Coses per fer a Barcelona a l'agost

La canalla pot passar un gran estiu a Barcelona: a més de remullar-se a les magnífiques piscines públiques que tenim a la ciutat, alguns parcs han programat diverses activitats per aprofitar l'estiu a l'aire lliure. El Parc de la Trinitat Vella, a Sant Andreu, s'han organitzat diferents tallers i iniciatives per a totes les edats, que inclouen des d'espectacles de circ fins a tallers de jocs en família.

Del 7 al 28 d'agost, la grada del llac del Parc de la Trinitat Vella acollirà diferents espectacles gratis a partir de les 19 h. 

Anar al cinema sempre és un bon pla. Tant si neva, com si plou com si fa sol, visitar una de les meravelloses sales de cinema de Barcelona mentre gaudiu d'alguna de les pel·lícules de la cartellera i us cruspiu unes crispetes -o no, això ja és opcional- sempre és una bona opció. Això sí, quan arriba l'estiu també podeu gaudir d'algun dels cinemes a la fresca que se celebren durant els mesos més calorosos de l'any, així com dels cicles de cinema d'estiu que organitzen algunes entitats de la ciutat, com el de Casa Seat. Fins al 31 d'agost, Casa Seat celebra per segon any consecutiu el cicle 'Un estiu de cinema', al número 109 de passeig de Gràcia.

Després de Gràcia, toca la Festa Major de Sants, una celebració que no es deixa eclipsar i continua exercint el seu encant com a referent de barri popular i familiar, senzill i sense grans aglomeracions. Aquest any les podreu gaudir des del 24 d'agost a l'1 de setembre. Al programa trobareu activitats de tota mena, però només passejant pel barri ja veureu els carrers guarnits. Us hem triat unes quantes propostes per a cada dia perquè gaudiu de les festes.

*A mesura que tinguem la informació, l'anirem actualitzant aquí.

NO T'HO PERDIS: Els millors plans de la setmana

De què va? “Si hi ha un edifici de Barcelona fet a mida per acollir les escultures de pedra dels millors artistes contemporanis, aquest ha de ser La Pedrera”. Penelope Curtis, comissària d’aquesta nova exposició i exdirectora de la Tate Britain de Londres, ho tenia claríssim. Per això, quan li van demanar que preparés una exposició sobre l’escultora Barbara Hepworth a la Casa Milà, ella va fer una contraproposta que consistia a agrupar els grans creadors que van treballar la pedra després de la Segona Guerra Mundial sota el mateix sostre, cortesia d’Antoni Gaudí. 

Per què hi heu d'anar? Per veure com la llum que ve del Passeig de Gràcia s’escola primer pels balcons i els finestrals de La Pedrera i, després, llisca entre les corbes, els forats i les transparències de les escultures del seu interior. Peces de Hans Arp, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Naum Gabo, Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi i Jorge Oteiza ens ensenyen com, a mitjan segle XX, la pedra va deixar de ser un material associat al classicisme i els valors occidentals per a ser un camp d’experimentació artística. 

De què va? Miró i Matisse van transcendir el seu context i van esdevenir icones de l’art. Per això, a vegades, les imatges els fan ombra. Aquesta exposició vol qüestionar els clixés sobre aquests dos creadors i explorar les seves relacions profundes i constructives que van quedar plasmades en les seves concepcions de l'art i les seves obres. 

Per què hi heu d'anar? Per gaudir dels colors intensos d'aquests dos artistes que es van reconèixer i admirar, però que "no van arribar mai a imitar-se". L'exposició ens mostra preocupacions comunes i interessos compartits, com la inspiració que tots dos van rebre pel paisatge mediterrani i la costa catalana o la fascinació pel valor intrínsec dels objectes quotidians, que tots dos van plasmar en les seves natures mortes. 

De què va? Una visió immersiva sobre la riquesa natural i cultural de l’Amazònia protagonitzada les veus autòctones que aporten alternatives per viure en harmonia amb la natura. La mostra combina art, ciència i activisme per abordar problemàtiques com la desforestació, la sequera o el control de recursos naturals.

Per què hi heu d'anar? La mostra es presenta com un recorregut sensorial des de les arrels fins a les branques de l'Amazònia, passant pels seus rius, boscos, pobles, rituals i habitants. Davant de la necessitat urgent de recuperar formes més respectuoses de viure per preservar-nos (al planeta i a nosaltres), 'Amazònies' ens proposa una nova manera de reconnectar amb la vida i la natura, aprenent de la saviesa del poble amazònic i fugint de la visió fatalista de la situació actual.

De què va? Aquesta exposició comissariada per Maria Garganté explica com la paraula femenina ha estat sovint oculta, negada o desacreditada en la història, la literatura i els relats bíblics i mitològics.

Per què hi heu d'anar? Per conèixer veus femenines referents en resistència cultural a través de la paraula, gràcies a una selecció d'obres diversa i sorprenent. Des d'una Immaculada Concepció de Luis Fernández de la Vega a un petit dibuix de 'Santa Anna ensenyant a llegir la Verge' de Picasso, passant per un autoretrat que Caterina Albert i Paradís (Víctor Català) va fer d'ella mateixa l'any 1890, fins a arribar dibuixos de la mística Josefa Tolrà i obres de les artistes contemporànies Eulàlia Valldosera i Kima Guitart. 

De què va? El Museu Picasso acull l'exposició 'De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914': un inventari d’obres d’artistes catalans i catalanes que van viure i treballar a la Ciutat de la Llum, a la recerca d’un destí que els permetés exercir el seu art en llibertat, dur a terme encàrrecs de moda de l’època o donar-se a conèixer.

Per què hi heu d'anar? Per viatjar a París a través d'un compendi de peces d’art inspirades en aquesta ciutat creades per pintors, gravadors, il·lustradors, músics, intèrprets, escriptors, periodistes i altres figures destacades. Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell, Pablo Picasso, Joaquim Sunyer, Lluïsa Vidal, Laura Albéniz, Pau Casals, Isaac Albéniz, Enric Granados, Joaquim Nin, Maria Gay o Jaume Brossa són només alguns dels noms que formen part d’aquesta mostra.

De què va? Les parets del MACBA, sempre d’un blanc immaculat gairebé quirúrgic, s’han tenyit de blau marí i taronja per l’ocasió. L’exposició dedicada a Mari Chordà, una icona del feminisme i l’art de casa nostra, per fi honora la trajectòria que aquesta gran artista sempre ha merescut. 

Per què hi heu d'anar? Per divagar entre obres plenes de color i símbols sobre el plaer, el desig, la sexualitat i la maternitat. Hi descobrireu l'empenta d'una creadora avançada al seu temps que va participar en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, va fundar una editorial feminista i va obrir un bar amb les amigues en la grisor del franquisme i la transició. En les vagines, secrecions i cossos gestants hi sentireu vibrar el caràcter sincer i combatiu de la Mari Chordà, que també hem intentat plasmar en aquesta entrevista. 

De què va? La Sala Parés celebra el 150è aniversari de Joaquín Torres-García amb l’exposició 'TORRES-GARCÍA. Entre el Noucentisme i les avantguardes (1891-1934). Amb 120 obres, entre olis, dibuixos i joguines, la mostra recorre quatre dècades de la trajectòria de l’artista uruguaià, des de la seva etapa noucentista a Catalunya fins al seu retorn a Montevideo el 1934, passant per Nova York, París i Madrid. 

Per què hi heu d'anar? Per descobrir una de les peculiaritats d'aquest artista: les seves joguines de fusta pintada, que va començar a crear d'una època marcada per l'academicisme, com una manera de guanyar-se la vida amb un producte artístic que també tingués una sortida comercial. 

De què va? L’exposició 'AMAZÔNIA', de Sebastião Salgado, arriba a Barcelona després d’una gira internacional per ciutats com Madrid, París i São Paulo, on ha rebut més de 1,5 milions de visitants. La mostra és el resultat de set anys d’expedicions del fotògraf brasiler a l’Amazònia, amb l’objectiu de retratar-ne la bellesa extraordinària i conscienciar sobre la necessitat de preservar aquesta regió vital del planeta.

Per què hi heu d'anar? La sala recrea l’atmosfera de l’Amazònia, amb imatges que destaquen paisatges naturals com rius serpentejants, tempestes tropicals i muntanyes cobertes de selva, i retrats que mostren les cultures i rostres dels pobles indígenes, com els Yanomami o els Awá-Guajá. Comissariada i dissenyada per Lélia Wanick Salgado, la mostra inclou més de 200 fotografies de gran format, 7 pel·lícules i una ambientació sonora composta per Jean-Michel Jarre, basada en sons reals de la selva. 

De què va? L’exposició 'Accident' d’Helena Vinent, presentada a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró, tanca el cicle 'Ens acompanyarem quan es faci fosc' (2024), comissariat per Irina Mutt que proposa reflexionar sobre la interdependència. L’obra de Vinent, inspirada en la seva experiència com a persona sorda i disca, subverteix la mirada capacitista que infantilitza i desposseeix de desig, agència i poder polític les persones amb diversitat funcional.

Per què hi heu d'anar? A través de construccions inaccessibles com murs o escales i experiències que alteren els recorreguts habituals, Vinent força els visitants a buscar alternatives per accedir a l’exposició. Dins d’un ascensor, una peça sonora ofereix una reinterpretació subversiva de les guies audiodescriptives, jugant amb la confusió i els malentesos per qüestionar l’obsessió capacitista de comprendre-ho tot.

De què va? Aquesta artista compta amb una llarga trajectòria en l’art d’escultures de grans dimensions, que sovint exploren la relació entre el cos humà i les seves estructures en diàleg amb materials naturals, estris o objectes d’ús humà. El MACBA li dedica una mostra que recorre la seva carrera, des dels inicis amb el vídeo, la ceràmica i els experiments blandiformes, fins a arribar a les grans escultures immersives que defineixen el seu llenguatge propi.

Per què hi heu d'anar? Per descobrir com l'artista investiga sobre la resistència del llenguatge i la morfologia de la parla, entre altres conceptes com el buit, la resistència o la connectivitat, evocats per una constel·lació de metàfores escultòriques.

El biopic de Robbie Williams protagonitzat per un ximpanzé CGI. Fa uns anys, en una entrevista, el bad boy del pop-rock britànic, es va autodefinir com a “mico-actor”, per la seva sensació d'exposició constant, com si fos un animal tancat en un zoo que ha d'actuar les 24 hores del dia. La resposta en qüestió es convertiria en la idea més boja de tota biografia cinematogràfica que es recorda: 'Better man', o la història d'un nen que somiava ser una estrella de la música, assoleix un insospitat abast emocional amb l'aposta del ximpanzé-actor. I la pel·lícula, a diferència d'altres biopics musicals recents que emblanquien el personatge (del Freddie Mercury de 'Bohemian Rhapsody' a l'Amy Winehouse de 'Back to black), no amaga l'arrogància del personatge, ni les seves addiccions i excessos, ni les baralles amb els altres membres de Take That (la boyband en la que Williams es va donar a conèixer) o amb la seva ex Nicole Appleton (cantant d'All Saints), ni els seus problemes de salut mental, ni els seus traumes familiars. Amb uns extraordinaris números musicals (el que posa mig Londres a ballar al ritme de 'Rock DJ' deixa amb la boca oberta), Robbie Williams s'obre en canal i el resultat és sensacional.

Dir.: Michael Gracey (Austràlia, 2024). 131 min. Estrena: 1 de gener

Dues missioneres mormones piquen a la porta d'un home aparentment interessat per la seva particular interpretació de l'Evangeli. Quan entren a casa seva, amb la promesa d'un te i un tros de pastís de nabius mentre parlen de la paraula de Déu, les dues joves es veuran atrapades en un pervers joc del gat i la rata marcat per una apassionada discussió respecte a les religions. Veure Hugh Grant en un registre insospitat (o no tant, veient les seves darreres eleccions cinematogràfiques) és un dels grans reclams d'aquesta pel·lícula de terror psicològic, que posa el focus en la crisi de fe quan el què està en joc és la supervivència. Signada per Scott Beck i Bryan Woods, guionistes de la sensacional 'Un lugar tranquilo', el film és juganer, tremendament eficaç en l'aposta per ser, quasi, una peça de cambra, amb tres personatges (Grant està molt ben acompanyat de Sophie Thatcher i Chloe East) tancats en un únic espai, una atmosfera claustrofòbica i sorprenents girs de guió.

Dir.: Scott Beck i Bryan Woods (EUA, 2024). 110 min. Estrena: 1 de gener

Daniel Craig es despulla en cos i ànima posat a la pell de William Lee, alter ego de l'escriptor William S. Burroughs, en l'adaptació de la seva rellevant novel·la 'Marica'. En mans de Luca Guadagnino, 'Queer' vindria a ser un revers fosc de l'exitosa 'Call me by your name' (2017). Si el cineasta italià oferia, en aquella pel·lícula, una mirada al descobriment emocional i sexual d'un adolescent gai, aquí posa el focus en la decadència d'un nord-americà que, després de la Segona Guerra Mundial, es refugia a Ciutat de Mèxic com a expatriat. Addicte a l'alcohol i les drogues, i enyorant connexions emocionals reals, el protagonista camina de bar en bar i transita de cos en cos, fins a fascinar-se per un jove fotògraf amb qui inicia una singular relació que els portarà a compartir experiències amb el sexe i els estupefaents. Daniel Craig demostra ser un actor sensacional en aquest viatge sensorial i lúbric, psicodèlic i sòrdid, que s'alimenta de tendresa, soledat, luxúria i amor no correspost.

Dir.: Luca Guadagnino (Itàlia, 2024). 135 min. Estrena: 1 de gener

Totes les travesses apunten a Kieran Culkin com a gran aspirant a endur-se un Oscar per la seva interpretació del cosí impulsiu i passat de voltes de Jesse Eisenberg en aquest viatge de dos personatges a la recerca dels seus orígens. L'estrella de la sèrie 'Succession' i qui fora l'alter ego de Mark Zuckerberg a 'La red social' protagonitzen aquesta road movie en què dos nord-americans jueus arriben a Polònia, allà on va néixer la seva recentment traspassada àvia, una supervivent de l'Holocaust que va poder començar una nova vida als Estats Units. Dirigida i escrita pel mateix Eisenberg, amb un guió premiat al Festival de Sundance, 'A real pain' transita de l'humor a l'emoció més commovedora, jugant amb elements de les 'buddy movies', amb el constant xoc d'oposades personalitats dels dos cosins. I proposa una mirada a la identitat i el judaisme, al llegat emocional que ens deixa el dolor viscut pels nostres avantpassats i al turisme vinculat a la memòria històrica que, moltes vegades, banalitza allò que es pretén homenatjar.

Dir.: Jesse Eisenberg (EUA, 2024). 89 min. Estrena: 10 de gener

Rehabilitation Through the Arts és un programa que fa servir el teatre i l'art per ajudar els interns de la presó de Sing Sing a trobar una certa sortida i a transformar les seves vides. El cineasta Greg Kwedar ha tingut experiència com a professor voluntari en centres penitenciaris, i ara porta la seva experiència a la pantalla gran, amb una història interpretada per actors professionals i per antics presos que van participar en activitats similars i que es posen a la pell de versions més o menys fidels de si mateixos. Colman Domingo (nominat a l'Oscar l'any passat per Rustin, i tot apunta que repetirà enguany per aquest personatge) és el rostre més reconeixible del repartiment d'aquesta història de redempció i segones oportunitats, i que navega per les aigües difuses de la realitat i la ficció. El poder sanador de l'art elevat a l'enèsima potència.

Dir.: Greg Kwedar (EUA, 2024). 105 min. Estrena: 10 de gener.

Les infanteses trans es posen en el punt de mira d'una pel·lícula que, en realitat, fa servir el tema per establir un joc de miralls amb la peripècia d'una mare que s'ha oblidat de ser dona: el títol de la pel·lícula al·ludeix a tot allò que l'Ana, una dona separada i mare d'una nena que comença a explicitar sentir-se un nen, ha abandonat. “Com a dona, és fàcil amagar-se darrere de la maternitat i deixar de banda coses importants per a tu que aparentment potser no ho són tant pel teu fill”, explica la directora, guionista i protagonista Marta Nieto. La recerca de la identitat de la criatura s'aparella a l'exploració de la identitat fragmentada d'una mare que, sense ser gaire conscient, necessita reconnectar amb qui era abans de parir. D'alguna manera, 'La mitad de Ana' s'uneix a altres pel·lícules recents sobre un tema com la maternitat, que han pogut oferir una mirada diferent, fins i tot oposada, a la tradicional: de 'Salve Maria' a 'Mamífera', o a la sèrie 'Això no és Suècia'. Perquè es pot ser mare de moltes maneres.

Dir.: Marta Nieto (Espanya, 2024). 89 min. Estrena: 10 de gener

Sexe, desig i tabús, matrimoni, feminisme, relacions de poder i consentiment. Des de la mirada d'una alta executiva d'una empresa multinacional, tots aquests assumptes prenen una dimensió insospitada, i 'Babygirl' aposta per posar-les damunt la taula sense cap fre ni autocensura. La neerlandesa Halina Reijn, guionista i directora de la pel·lícula, compta amb la complicitat d'una valenta Nicole Kidman: en la primera escena del film, i immediatament després de fer l'amor amb el seu marit (Antonio Banderas), surt sigil·losament de l'habitació, es posa un vídeo pornogràfic a l'ordinador i es masturba fins a, aquest cop sí, l'orgasme. Un inici que és tota una declaració d'intencions del què ha de venir. A partir d'una experiència sexual extramatrimonial, la protagonista viurà un íntim conflicte de personalitat quan trobi la llibertat sexual somiada en una relació de submissió que sí que omple les seves necessitats. Reijn planteja temes de gran complexitat, amb intel·ligència i sentit de l'humor, i amb un enfocament obertament feminista, quasi revolucionari, animant al debat en sortir del cinema. I això, avui i des de Hollywood, és molt.

Dir.: Halina Reijn (EUA, 2024). 114 min. Estrena: 17 de gener.

Tres hores i mitja, amb un intermedi de quinze minuts, rodada en 70 mm i en format VistaVision, tota una raresa en temps de poc risc, sempre mesurat per algoritmes i analistes de dades. 'The brutalist' juga en contra d'advertiments i mals pronòstics, i es converteix en una pel·lícula monumental en tots els sentits. La història d'un arquitecte hongarès que arriba com a refugiat als Estats Units fugint del feixisme de l'Europa de finals de la Segona Guerra Mundial, i es troba que la terra de les oportunitats només és possible amb improbables cops de sort: perquè l'Amèrica lliure és classista i racista, i aposta per un capitalisme tan salvatge que condemna quasi tothom a la misèria. El protagonista, interpretat per un extraordinari Adrien Brody (no el vèiem desplegant el seu talent d'aquesta manera des d''El pianista'), es rebel·la a un destí escrit i aconsegueix una insospitada oportunitat d'aixecar un edifici visionari, una obra faraònica que connecta amb els traumes patits en una vida rebentada per la violència i el nazisme. El somni americà es qüestiona amb gosadia i tones de pur cinema, en una de les pel·lícules que inqüestionablement marcarà aquest 2025.

Dir.: Brady Corbet (EUA, 2024). 215 min. Estrena: 24 de gener.

Un actor amb una neurofibromatosi que fa que tingui la cara desfigurada i plena de tumors decideix sotmetre's a un tractament mèdic experimental que canvia el seu aspecte radicalment. Però, convertit ara en un home extraordinàriament atractiu, el protagonista s'adona que, malgrat l'aparença exterior, l'interior és exactament igual, i la convivència amb si mateix continua sent profundament desagradable. Amb aquesta premissa, Aaron Schimberg proposa una reflexió sobre les imposicions socials respecte del físic i el paper que tenen tots aquells que no s'ajusten al cànon de bellesa que ha redactat ves a saber qui. Tant divertida com desoladora, i amb referents més o menys evidents com 'L'home elefant', de David Lynch, o les meta-faules de Charlie Kaufman, 'A different man' va donar-li un Os de Plata a Sebastian Stan (en el mateix any que ha brodat el rol de Donald Trump a 'The apprentice') reconeixent la millor interpretació del passat Festival de Berlín. Renate Reinsve ('La peor persona del mundo') i Adam Pearson, actor afectat amb neurofibromatosi, acompanyen Stan en el repartiment del film.

Dir.: Aaron Schimberg (EUA, 2024). 112 min. Estrena: 31 de gener.

El racisme, les relacions de poder, els privilegis de classe i la misèria moral dels qui es creuen superiors i miren amb condescendència i/o menyspreu el seu entorn... aquests són els ingredients d'una comèdia d'aires berlanguians, crítica amb la seva mirada a una societat que es resisteix a evolucionar. Elena Manrique, directora debutant, amb enorme experiència com a productora, planteja la peripècia d'algú que ha travessat el mar en pastera buscant un futur millor i que s'acaba refugiant en el jardí d'una casa senyorial d'una vila andalusa. Des del punt de vista de la persona migrant, serà tot un xoc trobar-se amb la senyora de la casa, una dona tant excèntrica i capriciosa com classista i manipuladora, que perpetua unes ràncies dinàmiques relacionals amb la gent que l'envolta. Tres actrius molt poc conegudes (Edith Martínez Val, Beatriz Arjona i Sonia Barba, la gran sorpresa del film) brillen en una pel·lícula que fa riure i reflexionar a parts iguals.

Dir.: Elena Manrique (Espanya, 2024). 103 min. Estrena: 31 de gener.

El protagonista d'aquesta història entra en escena suat, amb una escala de mà i una motxilla plena de vidre. No sabem si és un rodamon, un operari o un boig. Planta l'escala al mig de l'escenari i comença a parlar de cara al públic, però aviat sabrem que no conversa amb nosaltres, sinó amb un amic. O, millor dit: un ex amic.

Roger Torns és l'autor i l'intèrpret únic d'aquest monòleg descarnat sobre la condició masculina i l'amistat. Fora d'aquí, és un dramaturg força solvent i un actor bregat, fundador de la companyia Produït per H.I.I.I.T, la qual ens ha ofert peces de primera com 'Hàbitat [Doble penetració]', 'La meva violència' i 'Fantàstic funeral festiu', entre d'altres. 'Les paraules dels altres' és un projecte de risc, perquè està sol davant del perill i, llevat de la direcció, a càrrec de Laia Alberch, s'ho juga tot posant-hi el cos i la lletra.

Així com estan les coses, que un Parlament aprovés una llei que contemplés els dofins com a “animals de companyia” no ens semblaria ni estrany. Coses més estrafolàries hem vist. La qüestió, que no llegiríem enlloc, seria saber quines motivacions hi ha darrere una decisió tan estrafolària. D'aquesta o de qualsevol. I això és el que es proposa la companyia Dúo Fàcil a 'Observin aquests fills de puta', una sàtira política amb molta imaginació que arrenca amb una reunió entre el president del govern i el president del Reial Madrid, protagonista real d'aquesta història.

A la reunió, Florentino Pérez li demana al cap de govern conservador que ho faci, que tiri endavant una nova llei posi els dofins al costat de gats, gossos i canaris. El polític se'l mira sorprès. Passa, però, que, realment, el president del club blanc té més poder a Espanya que qualsevol polític. Els Dúo Fàcil ens ho demostren amb mala bava i imaginació a través d'un reguitzell d'escenes en les quals barregen diferents gèneres humorístics amb el teatre documental.

Expectació màxima. El guionista de pel·lícules com 'Amo tu cama rica' (1992), 'Los peores años de nuestra vida' (1994) o 'Laniña de tus ojos' (1998), el director de 'La buena vida' (1996) i 'Soldats de Salamina' (2003), presentades ambdues al festival de Canes, i de 'Vivir es fácil con los ojos cerrados' (2013), guanyadora de sis premis Goya, i la recent 'Saben aquell' (2023), l'avesat articulista de premsa i escriptor amb sis novel·les a les estanteries, arriba al teatre, ha volgut provar el fragor de l'escenari.

Se suposa que per això, al Centre Dramàtic Nacional li van reservar a David Trueba el mític escenari del María Guerrero [aquesta crítica és de l'estrena madrilenya de 'Los guapos', a l'abril del 2024], el primer teatre d'Espanya. Això és debutar en gran. Però també és exposar-se a cosa bèstia. Perquè la teva perícia com a guionista i director de cinema no és garantia de domini de l'art teatral; sent cosins germans, cinema i teatre són llenguatges molt diferents. Aquesta carència es nota, com no podia ser d'altra manera (li va passar el mateix a Manuel Martín Cuenca fa un parell d'anys amb 'Un hombre de paso'). Tot el bastiment és feble, però se sosté, en part, per aquest estil tan característic de l'autor que imprimeix humanitat i melancolia a històries amb rerefons social mirades com des de fora de camp.

Peter Pan necessita la pols màgica de la fada Campaneta per volar. Ramon porta 39 anys a coll d'una immarcescible adolescència. Fins que la realitat d'una malaltia degenerativa sense cura sacseja la família i esgota de cop tota la màgia. I Ramon topa de cara contra el dur terra de la responsabilitat de l'adult. Ramon és un magnífic Francesc Ferrer que assumeix en solitari l'orfebreria dramàtica que és el text tragicòmic escrit per Mar Monegal. Sense saber com l'espectador passa de la lleugeresa d'una 'stand-up comedy' a un honest realisme dramàtic que manté un bon equilibri entre la dimensió emocional i la lliçó de vida que, malgrat tots els duels, imposa la dictadura del quotidià.

Encara que el focus caigui sovint sobre els dos amants del musical, Blanca (Alèxia Pascual) i Saïd (Jordi Garreta), 'Mar i cel' és un espectacle molt coral, on cal un bon repartiment i on tothom té alguna cosa a dir durant les prop de tres hores de funció. La parella és central, però sense un bon Idriss (Berta Luna), un bon Ferran (Eloi Gómez), una bona Teresa (Clara Renom), una bona Maria (Candela Díaz), un bon Hassèn (Albert Gràcia) i un bon Joanot (Abel García) és impossible que l'espectacle s'enlairi.

I no sé si és perquè recordava força el muntatge de 2014 que en l'últim 'Mar i cel' he trobat que lluïen més els secundaris que els personatges principals. No és que tinguem una Blanca i un Saïd inferiors als anteriors en general, però sí que crec que Roger Berruezo i Ana San Martín, pel que fa a la veu i la interpretació, ens portaven a un altre lloc. I és que la magnífica partitura d'Albert Guinovart és intricada.

La Calòrica no té sostre. A cada nou espectacle pugen un esglaó. Apunten molt amunt. I, com aquells atletes que es posen pedres a la motxilla per córrer més, han decidit aixecar un espectacle d'hora i mitja en francès, amb espurnes de rus, anglès i alemany (amb subtítols en català). Té la seva lògica: parlen del Congrés de Viena del 1814 on, després de la primera derrota de Napoleó, les potències europees es van reunir per repartir-se el continent i aleshores la llengua franca era el francès. L'únic que no en sap, ehem, és l'ambaixador espanyol, a qui, òbviament, despatxen aviat perquè faci un inútil cens dels rius navegables.

Les portes donen molt de joc, al teatre. Fins al punt que hi ha una subespècie de comèdia que basa tot el seu mecanisme en això, en portes que s'obren i es tanquen, amb la sorpresa de qui hi ha darrere. A 'Turisme rural', Jordi Galceran esprem el gènere amb un afegit paranormal que fa que la seva peça tingui més capes, a banda de confrontar dos urbanites que van al camp a contemplar un paisatge sense preocupar-se de res més i una família local que odia profundament els de ciutat.

Però no hi ha comèdia sense còmics. I en calen de molt bons perquè aquí no es tracta només de fer-nos petar de riure, sinó també de crear una certa angoixa, un cert misteri, perquè tot d'una que la Laura (Mireia Portas) i el Roger (Ivan Labanda) arriben al turisme rural per passar un cap de setmana romàntic per 'encarregar' un nen, ja comencen a passar coses estranyes. La mestressa, l'Anna (Anna Güell), apareix per la porta fumejant del menjador desbaratada, com si fos una bruixa de pa sucat amb oli, per donar pas al Pere (Lluís Villanueva), equipat amb una serra elèctrica estil 'La matança de Texas'.

Aguantar sol una hora i mitja de monòleg desesperat no és una tasca fàcil, i més quan tens 24 anys i interpretes un noi de 16 que és a punt de perdre el seu pare. Quan has fet teatre abans, però potser no prou. Quan ets en un temple de la interpretació com el Lliure de Gràcia (on es va estrenar abans d'anar al Poliorama) i centenars de mirades poden recordar altres cossos fent el que fas, tot començant per Pol López i aquell 'Ivan i els gossos' memorable de 2012. Però 'Tot el que passarà a partir d'ara' sembla un vestit a mida, un text que Nil Cardoner s'emprova i lluu amb tot el seu esplendor. 

Joan Yago, esperonat per la directora Glòria Balañà, ha escrit una obra que és alhora punyent, sensible, trista, una mena d'història d'aventures en què l'Èric ha d'aconseguir arribar a l'hospital on el seu pare viu les últimes hores. La mare, quan passen pocs minuts de les deu de la nit, li truca per dir-li que si se'n vol acomiadar ja pot córrer. Està estirat al sofà, amb el mòbil a la panxa, sol. I tota la seva vida li passa per davant, especialment aquests deu anys en què el pare ha estat malalt i no hi ha hagut res més que la malaltia del pare. Ell ha d'arribar a l'hospital, però té 16 anys, amics i coneguts arreu, festes pendents i una mica de mala sort. 

A finals de l’any passat, l’artista Morad feia la seva segona gira europea en què va passar per ciutats com Lisboa, Colònia, Zúric o Milà i que va acabar amb un doble 'sold out' al WiZink Center de Madrid, juntament amb el Dellafuente, al Red Bull SoundClash. El seu èxit no s’atura ni s’estanca. Sense anar més lluny, el mateix 2023, amb el llançament de l'àlbum 'Reinsertado', l’hospitalenc va assolir marcar el quart millor debut espanyol en la història de Spotify i va debutar com el número dos mundial a la plataforma, superant els 10 milions d’escoltes. I és que és normal (lololo-lolo) perquè Morad, a través del drill i el trap, ha aconseguit connectar amb tota una generació.   

Aquest any, l’èxit l’ha recompensat. Per primera vegada, el cantant farà un tour pels grans recintes de l’Estat: al Marina Norte de Valencià, el 8 de setembre; al Bizkaia Arena de Bilbao, el 5 d’octubre; al WiZink Center de Madrid, el 23 de desembre, i al palau Sant Jordi de Barcelona, el 3 de gener del 2025. 

Amb més de 40 concerts del 17 de gener al 15 de setembre del 2025. Així es presenta la nova edició del Guitar BCN, un festival creat fa 35 anys pel guitarrista japonès Ichiro Suzuki (amb noms com Victòria dels Àngels i Paco de Lucía) i, aquesta vegada, amb un artista que destaca per sobre dels altres: la llegenda de les sis cordes Carlos Santana, que feia més de vint anys que no actuava a Barcelona, ho farà el 26 de juliol al Palau Sant Jordi per celebrar el 25è aniversari del superèxit 'Supernatural' (1999).

Hi ha, però, molts més al·licients: l'inauguració d'Antoñito Molina (17/1) al Sant Jordi Club, Jorge Drexler amb un doble concert al Palau de la Música, on acomiadarà la gira europea, Iván Ferreiro (23/11) i Xoel López a l'Hivernacle del Poble Espanyol, el triple concert dels Stay Homas (24 i 25/1) també al Poble Espanyol abans de prendre's una pausa indefinida; el concert de Rosario a l'Auditori del Fòrum, el de Pastora Soler al Gran Teatre del Liceu, Amaral (13/6) estrenant nou àlbum al Sant Jordi Club, i una cloenda a càrrec de Jason Mraz (15/9) al Palau de la Música. 

Fa dos anys que Joan Manuel Serrat es va acomiadar dels escenaris (va ser amb la gira 'El vicio de cantar', que va passar per Barcelona amb dues actuacions al Sant Jordi el desembre de 2022). Probablement amb l'única excepció del recent concert 'Barcelona amb València' amb Estopa i en solidaritat amb els afectats per la dana, podem dir que el noi del Poble-sec és avui un home retirat. Però no del tot, segons sembla, ja que acaba de gravar una nova versió del 'Paraules d'amor', per sorpresa i amb un grup de noies de 24 anys.

Es tracta del grup barceloní Al·lèrgiques al Pol·len i de la sabadellenca Ven'nus, que van cantar juntes aquesta cançó de 1967 per al Desconcert d'iCat. El que ningú sabia és que l'acabarien gravant en un estudi i que en aquesta gravació hi seria també el Serrat, que amb 80 anys podria ser perfectament l'avi de totes elles. Aquest enregistrament, que s'havia mantingut en secret, i que no apareixia encara al nou àlbum de les Al·lèrgiques al Pol·len, 'Al·larma' (2024), acabat de publicar i que presenten el 23 de gener a la Sala Apolo, surt ara amb videoclip i tot.  

Sharon Stone i Rufus Wainwright al Palau de la Música? Doncs sí, i l'ocasió s'ho val. Perquè es tracta de l'estrena a l'Estat del concert 'Dream requiem' del músic nord-americà, un encàrrec conjunt de set auditoris internacionals entre els quals hi ha L'Auditori i el Palau de la Música Catalana i que la protagonista d''Instint bàsic' s'encarregarà de narrar. El concert, que tindrà lloc el 25 de gener de 2025 (20 h) al Palau de la Música, estarà interpretat per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i l’Orfeó Català, amb el Cor Infantil de l’Orfeó Català, la soprano Anna Prohaska i la direcció de Ludovic Morlot.

"La Sharon i jo ens coneixem des de fa molt de temps. Com no podia ser d’una altra manera, en soc fan des de molt abans que ella conegués la meva música. És una de les dones més fascinants, brillants, intel·ligents i inspiradores que conec. Feia molt de temps que volia fer alguna cosa amb ella, i que assumís el paper de narradora, donant veu al poema 'Darkness' de Byron sobre el col·lapse ecològic total, amb la seva veu punyent i commovedora, és per a mi un somni fet realitat. I que això passi a Barcelona, una de les ciutats on m’he sentit més ben acollit com a músic, i al Palau de la Música Catalana, és la cirereta del pastís", ha dit Wainwright, que vindrà a Barcelona per seguir de prop els assajos a L’Auditori i que assistirà al concert al Palau.