Les millors coses per fer el juny a Barcelona

Arriba el juny i, boom!, hi ha una explosió d'activitats i festes amb motiu del mes de l'Orgull LGBTIQ+. Barcelona és una ciutat orgullosa, plena de llocs que han marcat la història del col·lectiu LGBTIQ+ i d'espais d'oci com bars i sales on veure shows de drag, sortir de festa o prendre una copa. A més, el Centre LGBTIQ+ de Barcelona està sempre actiu i s'encarrega de programar activitats, tallers i exposicions per a tots els públics. Així que, sí, no ens sembla estrany que quan s'apropa el juny, et saturis amb la quantitat d'opcions que hi ha i et preguntis: Quines són les millors activitats del mes de l'orgull i el Pride a Barcelona? A la següent llista trobaràs les propostes més reivindicatives, festives, diverses i interessants.

Sant Joan, l'arribada de l'estiu... és igual com li diem, però tots sabem que la nit del 23 al 24 de juny és una nit especial i que s'ha de celebrar com mana la tradició! Barcelona es prepara per celebrar revetlles, fogueres, tallers i tota mena d'activitats per celebrar la nit més curta de l'any. 

Un any més aquesta ciutat costanera ben a prop de Barcelona torna a tirar la casa per la finestra per reivindicar l’orgull i els drets de la comunitat LGBTIQ+. Parlem de Sitges, és clar, que del 5 al 9 de juny celebrarà la tretzena edició del seu famós Pride. El passeig marítim de la ciutat serà el punt de trobada d’una àmplia programació que oferirà més de 50 activitats gratuïtes i a l’aire lliure.

El Time Out Fest s'acaba aquest cap de setmana i s'acomiada de Barcelona fins a l'any que ve, però la bona gastronomia no ho farà. La ciutat té restaurants meravellosos i, tot i que us recomanem visitar-los almenys un cop a la vida, ara també podreu tastar-los tots en un mateix espai sense haver de recórrer la ciutat. La plaça de Catalunya tornarà a acollir el Tast a la Rambla, un festival del 6 al 9 de juny on alguns dels millors restaurants i pastisseries de Barcelona acostaran els seus plats en forma de tapa a tots els assistents dins el marc de la 10a Setmana de Gastronomia de Barcelona.

"Estem cansades de les 'pop-ups' buides que no aporten cap aprenentatge o benefici al sector de la moda, per això vam decidir crear la nostra pròpia proposta", asseguren la Carme Giménez i l'Alicia Sanz, fundadores de les marques Unë Concept i Black Design, respectivament, i ara també d'un nou festival pels fanàtics de la moda ètica i emergent. La primera edició del Beso Fest se celebrarà a Barcelona el pròxim dissabte 8 de juny a l'Hotel Gallery de Barcelona i l'entrada serà lliure i gratuïta. "L'esdeveniment va molt més enllà d'un mercat de roba, és un punt de trobada per a creatius i fanàtics de marques i dissenys únics i locals", expliquen les seves creadores.

No és estrany que algunes de les obres que es duen a terme a Barcelona descobreixin restes de la romana muralla de la ciutat o d'altres períodes històrics, però, l'any 2014, els treballs de rehabilitació de la Torre de la Sagrera van descobrir una troballa que va impactar tothom. Les obres van deixar a la vista el refugi antiaeri de la Sagrera, un espai de 84 metres de llargada construït l'any 1937 per la Sociedad Obrera Colectivizadora calle Berenguer de Palou. Actualment, és un dels refugis antiaeris millor conservats de la ciutat i, després de molts anys tancat al públic, es podrà visitar a partir d'aquest estiu.

Bones notícies per als més cinèfils i estiuencs, enguany hi haurà una altra edició de la Sala Montjuïc, el cicle de cinema a la fresca que acull el Castell de Montjuïc. Ja han publicat els horaris de les pel·lícules que podrem gaudir a l'aire lliure, així que ja podeu marcar les dates a l'agenda!

Pel que fa als preus, varien entre els 8 i 11 €, segons si era entrada general o volies tenir la comoditat d'una gandula. 

L’arquitectura de Barcelona és un dels factors que més fa despuntar la ciutat perquè reflecteix múltiples tendències de la història de l’art occidental. Des del renaixement fins al barroc, passant també pel modernisme, entre d’altres, els edificis i monuments de la ciutat llueixen el llegat de diverses cultures i civilitzacions. Per aprendre a gaudir d’aquest patrimoni, l’Ajuntament i la Fundació Mies van der Rohe, juntament amb desenes d’entitats dedicades a la divulgació de l’arquitectura a la ciutat, ha presentat el programa de les Setmanes d’Arquitectura 2024, un cicle que agrupa exposicions, concursos, premis tertúlies, visites guiades festes i altres, destinat a reforçar el vincle entre l’arquitectura i la ciutadania. Així doncs, del 14 de maig al 28 de juny, tots els districtes de la ciutat oferiran diferents activitats per celebrar i viure aquest art.

L'interès per la ciència ha anat augmentant en els darrers anys a l'Estat. El passat 2023, la Fundació Espanyola per la Ciència i la Tecnologia (FECYT) va elaborar un informe que assegurava que un 47,2% dels enquestats estava interessat en la ciència, però més de la meitat van admetre que els hi costava entendre-la. Tant si sou part d'aquest grup i voleu conèixer més de prop aquest coneixement sense sortir de Barcelona, aquest esdeveniment és per vosaltres.

La ciutat acollirà la 17a edició de la Festa de la Ciència, una celebració que ompliràla ciutat d'activitats, exposicions i molt més durant el 7, 8 i 9 de juny. Amb l'objectiu d'apropar la ciència a tothom, s'han programat més de 150 activitats de divulgació científica i tecnològica que inclouen jornades educatives, experiments, tallers, espectacles, humor i molt més per a totes les edats.

Barcelona és coneguda per diverses raons, però una de les principals és la seva arquitectura. La ciutat està plena d'edificis emblemàtics i, malgrat que alguns com la Casa Batlló i la Sagrada Família es poden visitar, n'hi ha d'altres que només obren al públic en ocasions especials. L'Open House Barcelona és una d'aquestes ocasions i tornarà a obrir les portes a llocs ocults i sorprenents de la ciutat de Barcelona del 21 de maig al 7 de juny, dins del programa 'Espais ocults'.

De què va? “Si hi ha un edifici de Barcelona fet a mida per acollir les escultures de pedra dels millors artistes contemporanis, aquest ha de ser La Pedrera”. Penelope Curtis, comissària d’aquesta nova exposició i exdirectora de la Tate Britain de Londres, ho tenia claríssim. Per això, quan li van demanar que preparés una exposició sobre l’escultora Barbara Hepworth a la Casa Milà, ella va fer una contraproposta que consistia a agrupar els grans creadors que van treballar la pedra després de la Segona Guerra Mundial sota el mateix sostre, cortesia d’Antoni Gaudí. 

Per què hi heu d'anar? Per veure com la llum que ve del Passeig de Gràcia s’escola primer pels balcons i els finestrals de La Pedrera i, després, llisca entre les corbes, els forats i les transparències de les escultures del seu interior. Peces de Hans Arp, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Naum Gabo, Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi i Jorge Oteiza ens ensenyen com, a mitjan segle XX, la pedra va deixar de ser un material associat al classicisme i els valors occidentals per a ser un camp d’experimentació artística. 

De què va? Miró i Matisse van transcendir el seu context i van esdevenir icones de l’art. Per això, a vegades, les imatges els fan ombra. Aquesta exposició vol qüestionar els clixés sobre aquests dos creadors i explorar les seves relacions profundes i constructives que van quedar plasmades en les seves concepcions de l'art i les seves obres. 

Per què hi heu d'anar? Per gaudir dels colors intensos d'aquests dos artistes que es van reconèixer i admirar, però que "no van arribar mai a imitar-se". L'exposició ens mostra preocupacions comunes i interessos compartits, com la inspiració que tots dos van rebre pel paisatge mediterrani i la costa catalana o la fascinació pel valor intrínsec dels objectes quotidians, que tots dos van plasmar en les seves natures mortes. 

De què va? El CCCB homenatja a una de les figures més importants de la història del cinema. Agnès Varda, fotògrafa, artista, cineasta i pionera de la Nouvelle Vague és estimada i reconeguda arreu de França com una figura maternal i inspiradora. Però la coneixem, els catalans?

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en la vida, l’obra i les històries fascinants d’aquesta creadora lliure, moderna i compromesa amb el seu entorn polític que, fins i tot abans que Truffaut o Godard, Varda va obrir el camí del moviment cinematogràfic de la Nouvelle Vague, trencant normes i clixés en les més de quaranta pel·lícules que va filmar entre llargmetratges, curtmetratges, ficcions i documentals. 

De què va? Les parets del MACBA, sempre d’un blanc immaculat gairebé quirúrgic, s’han tenyit de blau marí i taronja per l’ocasió. L’exposició dedicada a Mari Chordà, una icona del feminisme i l’art de casa nostra, per fi honora la trajectòria que aquesta gran artista sempre ha merescut. 

Per què hi heu d'anar? Per divagar entre obres plenes de color i símbols sobre el plaer, el desig, la sexualitat i la maternitat. Hi descobrireu l'empenta d'una creadora avançada al seu temps que va participar en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, va fundar una editorial feminista i va obrir un bar amb les amigues en la grisor del franquisme i la transició. En les vagines, secrecions i cossos gestants hi sentireu vibrar el caràcter sincer i combatiu de la Mari Chordà, que també hem intentat plasmar en aquesta entrevista. 

De què va? L'exposició de fotoperiodisme més coneguda del món, el World Press Photo organitzat per la Fundació Photographic Social Vision, torna a apoderar-se del CCCB del 8 de novembre al 15 de desembre per reflexionar sobre tot el que ha passat al món durant aquest any a través d’imatges. 

Per què hi heu d'anar? La mostra reuneix les fotografies i les produccions multimèdia guanyadores de la vintena edició del concurs. Els temes de la mostra són molt variats i van més enllà dels conflictes més latents, com el d'Israel-Palestina o la guerra a Ucraïna. També aborden la crisi climàtica, els reptes de la salut mental, la migració i els vincles familiars. 

De què va? El Centre d’Art Tecla Sala de L’Hospitalet acull la primera gran retrospectiva de Pilar Aymerich que reuneix més de 150 fotografies de la guanyadora del Premi Nacional de Fotografia el 2021, juntament amb una pel·lícula, un documental i material d’arxiu. 

Per què hi heu d'anar? Comissariada per Neus Miró, la mostra inclou imatges icòniques i fotografies poc conegudes, com les preses a l’Havana el 1982, el projecte 'Viatgeres a l’Havana', creat amb la historiadora Isabel Segura. Fins i tot, podreu veure un 'film' titulat 'Entreacto', on la fotògrafa canvia de rol i apareix darrere de la càmera fent d’actriu en una peça teatral. Aquesta situació no hauria de sorprendre, perquè Aymerich va realitzar estudis en direcció teatral, tot i que aquest art el va posar, majoritàriament, al servei de la fotografia, tant per capturar moments a l'escena com per planificar l'escenografia a l'hora de fer una fotografia.

De què va? El projecte del fotògraf Clemente Bernad que s'exposa a La Virreina Centre de la Imatge fins al 26 de gener del 2025 fa una recol·lecció d'una part del llegat més fotoperiodístic de l'artista. La mostra es nodreix del llibre també titulat 'Hemendik Hurbil / Prop d’aquí', que inclou un compendi de 470 fotografies que retraten exhaustivament el conflicte basc des del 1987 fins al 2018.

Per què hi heu d'anar? L'exposició és excepcional en molts sentits: posa en relleu la faceta més periodística del fotògraf, imatges que no apareixen als mitjans convencionals, però si solen presentar-se en publicacions autofinançades i exposicions d’art contemporani. Tots ells són instants capturats en què "la violència peca d’una viscositat perversa", tal com ho defineix l'autor, i que apareixen en una concatenació irregular, qüestionant la narració típica del fotoperiodisme i el seu vincle amb el desenvolupament dels esdeveniments.

De què va? El Museu Nacional d'Art de Catalunya destaca la trajectòria d'un artista de gran personalitat nascut a Badalona el 1876 i estretament vinculat al moviment modernista català. Els seus primers passos artístics el van situar a l'entorn d''Els Quatre Gats', un cercle de trobada per a artistes emergents, on es va relacionar amb figures com Pablo Picasso, Joaquim Mir i Carles Casagemas.

Per què hi heu d'anar? Torent va desenvolupar una obra que basculava entre el retrat i el costumisme, amb influències del simbolisme i el postimpressionisme. El seu talent i caràcter obert el van ajudar a escalar fins a París, enamorant al públic parisenc amb la tendència costumista del moment. Gaudireu de pintures de gran vivacitat cromàtica, retrats i escenes de paisatge. 

De què va? Qui no recorda l'emblemàtica botiga Vinçon? Aquell temple del disseny que, durant dècades, va convertir el Passeig de Gràcia en un punt de trobada per als amants de l'arquitectura, l'art i la creativitat. No només va ser un espai de venda d'objectes i mobiliari, sinó un referent cultural i estètic a la ciutat de Barcelona. Ara, l'exposició ‘100 objectes d'IKEA que ens hagués agradat tenir a Vinçon’, que es pot veure al Disseny Hub Barcelona, us proposa un exercici de nostàlgia i a la vegada d'imaginació.

Per què hi heu d'anar? Aquesta mostra temporal, comissariada per l'arquitecte Juli Capella i basada en una idea original de Fernando Amat, director i ànima de Vinçon, explora el paper democratitzador del disseny tant en Vinçon com en IKEA. A través d’un diàleg entre el disseny escandinau i el mediterrani, l'exposició reflexiona sobre l’evolució de conceptes com la sostenibilitat i la funcionalitat, així com la influència del disseny en el nostre benestar quotidià. 

De què va? El Santa Mònica reuneix set col·lectius artístics que, des de pràctiques poètiques i polítiques, exploren zones d'invisibilitat on la violència sistèmica vulnera drets. La mostra va més enllà d'una exposició: és una intervenció col·lectiva en l'espai institucional, on s'obren esquerdes per qüestionar els límits de la norma i l'hegemonia cultural. 

Per què hi heu d'anar? Per descobrir com els col·lectius participants -entre ells Agitació Diska, DU-DA, La Creatura i Sitesize- aborden temes com la sobirania de l’aigua, el treball sexual, el dolor crònic i els drets culturals. Mitjançant instal·lacions i altres formats artístics, posen en evidència les complexitats i tensions entre drets i exclusions, i qüestionen qui participa en aquests drets i qui en queda exclòs.

Apunta a ser una de les grans pel·lícules nadalenques dels darrers temps. Amb dos protagonistes tan mediàtics com Dwayne Johnson i Chris Evans, 'Red one' juga amb els elements del cinema d'acció trufat de comèdia per explicar el segrest del Pare Noel, un acte terrorista que amenaça la celebració de les festes. Per mirar de salvar-les, el Cap de Seguretat del Pol Nord i un malparit caçarrecompenses hauran de formar equip en una aventura que els portarà arreu del planeta. Amb Lucy Liu i J.K. Simmons (a la pell de Santa Claus), aquesta és una de les superproduccions més cares de l'any, amb 250 milions de dòlars de pressupost que asseguren tot un espectacle familiar ple d'acció i diversió sense més coartades.

Dir.: Jake Kasdan (EUA, 2024). 123 min. Estrena: 6 de novembre

Poques setmanes després de captivar amb 'El 47', Eduard Fernández es postula com a aspirant a tots els premis actorals de l'any amb la seva extraordinària, mesurada, detallista, interpretació d'Enric Marco, qui va ser president de l'Amical de Mauthausen, una associació nascuda amb l'objectiu de defensar els drets dels milers d'espanyols deportats als camps de concentració del Tercer Reich, i per preservar-ne la memòria. L'escàndol va saltar quan es va descobrir que, en contra del què proclamava en conferències i actes de tot tipus, Marco mai havia estat presoner dels nazis i es va inventar la seva condició de víctima i supervivent. Dirigida per alguns dels membres de Moriarti, la productora darrera de films com 'La trinchera infinita' o 'Lorea'k, i de la sèrie 'Cristóbal Balenciaga', aquesta pel·lícula reflexiona sobre la frontera entre realitat i ficció, sobre la impostura d'una vida fingida, i sobre la importància de la memòria històrica i de no oblidar.

Dir.: Aitor Arregi i Jon Garaño (Espanya, 2024). 101 min. Estrena: 8 de novembre

“Hem volgut fer un tribut, tràgic i còmic, a totes aquelles persones invisibles en espais com les cuines dels restaurants”, explica el cineasta mexicà Alonso Ruizpalacios ('Güeros') a propòsit de la seva darrera pel·lícula. Basada en l'obra teatral homònima d'Arnold Wesker, 'La cocina' planteja la desaparició de diners de la caixa en un dia de molta afluència en un restaurant de Manhattan. La qüestió és que, davant del robatori, totes les sospites es concentren en els treballadors que són immigrants il·legals, en realitat la gran majoria.

I, enmig d'aquest conflicte, el film segueix la història d'amor entre un d'ells i una cambrera nord-americana que no es vol comprometre amb un estranger sense papers. Rooney Mara és la cara més coneguda del repartiment d'aquest film ple d'energia, rodat en blanc i negre, i que demostra el virtuosisme amb la càmera de Ruizpalacios, i que posa el focus en caos a les cuines dels restaurants (tema que darrerament hem anat veient a 'The Bear' i 'Boiling Point') i en el racisme constant que pateixen els que travessen la frontera entre Mèxic i els Estats Units.

Dir.: Alonso Ruizpalacios (Mèxic, 2024). 139 min. Estrena: 8 de novembre

Vint-i-quatre anys després de l'icònic original, guanyador de cinc Oscar (entre ells, els de Millor Pel·lícula i Actor Protagonista, per Russell Crowe), arriba una seqüela situada dues dècades més tard dels fets de la primera entrega. I amb Lucius, nebot de l'emperador Commodus (Joaquin Phoenix), recollint el testimoni del seu protector Maximus (Crowe). Intepretat per un Paul Mescal que debuta en una superproducció hollywoodiana després de la seva fulgurant aparició en el cinema independent (amb nominació inclosa a l'Oscar per la commovedora 'Aftersun'), Lucius és l'element vertebrador d'una èpica i espectacular història que promet mantenir tot allò que va convertir el primer 'Gladiator' en un dels grans èxits de la dècada.

Els analistes de la indústria, a més, comencen a escalfar la possibilitat que Denzel Washington guanyi un grapat de premis aquesta temporada que ve. L'actor interpreta un antic esclau que, després de recuperar la seva llibertat, s'ha convertit en un pròsper venedor d'armes, i un dels homes més rics de l'Antiga Roma. Lluites de poder, combats sanguinaris i emocions a flor de pell, tot això i moltes coses més s'oferiran en aquesta segona part que demostra l'energia infinita de l'octogenari Ridley Scott.

Dir.: Ridley Scott (EUA, 2024). 148 min. Estrena: 15 de novembre

“Hem de jugar-nos-la. No estic necessàriament a favor de la provocació, però sí que miro de generar preguntes i confiar que els espectadors em segueixin”, afirmava Carlos Marqués-Marcet (director de '10.000 km' o d''Els dies que vindran') en la presentació del seu darrer llargmetratge a la Seminci. I ho deia perquè 'Polvo serán' se'ns presenta com un musical sobre l'eutanàsia, barrejant un arc dramàtic intens i commovedor, però també lluminós, amb coreografies de dansa contemporània a càrrec de la companyia La Veronal.

La pel·lícula segueix la decisió ferma d'una dona (Ángela Molina) amb un càncer terminal: avançarà el seu final viatjant a una clínica de la mort a Suïssa. El dilema moral que planteja l'eutanàsia es multiplica al film quan el seu marit (Alfredo Castro) vol seguir el mateix camí. Els vincles que són més forts que la vida, les conseqüències de decisions tan dures en l'àmbit familiar (compte amb el debut davant de les càmeres de Mònica Almirall, la filla convertida en tercer vèrtex del triangle emocional), i la dignitat, sempre la dignitat, en la vida i en la mort, són alguns dels temes que toca un film insòlit i hipnòtic, premiat als Festivals de Toronto i de Valladolid. Marques-Marcet vesteix tots aquests dilemes amb sabatilles de ballet per expressar tot el que és impossible de dir amb paraules, i aposta per fer-ho amb imatges, moviments rítmics i música (de Maria Arnal).

Dir.: Carlos Marques-Marcet (Espanya, 2024). 106 min. Estrena: 15 de novembre

Autors de magnífics retrats documentals pel cinema ('Anatomía de un dandy', sobre Paco Umbral) i televisió ('Supergarcía', 'Raphaelismo'), Alberto Ortega i Charlie Arnaiz posen ara el focus sobre la figura del músic argentí Waldo de los Ríos, tot un fenomen a l'Espanya dels anys 60 i 70. No s'entendria l'èxit de Raphael i la seva 'Balada de la trompeta', de Marisol i 'Tengo el corazón contento', o de Jeanette i 'Soy rebelde' sense ell, ja que són cançons que ell va compondre. De los Ríos va adaptar Beethoven a l''Himno a la alegría' popularitzat per Miguel Ríos, va crear la mítica sintonia de la sèrie 'Curro Jiménez', i 'Historias para no dormir' de Chicho Ibáñez Serrador.

I explica la llegenda que va donar carabasses a Stanley Kubrick, que volia comptar amb ell per musicar 'La naranja mecánica'. Milionari i amb rècords de vendes de discos, el compositor es va suïcidar el 28 de març de 1977. En aquest rigorós documental descobrirem el pes d'una mare manipuladora, d'una homosexualitat clandestina en temps en què era il·legal i et podia portar a la presó, i d'una profunda depressió. 'Waldo' reivindica la, ara semioblidada, figura d'un músic irrepetible.

Dir.: Alberto Ortega i Charlie Arnaiz (Espanya, 2024). 104 min. Estrena: 15 de novembre

“Els meus problemes em van fer sentir cansada d'aquesta vida i vaig veure'm obligada a cometre un assassinat”. Amb aquesta cita comença 'El baño del diablo', la gran guanyadora del darrer Festival de Sitges. Una pel·lícula situada al segle XVIII al centre d'Europa que parla de la terrorífica onada de crims comesos per salvar l'ànima. El context que determina aquests fets es troba en el fet que l'Església catòlica sostenia que el suïcidi suposava una condemna eterna, mentre que assassinar algú també conduïa a la pena de mort, però amb l'absolució després d'una confessió. Era el que s'anomenava suïcidi per poders.

Els cineastes Severin Fiala i Veronika Franz (autors de l'esgarrifosa 'Buenas noches, mamá') posen el focus en tantes i tantes dones que, en ple procés depressiu, van cometre infanticidis perquè, també segons l'Església, les ànimes dels nens eren pures i se'ls enviava al Cel sense condicionants. Amb un estil naturalista que posa els pèls de punta en la descripció de les formes de vida de l'època, la pel·lícula posa el focus en el fanatisme religiós i en el menyspreu absolut cap a les dones. Tot un cop a l'estómac, per a espectadors que no siguin fàcilment impressionables.

Dir.: Severin Fiala i Veronika Franz (Àustria, 2024). 120 min. Estrena: 15 de novembre

Dos germans i les seves respectives parelles passen junts el confinament pandèmic a la casa familiar on van viure la infantesa. En to de comèdia agredolça, el cineasta francès Olivier Assayas (autor de títols com 'Viaje a Sils Maria' i 'Personal shopper') reflexiona sobre el pas del temps i sobre les promeses incomplertes que tots ens vam fer en aquell període de tancament cada vegada més oblidat (i amb aquesta idea juga el títol original, que podria traduir-se com 'Fora de temps', per allò d'arribar tard).

Amb el sempre eficaç Vincent Macaigne encapçalant el repartiment, 'Tiempo compartido' és també una nova mostra de teràpia cinematogràfica del director: com en altres films seus, aquí plasma les seves pors i angoixes, també els seus propis conflictes familiars i de parella. Pur cinema d'autor amb segell Assayas.

Dir.: Olivier Assayas (França, 2024). 105 min. Estrena: 22 de novembre

Ha estat un dels grans fenòmens dels darrers vint anys a Broadway: 'Wicked', o el relat dels orígens de la Bruixa de l'Oest d''El màgic d'Oz', es va estrenar l'any 2003 i ho va petar des de les seves primeres representacions als escenaris. Amb música i lletres d'Stephen Schwartz i llibret de Winnie Holzman, el musical va penetrar en l'imaginari dels aficionats al gènere, i Hollywood es va posar mans a l'obra per adaptar-lo a la pantalla.

Després d'anys de preproducció, amb la sortida del director inicialment previst Stephen Daldry, i amb Jon M. Chu (que ja va rodar la versió cinematogràfica d'un altre musical exitós, 'In the heights') als comandaments, 'Wicked' ja és una realitat. La història, que estarà dividida en dos llargmetratges, compta amb la cantant Ariana Grande i l'actriu Cynthia Erivo com a protagonistes d'una aventura que posarà a cantar i a ballar tots aquells coneixedors d'un musical que ha trencat rècords.

Dir.: Jon M. Chu (EUA, 2024). 160 min. Estrena: 22 de novembre

La novel·la de Narcís Oller agafa formes i esperit de western en aquesta adaptació lliure que ens situa a la Catalunya rural de finals del segle XIX. Un període de transformacions i de penetració del capitalisme en un entorn que vivia sense aquest pes. L'arribada del ferrocarril, símbol de la revolució industrial, en un poble de l'interior alterarà els seus habitants.

La pel·lícula centra la narració en una jove que viu amb el seu pare en una masia enmig de la natura, i en com la seva vida gira com un mitjó quan un prestador, l'Escanyapobres del títol, expropia el seu habitatge per un deute impagat. L'avarícia i la corrupció són els grans temes d'un film rodat en català que compta amb Alex Brendemühl i Mireia Vilapuig com a protagonistes d'un relat que, tot i ser escrit fa quasi un segle i mig, manté tota la vigència veient, com veiem cada dia, tantes expropiacions i desnonaments.

Dir.: Ibai Abad (Espanya, 2024). 102 min. Estrena: 29 de novembre

El joc que proposa Andrea Jiménez és, d'entrada, interessant: cada nit convida un actor diferent a fer de rei Lear (a nosaltres ens va tocar Josep Julien), un actor madur que no hagi interpretat mai el personatge de Shakespeare i que estigui disposat a fer i dir tot el que la directora i un apuntador li comuniquin. Ella comparteix l'escena amb ell. Però, en realitat, Jiménez està convidant un actor a fer de pare.

I és aquí, en aquest acte tan a prop de la vida, on hi ha la màgia de l'espectacle, una obra en temps real, suposem diferent cada nit, en què l'ara i aquí es dona la mà amb la ficció. Perquè bé podria ser que tot el que ens ha explicat la directora sobre l'home que la va portar al món, els seus negocis, el seu distanciament, la seva supèrbia, fos una mentida. L'espectador, de totes totes, s'ho creurà ulls clucs, encara que no vegi l'e-mail que ell li va enviar per desheretar-la, encara que tingui algun dubte respecte a la veracitat total de la proposta. Tant és.

Les obres extraordinàries s'assemblen. Les que no ho són, cadascuna fluixeja a la seva manera... L''Anna Karénina' que ha dirigit Carme Portaceli ho té tot per acostar-se al sublim: un repartiment de primera, un espai sonor (Jordi Collet) brillant, un disseny de vídeo (Joan Rodón) especial, i un text de partida que, encara avui, un segle i mig després que Lev Tolstoi el publiqués, arriba fins als racons més recòndits de la nostra ànima. Què falla? Doncs, moltes coses. I un exemple diàfan el tenim al final de la primera part del muntatge, quan Vronski (Borja Espinosa), l'amant d'Anna Karénina, se suïcida i falla: el públic riu. Com és possible?

Sembla que Portaceli hagi dirigit la peça amb dues marxes diferents, perquè les actrius estan superbes, en especial l'Anna Karénina (Ariadna Gil) i la Kitty (Míriam Moukhles) i els actors, en línies generals, no acaben de trobar el seu lloc. A més, la directora ha decidit col·locar una mena de consciència viva a l'escenari (Andie Dushime) que fa alhora de narradora i de marcador, tot subratllant les frases i els conceptes que els personatges expressen, per si el públic es perd, a banda d'interactuar amb ells.

Les Impuxibles (Clara Peya i Ariadna Peya) no fan teatre per llepar-se les ferides, ni per perdre's en qüestions estètiques. Fa dos anys, al TNC, es van enfrontar al suïcidi a 'Harakiri', un espectacle que no acabava de reeixir per molts motius. Ara, al Lliure, entomen el repte de parlar sobre les addiccions, amb un format semblant, a través de testimonis i moviment, amb Clara Peya al piano, però amb resultats radicalment diferents. No sé si és la llum, l'acció dels intèrprets, la posada en escena... 'Caramel' és una experiència visual i sonora de primer ordre.

D'entrada, Clara Peya, abans d'encimbellar-se al seu piano de cua, ens pregunta quines són les nostres drogues, què ens té enganxats, quines són les substàncies prohibides de l'època on hem caigut. El públic resta mut, a l'expectativa. I en el que podria ser un bar, van entrant els diferents intèrprets: dos actors (Joan Solé i Sandra Pujol) i quatre ballarins (Mabel Olea, Yasser D’Oquendo, Helena Gispert i Pol Guimerà). Tots en demanen una altra. Tenen històries a explicar.

Annie Ernaux és, sens dubte, l'escriptora més influent del nostre temps, amb milions de seguidors, i no és estrany que amb el premi Nobel de literatura atorgat el 2022, no hàgim trigat gaire a veure un dels seus textos memorialístics pujar a un escenari. L'encarregada de fer-ho ha estat Lucia del Greco, que ha triat una novel·la de 1992, 'Pura passió', en la qual explica la breu, estranya i intensa relació que va mantenir amb un home més jove que ella poc abans.

Es tracta d'un text curt (80 pàgines), directe i concís, on la narradora es desviu perquè el seu amant faci acte de presència. És un home casat de l'est d'Europa, diplomàtic, una dècada més jove, que li truca només quan vol allitar-se amb ella. Ella accepta les condicions sense posar cap impediment i viu esperant la trobada mentre es pregunta quant de temps durarà. Es desviu per ell, mor per ell.

Diuen que la gent normal, quan puja a un tren, prefereix anar en el sentit de la marxa, mentre que el bon historiador s'asseu a contramarxa, cosa que seria aplicable a qualsevol art. El fàcil és ser complaent, carregar les tintes contra els més joves o els més vells, els d'aquí o els d'allà, mirar endavant i acontentar-se amb el paisatge. El complicat i arriscat és observar el teu entorn proper i ser capaç d'emetre un veredicte punyent, irreverent, mordaç, sense abocar tones de porqueria en contra de ningú llevat de contra tu mateix.

I això, entre moltes altres coses, és el nou espectacle de Berta Prieto, una artista nascuda a finals del segle XX que ha decidit que si té una pistola a les mans, l'ha de disparar.

L'argument és fàcil: l'ascens i caiguda d'una escriptora que va ser un mite, que alhora és utilitzada per altres artistes com a font d'inspiració. La tindrem a ella de petita, de jove i quan s'acomiada després d'haver decidit que és molt millor ser beneita que utilitzar el cervell. I també gaudirem de la directora de cinema que, més tard, roda la vida de la seva heroïna.

Amb 'Allà lluny hi ha una caseta', Jordi Casanovas tanca un cercle, ja que el terror era l'únic gènere que li quedava per tocar com a dramaturg. Ell és, segurament, el millor autor polític del país, és un bon comediògraf i ha retratat com ningú l'ànima social dels catalans. 'Allà lluny hi ha una caseta' és un nou camí, que no sabem cap a on ens conduirà, però és una porta oberta cap al risc dramàtic, perquè si hi ha una cosa complicada de fer en un teatre és que l'espectador passi por, o almenys que pateixi un esglai. Perquè per a 'slashers' ja tenim les tragèdies de Shakespeare.

La via del paranormal és, segurament, l'única a explorar a sobre d'un escenari, sobretot quan no vols fer un Hotel Krueger i mirar una mica més amunt. Casanovas opta per aquí tot situant una noia a punt de parir enmig del bosc (Cristina Arenas) amb dues llevadores (Mercè Pons i Meritxell Yanes) de tendència naturista. La noia, la Laia, ha fugit de casa després de patir l'agressió de la parella i s'ha refugiat al que va ser el mas de la seva àvia. Ha acudit a la Marga i la Joana perquè vol un part el més natural possible.

Hi ha obres que tenen un heroi amagat, algú que només surt a saludar el dia de l'estrena i que, si la peça funciona, és en gran part mèrit seu. Pot ser el dissenyador de so, l'escenògrafa... Sí, cal que els intèrprets que són sobre l'escenari excel·leixin, que hagin tingut un bon guia en el director, però la base ve de fora, d'algú que no hi serà cada funció. I en el cas d''Un matrimoni de Boston' lluu per tots els costats la feina que ha portat a terme Joan Sellent traduint un text molt trapella de David Mamet.

D'entrada, perquè ha de fer que en català sonin perfectament bé els tres registres de les tres dones que té al teatre: l'Anne (Emma Vilarasau), una dona madura amb aires de refinament burgès; la Claire (Marta Marco), que podria representar la classe mitjana; i la Catherine (Emma Arquillué), la criada immigrant que pateix alguns problemes amb l'idioma. Bona part dels gags són lingüístics i la mecànica de l'obra depèn de què ens empassem el punt de partida inicial. Les actrius s'ajusten al paper i tot flueix de manera meravellosa.

L'Artur (Ferran Vilajosana) va deixar una feina estable de comptable per dedicar-se a la seva passió: un pòdcast de 'true crime'. Ha resolt uns quants misteris de la comunitat de veïns i està embravit. La seva companya, la Joana (Júlia Santacana), confia en ell, però no sap quant de temps podran passar amb un sol sou i ella fent més hores que un rellotge a la residència. Però és que l'Artur creu que ha descobert un crim i no pensa deixar-ho córrer així com així. Mentrestant, a casa, passen coses estranyes: un got que es buida sol, un telèfon que apareix de cop i volta...

Així comença 'Passaran coses fantàstiques', la comèdia de ciència-ficció que han escrit i dirigit Jordi Casado i Olivas i Sílvia Navarro i Perramon, un subgènere que costa de trobar i que ells dos s'han atrevit a portar-lo a terme amb traça. Ara mateix, justament, també tenim a la cartellera 'Turisme rural', una peça que conserva un cert parentiu amb aquesta.

Encara que el focus caigui sovint sobre els dos amants del musical, Blanca (Alèxia Pascual) i Saïd (Jordi Garreta), 'Mar i cel' és un espectacle molt coral, on cal un bon repartiment i on tothom té alguna cosa a dir durant les prop de tres hores de funció. La parella és central, però sense un bon Idriss (Berta Luna), un bon Ferran (Eloi Gómez), una bona Teresa (Clara Renom), una bona Maria (Candela Díaz), un bon Hassèn (Albert Gràcia) i un bon Joanot (Abel García) és impossible que l'espectacle s'enlairi.

I no sé si és perquè recordava força el muntatge de 2014 que en l'últim 'Mar i cel' he trobat que lluïen més els secundaris que els personatges principals. No és que tinguem una Blanca i un Saïd inferiors als anteriors en general, però sí que crec que Roger Berruezo i Ana San Martín, pel que fa a la veu i la interpretació, ens portaven a un altre lloc. I és que la magnífica partitura d'Albert Guinovart és intricada.

La Calòrica no té sostre. A cada nou espectacle pugen un esglaó. Apunten molt amunt. I, com aquells atletes que es posen pedres a la motxilla per córrer més, han decidit aixecar un espectacle d'hora i mitja en francès, amb espurnes de rus, anglès i alemany (amb subtítols en català). Té la seva lògica: parlen del Congrés de Viena del 1814 on, després de la primera derrota de Napoleó, les potències europees es van reunir per repartir-se el continent i aleshores la llengua franca era el francès. L'únic que no en sap, ehem, és l'ambaixador espanyol, a qui, òbviament, despatxen aviat perquè faci un inútil cens dels rius navegables.

Potser les vau descobrir en la gira de 'Clamor' de Maria Arnal i Marcel Bagés, vestides de vestals, aportant les seves veus i movent-se com les bruixes de 'Suspiria'. Però Tarta Relena ja fa anys que corren pels escenaris amb una proposta singular a cappella i electrònica. Han publicat dos EP i dos àlbums, 'Fiat lux' (2021) i 'És pregunta' (2024), publicat pel segell independent parisenc Latency, i que presenten el 28 de novembre a L'Auditori.   

Si al disc anterior hi apareixen Safo de Lesbos, la Mare de Déu, Hildegarda de Bingen i les dones paixtu de l’Afganistan, pel nou treball (en català, castellà, llatí, judeoespanyol i italià), hi desfilen diversos personatges que s'enfronten a un destí tràgic. A més, aquesta és la primera vegada que Helena Ros i Marta Torrella han exercit d'úniques productores del disc.

Aquest mateix any, a més, es van convertir en el primer grup que cantava en català en un Tiny Desk Concert, una plantofada en tota la cara d'aquells que sempre els agrada dir: "En castellano llegaréis a más gente".

Es diu festival Real perquè sentireu el concert com si us trobéssiu al bell mig de l'escenari, entre els músics. I com pot ser això? Doncs gràcies a un sistema que es diu binaural i que consisteix en un cap amb dues orelles que recrea l'escolta humana, capaç de situar en l'espai els diversos sons que li arriben. Per poder-ho sentir d'aquesta manera, amb un so de 360 graus, us haureu de posar uns auriculars que us donaran allà mateix. 

Aquesta vegada, el festival Real es fa a l'Espai Texas on, a més del sistema binaural, hi haurà una corona d'altaveus per als instruments elèctrics (el binaural funciona millor amb els instruments acústics). Es fa del 28 de novembre a l'1 de desembre i els dies en què hi ha dues actuacions es fan a les 18 i a les 21h. Hi actuen Vic Mirallas (28/11), Pablo Schvarzman i Azulceleste (29/11), Espaldamaceta i Maria Rodés (30/11), i Magalí Sare i Sebastià Gris i Nico Roig (1/12). 

Manolo García, que va ser veu i meitat de El Último de la Fila al costat de Quimi Portet formant una de les bandes de més èxit del pop espanyol dels 80 i 90 fa temps que fa carrera en solitari, concretament des del multivendes 'Arena en los bolsillos' (1998). Després duna gira de teatres que va exhaurir totes les entrades, ara torna al format elèctric, amb la posada en escena del doble disc 'Mi vida en Marte' i 'Desatinos desplumados' (2022).

Però no seran només les noves cançons les que repassarà el 30 de novembre al Palau Sant Jordi, sinó que segur que cauran peces emblemàtiques com 'Pájaros de barro, 'A San Fernando un ratito a pie y otro caminando' i 'Nunca el tiempo es perdido', però també –segons veiem en els últims repertoris– els 'hits més representatius d'El Último de la Fila, que recordem que es van reunir fa poc per enregistrar de nou algunes de les seves cançons a 'Desbarajuste piramidal' (2023). 

El Mas i Mas Festival va néixer per omplir de música l'agost a Barcelona, un mes en què gairebé ningú més s'atrevia a programar concerts. 20 anys més tard, creix per convertir-se en una temporada de sis mesos, en la qual, del 4 de maig al 27 de novembre es podran veure 24 actuacions d'artistes d'aquí i internacionals a sales com les sales Jamboree 1 i 3, Paral·lel 62, la Sala Apolo i La Paloma.