la directora, guionista i protagonista Marta Nieto. La recerca de la identitat de la criatura s'aparella a l'exploració de la identitat fragmentada d'una mare que, sense ser gaire conscient, necessita reconnectar amb qui era abans de parir. D'alguna manera, 'La mitad de Ana' s'uneix a altres pel·lícules recents sobre un tema com la maternitat, que han pogut oferir una mirada diferent, fins i tot oposada, a la tradicional: de 'Salve Maria' a 'Mamífera', o a la sèrie 'Això no és Suècia'. Perquè es pot ser mare de moltes maneres.

Dir.: Marta Nieto (Espanya, 2024). 89 min. Estrena: 10 de gener

Sexe, desig i tabús, matrimoni, feminisme, relacions de poder i consentiment. Des de la mirada d'una alta executiva d'una empresa multinacional, tots aquests assumptes prenen una dimensió insospitada, i 'Babygirl' aposta per posar-les damunt la taula sense cap fre ni autocensura. La neerlandesa Halina Reijn, guionista i directora de la pel·lícula, compta amb la complicitat d'una valenta Nicole Kidman: en la primera escena del film, i immediatament després de fer l'amor amb el seu marit (Antonio Banderas), surt sigil·losament de l'habitació, es posa un vídeo pornogràfic a l'ordinador i es masturba fins a, aquest cop sí, l'orgasme. Un inici que és tota una declaració d'intencions del què ha de venir. A partir d'una experiència sexual extramatrimonial, la protagonista viurà un íntim conflicte de personalitat quan trobi la llibertat sexual somiada en una relació de submissió que sí que omple les seves necessitats. Reijn planteja temes de gran complexitat, amb intel·ligència i sentit de l'humor, i amb un enfocament obertament feminista, quasi revolucionari, animant al debat en sortir del cinema. I això, avui i des de Hollywood, és molt.

Dir.: Halina Reijn (EUA, 2024). 114 min. Estrena: 17 de gener.

Tres hores i mitja, amb un intermedi de quinze minuts, rodada en 70 mm i en format VistaVision, tota una raresa en temps de poc risc, sempre mesurat per algoritmes i analistes de dades. 'The brutalist' juga en contra d'advertiments i mals pronòstics, i es converteix en una pel·lícula monumental en tots els sentits. La història d'un arquitecte hongarès que arriba com a refugiat als Estats Units fugint del feixisme de l'Europa de finals de la Segona Guerra Mundial, i es troba que la terra de les oportunitats només és possible amb improbables cops de sort: perquè l'Amèrica lliure és classista i racista, i aposta per un capitalisme tan salvatge que condemna quasi tothom a la misèria. El protagonista, interpretat per un extraordinari Adrien Brody (no el vèiem desplegant el seu talent d'aquesta manera des d''El pianista'), es rebel·la a un destí escrit i aconsegueix una insospitada oportunitat d'aixecar un edifici visionari, una obra faraònica que connecta amb els traumes patits en una vida rebentada per la violència i el nazisme. El somni americà es qüestiona amb gosadia i tones de pur cinema, en una de les pel·lícules que inqüestionablement marcarà aquest 2025.

Dir.: Brady Corbet (EUA, 2024). 215 min. Estrena: 24 de gener.

Un actor amb una neurofibromatosi que fa que tingui la cara desfigurada i plena de tumors decideix sotmetre's a un tractament mèdic experimental que canvia el seu aspecte radicalment. Però, convertit ara en un home extraordinàriament atractiu, el protagonista s'adona que, malgrat l'aparença exterior, l'interior és exactament igual, i la convivència amb si mateix continua sent profundament desagradable. Amb aquesta premissa, Aaron Schimberg proposa una reflexió sobre les imposicions socials respecte del físic i el paper que tenen tots aquells que no s'ajusten al cànon de bellesa que ha redactat ves a saber qui. Tant divertida com desoladora, i amb referents més o menys evidents com 'L'home elefant', de David Lynch, o les meta-faules de Charlie Kaufman, 'A different man' va donar-li un Os de Plata a Sebastian Stan (en el mateix any que ha brodat el rol de Donald Trump a 'The apprentice') reconeixent la millor interpretació del passat Festival de Berlín. Renate Reinsve ('La peor persona del mundo') i Adam Pearson, actor afectat amb neurofibromatosi, acompanyen Stan en el repartiment del film.

Dir.: Aaron Schimberg (EUA, 2024). 112 min. Estrena: 31 de gener.

El racisme, les relacions de poder, els privilegis de classe i la misèria moral dels qui es creuen superiors i miren amb condescendència i/o menyspreu el seu entorn... aquests són els ingredients d'una comèdia d'aires berlanguians, crítica amb la seva mirada a una societat que es resisteix a evolucionar. Elena Manrique, directora debutant, amb enorme experiència com a productora, planteja la peripècia d'algú que ha travessat el mar en pastera buscant un futur millor i que s'acaba refugiant en el jardí d'una casa senyorial d'una vila andalusa. Des del punt de vista de la persona migrant, serà tot un xoc trobar-se amb la senyora de la casa, una dona tant excèntrica i capriciosa com classista i manipuladora, que perpetua unes ràncies dinàmiques relacionals amb la gent que l'envolta. Tres actrius molt poc conegudes (Edith Martínez Val, Beatriz Arjona i Sonia Barba, la gran sorpresa del film) brillen en una pel·lícula que fa riure i reflexionar a parts iguals.

Dir.: Elena Manrique (Espanya, 2024). 103 min. Estrena: 31 de gener.

Qui no recorda l'emblemàtica botiga Vinçon? Aquell temple del disseny que, durant dècades, va convertir el Passeig de Gràcia en un punt de trobada per als amants de l'arquitectura, l'art i la creativitat. No només va ser un espai de venda d'objectes i mobiliari, sinó un referent cultural i estètic a la ciutat de Barcelona. Ara, l'exposició ‘100 objectes d'IKEA que ens hagués agradat tenir a Vinçon’, que es pot veure al Disseny Hub Barcelona, us proposa un exercici de nostàlgia i a la vegada d'imaginació.

Aquesta mostra temporal, comissariada per l'arquitecte Juli Capella i basada en una idea original de Fernando Amat, director i ànima de Vinçon, explora el paper democratitzador del disseny tant en Vinçon com en IKEA. A través d’un diàleg entre el disseny escandinau i el mediterrani, l'exposició reflexiona sobre l’evolució de conceptes com la sostenibilitat i la funcionalitat, així com la influència del disseny en el nostre benestar quotidià. A més, ens convida a imaginar un món on Vinçon hagués estat la gran marca global, subratllant el poder del disseny per transformar cultures i estils de vida.

No deixeu passar l'oportunitat de submergir-vos en aquest diàleg únic entre dos mons creatius. Del 17 d’octubre al 23 de febrer, aneu al DHub a descobrir com el disseny ha marcat tendència a les nostres llars i la nostra manera de viure. A més, trobareu moltes sorpreses que faran volar la vostra imaginació i us faran reviure la màgia d’un espai que va transformar Barcelona.

El mar, immens i ple de vida, ha estat sempre una font de misteris i llegendes. Però ara, més que mai, és també el protagonista d’un dels grans reptes del nostre temps: com podem viure en harmonia amb els seus ecosistemes? L’exposició ‘L’oceà parla. Noves ecologies i economies del mar’, que es pot veure al DHub, obre la porta a repensar el nostre vincle amb l’oceà, a través de l’arquitectura, l’urbanisme i el disseny, disciplines que ens ajuden a imaginar un futur més sostenible.

A través de cinc àmbits, us submergireu en un recorregut que us farà qüestionar l’impacte de l’acció humana sobre el mar i descobrireu com es poden dissenyar solucions creatives per protegir-lo. Des de la necessitat de regenerar les costes fins a noves formes de convivència amb la fauna marina, cada espai de l’exposició us plantejarà una nova manera de mirar l’oceà: no com un recurs a explotar, sinó com un aliat essencial per al futur.

Voleu conèixer com es poden crear nous materials a partir d’algues o com la investigació amb espècies marines pot donar lloc a aliments i medicaments del futur? Aquesta exposició us mostrarà com els experts estan treballant en projectes revolucionaris que podrien transformar la nostra relació amb el mar. Tot plegat, amb un toc d’optimisme i innovació que us farà sortir amb una nova mirada sobre el món que ens envolta.

I si voleu aprofundir en aquests temes, la mostra també inclou activitats paral·leles com un club de lectura que explora els usos i abusos del mar, que es du a terme quasi tots els últims dimecres de cada mes. No us perdeu aquesta oportunitat única de descobrir com Barcelona pot liderar aquest canvi de paradigma, del 10 d’octubre al 23 de febrer al DHub. Us atreviu a escoltar el que l’oceà té per dir-vos?

Prepareu-vos per a una experiència única que només es viu un cop cada 200 anys. The Macallan, juntament amb ILUZIONE Diagonal, us conviden a formar part d'una sèrie d'esdeveniments mensuals que celebraran el llegat d'una de les marques de whisky més llegendàries del món. Cada mes fins a l'abril, aquesta cita us portarà a recórrer els primers 50 anys d'història de The Macallan, amb sabors i aromes del whisky escocès més prestigiós, acompanyat amb menús dissenyats a mida per a l'ocasió.

En cada esdeveniment us esperen coses úniques: una edició limitada i secreta de The Macallan es revelarà al final de la nit, convertint cada vetllada en un descobriment tant per als apassionats del whisky com per a aquells que us esteu endinsant en aquest món. A més, podreu gaudir de còctels i plats pensats per ressaltar les notes d'aquest icònic destil·lat.

Submergiu-vos en una atmosfera captivadora, on l'art del whisky i l'alta cuina s'uneixen per crear una experiència única. Cada trobada serà una oportunitat per gaudir i aprendre més sobre aquesta beguda excepcional, garantint que sortireu amb nous records inoblidables.