Coses per fer a Barcelona al setembre

La Mercè és la Festa Major de Barcelona, juntament amb les Festes de Santa Eulàlia. Aquesta festivitat ret homenatge a la Mercè, patrona de la ciutat, i s'ha celebrat des del 1868, quan es van començar a celebrar festes religioses i populars en honor de la Mare de Déu de la Mercè. Dansa, música, circ i cultura popular, tu esculls què t'agrada més!

Barcelona és una ciutat multicultural i diversa on conviuen centenars de cultures. No és estrany, doncs, que la ciutat aculli festes tradicionals d'altres països que fan sentir la gent que ha nascut allà més a prop de casa seva i donen a conèixer les seves tradicions als barcelonins i barcelonines. Ara, Barcelona acollirà la 14a edició de la festa més gran d'Europa dedicada a la cultura mexicana i que ja s'ha convertit en una tradició a la ciutat. Els pròxims 14 i 15 de setembre, El Poble Espanyol tornarà a ser l'escenari per celebrar la festa del Grito de México, que commemora la independència de Mèxic.

La majoria dels catalans estem d'acord quan diem que la diada del llibre per excel·lència és la de Sant Jordi, però sempre és un bon dia per apropar-se a una de les llibreries de Barcelona i escollir la vostra pròxima lectura. A més de les meravelloses botigues de llibres de la ciutat, Barcelona acull mercats i fires on trobar llibres de tota mena, des dels més actuals fins a d'altres de segona mà. Però si parlem de fires literàries, no ens podem oblidar de la més antiga de la ciutat: la Fira del Llibre d'Ocasió, Antic i Modern, la fira d'aquest tipus més antiga no només de Barcelona, sinó de tot Europa. I aquest 2024 torna a passeig de Gràcia per celebrar la 73a edició del 20 de setembre al 6 d'octubre.

Molts d’entre nosaltres hem crescut dins l’imaginari de Pixar. Ja sigui sota el mar, amb les aventures de Nemo, o al cel, amb 'Up', el món d’aquest estudi cinematogràfic d’animació ens ha acompanyat al llarg de les nostres vides. Per tots aquells fans incondicionals, heu de saber que l’univers de Pixar obrirà les portes a Barcelona en una exposició immersiva que recrearà espais a mida real de pel·lícules de Disney i Pixar: 'Mundo Pixar'. 

Molts hem somiat amb les històries de Jules Verne i hem desitjat formar-ne part. Des d'acompanyar el professor Lidenbrock en les seves aventures al centre de la terra, fins a formar part de l’extravagant viatge de Phileas Fogg al voltant del món, el nostre imaginari infantil anhelava viure totes aquestes experiències. Si bé anar de Prayagraj a Calcuta en tren i a lloms d’un elefant i després navegar en vaixell fins a Hong Kong és pràcticament impossible, el que sí que podem fer per satisfer la nostra veueta interior és viure les experiències de Verne en una exposició immersiva exclusiva a Barcelona. 

Amb motiu del bicentenari de l’escriptor i dramaturg, l'Ideal.Centre d’Arts Digitals, al costat de l'estudi de continguts audivosuals català Layers of Reality, ha creat una nova experiència per retre homenatge a l'autor francès i a les seves obres més emblemàtiques: 'Jules Verne 200'.

La Fundació Èpica de la Fura dels Baus, un centre de creació i investigació en arts avançades que promou la col·laboració horitzontal entre humanitats, ciència, tecnologia i societat, ha programat un festival internacional en cloure l’estiu i que s'allargarà fins a mitjan novembre. 'The Gate: Art, Ciència, Tecnologia i Societat' tindrà lloc del 9 de setembre al 13 de novembre a Badalona, amb seu al Moll de Capitania i un espai efímer als seus voltants.

El cantautor nord-irlandès JC Stewart farà parada a Barcelona aquest abril com a part de la seva gira I'm a Mess Tour. L’artista actuarà el dijous 3 d’abril a la sala La Nau, en un concert on presentarà les seves últimes cançons i repassarà els seus èxits més coneguts. Stewart s’ha fet un lloc en la indústria gràcies a la seva habilitat per compondre melodies íntimes i emotives, i col·laborant amb artistes com Lewis Capaldi i Tom Odell.

Amb una trajectòria que inclou gires internacionals, èxits a les llistes i moments virals com la seva versió del tema de Friends que va captar l’atenció de Jennifer Aniston, JC Stewart continua publicant nova música i treballant en el seu pròxim àlbum.

El proper dissabte 5 d’abril, la plaça del Sol es convertirà en l’epicentre de la música experimental amb la Verbena per a Misantrops, un concert múltiple en honor a Víctor Nubla. L’acte, organitzat per Gràcia Territori Sonor, el Districte de Gràcia i els seus amics, coincidirà amb el descobriment d’una placa commemorativa al número 42 de Milà i Fontanals, l’edifici on va viure l’artista fins a la seva mort el 2020.

A partir d'aquí, es llegirà un pregó i hi haurà una cercavila musical que es dirigirà a la plaça del Sol. Des de les 12 del migdia fins al vespre, la plaça acollirà concerts, recitals i lectures que reuniran figures imprescindibles de l’experimentació sonora dels darrers 50 anys com Triatòmic (Ramon Solé, Anna Subirana i Rafael Zaragoza), Pentina’t Lula, Mil Pesetas, Eli Gras, Pepino Pascual, Escupemetralla, Superelvis i Macromassa.

El trio mallorquí Saïm celebra una dècada de trajectòria amb la publicació aquest 28 de març de 2025 de Precipitacions, el seu tercer disc, i una extensa gira que els portarà a la sala Vol de Barcelona el 17 d’abril. Amb un so més cru i intens, el grup incorpora novetats com el duet vocal entre Joan Roig i la baixista Natàlia Gómez, una evolució que ja es percep als senzills Extrasístole i Tanmateix. 

Saïm s’ha consolidat com una de les bandes més potents de l’escena alternativa, amb influències de Hüsker Dü i Nueva Vulcano i una essència que oscil·la entre el shoegaze i el punk. Precipitacions, publicat pels segells BCore, Bubota i Saltamarges, reflexiona sobre el pas del temps i la resignació amb lletres carregades d’intensitat.

La quarta edició del festival Mostra consolidarà el seu model de petit format i aposta musical singular amb quatre jornades consecutives a Barcelona. Del 17 al 20 d’abril, el certamen dividirà la seva activitat entre la Fabra i Coats, on tindran lloc les dues primeres jornades, i el Pavelló Olímpic de la Vall d’Hebron, que acollirà els dos últims dies. El programa inclourà 29 actuacions de 35 artistes nacionals i internacionals i més de 50 hores de música. Entre els noms destacats hi ha Robert Henke, Carmen Villain, Lotus Eater, Cio D’Or, Reeko, Lynne o Peter Van Hoesen.

Després de molta espera, els fans barcelonins de Twenty One Pilots podran gaudir del grup en directe per primera vegada a la ciutat. El 22 d'abril de 2025, el Palau Sant Jordi acollirà el concert del duet nord-americà com a part de la seva gira mundial The Clancy World Tour.

Un espectacle que atraurà a multituds, ja que les impressionants xifres musicals del duet parlen per elles mateixes 33.000 milions de reproduccions a tot el món i més de 3 milions d'entrades venudes en gires internacionals. El grup d'Ohio, format per Tyler Joseph i Josh Dun, mescla pop, rap i electrònica, i és reverenciat com un dels més exitosos del segle XXI.

'Clancy' (17 de maig de 2024) és el setè àlbum del grup i és el final d'una narrativa multiàlbum que ha estat present en discos com 'Blurryface' (2015) i 'Trench' (2018), que va ser certificat com a disc de platí el 2018 amb cançons com 'Chlorine', 'My Blood' i 'Jumpsuit', i que també va estar nominat als Grammy entre altres reconeixements. 

De què va? Per primera vegada a Barcelona, tres versions de La visió de sant Francesc pel Papa Nicolau V de Zurbarán es reuneixen en una mateixa sala. Una ve de Lió, una altra de Boston i la tercera ja era a casa, al MNAC. Aquesta trobada inèdita ens permet observar com el geni barroc va jugar amb la llum, la composició i els detalls per donar forma a la seva visió d’una llegenda religiosa, i és el punt de partida de l'exposició que el Museu Nacional dedica al geni barroc. 

Per què hi heu d'anar? L'exposició, sota el nom de Zurbarán (sobre)natural, no és una retrospectiva del pintor, sinó que busca establir connexions entre l'artista i creadors catalans contemporanis com Alfons Borrell, Toni Catany, Joan Hernández Pijuan, Josep Guinovart, Antoni Llena, Francisco Martínez, Aurèlia Muñoz, Marta Povo, Antoni Tàpies, i Eulàlia Valldosera. Enllaçant peces religioses de Zurbarán amb creacions inspirades per l'artista o pels temes que aquest tractava, la mostra evoca una continuïtat en la síntesi formal i en l’aspiració espiritual. 

De què va? Una escultura de franges de colors que s’apilen fins a arribar als set metres d’alçada rebrà els visitants que treguin el cap a la Pedrera fins al 6 de juliol. És una obra de Sean Scully, l’artista abstracte dublinès que va viure a Barcelona durant 14 anys, i que es retroba amb la ciutat ara que la Fundació Catalunya La Pedrera li ha dedicat una exposició retrospectiva.  

Per què hi heu d'anar? Per veure més de seixanta obres entre pintures, escultures i fotografies, que conformen un recorregut cronològic per les sis dècades de producció de Scully, tot convertint-se en l’exposició més completa de l’artista que s’ha fet mai en aquesta ciutat. De la seva època a Barcelona, el pintor destaca el caràcter vibrant de la ciutat i la seva llum, que entrava per la finestra del seu estudi al carrer Joaquim Costa: “era un espectacle lluminós que feia visible un ball de partícules de pols”, recorda. A més, fruit d’aquesta estada a Barcelona va crear una sèrie d’obres, algunes de les quals es poden veure a La Pedrera, com ara Barcelona Band of Light (2004) i Barcelona Dark Wall (2004).

De què va? Ningú pinta des de zero. Però veient les pintures matèriques d’Antoni Tàpies, amb els colors llisos, els materials pobres i la simplicitat extrema dels seus símbols, podríem arribar a pensar que l’artista ho va aconseguir. En les seves obres més famoses, Tàpies ens demana silenci i contemplació, precisament perquè aprenguem a mirar amb més força i a parar atenció davant d’un món saturat d’imatges. Ara, el museu es pregunta quin era l’imaginari de Tàpies quan va començar a pintar.

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en l’entorn visual de l’artista amb una cinquantena d’obres i amb més d’un centenar d’objectes i documents de natures diverses. Després del centenari on hem celebrat l’artista, ha arribat el moment de pensar Tàpies des de noves mirades, qüestionant-ne els relats més hegemònics.  

De què va? L'exposició Entre dos patis. El pas de Fina Miralles, Susana Solano i Eva Lootz per l’Espai 10 reconstrueix tres exposicions emblemàtiques d'artistes femenines de les dècades de 1970 i 1980 que es valen de diferents medis per explorar el romanç que existeix entre el cos i la natura. Una d'elles és Fina Miralles (1979), coneguda per la seva obra conceptual i la seva exploració de la relació entre la natura i la cultura amb performances, instal·lacions i obres pictòriques. Susana Solano (1980) és l'altra, que introdueix un altre escaló a la dualitat cos-natura: la memòria. Fa ús de materials industrials com el ferro i l'acer per crear formes abstractes que interactuen amb l'entorn. Finalment, Eva Lootz (Viena, 1940) continua sumant elements com el temps, reflexionant sobre la intervenció humana en la natura i fent art a partir de materials com el mercuri, el carbó, la sorra i la fusta.

Per què hi heu d'anar? Per conèixer aquestes tres artistes i recordar l’antic Espai 10, una sala diàfana amb grans finestrals oberts al Pati de l’Olivera i al Pati del Garrofer. 

De què va? Pregàries de resistència recull més de 25 anys de trajectòria de Carlos Motta, un artista que explora el cos i la dissidència sexual com a formes de protesta política. La mostra inclou des dels seus primers autoretrats fotogràfics fins a les seves performances i videoinstal·lacions més recents, creant un recorregut per la seva evolució artística i temàtica.

Per què hi heu d'anar? Per qüestionar la visió eurocèntrica de la història, la colonització i el paper de la religió com a eina de control. Establert a Nova York des dels anys noranta, el treball de l'artista tracta la política del gènere, la sexualitat i la crisi del VIH/sida.

De què va? Aquesta exposició comissariada per Maria Garganté explica com la paraula femenina ha estat sovint oculta, negada o desacreditada en la història, la literatura i els relats bíblics i mitològics.

Per què hi heu d'anar? Per conèixer veus femenines referents en resistència cultural a través de la paraula, gràcies a una selecció d'obres diversa i sorprenent. Des d'una Immaculada Concepció de Luis Fernández de la Vega a un petit dibuix de 'Santa Anna ensenyant a llegir la Verge' de Picasso, passant per un autoretrat que Caterina Albert i Paradís (Víctor Català) va fer d'ella mateixa l'any 1890, fins a arribar dibuixos de la mística Josefa Tolrà i obres de les artistes contemporànies Eulàlia Valldosera i Kima Guitart. 

De què va? Com dissenyarem, ara que cada vegada hi haurà més escassetat de matèries primeres? La nova exposició permanent del DHub intenta respondre aquesta pregunta. Sota el nom ‘Matter Matters. Dissenyar amb el món’, la comissària Olga Subirós fa un recorregut pel passat, el present i el futur de la matèria, des de l’extractivisme colonial al moment de crisi climàtica actual. 

Per què hi heu d'anar? La mostra aglutina, en una superfície de 1.000 m², més de 700 peces de creadors nacionals i internacionals. Algunes peces són de rabiosa actualitat, i d’altres són peces de les col·leccions històriques del Museu del Disseny: la idea és que entre elles hi hagi un diàleg per explicar com el disseny ha estat un agent clau en les transformacions que ha patit el món des que els humans vam començar a fer-nos-el nostre. 

De què va? Barcelona acull l'exposició més gran mai celebrada a Espanya i la primera de gran rellevància dedicada a Fernando Botero. Poc més d'un any després de la seva mort, el Palau Martorell de Barcelona organitza la mostra més completa de pintura de l'artista Colombià que s'ha organitzat mai a l'Estat. Comissariada per Lina Botero i Cristina Carrillo de Albornoz, aquesta exposició és un homenatge a un dels artistes més importants del segle XX, reconegut pel seu estil de volums monumentals i vibrants colors que va rebre el nom de boterisme. 

Per què hi heu d'anar? Per recórrer els més de seixanta anys de la seva carrera a través de més de 110 obres de tota mena: escultures, olis, aquarel·les, sanguines, carbonets, dibuixos al llapis, etcètera. I a més, algunes de les pintures que es poden veure a 'Fernando Botero. Un mestre universal', procedeixen de col·leccions privades i han estat cedides excepcionalment per a l'exposició.  

De què va? La Fundació Vila Casas mostra l'obra de Carles Gabarró al llarg de quatre dècades d’experimentació pictòrica marcada per la repetició obsessiva d’objectes i temes. Amb una pintura matèrica i intensa, Gabarró crea una iconografia pròpia en constant mutació. 

Per què hi heu d'anar? La seva pintura, allunyada del consum ràpid, exigeix la col·laboració de l’espectador i esdevé un agent discursiu que dialoga amb l’art, la ciència i el pensament contemporani.

De què va? Una visió immersiva sobre la riquesa natural i cultural de l’Amazònia protagonitzada les veus autòctones que aporten alternatives per viure en harmonia amb la natura. La mostra combina art, ciència i activisme per abordar problemàtiques com la desforestació, la sequera o el control de recursos naturals.

Per què hi heu d'anar? La mostra es presenta com un recorregut sensorial des de les arrels fins a les branques de l'Amazònia, passant pels seus rius, boscos, pobles, rituals i habitants. Davant de la necessitat urgent de recuperar formes més respectuoses de viure per preservar-nos (al planeta i a nosaltres), 'Amazònies' ens proposa una nova manera de reconnectar amb la vida i la natura, aprenent de la saviesa del poble amazònic i fugint de la visió fatalista de la situació actual.

L'any 2021, Eva Libertad i la seva germana Miriam Garlo van rodar un curtmetratge anomenat Sorda, que parlava de la maternitat, i totes les ramificacions que s'hi deriven, per una dona no oient. La mateixa Garlo, protagonista del curt, és sorda. I l'experiència conjunta les va deixar amb ganes de més. Explicant una història similar, i amb el mateix títol, en format llargmetratge, la cineasta i l'actriu desenvolupen ara un drama familiar que posa el focus en el xoc entre dos mons, el què sent i el què no, que haurien de ser el mateix: per les persones sordes, el dia a dia es complica, també les relacions personals i sentimentals, i encara més un fet tan transcendent com és la maternitat.

Sense moralines ni missatges massa fàcils, la pel·lícula ens presenta un personatge amb complexitats que no és representatiu de res més que de si mateix, i un conflicte familiar en què no hi ha ni bons ni dolents. La sordesa complica encara més una comunicació humana que ja és complicada per si mateixa. I Sorda vol mostrar aquesta singularitat, les violències socials que pateix algú amb una discapacitat, i la manca d'empatia que de vegades, massa, tenim com a societat. La pel·lícula fou la gran guanyadora del darrer Festival de Màlaga, on es va endur els premis a Millor Pel·lícula, el de Públic, i per les interpretacions d'Álvaro Cervantes (ex aequo amb Mario Casas) i de Miriam Garlo (ex aequo amb Ángela Cervantes).

Dir.: Eva Libertad (Espanya, 2025). 100 min. Estrena: 4 d'abril

Alquimistes, califes, una nena obsessionada amb els focs artificials i un llibre robat que conté secrets que poden acabar amb el món conegut. Un coming-of-age ple de perills situat a l'Al-Andalús, al segle XI, que és també una suma de talents d'arreu del món: nombrosos professionals de casa nostra (els guionistes són Xavier Romero i Llorenç Español), directora iraniana, director d'animació amb el prestigi del madrileny Raúl García (amb experiència a Disney i a Gaumont) i coproducció alemanya, singapuresa i catalana.

Tot plegat per oferir una de les pel·lícules d'animació més ambicioses dels darrers anys fetes fora de Hollywood. Una aposta que barreja la bellesa de les seves imatges amb el sentit de l'aventura més pura, perfectament adequada per gaudir en família.

Dir.: Shadi Adib (Espanya, Alemanya, Singapur, 2025). 86 min.Estrena: 11 d'abril

El nom de Gerard Oms va sortir de l'anonimat quan, l'any 2021, es va citar per partida doble en dues entregues de premis quan el món vivia els efectes de la pandèmia i el confinament: per una banda, Mario Casas li agraïa la complicitat i l'ajuda quan guanyava el Goya per No matarás. De l'altra, els lampistes de Sis dies corrents, de Neus Ballús, destacaven el seu paper fonamental quan recollien el premi d'interpretació al Festival de Locarno. La qüestió és que Oms era, i és, coach d'actors. I justament quan rodava No matarás, va rebre els ànims de Mario Casas per llençar-se a plasmar en un guió les seves inquietuds creatives: “Si ho fas, jo la protagonitzaré”, li va dir.

Dit i fet, Molt lluny suposa una obertura en canal del cineasta novell, un viatge d'autodescobriment inspirat en allò que ell mateix va viure fa uns anys. Rodada als Països Baixos i definida per Gerard Oms com un "late coming-of-age", la pel·lícula va més enllà per reflexionar sobre la identitat, el privilegi i les minories. Amb la complicitat d'un Casas que mai ha estat millor davant d'una càmera (ja va ser reconegut al Festival de Málaga, també el film, guanyador del Premi del Jurat de la Crítica), i d'un David Verdaguer que fa un rellevant paper secundari, els magnífics resultats de Molt lluny demostren que la potent veu de Gerard Oms ha arribat per quedar-se.

Dir.: Gerard Oms (Espanya, 2025). 100 min. Estrena: 11 d'abril

Amb comèdies com Todos los hombres son iguales, Boca a boca i El amor perjudica seriamente la salud, Manuel Gómez Pereira es va convertir en un dels cineastes més taquillers de l'Estat espanyol en els ja llunyans anys 90. Darrerament dedicat a dirigir sèries de televisió, ara torna a la gran pantalla per la porta gran amb un remake de la magistral i divertidíssima Un funeral de muerte (Frank Oz, 2007), ja reversionada pels americans amb el mateix títol.

En la seva adaptació, Gómez Pereira compta amb un repartiment espectacular: Quim Gutiérrez, Inma Cuesta, Belén Rueda, Ernesto Alterio, Hugo Silva, Arturo Valls, Antonio Resines... Excel·lents comediants per una trama vodevilesca que desperta la més caòtica capsa dels trons quan, en el funeral del patriarca, es destapa el seu secret més íntim.

Dir.: Manuel Gómez Pereira (Espanya, 2025). 120 min. Estrena: 11 d'abril

A quatre mans. Les germanes protagonistes de Prodigiosas desenvolupen una tècnica única en el món per continuar tocant juntes el piano quan una d'elles és diagnosticada amb una rara malaltia que li afecta les mans. I els Potier, pare i fill, dirigeixen també a quatre mans aquesta història de superació que s'inspira lliurement en el cas real que les bessones Audrey i Diane Pleynet, rebatejades al film com Claire y Jeanne Vallois.

Concebuda com un cant a la resiliència, la perseverança i el poder sanador de la música, aquesta producció francesa és un drama commovedor que protagonitzen Camille Rezet (coneguda per la sèrie Emily in Paris) i Mélanie Robert, i que té en el seu repartiment el còmic Franck Dubosc (Vacaciones sin mamá) en un insòlit canvi de registre.

Dir.: Frederic Potier i Valentin Potier (França, 2024). 101 min. Estrena: 16 d'abril

Després de la seva incursió en el gènere de terror amb fantasmes a Presence, el director Steven Soderbergh reuneix un repartiment de campanetes per construir un intel·ligent thriller, pur divertimento. A Confidencial, el que el personatge de Michael Fassbender, espia d'una agència britànica en cerca d'un talp a la seva organització, davant d'una amenaça que podria acabar amb milers de vides. Com si es tractés de Jessica Fletcher, el protagonista reuneix en un sopar els sospitosos, entre els quals destaca la seva pròpia esposa, també membre de l'agència, i a qui interpreta Cate Blanchett.

Al costat de la parella, hi brillen Marisa Abela (l'Amy Winehouse de Back to black), Naomie Harris (la Moneypenny de les darreres pel·lícules Bond) i Tom Burke (Furiosa). L'hiperactiu Soderbergh (33 pel·lícules i vuit sèries de televisió dirigides en 36 anys des del seu debut amb Sexe, mentides i cintes de vídeo) afegeix una nova experiència amb aquesta comèdia de personatges disfressada de thriller conspiratiu.

Dir.: Steven Soderbergh (Regne Unit, 2025). 93 min. Estrena: 16 d'abril

Explica Toni Soler, popular comunicador i guionista d'aquesta pel·lícula, que Parenostre no defuig cap polèmica. I així és: el retrat d'aquells dies previs a la publicació de la notícia sobre la fortuna no declarada en comptes bancaris andorrans de Jordi Pujol és la d'una crisi familiar, institucional, política i de país. Dirigida per Manuel Huerga (Salvador Puig Antich), la trama retrata un Pujol que veu com, de la nit al dia, perd un llegat que creia intocable. També com obre els ulls davant les martingales dels seus fills, que probablement coneixia fil per randa, però preferia fer veure que no. “Gràcies per protegir els nostres fills”, sentirem dir a la seva dona, Marta Ferrusola.

L'ombra de la corrupció, pròpia i també del seu partit polític, i l'escàndol mediàtic de l'ex president no exclou que es parli també de les clavegueres de l'Estat i de l'arrencada del Procés. Primera pel·lícula europea filmada íntegrament en un plató fent servir producció virtual i combinant tecnologia croma i LED, Parenostre proposa a l'espectador el salt de fe de veure Pujol interpretat per un entregat Josep Maria Pou, cap d'un cartell que inclou noms com Carme Sansa, Pere Arquillué, David Selvas, Alberto San Juan, Sílvia Abril i Antonio Dechent.

Dir.: Manuel Huerga (Espanya, 2025). 86 min. Estrena: 16 d'abril

Allò de basat en fets reals pren una enorme dimensió amb aquesta pel·lícula bèl·lica que signa el britànic Alex Garland, director de la magnífica Civil War i guionista de la trilogia 28 dies/setmanes/anys després. En aquesta ocasió uneix forces en tasques d'escriptura i direcció amb Ray Mendoza, veterà de la Guerra d'Irak, amb una immersiva proposta que ens converteix en companys d'un escamot dels Navy SEAL nord-americans a la llar d'una família iraquiana, des d'on observen els moviments de les seves forces en territori insurgent.

Explicada en temps real, sense música però amb un poderós ús del so, i basada en les experiències dels soldats que hi van ser, a banda de la del mateix Mendoza, que va ser condecorat per la seva participació en la missió que s'explica a la pel·lícula, la versemblança de la història que s'explica a Warfare sembla fora de tot dubte. Joseph Quinn (Gladiator II) i Will Poulter (Guardianes de la Galaxia, vol. 3) són els noms més coneguts del repartiment d'una història visceral i duríssima que ens recorda que la guerra mai no s'acaba per aquells que en formen part.

Dir.: Alex Garland i Ray Mendoza (Regne Unit, 2025). 95 min. Estrena: 16 d'abril

A la vora del riu Bidasoa es troba l'Illa dels Faisans, el condomini més petit del món, que pertany, sis mesos l'any, a l'Estat espanyol i, els altres sis mesos, al francès. En aquest context, apareix un cadàver justament en el moment d'intercanvi de sobirania de l'illa. Qui se n'ha de fer càrrec?

Amb aquesta potent i atractiva premissa, el cineasta basc Asier Urbieta presenta la seva òpera prima, un thriller fronterer i humanista de producció catalana (a càrrec d'Arcadia Pictures, responsables de Robot dreams, As bestas o la sèrie El cuerpo en llamas) i rodada en euskera, que busca, en paraules de la seva productora Sandra Tapia, “mobilitzar consciències i fer reflexionar el públic”, barrejant el misteri amb el missatge social.

Els també bascos Jone Laspiur (gran revelació d'un altre poderós film com és Ane) i Sambou Diaby (vist a la sèrie Altsasu) són els protagonistes de la que s'endevina com una de les grans sorpreses del nostre cinema en aquesta temporada.

Dir.: Asier Urbieta (Espanya, 2025). 98 min. Estrena: 25 d'abril

Després del seu impactant debut amb Viaje al cuarto de una madre (2018) i quasi encadenant-la amb Los pequeños amores (2024), Celia Rico Clavellino presenta la seva tercera pel·lícula, una adaptació de la novel·la homònima de Rafael Chirbes que parla sobre dones sacrificades i silencis tan dolorosos que semblen sentir-se amb la força d'un crit rabiós. Poc temps després d'acabar la Guerra Civil, i en un poblet valencià on els seus habitants sobreviuen com bonament poden, una dona mira d'aixecar la seva petita família: el marit que treballa en una fàbrica, la sogra i la filla petita.

Interpretada per una magnífica Loreto Mauleón (gran revelació de la sèrie Patria), la protagonista veurà com el seu trist dia a dia s'altera amb l'arribada del germà del marit, a qui havien donat per mort, però que havia estat empresonat per "roig". Serà a partir de llavors quan descobrirà que no tothom està disposat a desviure's per la gent propera i s'adona que els seus sacrificis no tindran recompensa. Roger Casamajor, Ana Rujas i Enric Auquer participen també en aquesta mirada femenina, subtil i delicada, a la misèria, física i moral, de la postguerra espanyola.

Dir.: Celia Rico Clavellino (Espanya, 2025). 110 min. Estrena: 30 d'abril

L'analogia entre el Mort d'un viatjant d'Arthur Miller i aquest Mort d'un comediant de Guillem Clua és clara. N'hi ha prou de fer un cop d'ull al títol. Però, més enllà d'això i de l'ús que fa el dramaturg barceloní del clàssic del nord-americà, poc tenen a veure, encara que Clua hagi posat en Llorenç Cardona (Jordi Bosch) un grapat de personatges masculins cèlebres, Willy Loman inclòs, pels quals va transitant al llarg de l'obra. Si al principi és un Agamèmnon tirànic, ara es converteix en un Lear esmaperdut, ara en un Enric IV boig, per acabar en la pell d'un Pròsper que vol tornar a casa.

Tot comença amb un cuidador, l'Adri (Francesc Marginet), que és contractat per la neboda d'en Llorenç, la Miranda (Mercè Pons), per vigilar de prop el seu oncle. No sembla tasca fàcil. El malalt és un home gran, senil, que va ser un gran actor. Gairebé l'única condició que Miranda (cop d'ull a La tempesta) posa al cuidador és que no parli mai de Mort d'un viatjant. Passa que l'Adri no ha trepitjat mai una platea, cosa que esperona la vella glòria a l'hora d'injectar-li el verí del teatre, que diria Rodolf Sirera.

Feia molts anys, potser des del Desaparecer de Calixto Bieito al Romea (2011), que no vèiem a Barcelona un espectacle tan excitant com A Macbeth song d'Oriol Broggi. I és curiós que els dos espectacles estiguin connectats per l'atmosfera d'Edgar Allan Poe. Perquè si el primer reconstruïa els contes més cèlebres de l'autor nord-americà amb el protagonisme inestimable de Maika Makovski, el de La Perla 29, tot i abordar el Macbeth de Shakespeare, desprèn els clarobscurs, el misteri, de Poe. I això gràcies a tres músics extraordinaris, Martyn Jacques, Budi Butenop i Adrian Stout (The Tiger Lillies), que porten el pes de la funció i insuflen un aire de cabaret expressionista i decadent a la proposta de Broggi.

La qüestió és que no anem a la Biblioteca de Catalunya a veure un altre Macbeth, sinó una mena d'al·legoria del clàssic en què tres actors (Andrew Tarbet, Enric Cambray i Màrcia Cisteró) interpreten en anglès (amb subtítols en català) tots els personatges principals de la peça mentre The Tiger Lillies, les bruixes visionàries, es miren l'acció amb la sornegueria de qui sap tot el que passarà. Elles van preveure mort i hi haurà mort, van dir que el bosc de Birnam es mouria i es mourà. Duncan, Macbeth, Banquo, Macduff, Lady Macbeth... tots són titelles a mercè de les fetilleres.

En una presó de dones de París, el 1936, hi entra un element revolucionari. L'acusen d'agredir un policia. Les seves companyes se la miren amb suspicàcia. A la nit, mentre ballen, ella escolta discursos polítics. Un dels guàrdies, en Jacques (Borja Espinosa), la vol per a ell, però ella, Marie (Carlota Olcina), li deixa clar que no la posseirà ni en somnis.

Rosa Maria Arquimbau va estrenar Maria, la roja a l'actual Poliorama en plena Guerra Civil, el 1938. Una obra molt política, avançada a la seva època, com ho va ser l'autora. I després d'anys de lectures, d'edicions, de temptejos, el TNC s'ha decidit a portar a escena una de les anomenades “pioneres”, amb direcció d'Ester Villamor. La proposta és totalment contemporània, amb un grup d'actrius de primera (Mercè Arànega, Tai Fati, Meritxell Huertas, Antònia Jaume, Alba Montaño, Martina Roura) capitanejades per una Olcina que sap molt bé què fa.

El 2012, quan El principi d'Arquimedes es va estrenar a la Sala Beckett, l'obra de Josep Maria Miró va rebre l'elogi de la crítica, però, tot i instal·lar-se al cap de pocs mesos a La Villarroel, podem dir que va passar sense pena ni glòria. En canvi, a Buenos Aires va arribar a estar tres temporades seguides a la cartellera. A Brasil, fins i tot, se'n va fer una pel·lícula. I va ser l'enlairament d'un dramaturg català que, gràcies a aquesta obra, traduïda a setze idiomes, va posicionar-se com un dels grans autors europeus del nostre temps. Més d'una dècada després, l'Espai Texas ha recuperat, per fi, una peça que ha envellit molt bé, fins al punt de demostrar que és un clàssic del teatre contemporani en la nostra llengua.

Fa tretze anys, va ser el mateix Miró qui va dirigir El principi d'Arquimedes a la Beckett. Al Texas, la batuta és a les mans del jove Leonardo V. Granados, capaç de dotar d'un tint expressionista un text que juga tota l'estona amb el punt de vista. L'escenari a dues bandes juga a favor seu i sap portar els intèrprets cap a posicions més fermes.

Amb Les bàrbares, Lucía Carballal pretenia col·locar un micro ocult enmig d'una conversa entre la seva mare i les seves amigues per saber què en pensaven, realment, del feminisme i de la vida que havien viscut. I va aconseguir un fresc extraordinari sobre la generació de dones que es troben en la seixantena (i en amunt) a través de tres personatges molt diferents, als quals els uneix l'amistat i la Bàrbara, una arquitecta de 40 anys víctima del càncer, neboda d'una d'elles i confident de les altres.

Les tres, la Carmen (Cristina Plazas), la Susi (María Pujalte) i l'Encarna (Francesca Piñón), es troben en un hotel amb decoració d'una altra època per petició expressa, última voluntat, de la Bàrbara. A l'escenari, les acompanya una cantant, Berta Ferrer, que entonarà melodies de la seva joventut. La idea és que parlin de les seves vides, de les renúncies que han fet i, sobretot, que tornin a trobar-se. Són tres dones que tenen poc a veure: l'una és arquitecta i no ha tingut fills, l'altra és una mestressa de casa rica amb dos fills i la que queda és una dona treballadora que ha parit tres infants. Tres universos i una sola coincidència: són dones. A més, són (o van ser) molt amigues.

Voleu començar la primavera trepitjant ben fort? Res millor que unes sabates ben llampants! No us perdeu la pop-up store de la trencadora marca Jeffrey Campbell que tindrà lloc a la Casa Rius el 2, 3 i 4 d'abril. De California a Barcelona: talons que maregen, textures i colors per totes bandes, notes cowboys urbanes, plataformes arquitectòniques i siluetes que desafien la norma... La muntanya de sabates Campbell que hi trobeu estan fetes a mida per treure a la llum a la vostra jo més atrevida, segura i pujada de to que porteu dins. I no només això, també podreu combinar-les amb un repertori de cinturons i bosses de la mateixa línia editorial perquè sempre aneu a joc. 

La Casa Rius es converteix en el niu ideal on acollir tots els dissenys Campbell, un espai diàfan i modern amb un gran històric: ha acollit nombrosos esdeveniments d'artistes de renom, com concerts i festivals. De l'aparador als vostres peus! A punt per renovar l'armari i començar la temporada amb tot el flow?

La dupla conformada per Juan de la Rubia i Marco Mezquida, l’organista titular de la Basílica de la Sagrada Família i una de les grans referències del jazz actual, s’uneixen per oferir una experiència immersiva de diàleg musical entre el piano i l’orgue aquest dimarts 1 d'abril a les 20h al Palau de la Música Catalana. Fragments de concerts, corals, fantasies i àries de Johann Sebastian Bach es reinventaran en un flux constant de creativitat i exploració sonora. A més, les creacions visuals d’Alba G. Corral es projectaran en directe sobre els elements arquitectònics de l'espectacular sala modernista, ampliant la dimensió artística de la proposta. Aquí un petit tast del que hi veureu. 

Concertassos a la vista! Metro Etnico Sound System (Mess), una associació on la cultura i la música s’abracen ben fort, fa tres anys que omple espais amb melodies d’arreu del món. Ha acollit llegendes com Esposito, Enzo Avitabile, DJ Gruff o 99 Posse. Ara, toquen dues cites musicals imperdibles: el 17 d’abril amb Move 78 i el 7 de maig amb Dowdelin, totes dues a les 20 h a la Sala 2 d'Apolo.

L'hora d'escoltar: Move 78

Des de Berlín, Move 78 arriba amb una fusió hipnòtica de jazz improvisat i hip-hop electrònic que us transporta a un altre univers. Creen música a partir d’improvisacions d’estudi, mostres i sons naturals, enriquits amb cordes i flautes. En directe, reinventen cada peça amb composicions espontànies que posen els pèls de punta.

Inspirats per una famosa jugada de Go entre un humà i una IA, el seu nom simbolitza l’adaptació davant la tecnologia. Amb tres àlbums i més de 17 milions d’escoltes, són una joia sonora que cal viure. Compreu els tiquets aquí.

L'hora de ballar: Dowdelin

Us agraden els ritmes que encenen el cos? Dowdelin us farà bullir la sang amb el seu còctel d’afro-caribeny, electrònica, jazz i ritmes tradicionals de les Antilles franceses com el Gwo-Ka o la Biguine. Tan orgullosos estan que s'autodenominen Creole Afro-Futurists.

Després del seu debut Carnaval Odyssey (2018), amb temes com Boaty Cruisy, van llançar Lanmou Lanmou (2022), un disc més directe i ballable que ha estat tot un èxit als festivals europeus. Han aconseguit el que pocs: acoplar el crioll i la seva tradició musical amb l’electrònica europea. Aconseguiu aquí les entrades aquí!

El Museu d'Art de Girona ret homenatge per partida doble a Roser Bru, pintora i gravadora catalano-xilena que va patir l'exili dues vegades a causa de les dictadures i els conflictes a Espanya durant el segle XX. Roser Bru. Superar la distància és una mostra que recull el seu patrimoni artístic amb obres procedents de col·leccions xilenes i catalanes, disponible fins el 30 de març. Com a extensió, el mateix museu proposa Una de sola no és res. Un homenatge plàstic a Roser Bru (vigent fins al 6 d'abril), una exposició que presenta els treballs de nou alumnes del taller La madriguera de la reconeguda artista Paula Bonet. Les obres dialoguen amb les peces artístiques de Roser Bru i estan confeccionades per María José Bannen, Josefina Carvalho, Vanina Fernández, Diana Gaviño, Noel de León, Laura Medina, Minú Rao, Anaís Vaillant i Milena Vodanovic.

Nascuda a Barcelona i exiliada a Xile el 1939 després de la Guerra Civil Espanyola, Bru va destacar en l’art llatinoamericà amb una obra marcada per un gran compromís social i forts vincles amb la seva Catalunya natal. Superar la distància, comissariada per Àlex Mitrani i Inés Ortega-Márquez, reuneix més d’un centenar d’obres —entre elles, pintures de gran format i gravats—, majoritàriament procedents de Xile, però també de col·leccions catalanes. Aquesta exposició suposa el retorn de la seva obra a Catalunya després de gairebé 20 anys de l’última mostra a Barcelona. Roser Bru va arribar a Xile a bord del mític vaixell Winnipeg, organitzat per Pablo Neruda, i es va convertir en una figura clau de l’art xilè, obtenint reconeixements com el Premio Nacional de Artes Plásticas (2015), la Medalla de Oro al Mérito de las Bellas Artes Españolas (2018) i la Creu de Sant Jordi (2023).

Coneixeu en profunditat aquesta artista talentosa, i com es connecta amb el present amb altres persones que fan art, al Museu d'Art de Girona!

Viviu per l'art? No us perdeu el quart cicle de Temporals, la proposta de Barcelona Districte Cultural que apropa l'art contemporani al públic i a tots els racons de la ciutat. Nou propostes d'arts visuals seleccionades per experts en l'àrea que rodaran per 13 Centres Cívics de tota Barcelona. Per si això fos poc, el programa estrena Inventariables, una nova línia de treball expositiva, en col·laboració amb diferents institucions i entitats, que recorrerà diversos equipaments de la ciutat amb la intenció de descontextualitcar fons i col·leccions i donar-los a conèixer.

A més, us podem assegurar que seran obres ben fondes que us travesseran sencers perquè estan pensades per ser molt més: creen accions i experiències artístiques que interpel·lin la ciutadania i hi dialoguin. Aborden temes socials i culturals actuals, com la tecnologia, la identitat, la mort, el medi ambient o la salut mental i molts dels projectes inclouen tallers o activitats que impliquen als veïns i a la comunitat local, fent que l'art sigui una eina de connexió i reflexió col·lectiva. Els formats també són ben variats i innovadors: des de la fotografia i la instal·lació fins a l'audiovisual i la performance. A què espereu per gaudir de tot aquest macarmé d'art! Us expliquem tots els projectes punt per punt!

LAMALVA és una cruïlla d'intencions entre Enrique Granados i València. Un restaurant mediterrani de moda, atemporal i amb una estètica inspirada en el cinema clàssic, on cada detall evoca l'elegància d'una altra època amb un toc contemporani.

El seu interiorisme, obra de l'estudi barceloní Dalla Polvere, fusiona èpoques passades amb un estil inconfusible. La sofisticació de la Regència britànica s'entrellaça amb l'essència Mid Century i el colorit bohemi dels anys 60 i 70. L'equilibri entre el vintage i l'industrial es manifesta en la seva decoració: cartells de El Padrino i Casablanca, làmpades d'aranya i paper pintat floral contrasten amb sòls de formigó, maons blancs i estructures metàl·liques a la vista. Vaixelles estampades i mobles ondulats acaben de definir la seva estètica única.

Però LAMALVA no és només un espai atractiu, sinó una destinació gastronòmica imprescindible. Amb una base mediterrània sòlida, la seva cuina eleva els sabors a un altre nivell, incorporant tècniques, ingredients i sabors de diverses cultures culinàries. Plats com el tàrtar de vieires amb crema de mango i llet de coco, les carxofes confitades amb foie i pinyons o el pop 'anticuchero' amb puré de yuzu i flocs de bonítol conquereixen el paladar. També destaquen el llom amb salsa perigord i la seva icònica torrada amb tòfona negra, cremós de vainilla i gelat de caramel salat.

A això s'hi suma una carta de vins sòlida i una cocteleria d'autor inspirada en el cinema clàssic, amb més de vint creacions que reten homenatge a la gran pantalla. Per completar l'experiència, sopars amb DJs, música en viu, espectacles de màgia i tarot creen un ambient vibrant i eclèctic.

Si busqueu un lloc on menjar bé i viure una experiència única, LAMALVA és la destinació perfecta.

Prepareu-vos per a una experiència única que només es viu un cop cada 200 anys. The Macallan, juntament amb ILUZIONE Diagonal, us conviden a formar part d'una sèrie d'esdeveniments mensuals que celebraran el llegat d'una de les marques de whisky més llegendàries del món. Cada mes fins a l'abril, aquesta cita us portarà a recórrer els primers 50 anys d'història de The Macallan, amb sabors i aromes del whisky escocès més prestigiós, acompanyat amb menús dissenyats a mida per a l'ocasió.

En cada esdeveniment us esperen coses úniques: una edició limitada i secreta de The Macallan es revelarà al final de la nit, convertint cada vetllada en un descobriment tant per als apassionats del whisky com per a aquells que us esteu endinsant en aquest món. A més, podreu gaudir de còctels i plats pensats per ressaltar les notes d'aquest icònic destil·lat.

Submergiu-vos en una atmosfera captivadora, on l'art del whisky i l'alta cuina s'uneixen per crear una experiència única. Cada trobada serà una oportunitat per gaudir i aprendre més sobre aquesta beguda excepcional, garantint que sortireu amb nous records inoblidables.

Voleu començar la primavera trepitjant ben fort? Res millor que unes sabates ben llampants! No us perdeu la pop-up store de la trencadora marca Jeffrey Campbell que tindrà lloc a la Casa Rius el 2, 3 i 4 d'abril. De California a Barcelona: talons que maregen, textures i colors per totes bandes, notes cowboys urbanes, plataformes arquitectòniques i siluetes que desafien la norma... La muntanya de sabates Campbell que hi trobeu estan fetes a mida per treure a la llum a la vostra jo més atrevida, segura i pujada de to que porteu dins. I no només això, també podreu combinar-les amb un repertori de cinturons i bosses de la mateixa línia editorial perquè sempre aneu a joc. 

La Casa Rius es converteix en el niu ideal on acollir tots els dissenys Campbell, un espai diàfan i modern amb un gran històric: ha acollit nombrosos esdeveniments d'artistes de renom, com concerts i festivals. De l'aparador als vostres peus! A punt per renovar l'armari i començar la temporada amb tot el flow?